Dorian: vibracions electropop

Els sintetitzadors de Dorian i els salts del seu públic incondicional feren vibrar el terra de la Sala Apolo dissabte 27 d’abril. Per presentar-los: BB Brunes, un grup amb estètica de nens bons que juguen a fer-se els dolents, guardonats amb un premi Victoires de la Musique com a millor grup revelació de 2009; uns Pignoise que cantaven en francès amb una música de base contundent, però d’acords poc variats i on el bateria prenia excessiu protagonisme a les guitarres i el baix.

En el  repertori on predominaren les baquetes fins a les últimes cançons es trencà la monotonia amb uns tímids sons electrònics per iniciar la transició cap a l’electropop de Dorian. La puntualitat dels barcelonins, que van encetar el concert amb “Ningún Mar”, un tema del nou disc, no agafà desprevinguts als assistents, que acompanyaren el ritme amb les mans. La indumentària tenyida completament de negre, les lletres característicament melancòliques i els focus blaus que il·luminaven els músics contrastaren amb la càlida rebuda d’un públic crescudet i coneixedor de la seva obra.

Dorian es donà al joc combinant temes de La Velocidad del Vacío amb peces més populars de discos anteriors com “A cualquier otra parte”, “La Mañana Herida” o “Verte amanecer” pels menys experimentats, i “Veleros”, de La Ciudad Subterránea, pels més experts en la seva discografia, que semblaven haver d’enfonsar el terra amb els seus salts. La combinació de nou i vell la van brodar amb sons rock a l’inici avançant als sons sintètics a mesura que es succeïen les recerques en platges solitàries, els endemàs confusos, les pastilles roses i les conversions al nihilisme.

També hi va haver temps per fer-se ressò del seu exili voluntari a San Luis Potosí de Veracruz (Mèxic), on van compondre “El Temblor”. I després que la teclista fotografiés als exaltats que omplien la pista, els músics saltaren de l’escenari per reunir-se amb el púbic i acomiadar-se’n amb un senzill acústic de “Tan Lejos de Tí” enmig de la sala. Els sons d’aquesta cançó composta per un “Vivir por vivir no vale la pena” pintada en una paret de Madrid suavitzaren la tornada a la realitat.

Text: Maria Dabén

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Za!: gimcana musical

Següent història

Inspira tocant la pera.

L'últim de A PRIMERA FILA