Wood + Maat: motivació per la música

Barcelona, 28 de febrer de 2020. Kasal de Joves de Roquetes

Els del DescoNNecta, el concurs de bandes joves que organitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, estàvem molt contents quan vam veure el concert programat al Kasal de Joves de Roquetes. Hi tocaven els Wood, guanyadors de la primera edició del concurs, i els Maat, guanyadors de la quarta edició. I, evidentment, com a organització d’un concurs de bandes joves, veure com les bandes participants van progressant, ens fa immensament feliços.

Em vaig apropar a l’hora del concert al Kasal. I, a l’entrada del centre, em vaig trobar en Marc, en Rai, en Pol, l’Arnau i en Jimmy, els cinc nanus de Torelló. Els va sorprendre veure’m. I a mi em va fer, com cada vegada que els veig, molta il·lusió. Anava a menjar alguna cosa. Jo vaig entrar cap a dins i, la mateix il·lusió que em va fer veure els Wood, vaig tenir la mateixa quan vaig poder saludar als Maat. L’Anthony, en Josseth, l’Anna i en Bryan s’estaven preparant per començar el concert.

Sincerament, no hi havia molta gent. Però són bandes que els hi agrada tocar i, independentment de si hi ha moltes o poques persones, la seva motivació per tocar és màxima.

Els Maat van tocar les cançons que tenen penjades al seu bandcamp (i un parell les tenen a Spotify), entre elles, Blue, White Noise o Sed de hambre. I van acabar amb 1943. D’aquesta última en van fer un videoclip molt ben parit. Mireu-lo a aquí.

Després de la descarrega de postrock dels barcelonins, va ser el moment dels de Torrelló. Els Wood van tocar el gran gruix de les cançons del seu primer molt bon disc Okeanos. I ho van deixar tot a dalt l’escenari. No m’estendré més, perquè ja en vam parlar fa poc del seu concert a l’Heliogàbal. Van ser dos concertassus! Els dos grups són molt i molt bons! I per només 5 euros es podia gaudir d’un divendres de bona música. I, només em va saber greu que no hi hagués molta més gent, perquè recolzar la cultura i la música en directe no només és anar a un concert dels U2, els Coldplay o la Rosalía. Ah! I quan aquestes bandes omplin sales i us quedeu sense entrades per anar-hi, jo us ho refregaré per la cara i us diré: hi podríeu haver anat quan començaven per cinc euros. I, seguidament afegiré: foteu-vos!

Jordi Daumal
Redactor
Història anterior

Mamita Papaya: it’s a great band, it’s a fruit band!

Següent història

Núria Graham: The unquiet woman.

L'últim de A PRIMERA FILA