L'ampliPàgina 2

El Petit de Cal Eril. Un cant a la vida divertida

12/04/2013 – Sala Els Pagesos – St. Feliu de Llobregat

No sempre passa que en sortir d’un concert hom se senti una mica més optimista i content. En Joan Pons músic i persona posseeix la malauradament poc comuna virtut d’aconseguir fer grans les coses petites. La sala Els Pagesos de Sant Feliu, amb les seves reduïdes dimensions, és un indret acollidor, ideal per a íntimes i còmplices vetllades. La conjunció, doncs, d’artista i local convertiren un acte “menut” en una nit d’alegres records.

El recital d’El Petit de Cal Eril se centrà al 100% en la presentació del seu darrer treball, La figura del buit, decisió aquesta que el públic (creiem) entengué i respectà.

Els que heu escoltat el disc sabreu que en aquesta ocasió, a diferència del Vol i Dol, les melodies i lletres composades pel cantant traspuen alegria, malgrat que, com de costum, costi desvetllar el seu veritable significat. En un exercici d’aclariment el guissonenc digué, referint-se a La perla, que aquest és un cant a la vida divertida. Si bé l’explicació semblà fruit de la més pura improvisació podríem afirmar que en efecte aquest i d’altres temes del disc s’avenen perfectament amb la descripció.

L’àlbum, mancat d’artificis però ric en matisos, va ser magistralment reproduït en viu per l’autor i la seva nova banda (Alonso, Tort i Comas) amb una interpretació curosa i fidel. A l’habitual i personal sonoritat s’afegeixen pinzellades més rockeres, punts de jazz, funky…  Delit, en definitiva, pels espectadors, fins i tot pels que demanaren infructuosament més temes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

Sala Salamandra. Segon cap de setmana del Let’s Festival i comença el divendres amb un dels caps de cartell del festival el Sr. Chinarro. Però anem pas a pas…

Obrien la nit els Bastante. Com tots els inicis, format per un club de fans nombrós anomenats “amics, amigues, parelles i família”. Els inicis es fan més portables… Una dosi de pop-rock per començar la nit i deixar pas a la delicadesa d’en Nacho Umbert & La Compañia. Aquesta nit “La Compañia” és en Raul Fernández “Refree” tocant la guitarra elèctrica i el banjo i en Xavi Molero a la bateria.

En Nacho Umbert és un músic amb unes cançons molt tranquil·les, properes i delicades i amb la mateixa delicadesa les transmet en directe. Cançons com “Cien hombre ni uno más” o “Confidencias en el palomar” del seu primer disc “Ay…” i “El mort i el degollat” o “No os creáis ni la mitad” del disc homònim a aquesta cançó. Va aprofitar per estrenar una cançó dedicada a la seva mare del futur disc que es dirà “Família”. Evidentment, anirà dedicat exclusivament a la seva família.

I l’últim a sortir a l’escenari de la sala Salamandra 1 va ser l’Antonio Luque i el seu Sr. Chinarro. Aquesta vegada els “Chinarros” que l’acompanyaven eren: Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i Jordi Sapena (guitarra i teclats) de La Habitación Roja i l’Alfonso Luna dels Tachenko a la bateria.

L’actuació del sevillà, amb els seus amics com a banda, va servir d’estrena de l“Enhorabuena a Los Cuatro” el seu últim disc que fa ben poc que ha vist la llum. I va començar, igual que el disc, amb la cançó “El destino turístico”. D’aquest últim disc també van sonar, per exemple, “Más grande que Barcelona” i “Catequesis”. I les cançons de l’últim disc es van compaginar amb alguns hits de la seva discografia, que van ser molt ben rebuts i corejats pel públic, com “El rayo verde”, “Los Ángeles”, “Del montón” o “Quiromántico”. No descobrirem ara al Sr. Chinarro, perquè porta molts anys i es conegut per tothom. Va ser un concert sobri i on l’Antonio Luque va xerrar força entre cançó i cançó i ens va tenir distrets tant amb la música com amb la seva oratòria. I, entre el públic, un espectador de luxe: en Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja.

Que continuï el Let’s!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Cicle “En persona”: desmuntant LHR

Es fa estrany entrar a la sala Apolo i trobar-te-la plena de cadires i tothom assegut. Aquest és el format del cicle “En persona” on es tracta d’interaccionar entre el públic i el grup de música amb espais per a la conversa. Aquesta vegada era el torn dels valencians La Habitación Roja (LHR).

Introducció: amb la presentació de l’Iván Álvarez Cayuola, amic i periodista, i d’en Sergi A. Minguell, autor dels últims videoclips del grup, introdueixen el concert amb el videoclip de “Norge”. Els acompanya en Jose Marco, el bateria del grup. Seguidament surten per fer un petit tastet d’algunes de les cançons de l’últim disc “Fue elétrico”.

Nus: és el moment de conèixer les intimitats i també la resta de convidats que els acompanyaran en aquesta nit diferent. Al voltant d’una taula rodona i asseguts entre ells hi ha, el ja nombrats Iván i Sergi, en Marcos Collantes (del segell Mushroom Pillow), l’Antonio Luque (més conegut com a Sr. Chinarro) i, a la taula de so, en Santi Garcia (productor de l’últim disc i de l’estudi Ultramarinos Costa Brava). En Jorge Martí, és la veu cantant. No deixa cap espai en blanc i, mentre el públic perd la vergonya, explica anècdotes.

Curiositat 1: el grup va començar a Barcelona.

Arriben les preguntes. És un moment distès i amb rialles per part de tothom. Seguidament, en Jordi Sapena, l’última incorporació del grup, presenta un vídeo de l’interior del grup en el Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Curiositat 2: en Jordi era fan de LHR abans de tocar-hi i la seva relació amb el FIB és estreta: hi anava com a públic, després hi va treballar i finalment hi ha acabat tocant. La quadratura del cercle.

I un altre cop moments musicals, aquesta vegada amb LHR fent de “chinarros” (excepte a la bateria que hi ha l’Alfonso Luna de Tachenko) per a l’Antonio Luque tocant “Quiromántico”. Ells toquen unes quantes cançons antigues, com per exemple, “Cuando te hablen de mí” o “Universal”.

Curiositat 3: arribava el moment emotiu amb la presentació del videoclip d’Annapurna. El vídeo està fet amb imatges de la primera expedició catalana a l’Annapurna realitzada l’any 1974. I les imatges estaven cedides per en Josep Manel Anglada, un dels integrants de l’expedició, i que també estava entre el públic.

I l’últim torn de preguntes on en Jorge cada vegada està més desinhibit… Hi ha preguntes de tot tipus, fins i tot de personals, i de tant interessants com demanar-los-hi que diguessin, cada un d’ells, un disc que els hi hagués marca’t. Les respostes i la varietat és curiosa.

Desenllaç: amb la gent dreta, algunes cadires aparcades i les altres fent un pèl de nosa, era el moment d’anar tancant el “concert”. Primer amb una improvisada “Sol” que empalmen amb una “versió” de “Boys don’t cry” dels The Cure. Acompanyats d’en Santi Garcia a la guitarra i el públic fent els corus toquen “Indestructibles”, “Van a por nosotros”, “El eje del mal”, “Ayer” i acaben la nit, després de més de dues hores i mitja, amb un popurri de cançons.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Esperit!: El multiinstrumentista

Una bona manera de passar un dimarts qualsevol és apropar-te a gaudir d’un concert de música. I això és el que proposa la Sala Beckett i el segell musical independent Bankrobber amb el cicle “Els dimarts em sentiràs”.

El dimarts 19 de febrer era el moment d’en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! En Mau és una persona que ho toca tot (i mai millor dit). Es presentava amb: bateria, guitarra acústica, guitarra elèctrica, òrgan i una infinitat de pedals i loopers diversos que hi ha moments que no té prou mans i peus per tocar, però tot i així ho fa.

La seva barreja d’estils que van des del folk al rock amb punts de postrock i posthardcore passant pels ritmes tribals, un poti poti de sons que acaben configurant unes cançons que et deixen bocabadat.

L’actuació va començar amb en Mau entrant a la sala Beckett tocant la guitarra acústica i cantant a capella (sense micròfon). Un cop assegut L’actuació va tenir el seu moment de col·laboracions a càrrec d’en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i d’en Joan Colomo en la cançó Dharsala. I, seguidament, en Joan Pons va fer una especial presentació de “Pits de mantega” cançó on vam riure de bon grat.

En resum: veure i escoltar Esperit! és un espectacle musical i de bon rotllo i cicles com “Els dimarts em sentiràs” serveixen per donar a conèixer músics en un format diferent i aprofitar i treure el màxim rendiment dels diferents espais culturals de la ciutat. Tot un encert!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alex Reuss

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

HIDROGENESSE: TURING BELIEVES MACHINES THINK, TURING LIES WITH MEN

[xrr rating=7.5/10]

“Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” (2012)

Hidrogenesse van en serio, muy en serio. Hace ya tiempo que dejaron de ser un mero divertimento o una boutade pero “Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” es una consagración en toda regla.

Con entidad propia, separados ya de la sombra de Astrud, Carlos Ballesteros y Genís Segarra facturan un disco conceptual de ocho canciones dedicadas a glosar la vida de Alan Turing, excepcional matemático y símbolo de la represión homófoba (http://es.wikipedia.org/wiki/Alan_Turing), en un disco donde se dan la mano el futurismo cibernético y la reivindicación sociopolítica.

El disco es un trabajo profundo de investigación y un homenaje fiel. En la página de Hidrogenesse podéis leer el origen de las canciones y los distintos momentos de la vida de Turing que glosan cada una de ellas: http://www.austrohungaro.com/hidrogenesse/turing/#

“Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” elige para contarnos la historia del matemático británico un envoltorio de electrónica y pop donde se potencia el componente maquinal, los chirridos de las entrañas de la computadora. Melodías elegantes, distantes, casi como en un ejercicio intelectualizado con fondo musical en el que se levanta acta de una de las vidas más patéticas del siglo XX. Destaquemos “Enigma”, con su ritmo tenso y oscuro que acompaña a una letra que nos narra el momento exacto del inicio de la persecución contra Turing.

Este disco vio la luz en el 2012, año en el que se cumplía el centenario de su nacimiento y Segarra y Ballesteros han participado en esta conmemoración con una aportación que vale tanto como una monografía o una mesa redonda. Un trabajo donde historia y sonoridad se retroalimentan, las programaciones de las máquinas de generar sonidos -Kraftwerk, siempre Kraftwerk- del dúo barcelonés nos cuentan la historia del hombre que creía que las máquinas pensaban y que fue perseguido y destruido por la sociedad y la justicia inglesas por amar a otros hombres. Su nombre no fue rehabilitado hasta 60 años después de su muerte.

Text: Iván Serrano

FOO + ¡Viva la novia!: nit de rock

El passat divendres 1 de febrer les festes del Porompopero a l’AlmodoBar ens tenia preparada una nit de rock amb tocs de pop i post-punk a càrrec dels lleidatans FOO i del grup barcelonès ¡Viva la novia!

Amb una bona estona de retard degut a que en Daniel Ishanda, el bateria del FOO treballava, va començar el concert i l’actuació del FOO. Com va dir el seu germà Pol, guitarra del grup, avui en dia un treball s’ha de valorar molt… Els joves lleidatans a mitjans de l’any passat van treure el seu primer disc “Elenin” i l’estan presentant en públic. Van començar amb “Merrymaker” i “Captain Pitty”. En un primer moment hi van haver alguns petits problemes tècnics, però res que no es pogués arreglar en un moment. La resta del set list es conformava la meitat cançons que apareixen al disc i l’altra meitat amb noves composicions. Són un grup amb una bona base i moltes ganes. Prometen moltes nits de bona música, com la que ens van regalar aquest primer de febrer.

A continuació van pujar a l’escenari els ¡Viva la novia! Aquest grup nascut a la ciutat comtal a principis de 2011 van tocar cançons de la seva primera demo oficial Raising the Veil i noves composicions. Els cinc components s’han trobat després de passar per diferents grups i poden donar llibertat a la seva música. Destacable la cançó “Tonight”, segons la cantant la Vera Gottschall, la preferida del grup. I com a bones núvies, acaben el concert tirant el ram al públic. Un final diferent i original.

Un parell de grups a tenir en compte. Grups d’aquesta nova fornada que fan música rock i canten en anglès. Escolteu-vos-els, valen la pena!

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu dels FOO

Julieta Jones + The New Cossacks: viatge de tornada

El divendres 18 de gener a la sala Sidecar van sonar les guitarres afilades de dues joves bandes: els barcelonins Julieta Jones i els madrilenys The New Cossacks. Aquests últims van tornar la visita que mesos abans havien fet els catalans a la capital d’Espanya.

El concert va servir per presentar el treball “Kelly” dels Julieta Jones que el van regalar amb l’entrada del concert. Però anem al gra…

Van començar els madrilenys sota l’atenta mirada de les persones que omplien la sala barcelonina. El Sidecar no té la fama que acostumi a sonar massa bé i, no sé si era la meva percepció esbiaixada, però aquesta vegada sonava tot prou homogeni i correcte, fins i tot diríem que bé! Van tocar una desena de cançons repartides entre els seus tres treballs “III”, “The King is dead” i “Revolution C.”. Van sonar potents, en part, gràcies a la contundència del bateria, que tanta energia va fer que acabés descamisat. Una bona manera de començar la nit.

I la nit la van continuar els Julieta Jones. Amb una posada en escena molt curosa i particular (hi havia un làmpada en forma de conill) se’ls notava que tenien ganes d’ensenyar les seves noves creacions. El concert va girar en torn al treball “Kelly”, abans citat, així vam poder moure’ns al ritme de “TV Boy”, “Wonder Alice” o la preciosa “Dance steps”. El set list estava complementat per les cançons del seu anterior treball “Prelude” publicat sota el nom de Dear Prudence. L’acte també va servir per presentar en públic el nou bateria l’Albert Aran.

N’estic segur que els dos grups s’ho van passar molt bé i així ens ho van transmetre. Esperem i desitgem que tinguin molta sort, perquè ho fan molt bé, però sobretot perquè ens tracten genial i són molt bones persones. I si teniu alguna oportunitat d’anar-los a veure, no dubteu: aneu-hi!

Ànims i endavant!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Seward: producte de qualitat

En el marc del cicle BandAutors del Palau de la Música, el dissabte 12 de gener el Petit Palau es vestia de gala per rebre a un dels grups més sorprenents i curiosos de l’escena musical actual: Seward (la millor nova banda del 2012 segons el web anglès A new band a day).

Els Seward sortiren a l’escenari capitanejats per l’Adriano Galante (veu, guitarra i banjo) i amb en Pablo Schvarzman (guitarra, samplers i sorolls), en Martin Leiton (contrabaix), en Juan R. Berbin (bateria i percussions), en Jordi Matas (guitarra) i en Marcel·li Bayer (saxo alt, baríton i clarinet). Es van col·locar cadascú al seu lloc i van començar a inundar la sala amb el seu particular so i els meravellosos i autèntics registres vocals de l’Adriano.

Al llarg de més de dues hores van tocar més de vint cançons, van passejar entre diferents estils que van des del jazz més frenètic (“Secondly, Rebirth”, “Grandma’s Sleeping With Books”) passant pel rock experimental (“This Amount”, “Sesame” o “Absurd & Brave”) i amb moments delirants de sons embriagadors (“You At My Back”). Pauses expectants que et feien estar amb tensió, sense saber si aplaudir, cridar (si que es va sentir algun crit de buenísimo i genial) esperant a una altra ràfega de notes. I te n’adones que portes quatre minuts amb la boca oberta totalment al·lucinat. Això és el que provoca la música dels Seward. I ells la transmeten així. La senten. La viuen.

I tant sorprenent com ho és la seva música, van marxar tal i com van entrar, sense dir res, saludant mentre sonava la versió de Dean Martin de la famosa “Everybody Loves Somebody”.

I és que Seward són en el món de la música el que les perles són a la joieria o les tòfones a la gastronomia: un producte de qualitat difícil de trobar. Un gust diferent d’assimilar. Un so complicat d’entendre. Però un cop hi has entrat, en vols, en necessites més i necessites tornar-los a veure i a escoltar. Uns genis que no deixen indiferent a ningú.

Us convidem a entrar en el seu món i a gaudir-ne!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

We are standard: danzad, danzad, malditos!

La 15a edició del festival Euskal Herria Sona organitza’t per l’Euskal Etxea de Barcelona va portar uns dels grups bascos menys bascos del món: els We are standard. Arribaven a Barcelona d’haver actuat la nit anterior a Donosti i estaven, segons paraules del seu cantant, una mica ressacosos. Això no els hi va impedir fer un concertàs (com ja ens tenen acostumats).

La sala Bikini es va vestir de gala per acollir el grup de Getxo. Només va faltar més afluència de públic… Sobta que un grupàs com ells no omplissin la sala. Suposem que són les moltes activitats paral·leles i la situació econòmica actual. Tot hi fa…

Van començar amb “Good ones” del seu últim EP “Great state” i l’allau de cançons no van parar al llarg de l’hora i poc que va durar el concert. No van faltar “The last time”, “The first girl who got a kiss without a please” o “Dont’ let the children play around” del disc “We are standard”, “Txusma” del “3.000v – 40.000w” i versions com “Waiting for the man” de The Velvet Underground. Cançons per no parar de saltar i ballar.

Bona part de l’espectacle, a part de les bones cançons i els grans músics que són, va anar a càrrec d’en Deu Txakartegi. El cantant i showman va estar provocador com sempre. Ens va fer riure i ho va donar tot a dalt l’escenari, com ho certificava la camisa xopa de suor al finalitzar el concert.

Un concertàs, com he dit a l’inici, amb majúscules. Només una queixa: no van tocar “Summer”. Però se’ls hi perdona. A ells els hi perdono tot!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré