Festival AMFest 2018: el mantra fet música

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12, 13 i 14 d’octubre de 2018. Fàbrica de Creació Fabra i Coats

Llarg i intens cap de setmana el que hem tingut a BCN amb el AMFest, i com molt bé deien ells mateixos en el seu web, ens han portat estils, propostes i risc. Ha sigut ric en qualitat, quantitat, sons i matisos, que han anat des del free-jazz, al math, passant pel post-rock, amb una pinzellada electrònica, i un mos de progressiu, del blanc al negre passant per tota la gama cromàtica dels grisos. Bateries i baixos han sigut els amos, riffs de guitarres distorsionades, teclats i fins i tot un xilòfon.

AMFest vol dir experimentació, però sobre tot oblidar-te de tot el que tens preconcebut amb música, deixar a banda els teus grups, el tipus de música. T’has de deixar portar, imagineu-vos un d’aquest gegantins col·lisionadors de partícules, que fan que els protons agafin la velocitat quasi de la llum i llavors els fan xocar amb altres que venen al contrari. El resultat és l’obtenció d’una enorme quantitat d’energia. En aquest cas el col·lisionador ha sigut la Fàbrica de Creació Fabra i Coats els dies 12, 13 i 14 d’octubre, nosaltres les partícules, i l’energia resultant, ha sigut la que ens ha fet obrir-nos a estils i propostes (segona vegada que ho escric).

Més de vint-i-cinc grups, tres escenaris i tres dies per no donar ni un segon de treva. D’ençà que el divendres els Blood Quartet va donar el tret de sortida fins al tancament amb The Notwist, la resta ha sigut un anar de l’escenari 1 al 3 com una bola en un pinball, però sense presses. Tot estava a prop i coordinat, tres barres per matar la set i la molta calor que vam patir i un mini march per poder comprar samarretes i disc dels grups que tocaven el mateix dia.

En l’escenari 3, el més petit de la família, Linalab, Eevee, Iou3R, Jaime L. Pantaleón, entre altres van ser els encarregats de portar la part més experimental i electrònica del AMFest.

A l’escenari 2, el mitjà, la jornada del divendres ens va portar el math dels bascos Sofa, el soroll retronant dels Thermic Boogie van precedir als luxemburguesos Mutiny on the Bounty, que van justificar el perquè de tornar a ser convidats al AMFest.  El dissabte, més post-metal amb els A Storm of Light, My Sleeping Karma, que amb el difícil paper d’estar programats entre Mono i Toundra, ens van portar el rock instrumental amb el qual el nombrós públic (dissabte hi va haver sold out) va gaudir de valent.

Per l’escenari 1 van passar els que tenien el títol de caps de cartell. I es difícil pensar si el divendres va ser millor que el dissabte o que el diumenge. El divendres, els noruecs Soup, amb el seu rock progressiu, van deixar al públic ben encaminat pel primer plat fort que eren els Amenra. Amb l’espectacle audiovisual Mass VI, els belgues van portar la ràbia, el dolor, la desesperació que ens aboca a un món cruel i pertorbador. Canvi de registre amb els 65daysofstatic, que ens van arrancar de la foscor per portar-nos al color de les seves projeccions i al so espacial presentant Decomposition Theory. Dissabte, vinguts de l’altra punta del món, els australians Caligula’s Horse, amb rock progressiu i potser el grup més clàssic de tots els que hem vist del cartell. Mono, un dels grans esperats no va decebre. I és que encara que només sigui una vegada s’han de veure i deixar ser transportat als mons ficticis que proposen. Resulta curiós que amb la fredor que representa que tenen els japonesos a l’hora de les relacions humanes, ens ofereixin aquesta experiència sensorial amb forma de música. Toundra, que presentava el seu últim treball Vortex (Century Media, 2018) van ser els encarregats de portar el clímax i augmentar, encara més si era possible, la temperatura a la Fabra i Coats. Esperats i desitjats, la qualificada com la millor banda de rock instrumental de la península,  també va fer un bon repàs a II, III i IV. Del Cielo negro vam passar a l’Oro rojo, i vam caminar per Bizancio, quin millor final de dissabte podíem tenir? Amb pinta de professors d’institut dels noranta, amb més de 25 anys tocant i 10 sense visitar-nos, el diumenge The Notwist van tancar la paradeta fins a l’any que ve. Tòpic, ja ho sé, però és que va ser un CONCERTÀS amb majúscules. El sextet va demostrar el que és la feina ben feta amb amor i precisió. Música electrònica, experimental, però sense estridències.

Poden estar molt contents els amics del AMFest per la gent que han portat. Tant a tocar, com d’oients, i poden estar segurs d‘haver complert amb el decálogo. Com sempre demanar perdó a tota la resta de grups que no vam poder veure ni escoltar.  I com deia algú en un noticiari: així són les coses i així els hi hem explicat.

Josep Ma. Català
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

 

 

1a Festa de Presentació del Festival Vida 2019: comença el compte enrere

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 d’octubre de 2018. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Aquest passat dijous els de l’Ampli no ens vam voler perdre la 1a Festa de presentació del Vida 2019, que ha sigut, com sempre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Quatre coses ens hi van portar: la primera, poder anar posant creus en els dies del calendari que falten fins al 4 de juliol del 2019; la segona, poder saber de primera mà alguna novetat sobre grups que vinguin al festival vilanoví; la tercera, escoltar al Fino Oyonarte; i la quarta, a Didirri.

Fino Oyonarte, més conegut per les seves anteriors etapes de baixista i productor, ens ha portat en format acústic el seu primer disc en solitari Sueños y tormentas (Buenaventura, 2018). Assegut, amb la seva guitarra i una copa de vi, ha anat tocant amb la pausa i saviesa, que porten els anys de professió, cançons cuinades molt a poc a poc, intimes, amb les que pot explicar per fi el retrobament personal després d’una dura experiència. El problema, com sempre, amb aquest tipus de concerts, va ser la gran quantitat de xiiiis xiiiis, que es van haver de fer per poder escoltar tal com es mereix a un currant de la música. Si la gent vol xerrar, si us plau, que se’n vagi fora de la sala, que agafi la cervesa, una bossa de patates (que bones que són) i surti. I tots contents.

Didirri ens ha tornat a embadalir amb el seu pop-folk. L’australià ha tornat a BCN, després de fer-ho aquesta passada primavera, amb Measurements (Unified, 2018). Les seves lletres i cançons van fer callar per fi a tothom, i van omplir la sala amb un acústic potent i tendre a la vegada. Molta interacció amb els assistents i un final de concert amb un silenci demanat per ell de cinc segons entre la seva última estrofa i els aplaudiments. Vida, seria un bon fitxatge.

Això sí, ens vam quedar amb les ganes de saber alguna cosa més del Vida 2019, a part de la confirmació ja fa temps dels The Charlatans. Haurem d’esperar a la 2a Festa i, naturalment, l’Ampli hi serà.

Text: Josep Maria Català

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

in A PRIMERA FILA

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Japandroids + Retirada!: viure per veure-ho!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 de juliol de 2018. Sala [2] de l’Apolo

El dimecres 11 de juliol era un dia amb molts concerts “grans” a la ciutat de Barcelona. Teníem a Eels a la sala Barts, Queens of The Stone Age a Razzmatazz, Beyoncé a l’Estadi Olímpic i Japandroids a la sala [2] de l’Apolo. Nosaltres ens vam escapar a l’Apolo i el que vam viure no es pot descriure amb paraules. S’ha de viure.

Els canadencs Brian King, guitarra i veus, i en David Prowse, bateria i veus, o el que és el mateix, Japandroids, van deixar-se la pell dalt l’escenari i nosaltres, el públic, a baix. Si us voleu imaginar el concert, us els heu de posar a casa, pujar molt el volum i imaginar-vos a unes vint persones fent salts i pogos.

Va ser un set list sense treva i on van sonar tots els seus hits, entre els que van destacar, Near to the Wild Heart of Life, Young hearts sparks fire i amb el final apoteòsic amb Continuous Thunder, The Night of Wine and Roses i The House That Heaven Built. El concert va acabar amb algun valent tirant-se de l’escenari.

Van obrir el concert els barcelonins Retirada! Valia la pena apropar-se d’hora a l’Apolo per poder-los escoltar i veure. Van fer un concertàs! Si teniu l’oportunitat d’anar a un concert seu, aneu-hi. No us decebran.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Pearl Jam: herois del grunge, clàssics del rock

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 10 de juliol de 2018. Palau Sant Jordi.

Nascuts i destinats a la fama a principis dels noranta des de Seattle al món, van esdevenir la icona i punta de llança del grunge i del rock alternatiu juntament amb bandes de referència com Soundgarden, Stone Temple Pilots o Alice in Chains, entre altres delícies.

El mateix Kurt Cobain, amb el qual es disputaven (sense voler-lo) el tro, els va atacar i descarregar part de la seva ira perquè deia que eren uns venuts. Des de Pearl Jam el van contestar declarant la seva admiració per Nirvana i el seu amor etern.

Abanderats i promotors de reivindicacions i compromís social (feminisme, ecologisme,…), poc després van endegar una guerra perduda contra Ticketmaster reclamant els preus de les entrades dels concerts més barates, cancel·lant shows i organitzant gires impossibles fora del sistema. Van perdre la partida i a punt de quedar-se a la cuneta, però van continuar. I ens van deixar gravats quatre primers discos memorables: Ten (1991), Vs. (1993), Vitalogy (1994) i No Code (1996).

Els treballs posteriors, tot i no ser tant inspirats, els han permès anar tirant de veta a base de concerts on posen en pràctica les normes i cànons del rock en directe. Amb actitud, intensitat, entrega, repertori equilibrat, bones interpretacions, i sobretot el carisma del seu vocalista i líder Eddie Vedder, segueixen aconseguint el mateix que al segle passat: que els seus concerts siguin una litúrgia entre el públic i una banda que en el directe esdevé abassegadora .

Aquest dimarts tornaven a Barcelona, a un Palau Sant Jordi ple a vessar, al desembre passat en un parell d’hores havien esgotat les entrades posades a la venda (l’any 2000 se’ls havia resistit i no el van poder omplir). I ho van fer per la porta gran, amb un ampli repertori, interpretant molts dels seus himnes (Jeremy, Even Flow, Corduroy, Alive, Better man,…). Tot combinat amb cançons més amagades, com la primera peça de la vetllada The Long Road una cara B d’un single del 1995.

I així, entre consignes reivindicatives (com a Daughter dedicada a la lluita feminista i a les dones) i amb una ampolla de vi a la mà (una imatge repetida de Vedder quan visita aquestes contrades) van passar quasi tres hores de rock al més estil clàssic d’uns ja clàssics de l’escena, per damunt d’etiquetes grunges i alternatives. La seva penúltima cançó de la nit, una versió dels The Who era tota una declaració d’amor i respecte al gènere.

Sols resta demanar ser-hi en la seva propera visita i desitjar que no tardin uns nous 12 anys a venir. Que si s’ha de fer, es farà, i aquí estarem, amb ganes de passar una bona nit de rock.

Gerard Birbe
Redactor

Trobareu més fotos i el repertori del concert a la pàgina oficial:

https://pearljam.com/tour/history/show/barcelona

 

Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes: pop barroc darrera un palau noucentista

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de juliol de 2018. Jardins de Pedralbes

Per primera vegada els de l’Ampli ens vam acostar al Festival Jardins de Pedralbes, bàsicament perquè tocaven els Fleet Foxes, no tant per ser l’espai on ens prodiguem habitualment – de Miguel Rios o d’en Carreras no farem crònica –. Els meus col·legues de l’Ampli aquesta vegada ni van demanar acreditació, probablement auto intimidats per la nostra manca transitòria de popularitat – temps al temps –. Així que vam recórrer el vell sistema que ja esmentava la meva àvia – de pago –.

Justament quan buscava l’entrada pel web, la més barata que vaig trobar era de 31 euros, una cleca anodina pels locals – tribuna, lateral, senar –, i on curiosament, junt amb el preu de l’entrada deia “visibilitat limitada” – per més inri –. Em vaig consolar en el fet que les entrades més barates, les de 18 euros i situades a platea lateral inferior al propi web deia que eren de “visibilitat nul·la”. No obstant respecte a aquestes entrades, també deia el web, “sold out“. És a dir, les entrades de “visibilitat nul·la” estaven totes venudes. Vaig pensar que eren molt bons els dels Jardins de Pedralbes, per ser capaços de vendre totes les entrades per no veure el concert.  Efectivament els companys de la platea lateral inferior – en endavant, el galliner –, tenien un magnífic arbre davant i una orientació justeta per veure bé l’escenari.

Ja ho deia Warren Buffet, “la lluita de classes sí que existeix, i de moment la nostra va guanyant”.

Feta aquesta prèvia, com no podria ser d’una altra manera, l’escenari, el lloc, els jardins, tot molt bonic. Molt xulo. El palau il·luminat, un escenari molt ben muntat amb una bona estructura de ferro, orientat a la façana de l’edifici.

Dins de l’alternativitat que representen Fleet Foxes, en un espai així, es pot dir que la idea va funcionar. L’escenari, excepte on seia jo, estava força ple. Platea plena i tribuna força ocupada al centre (i el galliner a petar). Jo em vaig passar el concert sol al lateral. Un so impecable on s’apreciaven els detalls, un lloc preciós i un grup d’una qualitat excepcional. La combinació no podia sortir malament. Els jocs vocals de Fleet Foxes, combinat amb una rica orquestració, el pop-folk de cambra, melòdic, a vegades barroc i simfònic, encaixaven. Vaig passar una magnífica i relaxada serata. I en Robin Pecknold, líder de la banda, va flipar bastant amb el lloc i l’entorn – it’s perfect –.

Van presentar el nou disc Crack–Up, del qual van tocar temes com Cassius, – o – Naiads, Cassadies o l’enganxosa Foo’ls Errand, però no van presentar totes les cançons del nou disc, sinó que les van combinar amb anades al passat, del qual diria que no es van deixar cap hit. Després d’un inici més tranquil van encadenar la poètica White winter hymnal – segona millor cançó de l’any 2008 segons Pitchfork – l’alegre Ragged wood, o les conegudes i fabuloses Your protectorHe doesn’t know why o Batteri kinzie, entre d’altres perquè me’n deixo algunes per no cansar-vos amb tants noms.

No podia faltar un moment de lluïment en solitari, que li va donar un toc nostàlgic al concert, amb la increïble Tiger Mountain Peasant Song – un dels seus millors temes –, rematada amb Oliver James.

Van ser molt generosos els Fleet Foxes, donant el millor d’ells mateixos. El públic high-hipster, barrejat amb els locals, va callar quan tocaven i aplaudir molt quan acabaven els temes. Finalment, van demanar intensament un bis quan al cap d’una hora i mitja havien acabat el concert.

Van tornar a sortir, i feren novament una del Crack–Up que va camí de convertir-se en hit. Encara diria més, crec que d’aquí no molt sortirà en algun anunci de cotxes o alguna cosa així. Parlo del tema tranquil i fàcil If you need to, keep time on me.  És un tema facilón, però ens agrada.

I per finalitzar, un altre hit, per si no fos suficient. Acabaren amb Helplessnes blues, amb el públic dempeus, acomiadant un bon concert i un magnífic vespre. Fins i tot sense veure res, els meus amics del galliner s’ho devien passar bé.

Albert Gasch
Redactor

Live is Vida!

in A PRIMERA FILA
©Rafa Rubiales

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Animal Collective: mites en directe

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 19 de juny de 2018. Sala Apolo

En alguns moments de plena efervescència del Merriweather Post Pavilion, es va arribar a comparar a Noah Lennox (conegut com Panda Bear) i a Dave Portner (conegut com Avey Tare) amb els Lennon i McCartney del segle XXI, i aquell disc com alguna cosa que havia de passar a la posteritat. No era més que el reconeixement definitiu de dos genis que es van començar a forjar la seva carrera molt abans, l’any 2004, quan ningú els coneixia, amb un dels discs més importants de la dècada dels 2.000, el Sung Tongs – per mi el millor de la seva carrera, juntament amb el Feels de l’any 2005 –.

Ahir a la Sala Apolo Animal Collective, format pels dos esmentats, van interpretar per ordre i íntegrament el Sung Tongs. El repte era difícil, doncs són temes complicats, amb capes i efectes, que des d’una base folk incorporen sons, crits i ritmes, donant com a resultat un estil evolucionat des d’aquella base folk, un llenguatge propi que no té precedents en la història de la música. Un llenguatge que des d’allò experimental esdevé ple de sentit, universal.

Per això el repte era tan gran i el resultat va ser espectacular.

Precedits per un correctíssim, electrònic i intens Eric Copeland, asseguts amb dues guitarres i dos micròfons cadascú, l’Avey Tare i en Panda Bear, van reproduir el disc de manera brillant, emulant els tons, els cors i els efectes del disc amb l’actitud i resultats propis de músics superdotats. Pel que fa a mi mateix, que sóc un dels fans més antics d’Animal Collective del nostre país, puc dir que el concert em va entusiasmar.

Van obrir amb un set llarg, amb un tema més introductori que una altra cosa, molt llarg diria jo, entonant cants que semblaven ser el preàmbul d’una jornada budista. No sé si ni tan sols allò era un tema. No anàvem bé. En tot cas no era del disc que anaven a interpretar.

Seguint com deia l’ordre del disc, van començar amb Leaf House i Who could win a rabbit, les dues executades de manera magistral. Sense decaure continuaren amb The softest voice i després la increïble Winters love, amb una variació al principi donant-li un ritme molt més potent. Fins aquí vàries obres mestres consecutives executades no només bé, jo diria que de manera fenomenal. Continuaren amb Kids on Holiday una cançó que sempre canto quan vaig de viatge per vacances, i on l’Avey Tare va fer uns crits que no es recordaven des de la seva època d’estudiant universitari. La meravellosa Visiting friends va posar la pausa i la tranquil·litat i començaren de nou l’ascensió amb College i, sobretot amb Sweet Road, una peça curta i meravellosa executada en directe. I finalment We tigers, una bomba per coronar el cim. Puc dir que aquests dos temes últims en directe, van millorar de molt els del disc. Aquí el concert s’hagués pogut acabar, perquè érem a dalt. Però mancava la recta final, ja més tranquil·la, on van interpretar els tres últims temes Mouth wooed her, Good lovin outside i Whaddit I done, donant un final més pausat, com correspon a una gran part dels temes d’Animal Collective i tal com és el disc.

Avey Tare va dir que el disc era això i que no hi havia res més. Fantàstic. Tot i així van fer alguns temes més, doncs la sala, força plena, així els hi va demanar. Els següents temes, per cert, van ser bastant poc “comercials” dins del que són ells – cosa que em costa d’entendre atesa la discografia que tenen, on podrien fer bisos per acabar tots saltant – . Tocaren I remember learning how to drive i Prospect Hummer. En tot cas, eren temes d’altres discs que donaren el punt i final. Una nit que, per mi, va ser de les millors que he escoltat mai als Animal Collective.

Albert Gasch
Redactor

Wild Animals + Bullitt + Ultimate Frisbee: no va ser cap broma, va ser un concertàs!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 25 de maig de 2018. Sala BeGood

Arriba el moment a la sala BeGood. La Paula, bateria dels Wild Animals, ens informa que tocaran totes les cançons de l’últim disc The Hoax, disc que presenten en aquesta gira. Hòstia! Doncs només faltaria, perquè si encara no us l’heu escoltat, feu-ho. És un disc imprescindible. No és una broma, com diu el títol, és un discàs! Per mi, serà un dels millors discos de l’any.

Van obrir amb la mateix cançó que el disc: Lost in translation. I la resta és una bonica història de melodies, energia, punk, hardcore, suor, salts i empentes. Un concert amb majúscules. Van intercalar cançons dels seus anteriors discos: first songs EP i Basements: music to fight hipocrisy. I les noves, com Screaming in harmony, All my friends are far away i Everybody loves you when you’re dead van sonar com himnes llegendaris.

Van escalfar l’ambient el seus amics de Sant Feliu de Guíxols Bullitt. En Xavier Calvet sempre fa bones cançons. I va ser un bon moment per tornar-ho a recordar. Van sonar les bones cançons del seu últim disc Sparks i també dels antics So many ways, Love or die i Squared Wheels.

I els que van obrir la nit van ser els Ultimate Frisbee. No els hi perdré la pista, que tenen un futur present molt prometedor.

En resum, aneu a qualsevol concert dels Wild Animals de presentació The Hoax. Que els Bullitt no deixin de tocar i fer cançons i seguiment a curta distància dels Ultimate Frisbee.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

L’Ayo és Joy!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, Sala Barts 15 de Maig

L’organització del 19è festival del Mil·lenni ens ha convidat a conèixer l’Ayo, una proposta que encaixa en la línia que promou aquest festival d’apropar artistes de
gran prestigi i varietat de gèneres musicals. Fent una mica de cerca per Internet –gràcies Wikipedia!- sobre l’Ayo, sorry la world music no acostuma a estar en el meu radar cultural, descobreixo que Ayo és la traducció al ioruba de Joy, el seu nom occidental. Curiosament arreu es destaquen els seus orígens, de pare nigerià i mare romaní com si l’origen ètnic fos un element essencial de la seva proposta artística.

Apostats a la primera fila veiem com s’omple mandrosament la sala, des de que les obligacions laborals i de tota mena condicionen el dia a dia, la grada guanya a la pista a l’hora de gaudir d’un concert. Són encara no les vuit de la tarda i el públic que flueix lentament cap a les grades de la BARTS al Paral·lel deu pensar el mateix.

Surt l’Ayo a escena i es disparen les càmeres, les ràfegues de clics dominen els primers compassos, només serà possible recollir imatges durant els tres primers
temes així que s’ha d’aprofitar. Ens canta una llarga presentació acompanyada de la seva guitarra, preludi d’unes quantes més que salpebraran el concert , és d’agrair que no formi part del club d’artistes que ni es presenten ni saluden al públic, maleducats en diuen al meu poble…

Embolcallada en un vestit daurat i amb el somriure permanent al segon tema ja ens ha guanyat el cor, escortada per una banda que li proporciona un embolcall de reminiscències reggae desprèn en cada tema un aire de candidesa i bondat mentre es despulla emocionalment a l’escenari.

En el setlist no hi faltaran els seus grans èxits com Down on my knees i Who, que combinats amb els temes del seu últim treball completaran un concert rodó i ple de Love and light!

Sí, definitivament l’Ayo és Joy, pura alegria de viure en píndoles musicals!

Xavi Gimeno
Redactor
Maria Carme Montero
Fotògrafa

 

1 2 3 35
Ves cap amunt