Festival Cruïlla

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero