VINyLS

Wood – Okeanos

Els Wood van ser els guanyadors, en format trio, en Marc Fernández (veu i guitarra), en Pol Villegas (baix) i l’Aleix Vilarrasa (bateria), de la primera edició del DescoNNecta al 2016. El DescoNNecta és un concurs de música adreçat a bandes joves que coorganitzem amb els Lluïsos de Gràcia. BCore hi col·labora. M’agrada pensar que va ser un moment d’enamorament i que va servir per posar les bases de la relació que els ha portat ha treure el seu primer disc amb la discogràfica gracienca.

Al cap d’un temps, els de Torelló, van passar a ser cinc membres, amb la incorporació de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra)

Okeanos és una amalgama de sons, amb una base de rock, però amb tocs de jazz i de posthardcore. No amaguen que les seves influències, que són, Biffy Clyro, Queens of the Stone Age i Faraquet. I, per la producció d’aquest primer disc, s’han buscat un bon productor pel seu nou so, com és l’Eric Fuentes. Dic nou, perquè han fet una volta més des del seu primer EP π.

Obre el disc la quasi instrumental Mountain. I continua amb l’enganxosa Salvia. I la resta… bé, escolteu-lo que val la pena.

Les lletres parlen de temes de joves, ho són i molt. Amors, desamors, drogues… i reflexionen sobre la vida des de la seva mirada. Toquem fusta perquè els hi vagi molt bé!

Jordi Daumal
Redactor

Tatsumi & Masako – Vysehrad

Avui parlem de Cassets…

De la mà d’Aiguamolls Records, aquest imminent divendres 15 de febrer, sortirà a la venda la re-edició en format casset -i també en format digital- del disc Vysehrad de Tatsumi & Masako.

Aiguamolls Records és la discogràfica mataronina de música independent de la comarca. Segell que neix el 2015 arran del programa de Ràdio Mataró “El Radiocassette”.

Doncs parlem de cassets!
Raül Sala, amb el nom de Tatsumi & Masako, és l’artífex de la música electrònica de Vysehrad. I en aquesta nova edició incorpora una cara B amb un bonus track de 4 cançons remixades i produïdes per col·laboradors seu.

La música indie de Vysehrad evoca ambients, racons i records del viatge que va fer el músic a Praga durant la tardor del 2016  -d’aquí el títol del disc (nom que rep la ciutat originària de Praga).

Excel·lent recull de registres electrònics en petit format. Plena de peces curtes carregades d’elegància emocional que són fruït dels sons que generen els teclats i sintetitzadors i que modulen les caixes de ritmes amb les melodies al llarg de tota la casset.

Un plaer escoltar Vysehrad en analògic, on la sonoritat revé calidesa alhora que esdevé peça única.

Dolors Ferré
Redactora

Retirada! – Son

Vaig tenir l’oportunitat de veure’ls d’artistes convidats (el què abans es deien teloners) de Japandroids el passat juliol a la [2] de l’Apolo. Amb aquest disc, en Cuervo (guitarra i veu) i l’Albert (bateria i veus), o el que és el mateix, Retirada!, només s’assemblen als canadencs en què també són un duet.

Amb Son (El Segell, 2019), els barcelonins, han abraçat la part més emotiva i sensible del hardcore amb punts de shoegazing. Han posat ordre a les idees i bones maneres que ja apuntaven al seu primer disc Victoria | Derrota. Quan el escolto em venen al cap els Nueva Vulcano i els primers discos de The Pains of Being Pure at Heart. Les seves cançons t’evoquen a paisatges quotidians, a moments idíl·lics, a felicitat i a l’amor més absolut. Escoltant-los m’imagino que estic al sofà de casa, tapat amb una manta i per la finestra veig com neva.

Al llarg de les onze cançons combinen el català i el castellà (qui diu que a Catalunya s’obliguen als nens i nenes a parlar només un idioma?). Respira ens dóna la benvinguda i ens prepara pel què vindrà. I ens diu adéu Corre, que estem somiant. Entremig, meravelles com Castors, Nunca dejes de venir a mi casa o 92. Bé, les podria posar totes…

Un consell: aneu a veure’ls en directe. I si no podeu, escolteu-vos-els a casa. Us farà bé.

Jordi Daumal
Redactor

Ljubliana & the Seawolf – Libra

“Dins la foscor està la llum”, opinava el vocalista i guitarra dels Ljubliana & the Seawolf, Pol Batlle, en una recent entrevista radiofònica. La frase feia referència a la naturalesa dels temes que componen el seu darrer treball discogràfic, Libra (Bankrobber, 2019).

Escoltant-lo creiem entendre: submergides en un espai inconcret, de múltiples estrats, ample, sonen melodies de cadència magnètica, versos afligits que comminen l’oient a deixar-se endur fins l’abisme amb el repte de trobar la sortida.

Tanquem els ulls, doncs, per trobar un bri de llum. El primer intent passa per Tiempo, parsimoniós pròleg en castellà. “Sueño con fuego a mis pies”, engega, i no presagia un camí de roses. Quan arribem a la tornada, però, ens reconforta saber que “todo lo que queda es tiempo para amar”. Lírica fluctuant, simple i bella.

Accelerem el pas a The Fire or My Gun, peça cúspide a l’entendre de qui escriu. Transitem obligadament per paratges inhòspits: “Fields & fields. Land that we won’t run. No more fears, dears. The fire or my gun!” . Kraut-rock? Doncs sí, i força coses més.

L’actual compilació ens redescobreix les també magnífiques Shit Dope i Burn The Witch. Feu un cop d’ull als respectius videoclips.

L’aventura pot ser eterna, la ressenya, pel contrari, haurà de ser concisa. El llarga durada deambula per desoladores sendes però conté, intrínseca, la promesa del nirvana. Animeu-vos, si encara no ho heu fet, a transmutar, en un exercici d’alegria spizoniana, les pors en alegries, la foscor en claror.

Aviat, el proper 21 de febrer a la [2] de l’Apolo, reprendrem el repte i reviurem en directe aquestes i, de ben segur, noves sensacions.

Alex Reuss
Redactor

Entrevista a Nico Roig: Vol. 71 sona “amb la gravetat d’un altre planeta”

05 de desembre del 2016, El Coll – La Teixonera, Barcelona.

 

Ahir celebrà el seu aniversari i, pel que explica, la festa fou sonada. De regal els amics el feren responsable d’una entranyable criatura de quatre potes, en Fideu.

S’ha fet fosc i malgrat tenir l’hivern a tocar la temperatura és agradable, així que decidim acompanyar a amo i gos a fer la passejada. Arribats a una placeta ens aturem una estona per poder fer quatre preguntes al músic barceloní. Estem molt interessats en la gestació i el part del seu darrer treball discogràfic però la primera qüestió és obligada:

__________________________________________________

L’ampli: – Nico Roig, ja saps si vols anar al cel?(*)

(N) – Penso que no, la veritat. Sempre he cregut ser d’aquells que prefereix anar a l’infern. El cel se’m presenta molt avorrit. Com a reconeixement a una vida virtuosa m’agradaria més que posessin una estàtua meva en alguna plaça.

 

L’ampli: – Si ens demanen opinió votarem a favor d’aquesta idea. Parlem ara del teu darrer treball: Vol. 71 és un treball carregat de sentiment amb històries i personatges molt diversos però, en conjunt, la sonoritat sembla seguir un patró. Existeix la intenció de donar-li un caràcter conceptual?

(N) – Sí, potser no tant conceptual com que tingui una sonoritat homogènia. En posar-me a idear Vol. 71 vaig pensar en obrir-ho tot, a donar-li espai. He utilitzat molt el reverb, volia que sonés amb la gravetat d’un altre planeta. És com si en un altre lloc de l’espai revessin un senyal de la Terra i el processessin.

 

L’Ampli: – I què ens dius dels terrícoles implicats? Per l’enregistrament del disc has comptat amb uns col·laboradors de luxe. Com sorgeix la idea de treballar junts?

(N) – Tenia molt clar com havia de sonar el disc i els vaig anar a buscar. Són grans músics i ens entenem a la perfecció. El David Soler (M Clan) i jo fa temps que toquem junts, amb en Pau Rodríguez (Za!) havíem format part de La Orquesta del Caballo Ganador. A en Juan Rodríguez Berbería (Seward) l’admiro i tenia moltes ganes de treballar amb ell. També estava molt interessat en la aportació particular que podia fer cadascú d’ells.

 

L’Ampli: – En relació a això últim: Ha influït molt la composició de l’equip en el resultat final o aquest s’ajusta en gran mesura a la teva concepció inicial?

(N) – El fet de que l’equip estigui composat per músics amb agendes atapeïdes ha fet que el procés de creació hagi estat menys col·lectiu del que en un principi havia desitjat així que, per bé o malament, el resultat s’assembla molt al que tenia inicialment al cap. Per sort els companys són gent molt ràpida, uns cracks que de seguida van captar la idea i se la van fer seva.

 

L’Ampli: – T’hem sentit dir que per a que el directe aconsegueixi transmetre allò que el disc amaga, Vol. 71 s’ha d’executar amb banda. Tenint en compte que tots sou músics de cul inquiet com es presenta la gira?

(N) – Ho haurem d’anar veient. Ara mateix estem preparant una petita gira abans de fer la presentació oficial a Barcelona. El que vingui després anirà molt en funció de l’impacte i l’interès generat pel disc, que desitgem sigui gran. Tots els membres estem compromesos amb aquest projecte i ens fa molta il·lusió poder-lo mostrar en viu.

 

L’Ampli: – Si busquem trets en comú amb els teus anteriors treballs el que resulta més evident és que conserva els textos càustics, la crítica vers alguns dels mals que afecten la societat que ens envolta. Encara et sents com una gamba?(**)

(N) – El que és cert és que encara hi ha molts temes que em preocupen. Haig de dir, però, que les cançons no les decideixo, en la manera que van agafant forma a mesura que les vaig fent i sovint reflecteixen les meves pròpies contradiccions internes. M’agrada que siguin un diàleg amb un mateix, aprofitar l’oportunitat per qüestionar-me les idees i no fer-ho de forma gratuïta sinó amb una intenció i un sentit. En definitiva, t’ajuden a conèixer-te millor.

__________________________________________________

Petant la xerrada ha anat passant el temps i ha refrescat. El pobre Fideu tremola i no el volem fer patir, així que donem per acabada l’entrevista. Abans de començar-la teníem moltes ganes de conèixer alguns detalls d’aquest Vol. 71, ara encara en tenim més d’escoltar-lo en directe. De ben segur serà una gran experiència.

 

(*): Escolteu Vol. 83
(**): Escolteu La gamba

 

Entrevista: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA
[xrr rating=7.8/10]

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

DIIV – Is the Is Are

DIIV_-_Is_the_Is_Are

Ras i curt: el nou treball dels DIIV no ens ofereix gaire novetats. No ja respecte el seu anterior àlbum, Oshin, sinó en quant a aportacions particulars a la música en general. Una mescladissa d’estils que en síntesi converteix el so dels novaiorquesos en el que, tan alegrement, podríem anomenar indie rock de manual.

Tanmateix te quelcom, un no-se-què, que convida a deixar-se endur pels parsimoniosos acords, per les tristes paraules, històries breus i depriments exhalades des de la fragilitat per un poli-toxicòman fustigat pels rigors de la mala vida. Una atmosfera que arriba en ocasions a ser plomissa, com succeeix a Bent (Roi’s Song) o a Mire (Grant’s song). Potser sona una mica pretensiós i/o irreverent però crec, sincerament, que s’ajusta al que hom pot trobar dins aquest llarga durada i que, siguem justos, te el seu atractiu.

El veredicte: la nota final respon a aquesta barreja de sensacions: Treball captivador per una banda que, per una altra, s’inspira excessivament en les reconegudes influències musicals de Zachary Cole Smith, fet que resta originalitat al resultat.

[xrr rating=6.5/10]

Gran Reserva 2015

L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!

nadal_lampli2015

Edna Sey és, simplement, ella mateixa.

La gran de les germanes Sey realitza una escapadeta en solitari per regalar-nos quatre magnífiques cançons.

La ghanesa Edna Sey exerceix en el curt però intens EP Just Being Myself de vocalista i compositora, breu alhora que excel·lent mostra (un cop més) de la magnífica black music feta a casa nostra. Els seus temes resulten una mescla de soul, lletres que beuen del ghospel, tints d’acid jazz en les melodies… no podia ser d’una altra manera, com resa el títol del disc, l’Edna és, simplement, ella mateixa.

The Vaccines: English Graffitti

En Justin Young i els seus estan d’estrena: aquesta setmana ja podem escoltar el seu nom àlbum English Graffitti. L’estiu s’apropa i cal trobar ritmes que “mediterràniament” ens ajudin a gaudir de les altes temperatures.

No us enganyarem, innovar no innoven gaire, però a l’igual que passava amb els anteriors treballs de la banda aquest nou treball arriba carregat d’efectives i enèrgiques cançons que sense ser una mostra evident de virtuosisme compositiu esdevé un refresc de molt fàcil factura.

Platja, gandula, una beguda ben fresqueta i una ració de The Vaccines!

 

1 2 3 5