magazín cultural

Wild Animals + Bullitt + Ultimate Frisbee: no va ser cap broma, va ser un concertàs!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 25 de maig de 2018. Sala BeGood

Arriba el moment a la sala BeGood. La Paula, bateria dels Wild Animals, ens informa que tocaran totes les cançons de l’últim disc The Hoax, disc que presenten en aquesta gira. Hòstia! Doncs només faltaria, perquè si encara no us l’heu escoltat, feu-ho. És un disc imprescindible. No és una broma, com diu el títol, és un discàs! Per mi, serà un dels millors discos de l’any.

Van obrir amb la mateix cançó que el disc: Lost in translation. I la resta és una bonica història de melodies, energia, punk, hardcore, suor, salts i empentes. Un concert amb majúscules. Van intercalar cançons dels seus anteriors discos: first songs EP i Basements: music to fight hipocrisy. I les noves, com Screaming in harmony, All my friends are far away i Everybody loves you when you’re dead van sonar com himnes llegendaris.

Van escalfar l’ambient el seus amics de Sant Feliu de Guíxols Bullitt. En Xavier Calvet sempre fa bones cançons. I va ser un bon moment per tornar-ho a recordar. Van sonar les bones cançons del seu últim disc Sparks i també dels antics So many ways, Love or die i Squared Wheels.

I els que van obrir la nit van ser els Ultimate Frisbee. No els hi perdré la pista, que tenen un futur present molt prometedor.

En resum, aneu a qualsevol concert dels Wild Animals de presentació The Hoax. Que els Bullitt no deixin de tocar i fer cançons i seguiment a curta distància dels Ultimate Frisbee.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

L’Ayo és Joy!

A PRIMERA FILA

Barcelona, Sala Barts 15 de Maig

L’organització del 19è festival del Mil·lenni ens ha convidat a conèixer l’Ayo, una proposta que encaixa en la línia que promou aquest festival d’apropar artistes de
gran prestigi i varietat de gèneres musicals. Fent una mica de cerca per Internet –gràcies Wikipedia!- sobre l’Ayo, sorry la world music no acostuma a estar en el meu radar cultural, descobreixo que Ayo és la traducció al ioruba de Joy, el seu nom occidental. Curiosament arreu es destaquen els seus orígens, de pare nigerià i mare romaní com si l’origen ètnic fos un element essencial de la seva proposta artística.

Apostats a la primera fila veiem com s’omple mandrosament la sala, des de que les obligacions laborals i de tota mena condicionen el dia a dia, la grada guanya a la pista a l’hora de gaudir d’un concert. Són encara no les vuit de la tarda i el públic que flueix lentament cap a les grades de la BARTS al Paral·lel deu pensar el mateix.

Surt l’Ayo a escena i es disparen les càmeres, les ràfegues de clics dominen els primers compassos, només serà possible recollir imatges durant els tres primers
temes així que s’ha d’aprofitar. Ens canta una llarga presentació acompanyada de la seva guitarra, preludi d’unes quantes més que salpebraran el concert , és d’agrair que no formi part del club d’artistes que ni es presenten ni saluden al públic, maleducats en diuen al meu poble…

Embolcallada en un vestit daurat i amb el somriure permanent al segon tema ja ens ha guanyat el cor, escortada per una banda que li proporciona un embolcall de reminiscències reggae desprèn en cada tema un aire de candidesa i bondat mentre es despulla emocionalment a l’escenari.

En el setlist no hi faltaran els seus grans èxits com Down on my knees i Who, que combinats amb els temes del seu últim treball completaran un concert rodó i ple de Love and light!

Sí, definitivament l’Ayo és Joy, pura alegria de viure en píndoles musicals!

Xavi Gimeno
Redactor
Maria Carme Montero
Fotògrafa

 

Aina + Vistalegre: per fi!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 17 de maig de 2018. Sala Begood

No sé si alguna vegada us heu posat nerviosos, neguitosos, esperant que arribi l’hora del concert del qual us vau comprar l’entrada fa temps. Si, ja ho sé, segur que em dieu: i tant! Pel concert d’U2 o el de la Beyoncé o els Rolling Stones. Suposo que ho associeu a aquests grups que omplen estadis i que fan molt de xou. Doncs jo he tingut aquesta sensació aquest dijous passat. Tot el dia. Tenia ganes que fossin les nou del vespre. Per fi arribava el dia en què podria veure els Aina en directe. En l’època en que van estar actius no els vaig poder veure mai. I ha hagut de ser 15 anys després del seu adéu oficial dels escenaris.

La sala Begood era una sauna. Plena a vessar per segon dia consecutiu per saltar, cridar, cantar i suar amb Mnemotechnics, Ice, hh&ld/wences o Two questions. I tots els hits que van tocar.

L’Artur, els germans Sola, en Titi i l’Álvaro i en Pau van sortir de l’escenari volant i mantejats pels seus amics, amigues i fans.

Van obrir el concert els Vistalegre, banda també de l’òrbita BCore com els Aina. Els de Sant Feliu de Guíxols van tocar les cançons del seu disc homònim. Van saber escalfar el públic i ens van deixar a punt pels mítics Aina.

Els Aina només s’ajunten quan ve en Pau, el bateria, dels Estats Units. La meva proposta és fer una recol·lecta, cada any, per pagar-li el bitllet i que facin un concert a l’any.

Per mi serà una nit que no oblidaré mai.

Jordi Daumal
Redactor

Fotos: Alexcore Caballero Gómez

Angel Olsen. Sí però no.

A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de maig del 2018. Sala Barts.

Podríem dir, vulgarment, que la Barts estava a petar. Ordes de frisosos seguidors àvids de consumir un dels productes més punyents del folk-rock nord-americà. Encert dels organitzadors, Guitar Festival, que, val a dir, apostaren sobre segur.

Lo del poeta Suno Deko fou anecdòtic. Temes íntims on l’experimentació té un paper molt rellevant. Agradable, envoltant, hagués brillat més de no ser pels condicionants intrínsecs que afecten els teloners. El seu disc homònim bé mereix ser escoltat en unes condicions més propícies.

Arribà l’hora: En un ambient d’intimitat poc íntima, on els clics de les càmeres fotogràfiques acabaren amb la paciència de més d’un, entonà la de Missouri unes primeres notes que donaren fe de les seves admirades aptituds vocals.

En primera instància allò fou un regal per les oïdes: la guitarra, carregada de reverb, embolcallava la virtuosa veu construint un plàcid i confortable univers sonor. A mesura que el recital avançà, amb un temari que obvià les seves composicions més mogudes, la impressió mutà per convertir-se en un inesperat sopor.

Cert és que hom, quan escolta Phases, és conscient que el producte està desproveït d’artificis i que els arranjaments orquestrals són, més aviat, discrets. Però de la discreció a la inexistència hi ha un impàs que el directe en solitari, al meu entendre, no aconseguí superar.

Admirable és la figura de l’artista que damunt l’escenari, sol/-a, és capaç de defensar el seu repertori amb solvència, amb clara i fresca sintonia amb el públic. Això últim, malgrat la “xispa” induïda pel vi (copa d’avituallament sempre a mà), no existí, malgrat que en ocasions els allà presents reaccionaren amb excessiu (forçat?) entusiasme a les primeres notes d’alguna de les peces o fredament a alguna de les tímides interlocucions que llençà des de la tarima. Quin tema us agradaria escoltar? – preguntà. Poques respostes, però un “Acrobat!” ressonà en la sala. “California!” – cridà algú altre. I ella, siguem justos, les va tocar amb alguna reticència.

Ambdues formaren part del més memorable, com Sans (que obrí el concert) o la pertinent Some things cosmic, D’aquesta manera el protagonisme se l’endugueren els temes del darrer disc i aquells, antics, que s’avenen millor amb la defensa en solitari, com els compresos en el minimalista Half way home.

Veredicte personal: Sí (per la qualitat artística que no discutirem) però no (per la monotonia, la manca de matisos, per la mise en scène).

Alex Reuss
Redactor

 

Fundación Tony Manero i els “nostres” llocs comuns

A PRIMERA FILA

Barcelona, 27 d’abril del 2018. La Farinera.

Un ja té una edat, admetem-ho sense complexos i, perquè no, amb un cert orgull generacional. Arribats a aquest punt sovint, quan estic en companyia de”els de sempre” em sorprenc fent un repàs excessivament extens del meu anecdotari personal, viatjant amb la ment a aquells llocs comuns, alguns dels quals han mutat fins esdevenir irreconeixibles.

El barceloní i desconegut barri de Sant Genís dels Agudells està íntimament lligat als meus records d’infància i de joventut. I a nosaltres, què ens importa? – us podeu preguntar molt legítimament. M’explico: alguns dels membres de la banda i aquest redactor som fills de “Sanjatan”, essent ells les mundanes celebritats d’un “poble” obrer d’extraradi.

I tota aquesta xapa per explicar que el seu darrer disc, Lugares comunes, em toca la fibra. Sí, chicas y chicos, no només per la possibilitat de sentir-lo pròxim sinó per què, al meu entendre, estem davant d’un dels millors treballs discogràfics de la banda. Madur, personal, tècnicament exigent, una producció acurada però amb la senzillesa estilística a la que obliga el gènere, la senzillesa d’uns textos quotidians, de melòdics leitmotivs que conviden al cant.

Sobre la posada en escena comentar-vos que, malgrat el descens de RPM en relació a àlbums anteriors, els FTM saben com induir-te en un mar de ritmes que dificulten quedar-se palplantat. El directe del passat divendres esdevengué, un cop més, una festa. Més enllà del repàs al material més recent sonaren magníficament les renovades Can’t nobody love me like you do, Inevitable o, com no, Super Sexy Girl (una “girl” que, segons paraules del mateix Paquito Sex Machine, a aquestes alçades ja deu ser mare). Gran cover de Dance usted de Radio Futura i majestuós el solo de guitarra que es marcà Lalo López a Rectificar.

Del més nou destacarem, sense desmerèixer la resta, Sin querer, obertura del recital i del llarga durada, la tendra Cuando te olvides de mí o l’elegant Algoritmo.

Resta només felicitar la banda pel seu gran estat de forma i pel fitxatge de l’Alex Badia als teclats, substituint en Paco Manzanares (qui va reaparèixer momentàniament per interpretar de forma magistral Paquito’s way).

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

 

Javier Álvarez & The New Raemon: duel de col·legues

A PRIMERA FILA

Barcelona, divendres 20 d’abril de 2018. Sala Sidecar

Nit compartida. Dos cantautors. Un nascut artísticament a finals de la darrera dècada del segle XX i l’altre a principis de la primera del XXI. Un de la Meseta i l’altre a la riba de la Mediterrània.

Un combat de titans que va esdevenir un duel de col·legues. La proximitat de la sala hi va ajudar. I ho rematar els hits sense treva amb que va començar la sessió, i que van anar corejats per les respectives aficions. The New Raemon i Javier Álvarez es van anar alternant sense descans, començant amb La cafetera, La edat del porvenir, Tú, Garfunkel, Sunset Boulevard, ¡Hoy estreno!, i Piel de pantera (aquesta a capella i sense micro, coses que només poden passar a la Sidecar).

I així va continuar la nit, entre cançó i cançó i amb mostres de colegueo entre ells (pura estimació mútua). I amb en Javier Álvarez fent de les seves interpretant la seva particular versió de El novio de la muerte (himne de la Legión) o la peça Una imatge del seu disc Tiempodespacio. Tot compaginant en alguna cançó amb alguna coreografia de ballarí amb certa gràcia. Coses d’un artista amb actitud punk.

Mentre, en Ramón Rodríguez (The New Raemon) anava desgranant el seu repertori basat principalment en el seu primer disc, A propósito de Garfunkel. Un avançament de la seva propera gira per celebrar els 10è aniversari del mateix i on promet que l’interpretarà íntegrament. A la tardor diu que publicarà nou material. Que no para, vaja.

Per acabar la vetllada, el Javier va recordar que les entrades del concert anirien destinades a sufragar part dels costos del seu proper disc, produït pel mateix Ramón. Preveu la seva estrena al gener, però ens va avançar la magnífica Al mar. Si la resta és del mateix nivell, ens espera un retorn d’alçada de l’artista madrileny.

Tant a l’un com l’altre els esperarem amb vell i nou material, amb o sense coreografies. Però per favor, que tornin a tocar junts.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Sergi Moro

Auxili + Pirat’s Sound Sistema: nit d’estrenes i festa al Caníbal!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 18 d’abril de 2018. Sala Apolo. Caníbal Sound System

A l’entrada de la Sala Apolo hi ha una cua infinita per poder accedir a la sala gran. La majoria són nois i noies joves amb ganes de reivindicació a través de la música i, sobretot, de ballar i saltar. Avui la Caníbal Sound System promet ser una festassa!

El primer grup en sortir a l’escenari són els Auxili. Els d’Ontinyent presenten el seu tercer disc Tresors. Un disc que relata i reflexiona sobre la complicada situació social i política del 2017. Mentre ells ja toquen, nosaltres encara estem fent cua per poder entrar. Entrem quinze minuts més tard de l’inici del concert. Entre la gentada que hi ha i la poca fluïdesa per accedir a l’Apolo, l’espera se’ns ha fet eterna.

Em toca quedar-me al darrere de tot mentre la Dolors es fa lloc al davant per poder fer fotos. Braços amunt, salts, crits de “llibertat presos polítics” i “els carrers seran sempre nostres”. I molta ballaruca!

Els valencians són el grup d’arrels jamaicanes que ho peten més i estan en un moment àlgid de la seva carrera. Acaben amb el seu últim hit Hui la liem, que fa pinta que serà un himne generacional i festiu.

Seguidament, els hi toca els barcelonins Pirat’s Sound Sistema mantenir el clímax de la sala. No els hi serà difícil, perquè experiència en tenen una mica. Aquest any celebren els seus quinze anys de carrera i ho fan estrenant el seu quart disc Remena. Continuen fent música amb arrels jamaicanes com el reggae, el dancehall, dub… Ens fan suar de valent!

Els Pirates compten, en una cançó, amb la col·laboració d’en Ferran de Resiliència.

En el set list s’hi barregen cançons del seu darrer treball, com Publiciutat o Remena, amb grans èxits de la seva carrera com Digues que faràs, Senyor de l’enrenou o Bombes. I també hi ha moment per les reivindicacions socials en veu d’en Soto i en Pep.

Tanca la nit els Stroika dj, però nosaltres ja anem tirant a dormir que demà toca treballar.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Lanuza is in da haus!

A PRIMERA FILA

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

 

Egon Soda: conspirant de nit

A PRIMERA FILA

Barcelona, 8 de març de 2018. La [2] de l’Apolo (Festival Mil·lenni)

Nit de presentació del nou treball dels Egon Soda, la Banda en majúscula del pop-rock indie, un secret a veus, un delicatessen per a una fidel minoria. Es va omplir la recent renovada Sala 2 de l’Apolo, en un espai que ha guanyat en sonoritat, comoditat i sobretot calidesa. Felicitem-nos i gaudim-ho.

El primer brindis dels Egon abans de començar el repertori va ser per a les dones i la seva lluita compartida. En un 8 de març històric, van parar el món per llançar-se al carrer reivindicant amb més força que mai que un altre món en femení (i masculí) és possible.

I d’això va el seu quart i darrer disc El rojo y el negro, de compaginar el vermell (polític i reivindicatiu d’algunes lletres) amb el negre (honorant la música d’arrel afroamericana). Els títols dels nous temes ja apunten com les gasten amb lletres prou explícites (Lucha de clases,  Espíritu de la Transición o Corre, hijo de puta, corre). Demostrant que és possible harmonitzar el vermell i el negre, en temes com Matanza (recordant el sagnant atemptat del darrer agost a les Rambles i combinant sonoritats de Santana). També van dedicar part del repertori a rescatar temes dels seus anteriors treballs (La recuperación, Vals de pequeña mecànica…), tot i que prioritzant el nou material.

L’hora i quart justa de concert va acabar amb una cançó d’amor, deixant el regust del que estem vivint aquests dies. Temps on representa que no avancem. Però precisament quan passa de tot i sembla que res es mou, són quan venen temps de canvis. Benvinguts seran.

Post escriptum: al concert m’hi van acompanyar tres amics que es van deixar convèncer per venir, tot i que no coneixien a la banda, ni l’havien escoltat. Un fanàtic dels The Cure, un seguidor dels U2 i un devot del rock progressiu dels Marillion. Resultat: els dos primers els va agradar el concert, el tercer una mica escèptic. Jo content de que vinguessin i reivindico que hi hagi més gent com ells. Segur que hi hauria més cultura, més sales, els Egon Soda no serien una minoritària excepció i el món, se’ns dubte, aniria millor.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Dolors Ferré

1 2 3 34
Ves cap amunt