Pàgina 1
Estàndard

Jo Jet i Maria Ribot o les decisions equivocades

26 de maig 2017. Centre Cívic Matas i Ramis. Barcelona

Recordeu els llibres de “Tria la teva aventura”? Eren llibres de lectura juvenil que cap als anys 90 es posaren de moda. Llibres a mode de joc, on el propi lector podia escollir varies opcions que l’exemplar li plantejava, provocant així, que llibre fos llegit saltant pàgines i fent, que en cada una de les històries pogués existir un ventall de diferents finals, depenent de les decisions que prenia el lector. Paraula clau aquesta… “decisions”, som conscients de les decisions que prenem en un dia, des de que ens llevem fins que anem a dormir, configurant inconscientment la nostra pròpia aventura? Petites-grans decisions, a vegades més, a vegades menys encertades.

Divendres mentre escoltava Jo Jet i Maria Ribot vaig pensar en tot això. Ells varen ser finalistes del Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó al 2015, però no en varen ser els guanyadors. Potser aquella no va ser la millor decisió del jurat o potser sí. Això no ho sabrem mai. Però el que és cert és que el temps, sempre savi, els hi ha atorgat la seva pròpia victòria amb el seu nou treball Lliure o descansar. El duet manresà, format per en Jordi Jet Serra i Maria Ribot, que s’autoediten i s’autogestionen, oferiren un directe impecable, íntim, explicant en les seves cançons la quotidianitat de la vida, cantant a la por, al desig, al desamor i a l’esperança.

Concert que alhora va servir per donar gairebé conclòs el període d’inscripcions pel 18è Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó on divendres n’eren més de 70 els inscrits, així que pinta un concurs molt interessant. Les semifinals seran els propers 16 i 17 de juny al Centre Cívic Matas i Ramis i la gran final el diumenge 18 de juny a la Plaça Santes Creus d’Horta. Nosaltres hi serem.

A vegades prenem les decisions equivocades, però amb una mica de sort, sempre tindrem una oportunitat per poder rectificar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Estàndard

GUITAR BCN 2017: L.A. tornant a Ses Illes

25 de maig 2017. Sala Bikini. Barcelona

L’evolució és un fet refutat i no estem descobrint res de nou. Portem milions d’anys fent-ho. Evolucionem per, teòricament, millorar i per adaptar-nos al nostre entorn canviant. Guanyem algunes coses i d’altres les deixem pel camí. Però sense adonar-nos, perquè és un fet generacional.

En el cas dels grups de música, els cantants, l’evolució és disc a disc, treball a treball, concert a concert. I ja que un dels mecanismes principals que impulsen l’evolució és la selecció natural, pot fer que aquesta sigui cruel amb segons quins canvis es facin i que la marxa enrere sigui molt difícil o que la taca l’acompanyi per sempre.

No fa gaire, en una trobada de la gent de l’Ampli, va sorgir aquesta conversa parlant sobre un nou treball d’un conegut grup català. Volem realment que els grups, els cantants, evolucionin? Ens agradaran facin el que facin? Volem que a l’escoltar una cançó sapiguem ràpidament de qui és? O volem que ens sorprenguin? Crec, tot i que no ho recordo gaire bé, ja que les cerveses i el pinso que les acompanyaven anaven caient, que vam quedar que el pitjor que pots dir d’un grup, d’un cantant és: està bé, però és més del mateix.

Amb L.A. l’evolució o canvi és evident amb el King of Beasts (Sony Music, 2017). No ho dic jo, busquis a on busquis, a entrevistes, a cròniques, a crítiques. També surten les paraules: menys americà i més intimista. I de la soledat que acompanya a la gent que es passa quasi tot el dia envoltada de desconeguts. També es aquí a on trobes la feina i les influències dels productors. S’ha passat dels americans als mallorquins. De la llum de la Costa Oest del EEUU a la calidesa mediterrània. D’una manera de veure i fer les coses a un altre.

Crec que la gent, o en L.A., en un moment determinat, tornem/han tornat a les arrels, del lloc a on hem/han crescut, amb la gent de sempre, encara que sigui per recordar els nostres/seus orígens. El mateix Luis Alberto Segura ho va reconèixer duran el concert a la Sala Bikini, recordava quan ell hi anava com a públic. Privilegi de pocs poder fer el salt de baix cap a l’escenari.

Dir que L.A. van fer un gran concert no és cap novetat, i a més si a sobre la segona cançó que van tocar va ser Rebel i l’última Hands. Que són bons i que ens agraden és obvi i que l’evolució els hi ha anat bé als L.A. també. A mi, al menys, no m’ha semblat que s’hagin de preocupar per la selecció natural de la que abans parlàvem. Helsinki i Killing me són uns bon exemples, o la folk Suddenly – Reprise.

Pel que fa al grup que va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema edat a l’hora de valorar a aquest tipus de grups. Totalment d’acord, amic meu. Les de Santa Eulàlia de Ronçana i la seva insultant joventut fa que un servidor, que pentina canes ja fa temps per herència familiar (en comptes d’una caseta a la platja), fa pensar què collons feia jo quan tenia els seus anys. En fi, hem fet per segona vegada un mos a aquestes pomes i cada vegada ens agrada més el tast.

Al sortir de la Bikini semblava que la calor ja no era tant sufocant i que els neumàtics de la moto ja no es quedaven enganxats a l’asfalt com a la tarda. La barreja del Mediterrani i de les Apples havia sorgit efecte.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

Estàndard

Inspira: Final de gira ‘Greta’

13 de maig 2017, Sala BeGood, Barcelona

Dissabte passat, Inspira, amb en Jordi Lanuza al capdavant, posà punt i final a la seva darrera gira. Després de més d’un any i mig voltant i tocant les cançons del seu últim treball discogràfic, Greta, la banda barcelonina tancà una important etapa per obrir-ne una de nova, donant-se un temps pel descans, la reflexió i per, en un futur que esperem no sigui llunyà, preparar nou material.

El concert serví per fer un ampli repàs a la seva discografia, comptant per a l’ocasió amb un dels col·laboradors habituals, Pau Vallvé, a la segona bateria.

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Estàndard

Jenny Hval: una altra top al Caixa Fòrum

Divendres 28 d’abril de 2017. Caixa Fòrum. Barcelona

Van aparèixer ella i el seu amic cap a les 22:05 amb una indumentària que situaria als voltants del segle II D.C., en la dinastia dels Antonins, amb una túnica austera que semblava blanca, però que finalment era vermella, pel joc de llums. Semblava que un inici la Jenny Hval ens donava gat per llebre, tot i que els saltirons que va començar a fer eren més pròxims al gènere conill.

I era vermella la túnica com els seu últim disc Bloody bitch, que no és una altra cosa que una “investigació sobre la sang”, segons ha dit ella mateixa i que ahir va presentar al hall del Caixa Fòrum. Jocs de paraules a part, això de gat per llebre ho dic perquè el concert, en els primers temes s’apropava a temes més pop i electrònica com a mínim per públics amplis. El del meu costat  -que no tenia ni idea de música-, va dir, “això és una mica comercial”, i tots vam fer que sí amb el cap. Tant dir que alguna cosa sona comercial com assentir, queda molt bé. En tot cas el concert de la Jenny va anar a més, i de comercial res. Una veu celestial, aguda i incisiva, que canviava d’octaves com qui no fa res, amb una base electrònica amb ritmes a vegades més sincopats, a vegades més animats, una intensitat experimental que oscil·la entre l’avantguarda, l’electrònica i l’art-pop creatiu.

D’altra banda, com ja insinua el disc i anunciàvem abans, la Hval va agafar una mena de coixins allargats, i va dir “això són els meus intestins”, en aquesta mania que tenen els nòrdics de fer performances. En aquest cas agafava els intestins se’ls posava de collaret, i va acabar el concert a terra rascant-los o serrant-los, entre les vibracions melòdiques i la seva parla incisiva. Tot plegat molt noruec. Em recorda als suecs The Knife, que també els hi agrada performar, i amb qui veig algun paral·lelisme musical. Aquest radicalisme actuant, honestedat i, fins i tot, diria feminisme trencador, triomfaria totalment en espais molt diferents del públic més hipster que inunda el Caixa Fòrum (que la programin a l’Ateneu Rosa de Foc i em jugo el que vulgueu a que arrasa). Al marge d’aquestes actuacions provocadores, la qualitat musical de Hval va quedar corroborada en directe, amb un concert de nivell alt i que confirmen a Jenny Hval com una de les artistes experimentals més importants de l’actualitat musical.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Sempere

Estàndard

En Colomo, les fílies i les fòbies

Barcelona, Sala Barts, 20 d’abril 2017

Després de fer baixar amb una canya els pintxos de cartó pedra engolits en un dels locals del parc temàtic donostiarra del carrer Blai enfilem cap a la BARTS. Avui és juernes i el Guitar BCN 2017 ens ha convidat a veure la proposta del Joan Colomo, l’eterna promesa emergent i malauradament encara un desconegut del gran públic.

I entre ells, un servidor, qui empès per les fílies i fòbies que guien la condició humana renega de l’indie com ànima que porta el dimoni. Decidit a exorcitzar els prejudicis innats a la meva condició de rocker, em vaig deixar convèncer per assistir al fenomen Colomo. Si m’avorria, sempre em podria distreure fent inventari de hipsters, fàcilment identificables per la camisa de quadres i la brusa estampada d’animals diversos –estereotips mode on!-, rehipotecar-me per pagar els deutes acumulats a la barra o fugir d’estudi i abandonar la fotògrafa a la seva sort. Per cert uns éssers ben curiosos els fotògrafs musicals, apostats a primera fila com groupies voyeurs

La nit de Barcelona és complexa, massa factors a tenir en compte, que si la Champions, que si el Primavera, les festes populars, el Bruno Oro versionant a Sinatra a la sala principal de la BARTS…, els artistes i programadors tenen la coartada perfecta per justificar l’èxit o el fracàs d’aforament.
No és el cas d’en Colomo, ell no necessita excuses, és un animal escènic que des del primer joc de sampler t’arrenca un somriure i que al tercer tema et té ballant i ja no et deixa de sorprendre fins que s’apaguen els focus. Perquè d’això es tracta amics de deixar el sofà aparcat per unes hores, de pagar 15 pavos pel gust de participar d’una experiència musical, de descobrir noves propostes i arriscar, ell ho posa tot perquè el públic gaudeixi i torni a casa amb un somriure taral·lejant com un mantra alguna de les seves tornades.

I no, no em vaig avorrir, no vaig fugir, de hipsters tampoc en vaig comptar, amb la cervesa a preu de combinat i una proposta eclèctica barreja de concert i show de varietés em van tenir prou distret. Suficient per afegir en Colomo a la meva llista de fílies.

En definitiva una experiència altament recomanable, aquest ha estat el primer cop però de ben segur ens tornarem a veure, fins aviat Amigo!

Text: Xavi Gimeno

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

Goran Bregović, sensualitat zíngara

4 d’abril de 2017. Palau de la Música Catalana. Barcelona.

 

Goran Bregović, iugoslau. Així se sent i es defineix qui, probablement, sigui el més important ambaixador de la música balcànica i un dels màxims divulgadors “pràctics” de tot allò que el poble rom ha aportat a aquesta. No és gitano però sent un gran respecte per l’ètnia i la seva cultura. Respecte que fa extensiu, de manera pública, a moltes altres maneres d’entendre i viure.

Tenir un pare croat professor de balística, una mare sèrbia que marxa de casa quan ets adolescent, viure una guerra fratricida, llicenciar-te en filosofia i sociologia, ser el líder de la banda de rock més important del país (Bijelo Dugme) i, per descomptat, coincidir amb l’Emir Kusturica. No us vull avorrir amb dades biogràfiques que podreu trobar fàcilment a la Xarxa, però entenc que conèixer-les ajuda a comprendre millor el personatge.

Aquest dandy proletari avui pinta canes i volta pel món, actuant en festivals de renom, omplint prestigiosos teatres, sales de concert i, de tant en tant (com li agrada reconèixer) algunes cofurnes que li retornen els peus a terra. Curiós veure com la seva música d’evident calat popular invadeix espais nobles com el Palau. I sí, esdevingué l’actuació una festa que feu tremolar les estructures.

Per l’ocasió el compositor escollí un repertori força eclèctic que barrejà les forçoses Gas, gas, Ederlezi, Mesecina o, evidentment, Kalasnjikov amb la deliciosa In the Death Car (interpretada originàriament per l’Iggy Pop), el melangiós tango Ausencia (que sense la Cesária Évora no és el mateix) i algunes peces, menys afortunades, fruit de la seva col·laboració amb els Gypsy Kings (Presidente o Balkaneros).

L’Orquestra de bodes i funerals aconseguí que l’actuació fos, com de costum, vibrant i intensa. Un “equip local” composat per un quartet de corda i un quintet coral masculí els acompanyà a l’hora d’executar els temes inclosos dins la banda sonora de La reina Margot.

El fenomen balcànic ha esdevingut mainstream, és cert, però continua traspuant exotisme i sensualitat zíngara i (perdoneu la mirada masculina) fa dansar les dones, i de qui manera!

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó: quan la música es consolida

Centre Civíc Matas i Ramis, 24 de Març 2017

Des de l’any 1997, el Centre Cívic Matas i Ramis d’Horta organitza un concurs de cantautors/es que a, amb el pas dels anys, s’ha anat consolidant com una plataforma per a la promoció de nous talents de la cançó d’autor. Entre els guanyadors, hi figuren noms avui tan coneguts com Estopa (que van guanyar la segona edició, l’any 1998), Rafa Pons, Anna Roig o El Sobrino del Diablo. Enguany arriba a la seva divuitena edició i el passat 24 de Març es donà el tret de sortida a les bases del concurs amb un gran concert inaugural de Rafa Pons que omplí el Matas tot i la pluja que va a caure aquella nit a Barcelona. Una nit especial on tota la gent del Matas i Ramis que fan possible aquest projecte en mimaren tots el detalls. Les semifinals es celebraran el 16 i el 17 de Juny i els finalistes ho donaran tot a la gran final del 18 de Juny.

Per si us interessa podeu trobar les bases AQUÍ.

Nosaltres hi serem, i vosaltres?

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

11è Aniversari del club TR3SC, Sala Apolo: Myles Sanko, I believe in you.

11è Aniversari del club TR3SC, Sala Apolo: Myles Sanko, I believe in you.

El divendres 23 de març a la nit vam patir el símptoma que li podríem dir: “Deú meu, que faig avui?, i si m’equivoco?”. Teníem tantes ofertes musicals i tan bones, que vam tenir raonables dubtes a l’hora de demanar les acreditacions. Quan vam sortir a les onze ben tocades de la Sala Apolo, en la que va ser la festa de l’11è aniversari del club TR3SC, tots els dubtes havíem marxat ballant, igual que vam fer nosaltres després d’escoltar al Myles Sanko.

Va ser, per això un principi estrany. La gent que anava entrant a la sala anava ràpida, però no per poder agafar bon lloc, a prop de l’escenari, sinó per agafar els seients laterals, el que va fer que durant uns moments es veiessin els laterals plens i la sala mig buida. Però va durar poc, la sala i el pis de dalt es van omplir per poder veure el que prometia ser una bona nit de soul.

Nosaltres ja l’havíem vist en el que va ser el seu debut a Catalunya a l’Altaveu del 2014. I tot i que no és un estil del que hem parlem gaire a la nostra pàgina, ens va encantar, i és que, qui és pot resistir al soul. Des de llavors ens ha anat visitant regularment. Suposo que això vol dir que tenim una bona salut musical i naturalment, bon gust. “Just being me” es diu el seu tercer treball i dóna nom al seu tour. És el disc, segurament, més personal de tots tres i en el que creiem que es pot escoltar més el seu cor, en el que es treu un lligam invisible i és més lliure a l’hora d’expressar-se. Un disc que parla d’amor, esperança i promeses. Veieu el preciós vídeo que acompanya a
“This ain’t living” per veure el compromís que està agafant el Myles Sanko en les seves cançons.

Artista polifacètic, en què tant et canta, et composa una cançó, et fa un vídeo o et munta un moble suec sense instruccions. Ghanès de naixement, amb passaport francès, resident a Anglaterra i tots els músics que l’acompanyen són blancs, una raresa tractant-se de música soul/jazz. Aquestes són algunes de les característiques del Sr. Sanko, que fa que comenci a ser un dels referents de la música “motonw” al vell continent. La seva gira, però, aquesta vegada fa que visiti llocs poc freqüents com pot ser Tunísia o Marroc. Pel que fa al concert un veritable gust. Durant la primera meitat, va anar barrejant cançons dels seus tres treballs com poden ser My Inspiration, Just Being Me o Don’t Let Me Down, per deixar el gruix de l’últim disc a la segona part.

Els estils soul, jazz i un toc de funky en alguna cançó fa que sembli que mestres com Hathaway o Marvin Gaye, del que va cantar fent un mix Mercy Mercy Me i Wath’s Going Go, es passegessin per l’Apolo, i ens ajudessin a cantar i ballar una música que pot semblar minoritària, però que té els seus fidels seguidors a Barcelona.

Fins aviat Myles Sanko, forever dreaming.

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero