Cesk Freixas + Laia Llach: tenen la nit, un destí i un desig que crema

Barcelona, 02 de juliol. Recinte Modernista de Sant Pau

Els mesos sense erra no poden ser mesos sense concerts. Aquest any ha costat més que normalment, però tothom qui ens vam reunir dijous al Recinte Modernista de Sant Pau, igual que l’avi Antoni, sabíem bé que els somnis es fan a mà. La música en directe se’n sortirà segur, i serà gràcies als artistes amb somnis com en Cesk Freixas i la Laia Llach.

Un Cruïlla XXS en una cruïlla del S.XX. Un concert petit amb cantautors de butxaca. Tot quadrava des d’abans de començar, ho veieu? I és que si amb una o dues guitarres n’hi ha prou per arribar-te tan al fons, no calen escenaris on hi càpiguen més instruments. I paro aquí perquè crec que se’m deurien enganxar massa la lírica d’en Cesk o la sensibilitat de la Laia.

Anem al tema. Quan es va presentar el format especial del festival, van assegurar que serviria per a descobrir l’enorme potencial del talent de casa, i estic segur que ho deurien dir pensant en la Laia Llach. Hòstia, quina veu! Si te’n recordes del dia que vas descobrir les Neddermann, creu-me que t’hauries sentit igual. Va presentar-se amb la cançó Campelles, dedicada al seu poble, cantant “jo tinc la nit, un destí i un desig que crema”. I no mentia, perquè té les tres coses.

Les cercaviles solen anunciar l’inici d’una festa. Segur que l’estiu passat ella no s’ho imaginava, però la versió de Cercavila amb la que es va presentar a Instagram – és urgent seguir-li la pista – ja estava anunciant-nos que celebraríem, i molt, el descobriment d’aquesta nova veu en català. Després dels nans i els gegants, van recórrer pels carrerons de Sant Pau també La Pluja, Mai ha estat fàcil i 9 de febrer. Totes elles són composicions pròpies de la Laia i tan de bo tinguem la possibilitat d’escoltar-les aviat també des de casa.

Cesk Freixas va recitar el Pregó per reprendre la festa major del retorn de la música en directe. I què millor que una guitarra per sentir-se a prop de l’amor del seu públic? És un amor que l’acompanya des de fa temps, com a mínim des de fa 10 anys. I és que aquest any estem d’efemèride del llançament de La Petita Rambla del Poble Sec. Per celebrar-ho, ha publicat un EP de 3 cançons (amb Txarango, Suu i la Laia Llach) molt recomanable per a nostàlgics. Com que el concert n’estava ple, no fer la Rambla hauria estat com un ball que no té orquestra.

Entre els versos i els camins de guitarres, a les cançons d’en Cesk Freixas sovint s’hi creuen el pessimisme de les lletres protesta amb l’optimisme dels ritmes i melodies. Ell ho accepta i ho atribueix a la seva condició de cantautor, però la veritat és que el seu últim disc s’ha vestit de vitalitat i és un bon remei per alegrar-nos un estiu amb menys festes majors que de costum. Que el públic coregés “ja fa temps que estem tocant el fons” és només una mostra de les ganes que en tenim. I el que també tenim són dos cantautors que sembla que seguiran fent moltes coses junts. Tan de bo, perquè el que tenen ells és la nit, un destí i un desig que crema, i en un estiu com el que ve, no ens podem permetre deixar passar cap festa major. Tampoc les seves!

Joan Serra
Redactor
Història anterior

El Gabinete del Dr. Caligari amb banda sonora en directe de Toundra: acompanyant a Cesare

Marialluïsa
Següent història

Marialluïsa: quan t’arribin bons moments, agafa’ls i que passin lents

L'últim de A PRIMERA FILA