Pàgina 1
bigott02
Estàndard

Bigott: llegar y mantenerse

Como decía Johan Cruyff es mucho más fácil llegar que mantenerse. Bigott hace ya muchos años que llegó, pero desde entonces, parece que sin esfuerzo, se mantiene. Da igual lo que haga. Tanto puede dedicarse a decir excentricidades, desabrocharse la camisa y a posar para la foto, como dedicarse a lo que sabe hacer mejor, cantar y tocar canciones fabulosas. No importa si son del último disco Pavement Tree (en general, canciones más pausadas, como la propia Pavement Tree,  Baby Lemonade o It’s Ok –con la que cerró el concierto) como si hace las de siempre God is gay, Find a romance o Cannibal dinner. Incluso no importa si son suyas o de lo Yo la Tengo, a los que versionó con Stockholm Syndrome.

Haga lo que haga engancha igual y el tiempo pasa volando. En el concierto de ayer sábado 21 en la sala Salamandra, el último del día dentro la jornada del Let’s Festival, fue así. Más de una hora de concierto en una sala a tres cuartos, en la que el aragonés, justamente por esta capacidad de divertir, arrancó hasta dos bises. Como decía, había la incógnita de cómo sonarían los cortes del nuevo disco en directo, a priori menos bailongos, que interpretó casi en su totalidad. Pues la verdad es que no se nota tanto la diferencia. Son ágiles igualmente y perfectamente disfrutables. Y como los combina con clásicos como Cannibal dinner y otras citadas, el resultado es igual de entretenido.  Así que incógnita resuelta.

Le precedieron los sevillanos I am dive y los gallegos Sensacional.

Sobre los primeros me pasé un rato intentando calificar lo que hacen. Me salía tipo emo-pop denso-guitarrero (no, no eso), electrónica con guitarras (tampoco), electrogaze??? (igual se acerca más…). Mejor lo explico directamente. José A. Pérez y Esteban Ruiz son un dúo que combinan las mesas de sonido, con dos guitarras eléctricas contundentes. La base electrónica marca unos ritmos pausados muy marcados y las guitarras despliegan mucha densidad sónica. La combinación se llama I am dive. Ellos mismos reconocen estar influidos por Slowdive o Low, pero con ritmos hechos por las mesas. Diría pues que sería un slowcore con base electrónica. En todo caso, muy originales, atrevidos y de digestión no inmediata, sino perdurable, como su música.

Muy distintos son los Sensacional. Su indie pop cañero no es nuevo, pero es muy fresco. Su cantante, Ricardo Saavedra, tiene maneras de estrella. Los temas son buenos y en directo estuvieron resolutivos, con algún final de corte brillante. Creo que el nuevo disco que van a sacar Relatos e invenciones de hoy, se va a colar entre lo mejor del año. Aunque son distintos, a veces los miraba y me venían a la cabeza Triángulo de Amor Bizarro, pero aún les falta recorrido para llegar a lo que son palabras mayores.

En definitva, una buena noche, tanto por lo que ya sabíamos, como por los nuevos descubrimientos.  Felicidades Let’s Festival!

Text: David Tare

Fotos: Clara Orozco

 

 

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Miquel Serrra a La Pedrera
Estàndard

Miquel Serra: l’Animal Collective de Ses Illes

Jo sóc un fan absolut d’Animal Collective. Però de molt abans que publiquessin el Merriweather Post Pavillion o l’Strawberry Jam. Em flipaven ja quan els seus sons semblaven pedals extrets d’una rentadora centrifugant, molts anys abans, quan ningú en sabia res d’ells.

No sé si Miquel Serra pensa el mateix, però els seus sons tenen l’atmosfera dels de Baltimore quan encara utilitzaven les guitarres, i el seus sons es qualificaven de neofolk i weird i demés. Això sí, sense arribar a tanta experimentació: a en Miquel se l’entén molt bé.

Però en el concert d’ahir, moltíssims inicis de cançons, amb uns drons pseudo aquàtics i remor permanent de fons, donaven l’entrada a un suau arpegi de guitarra, que et feien pensar, “ara començarà a tocar Banshee beat o qualsevol balada del Feels.

Tant és així, que el segon tema, 10 minuts, de sobte sento en Miquel dient a mitja cançó: there isn’t much that I feel I’d need a solid soul and the blood I bleed. Ho veieu? El que jo us deia (tot i que aquesta és d’un altre disc).

Aquesta pausa cantant, amb la guitarra arpejant i soroll de fons, amb una veu amb reverb (per cert, una veu extraordinària), combinant allò tribal, senzill, amb la complexitat de capes de so –taula amb efectes diversos– i alguns canvis de ritme, van resultar en un tot molt suggestiu, magnètic. A més el so a l’auditori va ser impecable: “ha sonat beníssim, no creieu?”. Sí, absolutament.

Acompanyat de guitarra, baix, taula de so i bateria, i veus vàries, que recordaven en alguns moments la part de Panda Bear en l’arxirepetida influència, pels canons i jocs de veus, o en alguns talls, en que tots plegats feien a la vegada de bateria, fotent-li amb les baquetes.

Va tancar amb Dents i Secret ensenyant la capacitat de fer finals àlgids i explosius. I un bis que finalitzava una hora i poc més d’un concert que ens va deixar molt bones sensacions al cos.

Miquel Serra, camí dels bons bons.

Text: David Tare

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Guillem Roma a L'Auditori
Estàndard

I en Guillem Roma digué “merda”!!

L’Auditori de Barcelona, 28/02/2014

Hi ha quelcom de “blanc” en la manera de fer d’en Guillem Roma. Als de L’Ampli ens agrada la forma propera i amable amb la que gestiona (“auto”) els seus affaires artístics, Creiem que no és una simple qüestió de possibles sinó d’actitud vital, una actitud que traspuen les seves cançons, el seu discurs, el tracte personal, sempre cordial.

I és així fins el punt que quan en mig d’un dels seus parlaments pronuncià la paraula “merda” (parlant de les injustícies del planeta, eh?) a aquest que escriu se li aixecà automàticament una cella, alerta!

En les antípodes (almenys en la seva faceta més pública) de la figura canalla de l’artista bohemi i tranuitat emprenyat amb la vida en Guillem, lluny de la impostura, transmet alegria. L’optimisme (substantiu recurrent) de la seva música nòmada, potser en rebuig a la conjuntura, guanya adeptes a pas lleuger.

Dissabte, a la part final del recital, una ràpida consulta a mà alçada orquestrada des de l’escenari, desvetllà que aproximadament la meitat de l’abundant públic que ocupava la Sala Tete Montoliu de L’Auditori assistia per primer cop a un concert del manlleuenc. Acòlits, seguidors, amics però sobretot repetidors conformaren la resta. Poc a poc, doncs, el projecte Guillem Roma creix i es consolida.

En formar part de la gira de presentació de l’àlbum el repertori agrupà (fonamentalment) temes del Nòmades (darrer treball discogràfic) i de l’Oxitocina,

Destacar, un cop més, les qualitats del conjunt que acompanyà l’autor en aquesta cita ineludible. La Camping Band la composen músics de gran nivell que conjuguen estils i ritmes amb mestratge, acompanyant així amb soltesa al cantant en el seu viatge “virtual” pel món.

Costa, val a dir, acostumar-se al recurs del mouth trumpet que ha esdevingut tret distintiu de l’artista, però en termes generals no podem dir que desentoni i, segons s’observa, compta amb la simpatia i el vist-i-plau majoritari del públic.

Un extra de luxe esdevingué la col·laboració del napolità Alessio Arena qui, sumant la seva veu a la de Roma, forjà un dels moments àlgids de la vetllada. Magnífica i emocionant interpretació a duo del Volver a los diecisiete de Violeta Parra.

D’igual forma esdevingué destacable el detall dels músics vers els assistents en baixar de la tarima i interpretar, tot passejant per la sala, un tema en unplugged o el swing dels ballarins Gustav Jakobsson i Laia Puig dansant al ritme del The Dolphin’s Song.

En fi, la suma feu gran la festa, i els presents, amb ganes de més, demandaren bisos en repetides ocasions obligant en Guillem Roma a interpretar en solitari i de forma improvisada l’Amor de mis amores d’Agustín Lara, popularitzada recentment per Natalia Lafourcade.

La nostra conclusió és que en Guillem Roma, qui evidentment ha guanyat en presència escènica, està aconseguint amb tenacitat i bones formes (en el sentit més ampli de l’expressió) fer-se un merescut forat en el panorama musical del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Cartells del PBF
Estàndard

Informació Petit Burg Festival

Després de tres edicions que podem catalogar de fantàstiques i exitoses, hem d’informar que aquest any no hi haurà Petit Burg Festival.

El festival que vam iniciar conjuntament amb La Caseta de la Coma de Burg i que vam continuar amb l’equip de La Solana de la Coma de Burg no tindrà continuïtat aquest any ja que el nou equip vol impulsar noves iniciatives i vol anar deixant enrere les activitats iniciades en l’època anterior.

Des de L’ampli volem agrair a totes les persones que vau fer confiança al Petit Burg Festival, un festival diferent, en un indret recòndit i amb un format reduït i proper per públic i artistes. També la col·laboració de l’Associació Obrador Xisqueta i de la Sandra Garcia, qui va fer les polseres de llana Xisqueta. A en Sergi Serra per la realització dels cartells i la imatge de cada una de les edicions i a la Lupe Capell (Xindogu Productora Audiovisual) que va gravar tots els concerts, creant un material audiovisuals inèdit on s’entrellacen la música i la bellesa del poble de Burg i el seu entorn. Als fotògrafs que ens van acompanyar en cada una de les edicions: en Fede Nieto, en Josep Tomàs i la Clara Orozco. També volem agrair la col·laboració i implicació de la Bucbonera Records i de So JC que van fer que els concerts gaudissin d’un so magnífic i professional. Agrair a en Jordi Lanuza i al seu Bar Vinil() on vam fer-hi les presentacions de les dues primeres edicions. A la cervesa patrocinadora de totes les edicions La Vella Caravana. A la gent del Tarambana que va col·laborar en les dues primeres edicions ajudant a la cuina. I, evidentment, hem d’agrair la confiança a tots els grups que han apostat per participar en el festival:

1a edició (2012) – Refree, Inspira, Maria Coma, Anímic, Ferran Palau i Joan Colomo

2a edició (2013) – The New Raemon, Maria Rodés, Julieta Jones, Seward, Esperit!, Prats i a l’Olga Pes i en Gerard Marsal

3a edició (2014) – Nico Roig, Raydibaum, Juliane Heinemann, El Teatre Magnètic, Doble Pletina i Isaac Ulam

I un especial agraïment al punxadiscs resident Alexandre Bonanit i al que va participar en l’última edició, en Miqui Puig.

Els de L’ampli seguim treballant per poder portar, l’any vinent, la música a alguna altra banda.

Moltes gràcies a tots i a totes!

L’equip de L’ampli

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
logo_Vida_Festival_2015
Estàndard

Presentació del Vida Festival 2015

Aquest dimarts passat 24 de febrer va tenir lloc a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm la roda de premsa de presentació on s’ha descobert bona part del cartell del Vida Festival. La roda de premsa ha començat amb autocrítica vers alguns aspectes de la primera edició del festival, com el transport i la part gastronòmica, i amb la promesa de l’organització que aquest any millorarant.

Amb un vídeo amb imatges del meravellós entorn de Vilanova i la Geltrú, lloc on s’ubica el festival, i amb la música a continuació, vam poder veure molts dels noms que podrem gaudir aquest any. El cap de cartell i sorpresa majúscula són els Primal Scream. Al costat d’aquests també hi haurà Father John Misty, The War on Drugs, Joan Miquel Oliver o els Nueva Vulcano.

Encara falten alguns noms per completar el cartell, però els descobriran en la roda de premsa que realitzaran a Madrid.

A continuació, hi van haver les actuacions de Christina Rosenvinge i Jacobo Serra, emmarcades en les festes de presentació per a tothom que tingui l’abonament per l’edició d’aquest any.

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
MOURN + MADEE
Estàndard

Madee i Mourn: passat, present i futur

És diumenge al vespre i el Paral·lel en obres. Com es nota que arriben eleccions… Això va fer que arribéssim cinc minuts tard a la Sala Apolo. A l’Apolo hi tocaven dos grups del Maresme que són el passat, el present i el futur de la música del nostre país.

Van obrir la nit les joves Mourn. Segur que n’heu sentit a parlar, perquè la seva història és de pel·lícula. Resumint moltíssim: el grup grava l’ep Otitis, fitxa per Sones i fan difusió de la notícia amb el vídeo de la cançó. Arriba a un directiu de Captured Tracks, que els escriu un missatge i les fitxa pel segell nord-americà. I els hi comencen a sortir concerts per Europa (Amsterdam, Madrid, Barcelona, Londres…) i els Estats Units (Nova York, Boston, Los Angeles, San Francisco…). Tot això amb una mica més de mig any. Crec que, a grosso modo, va ser així. Doncs el més al·lucinant no és la història, el més al·lucinant és com toquen i el directe potentíssim que tenen (tenint en compte la seva joventut). Brutals! Van tocar les cançons del seu primer disc, Mourn, i van avançar algunes cançons que formaran part del segon. Entre elles, la primera en català (canten en anglès), Salvador ,dedicada a en Salvador Dalí. Mourn són la Jazz i la Leia (filles d’en Ramon Rodríguez, més conegut com The New Raemon i cantant de Madee), la Carla i l’Antonio.

Darrera tocaven els Madee. No tinc clara l’excusa del concert: encara era per la celebració dels deu anys de la publicació de l’Orion’s belt? La veritat és que ens importa ben poc. La qüestió important és que tornàvem a gaudir d’un directe dels Madee i això ens va fer molt feliços. Tornar a veure al damunt de l’escenari junts a en Ramon, en Lluís, en Pep, en Capi, l’Adam i en Marc va ser fantàstic! Van tocar les cançons dels seus discos Songs from Cydonia, Orion’s belt, Secret chamber i L’Antarctica i la nova Age of Ruin. I la promesa que, segurament, en publicarien algunes altres. Es va notar el rodatge fet en els concerts de la gira que els ha portat per diferents poblacions de l’estat espanyol. Només demano una cosa: que no deixin de tocar mai!

Va ser un concertàs amb majúscules. Vam gaudir del present i del futur prometedor que els espera a les joves de Mourn i vam recordar els bons moments dels concerts viscuts amb Madee. Esperem poder seguir gaudint dels directes de Madee, i potser la següent vegada sigui, tal com va dir un pare orgullós de les seves filles, de taloners de Mourn.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Clara Orozco

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Seward 02/01/2015
Estàndard

Seward al Teatre Círcol Maldà: bona manera de començar l’any

Per fi puc escriure de Seward, un dels meus grups indiscutibles. Crec que són la joia amagada de l’avantguarda musical de Barcelona. Ho diré d’una manera objectiva, perquè ningú em porti la contrària: si es fes un rànquing del millor grup desconegut de l’underground de la ciutat (i del país), Seward ocuparia una de les primeres posicions.

Tan desconeguts són com l’espai on van tocar ahir: el Círcol Maldà, poc habitual com a sala de concerts, però perfectament en línea amb el caràcter teatral de Seward. L’espai li va donar a l’espectacle aquest toc artístic, còmic, tan adequat a les peripècies èpic -gestuals de l’Adriano Galante  (ahir, tot i que contingut, va cantar de cara la paret, es va posar de genolls un parell de cops, i ja al tercer tema, 1º 1ª, va sortir a passejar amb el seu banjo al públic fins a la darrera fila).

I és que Seward és un espectacle. I ahir també ho va ser. El concert va començar cap a les 23:30 hores, i va seguir una dinàmica d’alternar cançons tipus balades intensament líriques amb altres plenes de canvis de ritme i finals apoteòsics. Bona prova fou el segon tema 25TH. Una bateria solemne, marcant un ritme cerimoniós, una cosa així com post-rock, amb el banjo i la veu de L’Adriano Galante en plan weird folk, es confonien per generar una atmosfera in crescendo, seguint amb els efectes especials d’en Pablo Shvarzman -guitarra i taula de sons-, i donant lloc a un final de soroll progressiu, acompanyat amb una traca de bateria que ens va deixar a tots, un cop més, clavats. Contundent i aclaparador.

 Però ja ho sabíem.

Aquest és el mèrit de Seward, barrejar, en una coctelera bases de jazz, folk, rock, noise, i amb una intenció experimental, agitar-ho de manera desigual: lírica o furiosa. A més al tractar-se de músics excel·lents, formats en jams sessions, es deixen portar pel moment i la improvisació és permanent. “No fan mai dos concerts iguals” va dir un dia Jordi Lanuza – líder d’Inspira-. I ahir igual: “quin tema és aquest?” ens preguntàvem.

Un apartat es mereixen els components. Estant de gira el baixista habitual de la banda –Martin Leiton-, ahir el polifacètic Jordi Matas, habitualment guitarra acompanyant,  va tocar el baix, i fins i tot al tercer tema , 1º 1ª, ho va fer com si vos un violí. En Jordi és un crack i ja l’hem vist amb diversos projectes paral·lels, on demostra la seva versatilitat. En Pablo, com he dit abans, s’encarrega de la taula de sons i de la guitarra, i li dóna un toc experimental que ajuda a crear aquesta atmosfera pròpia de la banda. L’Adriano canta i toca la guitarra i el banjo. Ahir, amb melena i barba, semblava la reencarnació de Bonnie Prince Billy, però amb el cabell a lo Boney M. I per últim vull destacar el bateria. Es diu Juan R. Berbín, i de fet, més que el bateria, hauríem de dir, el “bateria i altres objectes que fan ritmes”. Ja que toca la bateria, però també toca penjolls, campanetes, pals, i tota mena de coses amb les quals fa ritmes, tant amb les mans com amb les baquetes al revés o com sigui. A part d’un músic excel·lent, veure’l és també pur espectacle. Ahir també.

El públic va reclamar el seu bis, i que haguessin pogut ser dos pels aplaudiments, però es va quedar finalment en un. Hora i quart de concert magnífic amb el segell Seward. Per cert, l’últim tema, una altra patada a la cara del rock discontinu, amb canvis de ritme i final intens que ens va deixar amb la sensació que amb aquest grup no ens importa repetir les vegades que calgui.

Text: David M. Tare

Fotos: Clara Orozco

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
P1
Estàndard

Pau Vallvé: de 10:10 de la nit a 4:20 del matí

Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé,  autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…

Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.

Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).

Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria,  ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).

Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.

Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.

Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.

Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.

Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Pau Vallvé
Estàndard

Pau Vallvé: Sala Bikini 11/12/2014

Pels dies bons és fruit d’un repte personal, d’una fractura necessària, d’una necessitat vital. Artesania és la paraula que més sona quan hom sent a parlar i és que el grau d’implicació de l’artista en cadascuna de les parts del procés és total.

Submergit i “atrapat” a la naturalesa, sol (amb queviures i instruments suficients), Pau Vallvé construí un àlbum ple de llum, que traspua un ampli espectre d’emocions (vitalitat, ressorgiment…) aparcant, potser, la ràbia present en anteriors treballs. 
El concert presentació del proper 11 de desembre a la Sala Bikini de Barcelona serà, de ben segur, “un dia bo”, una magnífica oportunitat per veure cóm sonen els temes amb banda, acompanyat pel Jordi Casadesús i en Víctor Garcia. 
Podeu adquirir les entrades seguint aquest ENLLAÇ.

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS