Pàgina 1
Estàndard

29è Mercat de Música Viva de Vic: que mai ens manqui la música!

Setembre 2017, Vic. Diversos espais

Any rere any no podem faltar a la cita gustosament obligada que Vic ens ofereix per gaudir del millor Mercat de Música.

Enguany no hem pogut gaudir de tots el quatre dies que el Mercat ens ofereix, però us assegurem que Vic es consolida com a capital de la Música en majúscules, omplint de concerts carrers i places.

Aquí us deixem una mostra del que varem veure i escoltar.

I que mai ens manqui la música!

 

Fotografia :  Maria Carme  Montero

 

Estàndard

Festival Altaveu 2017: on està el Constitucional quan el necessites?

8 i 9 de setembre, Sant Boi de Llobregat. Diversos espais.

 

Als marges, fora la gran Barcelona, hi passen fenòmens molts interessants. I un altre any, i en van 29 edicions, a Sant Boi de Llobregat es va celebrar l’Altaveu amb l’estrena en la direcció
artística del periodista i agitador cultural Jordi Turtós. L’Ampli es va desplaçar cap al Baix Llobregat per explicar-vos- ho.

 

Divendres 8

L’agenda era completa i els horaris comprimits, així que calia anar per feina i anar-se desplaçant entre tres escenaris propers, gaudint del concert corresponent o fent-ne un tast.

La jornada i la música va començar a la plaça de l’Ajuntament amb Zelig i les seves guitarres afilades i pop directe que entrava molt bé per calentar motors, tot i que encara faltava públic
per arribar.

Una mica més tard hi actuaren Los Enemigos, herois dels 80 liderats pel gran Josele Santiago (veu i guitarra) que ens van demostrar que continuen ben vius i amb coses per explicar, per goig dels seus seguidors, nombrosos en la nit. Els seus clàssics Señora i Me sobra carnaval, ens remuntaren a finals del segle passat, sense nostàlgia.

Sense dilacions, vam desplaçar-nos a Cal Ninyo, on dins el seu petit i acollidor teatre la mallorquina Joana Gomilla ens va interpretar el seu treball Folk Souvenir (escolteu-lo!).

Música d’arrel empeltada de tocs de jazz i experimentació. Amb un quintet com a formació i una veu amb personalitat, en un parell de cançons en va tenir prou per posar-se a la platea a la butxaca. I es que com va declarar “el folklore és per viure’l”.

Més tard i en el mateix escenari també va desfilar Maria Arnal & Marcel Bagés, encara sota l’etiqueta de “grup del moment”. Van desgranar el seu repertori, una perfecta màquina de cançons amb lletres pròpies i prestades (Ovidi, Brossa, Andrés i Estellés,…), i guitarrotes precioses. Una combinació guanyadora que dia rere dia guanya públic i bones crítiques de forma merescuda.

I per acabar la jornada ens vam acostar als Jardins de l’Ateneu on s’hi programaven artistes internacionals. Vam tenir la fortuna de descobrir a Ala·Ni. En format trio (veu, guitarra i arpa), sobresortia la seva líder Alani Charal, cantant i compositora d’un univers propi que beu de les fonts del jazz. Corista d’altres artistes, entre ells els Blur. Diuen que va ser el mateix Damon Albarn qui la convèncer per a què fes carrera pròpia. Doncs la va encertar! Un dels grans moments del concert i segur que del festival, va produir-se quan va fer un “solo” de veu passejant-se entre el públic sense l’ajuda del micròfon. Una privilegiada i un privilegi escoltar-la.

Menció a banda, mereix el minoritari públic del darrera que tenia una sorollosa i molesta conversa per a la resta del respectuós públic i els mateixos artistes. El Tribunal Constitucional hauria de dedicar-se a perseguir a aquesta gent i no als qui posen urnes.

 

Dissabte 9

La (poc encertada) previsió d’intenses pluges obligà l’organització a canviar la ubicació dels concerts. Malauradament això ens empeny, arran la distància que separa Cal Ninyo de Can Massallera, a triar un dels dos escenaris. Greu ens va saber perdre’ns les actuacions de Marco Mezquida i Mariola Membrives, però creguérem que s’adequava més a la nostra línia editorial les propostes de l’antiga fàbrica tèxtil.

Ens atansàrem, doncs, fins aquell punt amb prou temps com per fer una ullada al mercat de discos de segona mà ubicat al vestíbul.

Començà puntualment la tanda de concerts, oberta pels viladecanencs Black Swans, una de les quatre propostes guanyadores de l’Altaveu Frontera. El seu és un repertori divers on es barregen un rock clàssic amb arranjaments més actuals. Ens quedem sobretot amb aquesta última part de la mescla, on la banda sonà més fresca, més sorprenent.

La sala s’ompli de gom a gom per veure els veterans The Flamin’ Groovies. L’excusa que el ha empès a tornar a la carretera no és altra que la presentació de Fantastic Plastic, un treball que malgrat aparèixer després d’anys de silenci és continuista, fidelitat màxima al power-pop que els feu famosos i que acontentà els incondicionals. Malgrat alguns problemes tècnics el seu directe demostrà, un cop més, que la veterania és un grau: desgranaren un reguitzell de temes que viatjaren per l’enorme història de la formació, incloent el particular cover de Sweet Little Rock ‘N’ Roller de Chuck Berry, reservant pel segon bis la perla Let me Rock.

Arribats de la Catalunya Nord, el “duet” de Perpinyà The Limiñanas, quedà encarregat de mantenir la festa sobre la cresta de l’onada i, per Tutatis, que ho aconseguiren. Les seves visites a la part sud del Principat sempre han estat celebrades, com ho demostra el respectable que arrosseguen. Malamore, treball discogràfic publicat l’any passat esdevingué fil conductor del seu pas pel festival. Cadències hipnòtiques, reefs rotunds i perllongats, textos breus i contundents… El còctel és de molt bon gust al “paladar auditiu” aconseguint submergir l’oient en una nebulosa de ritmes frenètics. Tribut al ye-yé seixanter amb el toc psicodèlic que els caracteritza. Aclarim que al matrimoni Limiñana no estava sol dalt la tarima on foren sis, en total, els músics encarregats de donar forma a l’espectacle.

I això fou tot, que no poc. Per part nostra, val a dir, doncs el refredat i els horaris dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya aconsellaren una retirada que ens deixà sense poder escoltar de les apetibles intervencions dels nord-americans OMNI i els valencians Linqae.

Llàstima, malgrat haver quedat ben contents d’haver poder gaudit, un any més, del cartell de l’Altaveu, nascut del criteri i l’estima per la música dels seus organitzadors.

 

Text: Gerard Birbe i Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

En Pau Vallvé a Can Rin

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

Festival Grec: Mishima + Joan Miquel Oliver

17 de juliol de 2017. Teatre Grec. Barcelona

Aquesta setmana es preveia un concertàs a Barcelona i així va ser. No parlem dels U2, no. Ens referim al concert doble amb Mishima i en Joan Miquel Oliver. Molts no ens ho vam voler perdre i, fins i tot i per sorpresa, m’hi vaig trobar amics d’Arenys de Munt.

El lloc, el teatre Grec, és un marc immillorable. Un entorn idíl·lic.

Va obrir la nit el mallorquí Joan Miquel Oliver, acompanyat, com l’última gira, pel seu germà Xarli Oliver a la bateria i en Jaume Manresa als teclats. Ja fa uns mesos que porten el seu Atlantis voltant i, potser com que ja van fer la presentació oficial a la Beckett, van trigar fins a la desena per tocar-ne del nou disc. Va ser Agricultors ingràvids i va continuar amb Atlantis, Rumba del temps, Posidònia, Ses persones i Disseny de producte. Abans havia repassat algunes de les seves meravelloses cançons dels discs anteriors, on van destacar, Final feliç amb la col·laboració de la Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hansel i Gretel amb en David Carabén. Només dos peròs: els problemes de so, tan a la primera cançó del concert, Marès a radial, com al micro de la Clara a l’inici de la cançó, que no vam poder escoltar-la.

Mitja part. Moment per anar a fer una cervesa. Però no va ser possible. Vam fer cua i no vam arribar a avançar més de dos metres…. Vam tornar, amb set, cap als nostres llocs. Era el torn de Mishima.

Els barcelonins van entrar amb L’or, una de les dues cançons instrumentals del seu últim disc Ara i res. Era la seva presentació a Barcelona, abans havien passat, entre altres llocs, pel Vida Festival. I, van prémer l’accelerador amb Tot torna a començar per continuar, ampliant la seva gamma musical, amb Jimi, on en Dani Vega toca la mandolina i en Pablo Fernández la trompeta. En Pablo va anar apareixent a l’escenari per participar en diferents cançons: Una sola manera, Menteix la primavera i La brisa. El teatre es va convertir en un gran karaoke amb les tornades de Cert, clar i breu. I en un petit auditori, en format acústic, amb El paradís, El tobogan i Posa’m més gin, David! I una pista de ball amb Guspira, estel o carícia, La tarda esclata, Qui més estima i Mai més.

Van passar per tots els formats possibles i, van tancar, sent una nit especial, tal i com va dir el mateix Carabén, amb la col·laboració d’en Joan Miquel Oliver a Un tros de fang. Simplement genial. I vam marxar amb l’èxtasi total de L’olor de la nit.

Un gran concert. Bé, en realitat dos grans concerts. Començarem la setmana amb son, però ha valgut la pena.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Estàndard

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

Quin millor títol pot tenir el Vida 2017 aquest any que les paraules yeah, yeah, yeah , després de veure-les reflectides a l’escenari gegantí d’Estrella Damm, mentre Wayne Coyne (The Flaming Lips) es passejava sobre els nostres caps a dintre de la seva bombolla gegant?. Hi han revistes de música que diuen que és una de les 50 bandes que s’han de veure abans de morir…ull al dat.

És difícil, sempre que es va a un festival amb molts grups, fer una mica de resum del què has vist i del que t’han semblat. Així és que avui he decidit fer una cosa que vaig escoltar un dia a la ràdio del cotxe, mentre tornava de no sé on i que em va semblar ideal per aquest tipus d’ocasions.

Es diu un per un i es tracta més o menys de fer una definició ràpida i després justificar el perquè d’aquesta definició. A veure que tal em surt…ah i com sempre, perdó als que no vam poder veure…

Devendra Banhart: surrealisme, minimalisme i psicodèlia. Tot barrejat en la seva justa mesura i amb una rodanxa de subtilesa. Beure a poc a poc, pot pujar ràpidament al cap.

The Flaming Lips: espectacle com pocs. Per gaudir com a nens petits. Com ja he dit abans, un dels grups que s’han de veure abans de dedicar-nos a jugar a la petanca. Agafeu sinònims d’imprescindibles i els hi podeu afegir vosaltres mateixos a la crònica. Dr Dog: pop filtrat seixanter. Molt bona banda amb una ja llarga trajectòria. Real Estate: magnífics. Un títol; It’s Real, pur estiu, platja i amics. Reflex amb majúscules del que vol representar el Vida Festival. La Casa Azul: pop galàctic, per desconnectar del dia a dia sense poder deixar de ballar. Tversky: tecno-house, chillwave d’escola. So electrònic embolcallador. Tanques els ulls i et porta directe a la pista de ball. Del segell Foehn, una garantia. Shame: inconformisme, ràbia, joventut, suor. En sentirem a parlar.

Mishima: un clàssic i un dels grans del país. Després d’un llarg silenci, rodant el seu nou treball Ara i Res. Qualitat i elegància . Fleet Foxes: folk amb què les harmonies vocals de les seves cançons ens porten per paisatges delicats i terrenals. Un altre representant de l’esperit del Vida. Enric Montefusco: ha allargat la seva Meridiana fins a Vilanova i ens va recordant que tot es pot millorar. Un fuet pels professors de música de les escoles i les seves flautes. L’ombra del seu anterior grup és molt llarga encara. Warhaus: nou projecte d’un Balthazar, Maarten Devoldere, en el que experimenta amb pop-jazzistic fosc. Warpaint: que sigui un grup íntegrament femení és una anècdota, enlluernadores. Vaja bateria que tenen.

Anímic: canvi total, mutació, transformació, una llum en la foscor. Collbató power. Pau Vallvé: un altre dels de casa i una de les barbes més estimades per la gent de l’Ampli. Amb la seva característica veu i la falsa aparent fragilitat física ens torna a embadalir amb les lletres del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Chico y Chica: ballables cent per cent mentre cantes les seves impossibles lletres.

Rosalia & Raül Refree: pur sentiment. Encara que no t’agradi el flamenc et quedes hipnotitzat per la seva veu i pels màgics dits d’ell, imprescindibles per qualsevol cantant. Un fixe a El Vaixell del Vida. Sorprenent el silenci que hi havia tot i la gentada.

L’enyorat Faraday pot descansar tranquil sigui allà a on sigui. El Vida ha aconseguit ajuntar el que inicialment volia, natura, llum, mar i música. Que la gent es passegi d’un escenari a un altre sense corredisses, que les actuacions pràcticament no se trepitgin. Tenir llocs a on descansar i fins i tot que la canalla puguin córrer. De moment, any rere any el cartell ens ha agradat, si us plau, no canvieu, però tampoc creixeu més. Els abonaments pel 2018 es posen a la venda dimecres 5 de juliol, qui vol ser el primer ??

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Jo Jet i Maria Ribot o les decisions equivocades

26 de maig 2017. Centre Cívic Matas i Ramis. Barcelona

Recordeu els llibres de “Tria la teva aventura”? Eren llibres de lectura juvenil que cap als anys 90 es posaren de moda. Llibres a mode de joc, on el propi lector podia escollir varies opcions que l’exemplar li plantejava, provocant així, que llibre fos llegit saltant pàgines i fent, que en cada una de les històries pogués existir un ventall de diferents finals, depenent de les decisions que prenia el lector. Paraula clau aquesta… “decisions”, som conscients de les decisions que prenem en un dia, des de que ens llevem fins que anem a dormir, configurant inconscientment la nostra pròpia aventura? Petites-grans decisions, a vegades més, a vegades menys encertades.

Divendres mentre escoltava Jo Jet i Maria Ribot vaig pensar en tot això. Ells varen ser finalistes del Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó al 2015, però no en varen ser els guanyadors. Potser aquella no va ser la millor decisió del jurat o potser sí. Això no ho sabrem mai. Però el que és cert és que el temps, sempre savi, els hi ha atorgat la seva pròpia victòria amb el seu nou treball Lliure o descansar. El duet manresà, format per en Jordi Jet Serra i Maria Ribot, que s’autoediten i s’autogestionen, oferiren un directe impecable, íntim, explicant en les seves cançons la quotidianitat de la vida, cantant a la por, al desig, al desamor i a l’esperança.

Concert que alhora va servir per donar gairebé conclòs el període d’inscripcions pel 18è Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó on divendres n’eren més de 70 els inscrits, així que pinta un concurs molt interessant. Les semifinals seran els propers 16 i 17 de juny al Centre Cívic Matas i Ramis i la gran final el diumenge 18 de juny a la Plaça Santes Creus d’Horta. Nosaltres hi serem.

A vegades prenem les decisions equivocades, però amb una mica de sort, sempre tindrem una oportunitat per poder rectificar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Estàndard

GUITAR BCN 2017: L.A. tornant a Ses Illes

25 de maig 2017. Sala Bikini. Barcelona

L’evolució és un fet refutat i no estem descobrint res de nou. Portem milions d’anys fent-ho. Evolucionem per, teòricament, millorar i per adaptar-nos al nostre entorn canviant. Guanyem algunes coses i d’altres les deixem pel camí. Però sense adonar-nos, perquè és un fet generacional.

En el cas dels grups de música, els cantants, l’evolució és disc a disc, treball a treball, concert a concert. I ja que un dels mecanismes principals que impulsen l’evolució és la selecció natural, pot fer que aquesta sigui cruel amb segons quins canvis es facin i que la marxa enrere sigui molt difícil o que la taca l’acompanyi per sempre.

No fa gaire, en una trobada de la gent de l’Ampli, va sorgir aquesta conversa parlant sobre un nou treball d’un conegut grup català. Volem realment que els grups, els cantants, evolucionin? Ens agradaran facin el que facin? Volem que a l’escoltar una cançó sapiguem ràpidament de qui és? O volem que ens sorprenguin? Crec, tot i que no ho recordo gaire bé, ja que les cerveses i el pinso que les acompanyaven anaven caient, que vam quedar que el pitjor que pots dir d’un grup, d’un cantant és: està bé, però és més del mateix.

Amb L.A. l’evolució o canvi és evident amb el King of Beasts (Sony Music, 2017). No ho dic jo, busquis a on busquis, a entrevistes, a cròniques, a crítiques. També surten les paraules: menys americà i més intimista. I de la soledat que acompanya a la gent que es passa quasi tot el dia envoltada de desconeguts. També es aquí a on trobes la feina i les influències dels productors. S’ha passat dels americans als mallorquins. De la llum de la Costa Oest del EEUU a la calidesa mediterrània. D’una manera de veure i fer les coses a un altre.

Crec que la gent, o en L.A., en un moment determinat, tornem/han tornat a les arrels, del lloc a on hem/han crescut, amb la gent de sempre, encara que sigui per recordar els nostres/seus orígens. El mateix Luis Alberto Segura ho va reconèixer duran el concert a la Sala Bikini, recordava quan ell hi anava com a públic. Privilegi de pocs poder fer el salt de baix cap a l’escenari.

Dir que L.A. van fer un gran concert no és cap novetat, i a més si a sobre la segona cançó que van tocar va ser Rebel i l’última Hands. Que són bons i que ens agraden és obvi i que l’evolució els hi ha anat bé als L.A. també. A mi, al menys, no m’ha semblat que s’hagin de preocupar per la selecció natural de la que abans parlàvem. Helsinki i Killing me són uns bon exemples, o la folk Suddenly – Reprise.

Pel que fa al grup que va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema edat a l’hora de valorar a aquest tipus de grups. Totalment d’acord, amic meu. Les de Santa Eulàlia de Ronçana i la seva insultant joventut fa que un servidor, que pentina canes ja fa temps per herència familiar (en comptes d’una caseta a la platja), fa pensar què collons feia jo quan tenia els seus anys. En fi, hem fet per segona vegada un mos a aquestes pomes i cada vegada ens agrada més el tast.

Al sortir de la Bikini semblava que la calor ja no era tant sufocant i que els neumàtics de la moto ja no es quedaven enganxats a l’asfalt com a la tarda. La barreja del Mediterrani i de les Apples havia sorgit efecte.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

Estàndard

Inspira: Final de gira ‘Greta’

13 de maig 2017, Sala BeGood, Barcelona

Dissabte passat, Inspira, amb en Jordi Lanuza al capdavant, posà punt i final a la seva darrera gira. Després de més d’un any i mig voltant i tocant les cançons del seu últim treball discogràfic, Greta, la banda barcelonina tancà una important etapa per obrir-ne una de nova, donant-se un temps pel descans, la reflexió i per, en un futur que esperem no sigui llunyà, preparar nou material.

El concert serví per fer un ampli repàs a la seva discografia, comptant per a l’ocasió amb un dels col·laboradors habituals, Pau Vallvé, a la segona bateria.

Fotografia: Maria Carme Montero