L'ampli

Gran final DescoNNecta 2019: Maat, Redfall Haze + Guillem Roma

Dissabte, 16 de novembre de 2019. Lluïsos Teatre.

La final començà, com manen els cànons, amb un pèl de retard. La cua per recollir les butlletes de votació era llarga.

Resolt aquest aspecte, preparats dalt l’escenari, els Maat començaren a tocar. Formació al complet: Anthony Paz i Josseth Flores a les guitarres, en Bryan Amagaña a la bateria i l’Anna Castells al baix (aquesta última no pogué assistir a la semifinal). La banda encarà amb ambició el recital, fent gala d’una gran actitud i d’un virtuosisme que casa perfectament amb el post-rock instrumental que practiquen. Sonaren els temes Blue, Ayahuasca, Haru, Wizard, Sed de hambre, Lahia, Fuber, tancant amb 1943 i una bona dosi de distorsió.

Seguidament arribà el torn dels RedFall Haze. En Joe Hidalgo (cantant), l’Adrià Barranco (guitarra), la Marina Martínez (baix), la Meritxell Serisier (teclats) i en Pol Herrero (bateria) no es quedaren enrere en quant a actitud i presència escènica. Saberen guanyar-se al públic (al seu i a l’altre) i aconseguiren embolcallar-lo amb el seu rock progressiu. El set list defensat fou Modern Wasteland, Stuck in our own world, Spacing out, Binary jungle, Three make a crowd i Variety show.

I així arribà el moment de votar. El públic diposità el seu vot a l’urna i el jurat es retirà a deliberar.

Mentrestant en Guillem Roma, acompanyat de la seva germana Marta al violoncel (i segona veu), oferí als presents un generós tastet del seu ampli repertori: Anaren caient peces de l’Oxitocina, Nòmades, Connexions i, per descomptat, del ser darrer treball, La constant i la variable. La química entre els germans traspuà màgia, una màgia que embadalí els allà presents, entregats (amb deliciosos silencis, rialles, cants) a un regal que tindrem gravat als nostres caps, ulls i cor durant molt temps. Una joia.

Ponderats el recompte de vots i les puntuacions atorgades pel jurat només restà fer públic el resultat. Correspongué a l’organització, Lluïsos de Gràcia i L’Ampli, fer l’anunci: Maat és la banda guanyadora del DescoNNecta 2019. El marge fou ajustat, el que evidencià l’alt nivell d’ambdues propostes.

Amb tot plegat podem dir que, malgrat els múltiples entrebancs, la final esdevingué un oasi, un moment d’evasió en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies, Maat, Redfall Haze i Guillem i Marta Roma per participar en aquest projecte. Fins sempre!

Podries estar interessat/-ada

Logo DescoNNecta

Semifinal DescoNNecta 2020

Vila de Gràcia, 17 d’octubre de 2020. Lluïsos de Gràcia Per a l’equip de L’Ampli, participar de l’organització del DescoNNecta

God is an astronaut: tocant el cel

Aquesta setmana començava una mica millor que la resta i no era per res més que pel concert dels irlandesos God is an astronaut. Són un grup que he anat seguint, però des de la distància. I encara no havia pogut assistir a cap dels seus concerts. I la presentació del bon disc ‘Origins‘, el sisè LP dels germans Kinsella i companyia, era una bona excusa per treure el cap a la sala Music Hall de Barcelona.

Mentre s’anava omplint la sala, els madrilenys Apocynthion descarregaven el seu metal fosc amb tocs de post-rock. Va ser un bon escalfament, tot i que pel meu gust, abusaven massa dels crits…

Però arribava el moment de la veritat. Després de fer una cervesa i agafar lloc a la sala, ara sí, plena de gom a gom, sortien els God is an astronaut a l’escenari: els germans Torsten (guitarra) i Niels (baix) Kinsella al centre flanquejats per Jamie Dean (guitarra i sintetitzadors) i Gazz Carr (guitarra) a les bandes i al darrera en Lloyd Hanney (bateria). Un quintet de por!

Van obrir el concert amb la hipnòtica ‘Weightless‘. Per seguir amb ‘Transmissions‘. Les dues de l’últim disc. Dues coses que em van sorprendre en un primer moment:

– en negatiu: havia llegit que en els seus directes hi passaven projeccions en cada una de les seves cançons i, en el concert del dilluns, no n’hi van haver. Era un dels aspectes pels quals tenia curiositat veure’ls…

– en positiu: la contundència i la potencia musical amb que traslladen les cançons al directe. Realment sorprenents!

Durant més d’una hora van tocar bona part dels temes d’’Origins’, però sense deixar de passar per cançons dels anteriors discos com ‘All is violent, All is bright‘, ‘Route 666‘, ‘Fireflies and empty skies‘ o ‘Suicide by star‘.

Un parell de moments per recordar: quan en Jamie Dean va saltar a tocar la guitarra enmig del públic i, no tenint-ne prou amb una vegada en va baixar una altra. I el moment divertit quan en Gazz Carr va respondre a l’afirmació dels seus companys que era l’únic que parlava el castellà: “lo hablo poco y no lo entiendo nada”.

Els irlandesos van realitzar un concert excel·lent. Emocionant, potent i que et transportava lluny, molt lluny, fins a tocar el cel.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Podries estar interessat/-ada

Maria Coma i el loop maleït

 Els lectors habituals de L’Ampli coneixeu la nostra especial admiració per la música barcelonina. Sense voler abusar sovint mirem de

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Oso Leone. Olor a mar.

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo. Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el

Cruïlla 2013: un pas més cap a l’indie

Sota el lema ‘We are music’ l’última edició del Festival Cruïlla ha arribat aquest any a la xifra dels 31.000 assistents, una xifra notable tenint en compte el caràcter heterogeni de la seva proposta. Tot i així, sembla que la proposta eclèctica ha perdut força aquest any si ens fixem en la notable diferencia en els cartells de divendres i dissabte. Mentre un públic més ‘indie’ esperava ansiós la tanda de concerts del divendres, un públic més difícil d’encasellar ho feia el dia següent. Una aposta per la música pop a Barcelona és un caramel per a un festival, i sembla que els organitzadors del Cruïlla no s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de pujar-se al tren de la tendència.

Divendres la nostra ruta pel Cruïlla va començar amb una gran, Charlyn “Chan” Marshall àlies Cat Power, que va presentar el seu últim disc “Sun” en una també assolellada tarda de juliol al Fòrum. Es va presentar amb la humilitat d’un espontani, i s’agraeix. Més encara si va acompanyada d’una personalitat enigmàtica i d’una manera peculiar de moure’s per l’escenari, que va atrapar els assistents. A vegades la veu sonava massa imperfecta, però és part de la bellesa de la seva proposta.Va interpretar la majoria de temes del seu últim disc, que mira més cap a horitzons més electrònics deixant enrera la etapa més Americana music.  “Mahattan”, l’encomanadissa tornada de “3,6,9”, i els sons més llatins de “Ruin” van ser alguns dels temes més corejats, tot i que va fer alguna petita incursió en els seus treballs anteriors. Es va acomiadar tirant flors i aigua a un públic que es resistia a abandonar els jocs i la complicitat amb Cat Power.

Rufus Wainwright va aparèixer despullat de floritures i del barroquisme al que ens té acostumats. Un piano, unes quantes guitarres i la seva immensa veu van ser suficient per omplir el buit que deixen les seves melodies orquestrades. Una vetllada molt emocional, amb dedicatòries a la seva difunta mare, a ‘Sometimes You Need’ a la seva filla a ‘Montauk’, i a la seva parella a ‘Song Of You’, del seu últim disc. També va haver-hi lloc per a la seva versió de l’ ‘Hallellujah de Cohen i per temes més antics però tant i més coneguts com ‘Going to a town’ o ‘Cigarettes and Chocolate Milk’. Un autèntic luxe poder presenciar en directe una interpretació magistral al piano acompanyada d’un torrent de veu.

Suede va prémer l’accelerador dels hits, que es van succeir un darrere l’altre sense donar un moment de treva al seus incondicionals. ‘She’, ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘We are The Pigs’, ‘New Generation’ i ‘Beautiful Ones’ van sonar contudents i la qualitat del grup va demostrar perquè són temes que mai caduquen. Un Brett Anderson en forma va deixar la camisa xopa i es va entregar a balls i en va fer còmplice a un públic que es va deixar les cordes vocals. Definitivament Brett Anderson s’ha guanyat el títol d’Iggy Pop del britpop, i tant la seva maduresa vocal com la seva nova proposta amb ‘Bloodsports’- van sonar potents ‘Barriers’, ‘It Starts and Ends With You’, ‘Hit Me’, – el mantenen ben alt, en l’olimp de l’indie.

Joan Colomo va obrir el ‘xiringuito’ amb una mescla de clàssics dels 80 i dels 90, on ajuntava amb total tranquil·litat el ‘Do you believe in life alter love’ de Cher amb l’ ‘1 de enero, 2 de febrero, 3 de marzo, 4 de abril…’. Dic xiringuito perquè els organitzadors no li van fer un gran favor col·locant-lo a un petit escenrari (dit lounge) amb una qualitat de so bastant pobra i poc espai pels seus fans, que ja en té uns quants. Però ell no es va acovardir, sinó tot al contrari, va posar tota la seva ‘jeta’ al servei de l’entreteniment amb majúscules. La maquinària remember amb ‘The final countdown’, d’Europe, ‘’Basket Case’ de Green Day o ‘Maria’ de Blondie no va parar, i un públic més noctàmbul va transformar aquell  petit espai en una gran disco de festa major.

Una gran descoberta d’aquest Cruïila van ser els danesos Whomadewho, uns vertaders trencapistes de ball amb la seva mescla de funk, disco y rock. Perquè us en feu una idea, tenen una proposta similar a la que poden tenir grups com LCD Soundsystem o Daft Punk. La hora del concert ideal per un repertori amb tan de ritme i groove, que  va sacsejar un públic nombrós, on es trobaven seguidors però segur que també algun desconeixedor, que com jo, va quedar atrapat a la pista per una proposta de qualitat, divertida i original.

Les propostes musicals que el Cruïlla ens tenia reservades pel dissabte eren d’allò més heterogènies i diferents en estils a les de divendres. L’actuació de Goran Bregovic i els 19 músics que l’acompanyaven (si no ens vàrem descomptar) de la Wedding and Funeral Orchestra, va ser un clar exemple de com el mestissatge de cultures, a cavall entre el folklore més pur procedent dels Balcans amb tocs de rock, i la barreja de sons de multitud d’instruments, poden convertir un concert en una autèntica festa, fent saltar i ballar al més incrèdul. Força, energia i molt bon rotllo, això aconseguiren tant el repàs dels temes del seu últim treball “Champagne for Gypsies” com els consolidats “Kalashnikov” o “Gas Gas”. Bregovic, el compositor per excel·lència de l’Emir Kusturica, va fer molta feina i ben feta, i els milers d’espectadors que varen acabar ben suats al final del concert, en varen ser testimonis.

Vestida d’un blanc immaculat, Skye Edwars, va donar la benvinguda als Morcheeba a la nit xafogosa de dissabte al Fòrum. Clàssics de la primera època com “Shoulder holster”, “Otherwise”, “Blindfold” o “Rome wasn’t built in one day” combinaren amb les noves propostes del “Blood Like Lemonade”, treball que va tornar a unir Edwars amb els germans Godfrey. I és que la veu de la britànica té alguna cosa especial, on hi conflueixen el groove, el trip hop i alguns dels seus temes com “The Sea”, varen hipnotitzar als oients. Va ser la proposta idònia per fer de pont entre Bregovic i Snoop Dog.

Amb ulleres de sol, collars, anells i una samarreta del barça amb el número 10 però amb el seu nom, Snoop Dog o Snoop Lion, va fer acte de presència davant d’una marabunta entregada i disposada a idolatrar-lo des del minut zero. I el rei del rap californià, no els va decebre. Com si de la llei d’acció-reacció es tractés, el públic i el protagonista de la nit, entraren en un joc de simbiosis que durà tot el concert. Braços alçats, cossos movent-se rítmicament, i olor a marihuana, varen ser les constants. Les repeticions per part del públic de les seves rítmiques raperes, les variables. “You might be alone” , “Signs”, “Young, Wild and Free”, “Drop It Like It’s Hot” o “I wanna fuck with you” es varen anar alternant amb les incomptables vegades que Broadus va ser políticament incorrecte amb el seu vocabulari i els seus “motherfucker”. Però a ell se li pot permetre tot, perquè no deixa a ningú indiferent, t’agradi o no el rap o el funky. Després d’hora i mitja d’adrenalina desmesurada, tres paraules posaven un final de festa a l’alçada: “smoke weed motherfuckers” mentre les primeres notes de “Jammim” de Bob Marley omplien l’escenari alhora que Snoop Dog s’acomiadava d’ell.

Lluny de les massificacions de la nit, Maïa Vidal, va encisar amb la seva veu angelical juntament amb el joc de llums que l’acompanyaven. Abillada amb una diadema de flors, presentà als assistents “Spaces”, el seu segon treball. L’americana afincada a Barcelona, va sonar delicada, dolça i amb una qualitat rigorosa i va ser una altre descoberta personal del Cruïlla d’enguany.

Els Mambo Jambo ja ens tenen acostumats a uns directes d’infart i com era d’esperar, varen estar sembrats. En el petit recinte que l’organització els havia reservat no hi cabia ni una agulla. Rock&roll i rhythm&blues en estat pur. I Tiken Jah Fakoly, potser varen ser els que més ens sorprengueren amb el seu African Revolution i el seu reegae reivindicatiu procedent de costa d’Ivori. Rastafaris amb olor a herba ballant sense parar. Reminiscències de sons africans: un altre exemple de l’àmplia gamma de ritmes i música que el Cruïlla ens ha apropat aquest any.

 Text: MCarme Montero i Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent – Cruïlla Barcelona

Podries estar interessat/-ada

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico”, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Podries estar interessat/-ada

Live is Vida!

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018. El 2 de setembre del 1.984,

FORAMURALLA 2013: L’estiu ha començat a la Plana

El festival osonenc Foramuralla ha arribat ja aquest any 2013 a la seva tercera edició. Aquesta vegada els de la Cava ens han proposat un canvi de dates, potser amb l’esperança de que el clima fos més propici, i esperant que no tornés a passar com en l’última edició, en la que el fred va fer minvar el número d’espectadors, no així la qualitat del seu cartell.

Aquest any l’han colat hàbilment just abans d’un referent amb ja més veterania com el PopArb, que es celebra el cap de setmana del 28 i 29 de juny, passant doncs el Foramuralla a ser un dels primers festivals de l’estiu.

El festival creat amb un format de tres dies, va durar el cap de setmana del 21, 22 i 23 de Juny. Va començar divendres amb Pau Vallvé i els Inspira al Teatre de l’Orfeó. Dissabte 22 es va traslladar, al igual que l’any passat, a Mas de Bigues, amb un cartell farcit de bones propostes en les que els Manel eren el plat fort. El Foramuralla es va acomiadar el diumenge a la nit a la Jazz Cava amb Súper Gegant, Flyingpigmatanza i els Furguson. Per problemes d’agenda malauradament aquesta crònica només fa ressò dels concerts de dissabte, tot i les bones propostes que ens oferien els altres dos dies.

Amb puntualitat gairebé britànica, a les 8 de la tarda, Núria Graham va fer arrancar les primeres notes de la seva guitarra. Amb un públic encara una mica escàs, suposem per l’hora,  i molt heterogeni, des de nens corrents per la gespa, parelles i  alguns grupets que s’anaven trobant, la Núria va tocar la seva primera cançó en solitari, i amb l’acompanyament de baix i bateria a partir de la segona. No descobrim cap secret si diem que la Graham ja no és una promesa, sinó una realitat.

La seva potent veu, amb tocs a vegades negres, a vegades arenosos, contrasta amb la frescor que li donen els seus 17 anys. Aquesta naturalitat va fer que a vegades se li escapés algun que altre renec quan tingueren problemes tècnics. A poc a poc va anar presentant cançons de la seva maqueta “First Traks”  (Lizardqueen Music, 2013), i va demostrar el que d’ella s’espera, una cantant amb un potencial brutal i que ho anirà demostrant durant tots els concerts que l’esperen aquest estiu. Potser una lleu falta de maduresa a l’hora d’estar a sobre l’escenari es l’únic “però” que se li pot trobar. Va acabar la seva actuació amb el ja conegut “Dark Past”, i dic conegut perquè si te més de catorze mil visites al YouTube, alguna cosa vol dir.

Tables i bon rotllo és el que té Joan Pons, o El Petit de Cal Eril. Amb la seva nova banda, reforçada amb metall, el lleidatà va presentar el que és el seu últim treball “La Figura del Buit” (Bankrobber 2013), en la que la psicodèlia continua estant present. Amb la gespa ja més plena de públic i amb el sol pràcticament apagat, va fer aixecar a la gent del terra i va fer que comencéssim a moure’ns al compàs de cançons com “La figura del 8”, “Amb tot” o “Com un plom”. Per acabar ens van fer venir ganes de conèixer a aquell farmacèutic lleidatà que està enganxat a l’Orfidal, protagonista de la cançó “Lleida frega Fraga”. El farmacèutic està enganxat a les pastilles i nosaltres a les cançons del Petit. Ens veiem al PopArb Joan.

The Wave Pictures van ser la tercera proposta de la ja entrada nit. En tres moviments està classificada aquesta banda: lo-fi, alternativa i independent, agafeu el que més us agradi i segur que hi encaixen. I també tres coses els hi vull agrair: la primera, el bon regust de boca que ens van deixar. Les bandes angleses tenen la sort de pertànyer a un país que ha donat les millors formacions de rock de tot el món, i això es nota en l’essència de les mateixes. Tenen les bases ben posades i sempre seran els alumnes avantatjats de la classe. La segona, és l’allunyament que el trio tenen de la moda tant a nivell musical com a nivell estètic: per tocar bona música es pot anar amb un polo a ratlles o amb camisa i mocasins. No cal que tothom es deixi la barba i porti ulleres de pasta ben grosses. I la tercera, que el seu guitarra i veu David Tattersall fes adonar als tècnics responsables de la màquina de fer fum a l’escenari, que ells ja venien d’Anglaterra, país amb molta boira, i que no calia que els hi recordessin insistentment, cosa que també van agrair els companys gràfics. Els de Cal Eril també havien patit l’excés de fum. En definitiva, un excel·lent suggeriment musical que ens van portar els amics de la Cava.

Pràcticament a les dotze va ser l’hora del que era el grup estrella de la nit. Els barcelonins Manel ja havien vingut a la primera edició del Foramuralla. Però aquesta vegada van tornar amb uns quants concerts més a les espatlles, premis i reconeixements pel seu treball musical. Aquest cop, ens van venir a presentar el seu tercer disc “Atletes, baixin de l’escenari” (Warner-Discmedi, 2013).

Amb “Vés bruixot!” van arrancar la seva hora i mitja de concert, en la que cançó darrera cançó, sense respiració, sense pietat pel públic i solament amb el temps just perquè en Guillem Gisbert pogués canviar de guitarra, els Manel ens van regalar un directe net, impecable i sense floritures. Van fer el que saben fer i ho van fer bé, molt bé.

Les cançons del nou disc es varen barrejar amb les dels dos anteriors, com  “Ai, Dolors”, “Al mar!”, “En la que el Bernat se’t troba”, “La cançó del soldadet”, sent aquestes les que lògicament el públic més va cantar. No va ser pràcticament fins les últimes cançons, quan en Guillem va trencar una mica la serietat que l’acompanyava i ens va convidar a ballar d’una manera estranya, parlant una mica més entre cançons, deixant-nos respirar i fent-nos adonar que tristament el concert arribava al seu fi.

Els últims de la nit van ser els sevillans Pony Bravo. Amb un so amb reminiscències dels grups andalusos dels anys 70, amb Triana al cap davant, van presentar el seu últim treball “De palmas y caceria” (El Rancho 2013), amb lletres àcides com per exemple “El político neoliberal” o “Eurovegas”, i adaptacions electrificades de clàssics flamencs com “La niña de fuego” de Manolo Caracol. Una experiència curiosa per escoltar i per poder veure que s’està coent pel sud de la península.

El Foramuralla ja porta tres passets, agafem-lo de la mà i ajudem-lo a caminar fins que es consolidi com un altre referent dintre de les propostes a casa nostra.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Podries estar interessat/-ada

Dorian: vibracions electropop

Els sintetitzadors de Dorian i els salts del seu públic incondicional feren vibrar el terra de la Sala Apolo dissabte 27 d’abril. Per presentar-los: BB Brunes, un grup amb estètica de nens bons que juguen a fer-se els dolents, guardonats amb un premi Victoires de la Musique com a millor grup revelació de 2009; uns Pignoise que cantaven en francès amb una música de base contundent, però d’acords poc variats i on el bateria prenia excessiu protagonisme a les guitarres i el baix.

En el  repertori on predominaren les baquetes fins a les últimes cançons es trencà la monotonia amb uns tímids sons electrònics per iniciar la transició cap a l’electropop de Dorian. La puntualitat dels barcelonins, que van encetar el concert amb “Ningún Mar”, un tema del nou disc, no agafà desprevinguts als assistents, que acompanyaren el ritme amb les mans. La indumentària tenyida completament de negre, les lletres característicament melancòliques i els focus blaus que il·luminaven els músics contrastaren amb la càlida rebuda d’un públic crescudet i coneixedor de la seva obra.

Dorian es donà al joc combinant temes de La Velocidad del Vacío amb peces més populars de discos anteriors com “A cualquier otra parte”, “La Mañana Herida” o “Verte amanecer” pels menys experimentats, i “Veleros”, de La Ciudad Subterránea, pels més experts en la seva discografia, que semblaven haver d’enfonsar el terra amb els seus salts. La combinació de nou i vell la van brodar amb sons rock a l’inici avançant als sons sintètics a mesura que es succeïen les recerques en platges solitàries, els endemàs confusos, les pastilles roses i les conversions al nihilisme.

També hi va haver temps per fer-se ressò del seu exili voluntari a San Luis Potosí de Veracruz (Mèxic), on van compondre “El Temblor”. I després que la teclista fotografiés als exaltats que omplien la pista, els músics saltaren de l’escenari per reunir-se amb el púbic i acomiadar-se’n amb un senzill acústic de “Tan Lejos de Tí” enmig de la sala. Els sons d’aquesta cançó composta per un “Vivir por vivir no vale la pena” pintada en una paret de Madrid suavitzaren la tornada a la realitat.

Text: Maria Dabén

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Za!: gimcana musical

La Sala Apolo es va convertir en una petita gimcana musical per rebre el “Wanananai” dels polifacètics i excèntrics Za!. Just a la barra de l’entrada t’hi trobaves a Negro donant la benvinguda als que anàvem arribant. Seguidament, era el moment d’Esperit! a una de les bandes de la sala. Entrava, a continuació, en Guillamino rapejant per pujar al pis de dalt i samplejar alguns temes i donar pas a Mujeres que, al centre de la sala, van tocar uns acústics deixant-s’hi les veus. L’última prova de la gimcana era a dalt l’escenari amb els Za! I quina prova…

L’escenari es va omplir de sons tribals, de paisatges musicals experimentals, amb tocs de free jazz i de rock. I tot, com sempre, només amb dues persones, en Papa Dupau i Spazzfrica Ehd. Un escàndol que sembla fet per deu o dotze persones, però només n’hi ha dos. Amenitzat amb balls estrambòtics, break dance… trompeta, bateria, guitarra elèctrica afilada i veus distorsionades (que feia poc entenedor quan parlaven). Un autèntic xou!

Van d’estripar el “Wanananai”. Van tocar, per exemple, “Súbeme el monitor” i “Gacela Verde”. I encara van tenir temps de fer una versió de “Loser” de Beck. He de dir que en algun moment, potser de massa surrealisme, em va costar entrar-hi. Eren moments en què el públic es mirava l’escenari bocabadat mentre dos sonats (amb el bon sentit de la paraula i sense ofendre’ls) semblava que invoquessin al Déu de la Pluja.

I la gimcana no podia acabar d’una altra manera que amb tots els col·laboradors dalt l’escenari fent un “escenari boig” memorable.

Us recomano que entreu al món dels Za!, però sota prescripció mèdica.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

FOO: l’entrevista

Diumenge hora del vermut. Ens trobem amb els FOO (l’Oriol Senan, l’Ernesto Moles i els germans Ishanda, en Daniel i en Pol). Quedem a la plaça de Virreina de Barcelona, perquè si haguéssim de quedar amb ells no sabríem si fer-ho a Barcelona, Lleida o Tarragona (les tres capitals on viuen escampats actualment).

Es van conèixer a la Universitat de Lleida. Tot i que de Lleida només ho són els germans Ishanda. L’Oriol és de Nou Barris de Barcelona. I l’Ernesto, fan broma dient que no té pàtria, però és del poble de la franja de ponent de Binèfar. També ha viscut a Sucs, un poble del protectorat de Lleida. L’Ernesto i l’Oriol van estudiar Biotecnologia. En Pol està acabant d’estudiar Dret, no la recomana a ningú. I en Daniel, el més petit, anava a l’institut. Es van conèixer, sobretot, a les festes universitàries com l’Agrònom de Ferro.

Després d’aquesta contextualització de cada un d’ells, ens posem a la feina…

Quan vau començar com a grup ?

Pol: quan ens vam conèixer, ens vam adonar que tocàvem la guitarra o el baix i el meu germà tocava la bateria. Ens vam posar a assajar i vam fer un bolo en una festa universitària i després ens vam anar trobant, però d’una manera més seria. Assajàvem com en un búnquer d’un amic, sinó una cuina o un soterrani. I quan ens feien fora d’un lloc anàvem a un altre. Oriol: després vam tenir un “parón” d’uns quatre mesos perquè vam anar d’Erasmus. Pol: després vam gravar una segona maqueta, com bonament vam poder, i ens vam apuntar a diferents concursos, però no en vam guanyar cap. Casualment, en una persona d’un jurat d’un concurs de Barcelona li va agradar la maqueta i va veure possibilitats de fer alguna cosa millor. Aquesta persona, en Marc Molas, feia poc que tenia un estudi de gravació i un segell independent. Es va involucrar molt i també ens va produir el disc. Això era finals de 2010 que vam gravar el disc… El disc fa molt que el vam gravar i el vam presentar al desembre de 2012 a l’espai cultural El Niu de Barcelona.

Com és que heu trigat tant en presentar el disc?

Pol: gravar-lo va ser ràpid. En Marc ens va proposar gravar-lo en directe i la idea ens va semblar molt bona, perquè érem un grup que no teníem molta experiència i fer un disc súper ben produït, que tot sones perfecte i després ens vinguessin a veure en directe, la gent diria: “hòstia, ens han enganyat!” (rialles) Oriol: i així també té més canya…

Volíem saber si era gravat així per qüestió de filosofia, ja que el so és una mica garatge i, ens recorda a grups com Kings of Lions o The Strokes. Us hi identifiqueu?

Daniel: bé, és la música que escoltem sovint…

Sobretot a la sonoritat de gravar el que després es correspon amb el vostre directe…

Pol: va ser una proposta que ens va agradar i, un cop ho hem fet, jo no descartaria tornar-ho a fer. Oriol: vam gravar veus i guitarres primeres i segones “tomes”…

Ho vau fer pel tema econòmic?

Pol: No, no, no… Ernesto: no, que va! Es van involucrar moltíssim. Pol: abans de començar vam tancar un preu i punt i final. L’equip d’en Marc és tot analògic, la taula de so és dels anys 70 i això també va impregnar-se en el so. Oriol: en canvi, ens va costar bastant la mescla, perquè tenim alguns gustos i idees, però plasmar-ho ens costava… Pol: és difícil que algú t’entengui. Tens clar les idees, però explicar-ho i que t’entenguin, sinó ho has fet mai, és difícil. Però això ens ha servit per aprendre i fer-ho millor la següent vegada. Oriol: a més a més, estàvem a Lleida i cada cap de setmana havíem de baixar… Daniel: i tots els caps de setmana ens els passàvem tancats a l’estudi… Pol: i fer una mescla és molt i molt pesat… Quan portes més de dos hores escoltant la mateixa cançó tot et sona igual i acabes saturat. I acabàvem sortint de festa…

I els vostres gustos i influències?

Pol: si que hem escoltat discos dels que ens heu dit abans, però són molt diferents i variades… Ens agrada molta música de diferents anys i variades. Bé, a l’Ernesto li agraden molt els Slipknot, sobretot quan tornem d’un bolo. Ell condueix, es veu un Red Bull i fot Slipknot i el que vagi de copilot s’aguanta… (rialles) Ernesto: tinc un disc de directes boníssim… Daniel: si que vam coincidir, quan vam començar, que als quatre ens agradaven els Red Hot Chili Peppers. Altres bandes també, però amb els Red Hot vam coincidir. Pol: quan fèiem versions eren dels Red Hot Chili Peppers, però quan vam gravar el disc ens vam oblidar d’ells… Daniel: també érem més joves… Pol: el rock dels anys 70 ens agrada molt. Els grups britànics dels 80 com The Smiths o The Stone Roses. El rock dels 90… A vegades ens diuen “però com soneu?” doncs a rock dels 90.

També ens recordeu als Artic Monkeys…

Daniel: molts amics meus també ens ho han dit… Pol: és un grup que no he escoltat… Oriol: a mi m’agraden cançons dels Artic, però mai he escoltat tot un disc. Daniel: més que del so en general, de detalls, de frases, d’empalmar una frase amb una tornada i algun amic m’han dit “hòstia, això sona igual que la cançó dels Artic” i jo els hi dic “doncs no conec la cançó…” Oriol: suposo que els Artic van fer un canvi de rumb en la música indie, van marcar una època i van influenciar a diferents bandes. Pol: hi ha èpoques en que el rock i el indie es reinventen, no? Daniel: a nosaltres també ens passa a l’hora de composar. Hi ha temporades que és més tranquil i pausat i n’hi ha que tot és més “canyero”…

I, parlant de composar, com us ho feu?

Pol: és una dictadura. Jo arribo i dic: “hem de fer això” (rialles) Arribem al local i un diu, tinc una idea, i a partir d’aquí comencem a desenvolupar. Oriol: de les cançons, de les lletres, vam fer una mica, perquè va venir així, com els Doors (abans que fracassessin). Fem una cançó i la tenim, en teoria acabada, i la toquem en directe i mirem la reacció i l’anem modificant. Pol: els temes van madurant… Ernesto: encara ens passa, que anem tocant i anem canviant coses de les cançons, sobretot les noves…

Perquè les dels disc també es van modificant?

Ernesto: No, aquestes ja estan tancades, bé, poder modifiquem alguna coseta, algun final, però no massa… potser en directe si que les adaptem, potser si que sonen més potents.

I el tema de l’idioma? Perquè l’anglès?

Oriol: va ser natural… no va ser buscat. Escoltàvem les bandes en anglès i va anar així…

Suposem que també hi fan les influències…

Pol: jo crec que és això! Tota la vida he estat escoltant grups que canten en anglès, tot i que també m’agraden grups d’aquí, i ens vam posar a composar i a fer temes. Les versions ja les fèiem en anglès… I va sortir de manera natural. Més o menys com que dominem, no ens costa, no ens suposa un gran esforç.

L’idioma pot ser una barrera?

Daniel: gràcies a Déu tenim estudis i no ens costa… (rialles) Ernesto: potser costa més que el públic entengui les lletres…

Per exemple, hi ha bandes que han fet l’evolució de l’anglès al català o castellà i això els hi ha facilitat expressar-se millor i arribar a més persones.

Pol: les bandes que han canviat ho han fet per obrir-se al mercat espanyol. Només cal veure l’evolució d’algunes bandes com Mishima, Love of Lesbian… Per exemple, jo era molt fan de Sidonie, però quan cantaven en anglès. No entenc perquè van canviar… (rialles). Oriol: a mi també m’agraden moltes bandes que canten en català o castellà, però si cantéssim en català no seriem FOO seriem una altra cosa… Estarem contents del què fem i serem bons si som nosaltres mateixos, per això cantem en anglès.

I vosaltres que utilitzeu l’anglès com a llengua vehicular, a quins estudis uns agradaria gravar?

Pol: a Suècia hi ha estudis molt bons, també a Alemanya… Tampoc cal anar molt lluny, a Espanya també hi ha molt bons estudis. Oriol: a Abbey Road a Anglaterra… Daniel: i anar a Estats Units a fer les mescles… (rialles)

I ara què us plantegeu? I de cara a l’any vinent?

Pol: doncs volem fer un disc nou. Hem fitxat per Poropopero i uns de Madrid, a través d’un bloc, ens estan preparant una minigira. Oriol: nosaltres volem ser músics i tocar. I buscar-nos els “bolos” i gestionar-ho vol molta dedicació i és poc gratificant. I volíem algú que tingués més contactes. Pol: portem un any i mig que intentem tocar per Espanya… bé, a Madrid hi hem tocat tres cops, també a València, a Saragossa, León, Monzón… A Catalunya hi hem tocat moltíssim, sobretot a Barcelona i Lleida, però també a Reus, Tarragona, Torelló… Però volíem muntar alguna cosa sòlida i amb l’ajuda de Poropopero esperem poder-ho fer. Aquest any volem tocar a saco i presentar el disc, encara que faci temps que l’hem gravat. I a finals d’any preparar el segon disc.

Les xarxes socials creieu que us han ajudat a donar-vos a conèixer?

Pol: jo personalment hi estic molt en contra. Sóc una persona molt discreta… però actualment és indispensable. Tenim penjat els disc per escoltar a Spotify, Grooveshark, Bandcamp, Itunes i Amazon. Que algú posi al google el teu nom i pugui escoltar el teu disc és fantàstic. Però tenim clar que no ens forrarem… Oriol: internet és bo perquè ha provocat que més bandes es donin a conèixer. El que ara et gastes en mòbil i connexió a internet, abans t’ho gastaves en discos i concerts, per exemple. Jo, com a músic i persona que m’agrada la música, intento gastar-hi diners anant a concerts o comprant discos. Si algú compra el nostre disc els diners van a la discogràfica, que ha cregut amb nosaltres, i per nosaltres. Com menys intermediaris hi hagi millor pels grups. Pol: a altres països tenen una altra percepció de la música i la cultura. Es valora més, crec… Està molt bé poder escoltar un disc gratis, però si no t’hi dediques no saps les hores, diners i feina que hi ha al darrera. És clar que no ens hem de forrar venen discos, però almenys recuperar el que hem invertit. Oriol: hi ha molta música i aquests mitjans fomenten la promoció. No s’ha de prohibir. Pol: s’han d’oferir els dos formats…

I també cal valorar que les xarxes socials i internet posa al mateix nivell a tots els grups, pel que fa a les possibilitats.

Pol: podem moure’ns com a banda gràcies als blocs i mitjans independents petits que fan difusió de grups que els grans mitjans no en fan gaire cas.

Com us gestioneu el fet de treballar i tocar i que estigueu repartits pel territori català?

Oriol: doncs perquè les ganes i la motivació et fan moure… Pol: quan sabem que tenim concert o assaig, ho deixem tot… és la nostra prioritat. Ernesto: i els assajos en fem un cap de setmana a Barcelona i un cap de setmana a Lleida. I tot el material el tenim a Lleida. Daniel: les ganes de tocar et fan moure el que faci falta. Pol: i quan quedem per assajar aprofitem per posar en comú les idees que hem anat tenint al llarg de la setmana per a les composicions… Ernest: o ens enviem documents d’àudio o vídeos… Pol: ho portem bé…

I per anar finalitzant, ens podeu dir els discos que us han marcat?

Pol: “Blood Sugar Sex Magik” dels Red Hot Chili Peppers. No sembla a res del què fem nosaltres, però m’encanta. Cada vegada que l’escolto flipo. És un disc amb molta màgia per com es va gravar: en una mansió, amb Rick Rubin un dels grans productors que hi ha al món. És un dels grans discos! Oriol: jo, personalment, diré The Verve “Urban hymns”. Li vaig regalar a en Pol pel seu aniversari. M’agrada molt. Bé, dels The Verve m’agraden els quatre discos… I The Strokes “Is this it” l’escoltem moltes vegades. Pol: un disc que escoltem molt, que també els posaria entre els tres primers, és una banda anglesa que es diuen The Bishops. Els vaig veure al FIB el 2009 i m’encanten. També un disc que escoltem bastant és The Stone Roses, el primer homònim. Ernesto: “By the way” dels Red Hot Chili Peppers. És un disc on hi tenim moltes influències. I “(What’s the story) morning glory” dels Oasis. Aquest l’escolto moltíssim. I “Iowa” d’Slipknot! (rialles). Pol: un altre disc que escoltem moltíssim és el primer dels Led Zeppelin. Daniel: jo sóc gran fan de la música clàssica. Escolto tot el dia música clàssica perquè estic estudiant música clàssica de percussió clàssica, d’orquestra simfònica. I a mi això és el que m’agrada escoltar. Però d’aquest estil de música jo diria el “Is this it” dels Strokes que cada matí quan em llevo me’l poso. Són temes senzills però molt ben fets. De música clàssica m’agrada tota: Wagner, Txaikovski, Beethoven… Sobretot les grans simfonies amb molts percussionistes. M’agrada molt.

I fins aquí la conversa… I ens guardarem per nosaltres el secret del seu nom abans de dir-se FOO.

Els FOO són:

Oriol Senan: cantant i guitarra

Ernesto Moles: baix

Daniel Ishanda: bateria

Pol Ishanda: guitarra i veus

Podries estar interessat/-ada

We are standard: un aperitiu nocturn

Sempre he sentit a dir que abans que passi una cosa no te n’has de crear expectatives. Als llocs hi has d’anar amb la ment neta. I, un consell: si us creeu expectatives, que siguin molt dolentes o pessimistes. Més que res que tot el que vingui serà positiu…

I us preguntareu: que s’enrotlla ara aquest? Vol fer el favor d’explicar el concert dels We are standard? Doncs ho explico perquè és justament el que em va passar a mi amb el concert dels de Getxo. Hi vaig anar entusiasmat i amb unes expectatives altíssimes i en vaig sortir un pèl decebut.

Quan vaig saber que venien els We are standard a presentar el nou i brillant disc “Day” em van caure les llàgrimes d’alegria. Ja sé que acostumen a tocar sovint, l’última vegada va ser a mitjans del novembre passat, però estarem d’acord que veure’ls és tot un espectacle, oi? Doncs jo estava com un nen amb bambes noves.

I va arribar el dissabte a la nit. El concert a Razzmatazz comença tard, així que quedo per sopar. I a temps de sobres… I enfilem camí cap a Poblenou. Abans d’arribar tenim notícies que el concert començarà a dos quarts de tres del matí. Hòstia! Al final va començar a les tres en punt. Doncs anem a fer unes cerveses.

Entrem a la sala. La sala està en “mode discoteca”. I la sensació que allà hi ha moltes persones que no saben que hi haurà un concert. A les tres en punt paren la música. S’aixequen les pantalles de davant de l’escenari. S’obre la cortina. I apareixen els We are standard. I comença el concert. Com sempre en concert ho van donar tot, però aquesta vegada sense tanta interacció de Deu Txakartegi amb el públic. Es van dedicar a tocar les cançons de l’últim disc, i vam poder cantar, saltar i ballar amb “Can I Count on you”, “Something bigger” i no va faltar el confeti a “07:45 (Bring me back home)”. 50 minuts més tard van marxar. Sí, sí, 50 minuts! Sense bisos. I la sensació de “ja està? Ja s’ha acabat?”. Doncs si, ja està. Ja s’ha acabat.

Personalment, penso que no va ser la millor manera de presentar el disc. Un disc molt esperat i que no ha decebut, crec, a ningú. Un disc brillant. El format i la durada del concert no va fer justícia a un dels millors grups de l’escena actual.

Esperem que aquesta actuació només hagi estat un aperitiu i tornin ben aviat a fer una presentació com Déu mana.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Mushroom Pillow

Podries estar interessat/-ada

1 2 3 … 5