Pàgina 1
Ferran Palau al BandAutors
Estàndard

Ferran Palau: misticisme musical

El que va aconseguir ahir a la nit en Ferran Palau és realment difícil: va convertir la sala petita del Palau de la Música en un temple musical. Què com ho va fer? Doncs, juntament amb el seu cosí Jordi Matas (guitarra) i l’Adriano Galante (baix), els dos de Seward, i en Joan Pons “El Petit de Cal Eril” (bateria), la banda que l’acompanya en la gira de Santa Ferida, van crear una atmosfera mística que tardaré temps en tornar-la a viure.

Els quatre músics van anar desgranant, lentament, totes les cançons del nou disc. Va ser un directe amb una densitat sonora i una càrrega emotiva superlativa. Personalment punyents em van semblar El meu lament, en la primera i en la repetició del final del concert, La daga i Redempció. Van completar el set list amb cançons del primer disc d’en Ferran, L’aigua del rierol.

Va ser un concert molt familiar, li va demanar a la seva mare que escollís una cançó després dels bisos, i molt sentimental, ja que va dedicar una cançó a la seva parella Louise i al seu fill Leo.

En resum: un concert solemne, fascinant i hipnòtic. Difícil d’oblidar…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
The New Raemon al Palau
Estàndard

Ramón Rodríguez: The New Retorn

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Let's Festival 2015
Estàndard

Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

 

Text i fotos: Sergi Moro

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Bigott
Estàndard

Bigott: llegar y mantenerse

Como decía Johan Cruyff es mucho más fácil llegar que mantenerse. Bigott hace ya muchos años que llegó, pero desde entonces, parece que sin esfuerzo, se mantiene. Da igual lo que haga. Tanto puede dedicarse a decir excentricidades, desabrocharse la camisa y a posar para la foto, como dedicarse a lo que sabe hacer mejor, cantar y tocar canciones fabulosas. No importa si son del último disco Pavement Tree (en general, canciones más pausadas, como la propia Pavement Tree,  Baby Lemonade o It’s Ok –con la que cerró el concierto) como si hace las de siempre God is gay, Find a romance o Cannibal dinner. Incluso no importa si son suyas o de lo Yo la Tengo, a los que versionó con Stockholm Syndrome.

Haga lo que haga engancha igual y el tiempo pasa volando. En el concierto de ayer sábado 21 en la sala Salamandra, el último del día dentro la jornada del Let’s Festival, fue así. Más de una hora de concierto en una sala a tres cuartos, en la que el aragonés, justamente por esta capacidad de divertir, arrancó hasta dos bises. Como decía, había la incógnita de cómo sonarían los cortes del nuevo disco en directo, a priori menos bailongos, que interpretó casi en su totalidad. Pues la verdad es que no se nota tanto la diferencia. Son ágiles igualmente y perfectamente disfrutables. Y como los combina con clásicos como Cannibal dinner y otras citadas, el resultado es igual de entretenido.  Así que incógnita resuelta.

Le precedieron los sevillanos I am dive y los gallegos Sensacional.

Sobre los primeros me pasé un rato intentando calificar lo que hacen. Me salía tipo emo-pop denso-guitarrero (no, no eso), electrónica con guitarras (tampoco), electrogaze??? (igual se acerca más…). Mejor lo explico directamente. José A. Pérez y Esteban Ruiz son un dúo que combinan las mesas de sonido, con dos guitarras eléctricas contundentes. La base electrónica marca unos ritmos pausados muy marcados y las guitarras despliegan mucha densidad sónica. La combinación se llama I am dive. Ellos mismos reconocen estar influidos por Slowdive o Low, pero con ritmos hechos por las mesas. Diría pues que sería un slowcore con base electrónica. En todo caso, muy originales, atrevidos y de digestión no inmediata, sino perdurable, como su música.

Muy distintos son los Sensacional. Su indie pop cañero no es nuevo, pero es muy fresco. Su cantante, Ricardo Saavedra, tiene maneras de estrella. Los temas son buenos y en directo estuvieron resolutivos, con algún final de corte brillante. Creo que el nuevo disco que van a sacar Relatos e invenciones de hoy, se va a colar entre lo mejor del año. Aunque son distintos, a veces los miraba y me venían a la cabeza Triángulo de Amor Bizarro, pero aún les falta recorrido para llegar a lo que son palabras mayores.

En definitva, una buena noche, tanto por lo que ya sabíamos, como por los nuevos descubrimientos.  Felicidades Let’s Festival!

Text: David Tare

Fotos: Clara Orozco

 

 

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Miquel Serrra a La Pedrera
Estàndard

Miquel Serra: l’Animal Collective de Ses Illes

Jo sóc un fan absolut d’Animal Collective. Però de molt abans que publiquessin el Merriweather Post Pavillion o l’Strawberry Jam. Em flipaven ja quan els seus sons semblaven pedals extrets d’una rentadora centrifugant, molts anys abans, quan ningú en sabia res d’ells.

No sé si Miquel Serra pensa el mateix, però els seus sons tenen l’atmosfera dels de Baltimore quan encara utilitzaven les guitarres, i el seus sons es qualificaven de neofolk i weird i demés. Això sí, sense arribar a tanta experimentació: a en Miquel se l’entén molt bé.

Però en el concert d’ahir, moltíssims inicis de cançons, amb uns drons pseudo aquàtics i remor permanent de fons, donaven l’entrada a un suau arpegi de guitarra, que et feien pensar, “ara començarà a tocar Banshee beat o qualsevol balada del Feels.

Tant és així, que el segon tema, 10 minuts, de sobte sento en Miquel dient a mitja cançó: there isn’t much that I feel I’d need a solid soul and the blood I bleed. Ho veieu? El que jo us deia (tot i que aquesta és d’un altre disc).

Aquesta pausa cantant, amb la guitarra arpejant i soroll de fons, amb una veu amb reverb (per cert, una veu extraordinària), combinant allò tribal, senzill, amb la complexitat de capes de so –taula amb efectes diversos– i alguns canvis de ritme, van resultar en un tot molt suggestiu, magnètic. A més el so a l’auditori va ser impecable: “ha sonat beníssim, no creieu?”. Sí, absolutament.

Acompanyat de guitarra, baix, taula de so i bateria, i veus vàries, que recordaven en alguns moments la part de Panda Bear en l’arxirepetida influència, pels canons i jocs de veus, o en alguns talls, en que tots plegats feien a la vegada de bateria, fotent-li amb les baquetes.

Va tancar amb Dents i Secret ensenyant la capacitat de fer finals àlgids i explosius. I un bis que finalitzava una hora i poc més d’un concert que ens va deixar molt bones sensacions al cos.

Miquel Serra, camí dels bons bons.

Text: David Tare

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Guillem Roma a L'Auditori
Estàndard

I en Guillem Roma digué “merda”!!

L’Auditori de Barcelona, 28/02/2014

Hi ha quelcom de “blanc” en la manera de fer d’en Guillem Roma. Als de L’Ampli ens agrada la forma propera i amable amb la que gestiona (“auto”) els seus affaires artístics, Creiem que no és una simple qüestió de possibles sinó d’actitud vital, una actitud que traspuen les seves cançons, el seu discurs, el tracte personal, sempre cordial.

I és així fins el punt que quan en mig d’un dels seus parlaments pronuncià la paraula “merda” (parlant de les injustícies del planeta, eh?) a aquest que escriu se li aixecà automàticament una cella, alerta!

En les antípodes (almenys en la seva faceta més pública) de la figura canalla de l’artista bohemi i tranuitat emprenyat amb la vida en Guillem, lluny de la impostura, transmet alegria. L’optimisme (substantiu recurrent) de la seva música nòmada, potser en rebuig a la conjuntura, guanya adeptes a pas lleuger.

Dissabte, a la part final del recital, una ràpida consulta a mà alçada orquestrada des de l’escenari, desvetllà que aproximadament la meitat de l’abundant públic que ocupava la Sala Tete Montoliu de L’Auditori assistia per primer cop a un concert del manlleuenc. Acòlits, seguidors, amics però sobretot repetidors conformaren la resta. Poc a poc, doncs, el projecte Guillem Roma creix i es consolida.

En formar part de la gira de presentació de l’àlbum el repertori agrupà (fonamentalment) temes del Nòmades (darrer treball discogràfic) i de l’Oxitocina,

Destacar, un cop més, les qualitats del conjunt que acompanyà l’autor en aquesta cita ineludible. La Camping Band la composen músics de gran nivell que conjuguen estils i ritmes amb mestratge, acompanyant així amb soltesa al cantant en el seu viatge “virtual” pel món.

Costa, val a dir, acostumar-se al recurs del mouth trumpet que ha esdevingut tret distintiu de l’artista, però en termes generals no podem dir que desentoni i, segons s’observa, compta amb la simpatia i el vist-i-plau majoritari del públic.

Un extra de luxe esdevingué la col·laboració del napolità Alessio Arena qui, sumant la seva veu a la de Roma, forjà un dels moments àlgids de la vetllada. Magnífica i emocionant interpretació a duo del Volver a los diecisiete de Violeta Parra.

D’igual forma esdevingué destacable el detall dels músics vers els assistents en baixar de la tarima i interpretar, tot passejant per la sala, un tema en unplugged o el swing dels ballarins Gustav Jakobsson i Laia Puig dansant al ritme del The Dolphin’s Song.

En fi, la suma feu gran la festa, i els presents, amb ganes de més, demandaren bisos en repetides ocasions obligant en Guillem Roma a interpretar en solitari i de forma improvisada l’Amor de mis amores d’Agustín Lara, popularitzada recentment per Natalia Lafourcade.

La nostra conclusió és que en Guillem Roma, qui evidentment ha guanyat en presència escènica, està aconseguint amb tenacitat i bones formes (en el sentit més ampli de l’expressió) fer-se un merescut forat en el panorama musical del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
MOURN + MADEE
Estàndard

Madee i Mourn: passat, present i futur

És diumenge al vespre i el Paral·lel en obres. Com es nota que arriben eleccions… Això va fer que arribéssim cinc minuts tard a la Sala Apolo. A l’Apolo hi tocaven dos grups del Maresme que són el passat, el present i el futur de la música del nostre país.

Van obrir la nit les joves Mourn. Segur que n’heu sentit a parlar, perquè la seva història és de pel·lícula. Resumint moltíssim: el grup grava l’ep Otitis, fitxa per Sones i fan difusió de la notícia amb el vídeo de la cançó. Arriba a un directiu de Captured Tracks, que els escriu un missatge i les fitxa pel segell nord-americà. I els hi comencen a sortir concerts per Europa (Amsterdam, Madrid, Barcelona, Londres…) i els Estats Units (Nova York, Boston, Los Angeles, San Francisco…). Tot això amb una mica més de mig any. Crec que, a grosso modo, va ser així. Doncs el més al·lucinant no és la història, el més al·lucinant és com toquen i el directe potentíssim que tenen (tenint en compte la seva joventut). Brutals! Van tocar les cançons del seu primer disc, Mourn, i van avançar algunes cançons que formaran part del segon. Entre elles, la primera en català (canten en anglès), Salvador ,dedicada a en Salvador Dalí. Mourn són la Jazz i la Leia (filles d’en Ramon Rodríguez, més conegut com The New Raemon i cantant de Madee), la Carla i l’Antonio.

Darrera tocaven els Madee. No tinc clara l’excusa del concert: encara era per la celebració dels deu anys de la publicació de l’Orion’s belt? La veritat és que ens importa ben poc. La qüestió important és que tornàvem a gaudir d’un directe dels Madee i això ens va fer molt feliços. Tornar a veure al damunt de l’escenari junts a en Ramon, en Lluís, en Pep, en Capi, l’Adam i en Marc va ser fantàstic! Van tocar les cançons dels seus discos Songs from Cydonia, Orion’s belt, Secret chamber i L’Antarctica i la nova Age of Ruin. I la promesa que, segurament, en publicarien algunes altres. Es va notar el rodatge fet en els concerts de la gira que els ha portat per diferents poblacions de l’estat espanyol. Només demano una cosa: que no deixin de tocar mai!

Va ser un concertàs amb majúscules. Vam gaudir del present i del futur prometedor que els espera a les joves de Mourn i vam recordar els bons moments dels concerts viscuts amb Madee. Esperem poder seguir gaudint dels directes de Madee, i potser la següent vegada sigui, tal com va dir un pare orgullós de les seves filles, de taloners de Mourn.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Clara Orozco

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Seward 02/01/2015
Estàndard

Seward al Teatre Círcol Maldà: bona manera de començar l’any

Per fi puc escriure de Seward, un dels meus grups indiscutibles. Crec que són la joia amagada de l’avantguarda musical de Barcelona. Ho diré d’una manera objectiva, perquè ningú em porti la contrària: si es fes un rànquing del millor grup desconegut de l’underground de la ciutat (i del país), Seward ocuparia una de les primeres posicions.

Tan desconeguts són com l’espai on van tocar ahir: el Círcol Maldà, poc habitual com a sala de concerts, però perfectament en línea amb el caràcter teatral de Seward. L’espai li va donar a l’espectacle aquest toc artístic, còmic, tan adequat a les peripècies èpic -gestuals de l’Adriano Galante  (ahir, tot i que contingut, va cantar de cara la paret, es va posar de genolls un parell de cops, i ja al tercer tema, 1º 1ª, va sortir a passejar amb el seu banjo al públic fins a la darrera fila).

I és que Seward és un espectacle. I ahir també ho va ser. El concert va començar cap a les 23:30 hores, i va seguir una dinàmica d’alternar cançons tipus balades intensament líriques amb altres plenes de canvis de ritme i finals apoteòsics. Bona prova fou el segon tema 25TH. Una bateria solemne, marcant un ritme cerimoniós, una cosa així com post-rock, amb el banjo i la veu de L’Adriano Galante en plan weird folk, es confonien per generar una atmosfera in crescendo, seguint amb els efectes especials d’en Pablo Shvarzman -guitarra i taula de sons-, i donant lloc a un final de soroll progressiu, acompanyat amb una traca de bateria que ens va deixar a tots, un cop més, clavats. Contundent i aclaparador.

 Però ja ho sabíem.

Aquest és el mèrit de Seward, barrejar, en una coctelera bases de jazz, folk, rock, noise, i amb una intenció experimental, agitar-ho de manera desigual: lírica o furiosa. A més al tractar-se de músics excel·lents, formats en jams sessions, es deixen portar pel moment i la improvisació és permanent. “No fan mai dos concerts iguals” va dir un dia Jordi Lanuza – líder d’Inspira-. I ahir igual: “quin tema és aquest?” ens preguntàvem.

Un apartat es mereixen els components. Estant de gira el baixista habitual de la banda –Martin Leiton-, ahir el polifacètic Jordi Matas, habitualment guitarra acompanyant,  va tocar el baix, i fins i tot al tercer tema , 1º 1ª, ho va fer com si vos un violí. En Jordi és un crack i ja l’hem vist amb diversos projectes paral·lels, on demostra la seva versatilitat. En Pablo, com he dit abans, s’encarrega de la taula de sons i de la guitarra, i li dóna un toc experimental que ajuda a crear aquesta atmosfera pròpia de la banda. L’Adriano canta i toca la guitarra i el banjo. Ahir, amb melena i barba, semblava la reencarnació de Bonnie Prince Billy, però amb el cabell a lo Boney M. I per últim vull destacar el bateria. Es diu Juan R. Berbín, i de fet, més que el bateria, hauríem de dir, el “bateria i altres objectes que fan ritmes”. Ja que toca la bateria, però també toca penjolls, campanetes, pals, i tota mena de coses amb les quals fa ritmes, tant amb les mans com amb les baquetes al revés o com sigui. A part d’un músic excel·lent, veure’l és també pur espectacle. Ahir també.

El públic va reclamar el seu bis, i que haguessin pogut ser dos pels aplaudiments, però es va quedar finalment en un. Hora i quart de concert magnífic amb el segell Seward. Per cert, l’últim tema, una altra patada a la cara del rock discontinu, amb canvis de ritme i final intens que ens va deixar amb la sensació que amb aquest grup no ens importa repetir les vegades que calgui.

Text: David M. Tare

Fotos: Clara Orozco

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
P1
Estàndard

Pau Vallvé: de 10:10 de la nit a 4:20 del matí

Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé,  autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…

Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.

Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).

Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria,  ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).

Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.

Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.

Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.

Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.

Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS