Pàgina 1
DSC_3432
Estàndard

Nothing Places: be water, my friend

Barcelona, 12 de Gener de 2017. Sala BeGood

Com ja faig amb altres cròniques de concerts amb les que repeteixo grup, no parlaré del disc, ni de l’estil, ni de què es pot esperar d’un concert amb músics de primer nivell. Simplement tractaré d’explicar el que sents des del moment que saps que t’han acreditat fins al final del concert.

És dimecres 11 de gener. L’Àlex ens acaba de dir que estem acreditats per un concert que feia dies que havíem demanat.

És dijous 12. Dubto si anar amb moto o amb tren i metro, però després d’uns dies en que el fred fa que et vingui de gust quedar-te a casa, sembla que la temperatura ha pujat. La lluna aparta amb ràbia els núvols. Vol que es vegi clar el camí cap a la Sala BeGood. Així és que finalment m’abrigo i agafo la moto.

Després de pràcticament un any de veure’ls per primera vegada en una de les festes de presentació del Vida Festival, i de rebre a casa el vinil Tidal Love (Foehn Records), anem a veure un altre cop al Nothing Places. Ah, sí, també els vaig veure als Vespres d’hivern al preciós paranimf de la UB, (aquesta vegada amb format reduït, l’Emilio i el Xavi Molero) i per les festes de la Mercè. Però aquest dia no conta. Potser sóc maniàtic amb aquestes coses, però em vaig quedar amb un regust estrany aquella nit. Em venia molt de gust veure’ls de nou, però potser l’espai-escenari-lloc no van ser els més adients per un tipus de música més intimista, més flow

Un cop dins de la sala, el primer que ens vam trobar va ser a l’Emilio Saiz, al Xavi Molero, al Martí Perarnau i al Ricky Falkner xerrant amb la gent. Era com si ells també vinguessin al concert com a públic. Va ser llavors quan ens vam adonar que més que un concert, era una reunió d’amics, en la que la música que hi hauria seria en directe. La tocarien amb el cor, que és com es fa quant és pels amics.

La resta us la podeu imaginar. Tidal Love a tope, un parell de cançons del primer àlbum, quan l’Emilio encara no havia trobat als seus germans de camí, i la presentació d’una nova cançó del proper treball, però encara sense data de sortida. Tot Nothing Places és així, sense presses, sense pressions, tot flow

Són les onze i s’acaba el concert. Mentre el públic s’acaba les begudes i comenta la jugada, l’Emilio va cap a la paradeta a on tenen els discos per vendre. Va rebent felicitacions i ell somriu satisfet. Nosaltres recollim els abrics i les motxilles i sortim del local. A fora, al carrer, hi ha en Ricky parlant pel mòbil. Creuem una ràpida mirada, ell somriu mentre parla animadament explicant, suposo, com ha anat la nit.

M’acomiado de la MC, ella sí que agafa el metro, jo vaig fins a la moto. Em poso el casc i els guants. Em queda un trosset llarg fins a casa. Amb el casc posat la sensació de xiulet a les orelles, que et queda després d’un concert en un local tancat, sembla més agut. Però és un soroll agradable. No time se’m va repetint insistentment. No fa fred, no corro gaire. Ara és Draw Blood. No hi ha ni un sol núvol en el cel, la lluna el vol per ella sola. Amb Random Pull arribo ja quasi a casa.

Arribo. Amb Tidal Love em rento les dents i cap al llit. Ha sigut un dijous profitós. I demà divendres. No queda res pel cap de setmana. Com m’agrada anar de concerts i com m’agrada que tot sigui flow

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_2584
Estàndard

Fotocrònica: Ara Malikian o l’art de tocar la música

Barcelona, 29 de desembre de 2016. Palau de la Música

El violinista d’origen libanès Ara Malikian, va desplegar un altre cop el seu talent a mans del seu violí presentant el seu nou treball The incredible story of violin dins del marc del Festival Mil·lenni.

Energia, virtuosisme, bon humor, fantasia i realitat. Desde Mozart fins a Led Zeppelin, de Bach a Bowie passant per temes propis com el El Vals de Kairo.

Tot un espectacle pels sentits i així ho va captar la nostra càmera.

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
img_4792_pq
Estàndard

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
img_4350_pq
Estàndard

Núria Graham: “chachi”!

Barcelona, 21 de desembre de 2016. El Molino

Mai havia estat a El Molino. I portava tot el dia imaginant-me’l i esperant el concert de la Núria Graham. A mi em va passar com a ella, que no hi havia estat mai, però no vaig tenir el mateix sentiment. A ella li va encantar. A mi em va decebre. M’imaginava cadires i tauletes rodones, unes escales a banda i banda de l’escenari… bé, una altra cosa. Sort de la Grèiam, que ens va salvar la nit.

Va sortir a l’escenari i ens va embolcallar amb la seva veu dolça i els seus arpegis de guitarra. I el seu encant. La Núria Graham ja no és aquella nena que vaig descobrir i escoltar per primera vegada al FiM de Vilaseca al maig de 2013. Ja és una mica més gran. Segons ens va confessar, ja té 20 anys… Les seves cançons expliquen històries i transmeten una maduresa que, en paraules seves, ni sap del què parla. Com, per exemple, l’estrofa de Dark Past que diu: “Everybody’s got a Dark Past but mine is just about to start” (Tot el món té un passat obscur, però el meu està a punt de començar). I ho va escriure mentre feia 4t d’ESO!

La Núria es va presentar molt ben acompanyada i resguardada per l’Aleix Bou (bateria) i en Jordi Casadesús (baix, guitarra i teclats). I es va notar que era final de gira i es retirava per una temporadeta, perquè hi va haver les col·laboracions especials de l’Artur Tort (El Petit de Cal Eril) als teclats, i que a partir d’ara acompanyarà sovint a la Núria, i l’Ernest Crusats (La iaia) tocant la flauta travessera.

Us recomano molt fort que us l’escolteu. Que tanqueu els ulls i gaudiu de la seva música. Empasseu-vos els seus discs (First Tracks, Bird Eyes) i l’EP In the cave, on segur que us sona una cançó… I quan toqui a prop d’on visqueu, aneu-hi. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_2492
Estàndard

18è Festival del Mil·lenni: quan l’Enric Montefusco va estrenar camisa

Barcelona, 14 de desembre de 2016. Casino l’Aliança del Poblenou

Dos mesos pràcticament pelats han passat des de la Primera Festa de Presentació del Vida 2017, i en la que l’Enric Montefusco ens va fer un tast a Barcelona, del que ha sigut el seu primer treball en solitari Meridiana (Buena Suerte, 2016).

La gent que ens seguiu segurament estareu pensant; caram, no fa ni dos mesos de l’última crònica del Montefusco, ha tret un sol disc i aquests de l’Ampli tornen a repetir concert, i a sobre el redactor és el mateix paio. Què ens pot explicar de nou?

Doncs teniu raó. No penso tornar a repetir qui l’acompanya, tot i que aquest cop eren quatre músics, ni tornaré a explicar el canvi de registre en les cançons. M’agradaria més poder explicar el canvi que m’ha semblat veure com músic, per exemple, més terrenal, més proper.

Que comenti agraïments a la família. Que estreni camisa per l’ocasió. Que s’hagi tallat una mica els cabells. Que l’encanti tocar, i a qui no, en un lloc tan preciós com és el Casino l’Aliança del Poblenou, centre de dinamització popular del barri i que sigui precisament per això. Que baixin tots cinc de l’escenari i que envoltats pel públic, cantin i toquin sense micros.

Tot i que també haurem de reconèixer que va haver de tirar d’alguna cançó dels Standstill, onze cançons donen el que donen, i que aquestes van ser molt celebrades per la gent, hem de donar una mica més de temps a què lletres com: “haber tocado fondo alguna vez, y que en tu leyenda diga que alzaste el vuelo” facin un foradet en el nostre imaginari i ja veureu com les anirem repetint sense adonar-nos.

Si companys, hem assaborit per dues vegades en poc temps el canvi de l’Enric Montefusco. Us puc assegurar que ser un ex- d’alguna cosa és potser un dels pitjors qualificatius que podem tenir. Evidentment tots tenim un passat, i en un músic, quant ets un ex- d’una banda que ha trencat motlles al país, costarà encara més. Però estic més que segur que té un pla per escapar cap endavant…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_2371
Estàndard

3a Festa de Presentació del Vida 2017: Warhaus + Barbott

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 13 de desembre 2016

Warhaus varen ser l’estrella convidada de la tercera Festa de Presentació del Vida 2017. El projecte en solitari de Maarten Devoldere, component dels belgues Balthazar, ens va deixar molt bones sensacions igual que ho feren enguany els mateixos Balthazar en el Vida 2016. Els barcelonins Barbott els varen precedir. Així ho varem veure nosaltres a través de la nostra càmera fotogràfica.

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Nico Roig & Fideu
Estàndard

Entrevista a Nico Roig: Vol. 71 sona “amb la gravetat d’un altre planeta”

05 de desembre del 2016, El Coll – La Teixonera, Barcelona.

 

Ahir celebrà el seu aniversari i, pel que explica, la festa fou sonada. De regal els amics el feren responsable d’una entranyable criatura de quatre potes, en Fideu.

S’ha fet fosc i malgrat tenir l’hivern a tocar la temperatura és agradable, així que decidim acompanyar a amo i gos a fer la passejada. Arribats a una placeta ens aturem una estona per poder fer quatre preguntes al músic barceloní. Estem molt interessats en la gestació i el part del seu darrer treball discogràfic però la primera qüestió és obligada:

__________________________________________________

L’ampli: – Nico Roig, ja saps si vols anar al cel?(*)

(N) – Penso que no, la veritat. Sempre he cregut ser d’aquells que prefereix anar a l’infern. El cel se’m presenta molt avorrit. Com a reconeixement a una vida virtuosa m’agradaria més que posessin una estàtua meva en alguna plaça.

 

L’ampli: – Si ens demanen opinió votarem a favor d’aquesta idea. Parlem ara del teu darrer treball: Vol. 71 és un treball carregat de sentiment amb històries i personatges molt diversos però, en conjunt, la sonoritat sembla seguir un patró. Existeix la intenció de donar-li un caràcter conceptual?

(N) – Sí, potser no tant conceptual com que tingui una sonoritat homogènia. En posar-me a idear Vol. 71 vaig pensar en obrir-ho tot, a donar-li espai. He utilitzat molt el reverb, volia que sonés amb la gravetat d’un altre planeta. És com si en un altre lloc de l’espai revessin un senyal de la Terra i el processessin.

 

L’Ampli: – I què ens dius dels terrícoles implicats? Per l’enregistrament del disc has comptat amb uns col·laboradors de luxe. Com sorgeix la idea de treballar junts?

(N) – Tenia molt clar com havia de sonar el disc i els vaig anar a buscar. Són grans músics i ens entenem a la perfecció. El David Soler (M Clan) i jo fa temps que toquem junts, amb en Pau Rodríguez (Za!) havíem format part de La Orquesta del Caballo Ganador. A en Juan Rodríguez Berbería (Seward) l’admiro i tenia moltes ganes de treballar amb ell. També estava molt interessat en la aportació particular que podia fer cadascú d’ells.

 

L’Ampli: – En relació a això últim: Ha influït molt la composició de l’equip en el resultat final o aquest s’ajusta en gran mesura a la teva concepció inicial?

(N) – El fet de que l’equip estigui composat per músics amb agendes atapeïdes ha fet que el procés de creació hagi estat menys col·lectiu del que en un principi havia desitjat així que, per bé o malament, el resultat s’assembla molt al que tenia inicialment al cap. Per sort els companys són gent molt ràpida, uns cracks que de seguida van captar la idea i se la van fer seva.

 

L’Ampli: – T’hem sentit dir que per a que el directe aconsegueixi transmetre allò que el disc amaga, Vol. 71 s’ha d’executar amb banda. Tenint en compte que tots sou músics de cul inquiet com es presenta la gira?

(N) – Ho haurem d’anar veient. Ara mateix estem preparant una petita gira abans de fer la presentació oficial a Barcelona. El que vingui després anirà molt en funció de l’impacte i l’interès generat pel disc, que desitgem sigui gran. Tots els membres estem compromesos amb aquest projecte i ens fa molta il·lusió poder-lo mostrar en viu.

 

L’Ampli: – Si busquem trets en comú amb els teus anteriors treballs el que resulta més evident és que conserva els textos càustics, la crítica vers alguns dels mals que afecten la societat que ens envolta. Encara et sents com una gamba?(**)

(N) – El que és cert és que encara hi ha molts temes que em preocupen. Haig de dir, però, que les cançons no les decideixo, en la manera que van agafant forma a mesura que les vaig fent i sovint reflecteixen les meves pròpies contradiccions internes. M’agrada que siguin un diàleg amb un mateix, aprofitar l’oportunitat per qüestionar-me les idees i no fer-ho de forma gratuïta sinó amb una intenció i un sentit. En definitiva, t’ajuden a conèixer-te millor.

__________________________________________________

Petant la xerrada ha anat passant el temps i ha refrescat. El pobre Fideu tremola i no el volem fer patir, així que donem per acabada l’entrevista. Abans de començar-la teníem moltes ganes de conèixer alguns detalls d’aquest Vol. 71, ara encara en tenim més d’escoltar-lo en directe. De ben segur serà una gran experiència.

 

(*): Escolteu Vol. 83
(**): Escolteu La gamba

 

Entrevista: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
e94b3828
Estàndard

The New Raemon & McEnroe: I visca la cultura col·laborativa!

Barcelona, 9 de desembre de 2016. Sala Razzmatazz 2

En aquesta època de “modernitat líquida”, societat (in)solidària, de fronteres fermes i murs molt alts… vaja, temps convulsos (quan no ho han estat!?), la cultura serà col·laborativa o no serà. I Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Ricardo Lezón (McEnroe) sembla que tinguin clara aquesta  màxima i l’han exprimit a fons amb l’elaboració conjunta a dues mans, veus i ànimes de l’excel·lent treball Lluvia y Truenos. El resultat ha estat dotze sentides cançons que el passat divendres varen presentar per primer cop en una sala Razzmatazz 2 plena. Repetim: plena, perquè el  fàcil era fer pont (com varen fer milers de persones) que no pas programar un bolo i aconseguir congregar la gentada que hi havia.

El concert va ser des de l’inici un combat sense treva. Ni presentacions ni benvingudes, els esmentats protagonistes varen anar al gra desgranant les cançons en el mateix ordre del disc, acompanyats per la banda de la darrera gira “ramoniana”. Amb intensitat, passió, ritme i els nervis habituals d’una estrena que fins passada la mitja hora van semblar no esvair-se. Coincidint amb Gracia, es van deixar anar i aconseguir el màxim clímax amb l’emocionant Por fin los Ciervos. Als cinquanta minuts, encaraven el darrer tema, Cristo de los Faroles, del treball que ens venien a presentar.

El show va continuar als bisos amb la interpretació de quatre temes de les seves respectives bandes i projectes. En destaco el darrer de la nit, La Palma (McEnroe) on Ramon Rodríguez va deixar la guitarra i micròfon en mà semblava reclamar el protagonisme d’un crooner (aquests dies els hem sentit en algun mitjà reivindicant a Julio Iglesias).

Esperem que a aquesta obra feta des dels marges, el públic li doni l’impuls i protagonisme que es mereix i tinguem una nova oportunitat de gaudir-la en directe a Barcelona. Seria una prova de que Lluvia y Truenos sembla parida per anar més enllà del territori i públic indie.

Text: Gerard Birbe i Estrada

Fotografia: Rafa Rubiales

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_2143
Estàndard

Fotocrònica de Crystal Fighters

Barcelona, 7 de desembre de 2016. Sant Jordi Club

Crystal Fighters va presentar a Barcelona el seu últim treball Everything Is My Family ple d’energia i amb un directe impecable.

El Guincho varen ser els encarregats d’obrir el concert i escalfar l’ambient per quan entrés la banda anglesa.

Una nit rodona que nosaltres varem intentar recollir amb les imatges que tot seguit us presentem.

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_0450
Estàndard

Fuel Fandango: espectacular!

Barcelona, 26 de novembre de 2016. Sala Apolo

Més Fuel Fandango que mai, el passat dissabte l’Ale Acosta i la Nita Manjón van presentar el seu darrer projecte: Aurora. Entrades esgotades en el que va ser el seu últim concert del 2016, i una de les sales més mítiques de Barcelona plena d’un públic totalment disposat a gaudir des del primer minut.

Aquesta divina i inclassificable fusió de música electrònica, rock, de vegades fins i tot amb un toque soul i, per descomptat, la guinda flamenca que amb tant d’encert saben ficar entre lletres, entre notes… i que els converteix en únics.

Van fer-nos vibrar amb temes nous que formen part d’aquest tercer disc com: El Viento, Today, La Primavera o Toda la vida entre d’altres, però també ens van fer un petit remember amb temes dels seus anteriors treballs com Shiny Soul o Monkey (del seu primer disc: Fuel Fandango) i Trece Lunas (del segon, que porta el mateix nom que la cançó).

Espectacular com el taconeo flamenco de la Nita es convertia en la percussió d’una base electrònica o indie. Espectacular també l’entrega total que té aquest grup sobre de l’escenari. Espectacular com sona el seu directe i espectacular acabar amb un temazo totalment reivindicatiu: Salvaje, que a través de les seves veus i de la seva forma de fer música, et fa assaborir la llibertat sentint les arrels més profundes. Així és Fuel Fandango: pura raza i, simplement, espectacular.

Text: Salomé Ponseti

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS