Pàgina 1
dsc_4607
Estàndard

ALTAVEU 2016: La truita perfecta

9 – 10 de setembre del 2016, Sant Boi de Llobregat.

La tornada a l’escola, la universitat, la feina, a la realitat, sempre serà menys costosa si tot just acabat l’estiu, quan encara fem olor d’aftersun, i els amics encara ens estan maleint per totes les fotos de les nostres vacances que hem enviat per was, podem anar a Sant Boi. L’Altaveu és el tret de sortida dels festivals de tardor. El festival de referència del Baix Llobregat i que amb 28 edicions ha decidit fer una renovació, una metamorfosis i ampliar l’oferta musical, amb xerrades, pel·lícules, presentació de llibres, documentals, espectacles familiars…

L’Albert Puig, director artístic durant un bon grapat d’anys ha deixat pas en Oscar Muñoz, com a director tècnic. I aquest ha optat per una petita revolució, continuant, això si, amb una programació eclèctica (com m’agrada aquesta paraula) i amb una barreja de gent que omplen sales a les capitals, i que aquí els pots veure a preus populars, amb grups joves que d’aquí a uns anys tornaran amb una pila de concerts a sota el braç.

Però anem per feina. Amb un canvi d’escenari de Cal Ninyo a Can Massallera gràcies a la gran demanda d’entrades, la mallorquina-andalusa-macedònia-cantant, actriu-instrumentista Maika Makovski ens va portar, després de quatre anys de silenci, el seu esperadíssim treball Chinook Wind (Warner, 2016). Acompanyada pel Brossa Quartet de Corda, ens va oferir un concert magnètic, seductor, en el que ha deixat la part més rockera i ens va oferir cançons més personals, més madures.

El ressò que està agafant Maika Makovski dintre del panorama musical internacional es gran, i això diu molt per la gent que hi va creure quant ja fa uns anys es va presenta a l’Altaveu Frontera, i com ella mateixa va dir, amb aquell riure contagiós, ara ha tornat cobrant. Música, cançons i so perfectes, joc de llums senzill però molt efectista. Jo feia temps que no gaudia tant en un concert de butaca.

Blaumut van ser els segons a tocar a Can Massallera. El quintet barceloní porta una curta però intensa activitat amb el poc temps de vida del grup. Tres premis Enderrock, any si any no, a la millor cançó, al millor vídeo clip, i al millor artista per votació popular, diuen molt d’un grup en què el violi i violoncel són l’esquelet i que fan que la seva música tingui una sonoritat pròpia i diferent. El Primer arbre del bosc (Autoeditat, 2015) és el segon llarga durada i les cançons van ser cantades inesgotablement pel públic juntament amb les conegudes Bicicletes i Pa amb oli i sal.

No us puc dir si durant les dues actuacions hi va haver canvi de públic, almenys els que tenia al costat no, però sí que tothom va sortir feliç d’haver estat aquesta nit a l’Altaveu de Sant Boi. Perquè si les propostes són bones, a vegades els estils no important tant.

Ismael Serrano, el poeta, una persona a qui no et canses d’escoltar sigui cantant o parlant entre cançó i cançó, ens esperava als Jardins de l’Ateneu Santboià, uns jardins plens de gom a gom. Acompanyat amb la seva guitarra, va anar cantant temes de la seva llarga carrera, de Silvio Rodríguez i d’Aute, al que va dedicar paraules d’encoratjament pel seu greu estat de salut. Cantautor compromès, reivindicatiu, que pot fer servir més paraules diferents amb cinc minuts de conversa que jo amb tot el dia i defensor de les certeses absolutes, com la que, segons ell, la truita de patates ha de portar ceba. “Cebollista” es va autodefinir, que pot entendre a les persones que no li posin, però que estan equivocades. Traslladeu aquesta reflexió a la vida i ja teniu tema de conversa per temps.

El dissabte ens vam apropar a la plaça de l’Ajuntament cap a les vuit. Per poder sopar i poder escoltar als mallorquins Ice Crime, un dels guanyadors del Frontera d’enguany. Una barreja de rock, soul i progressiu i que ja han començat a rutllar per fora de les illes i els hem pogut veure a festivals barcelonins. I d’aquí a poc al BAM.

A les nou ja érem a Cal Ninyo. Tocava la gironina d’adopció Marion Harper, que amb vint anyets s’està posant tothom a la butxaca. Ha tocat a les sales més importants del nostre país, entrevistes a diaris i cançons seves a sèries de televisió. Amb una mà al micro i en l’altre el seu Cotton Candy (Luup Records, 2016), l’electrònica Marion Harper ens va fer menjar el seu cotó de sucre, a poc a poc, gaudint de la seva dolçor i d’un pop brillant.

A les deu vam córrer cap a la Plaça de l’Ajuntament. Tocava Coque Malla. Us haig de confessar que quan vaig veure el seu nom a la programació del festival em vaig quedar parat, la revolució altaveuiana era potent. A ell el coneixia una mica de la seva anterior etapa, però quasi més dels seus treballs al cine i teatre. Peter Pan involuntari (ho dic pel seu aspecte juvenil, quina sort), barret i armilla, va anar presentant El último hombre de la tierra (Warner, 2016), en el que continua cantant al seu tema preferit, les dones, i la seva relació amb elles. Blues, rock i pop delicat. Un plaer de concert, tot i que vam haver de marxar un altre cop sense veure’l acabar.

Marlango ens esperaven a Cal Ninyo. Delicatessen porta per nom la gira que estan fent. A vegades amb banda, avui tocava sense. Concert de format minimalista, piano i veu, delicadesa i magnetisme, talent i seducció, o el que és el mateix, el mestre Alejandro Pelayo i la Leonor Waitling. No cal dir res més, addictius al límit. Acabaries el concert i aniries a sopar o de copes amb ells, íntims, propers. Concert per llogar-hi cadires, i això que no en quedava ni una de buida.

Trau, producte de la terra, com les carxofes, guanyadors del Sona 9 fa un parell d’anys, pop seixanter (com el baix de la Núria) beatlià, sense deixa els nostres referents sisaians o pauribans, tocs psicodèlics. Déu vos guard (DiscMedi, 2015) és el seu treball de debut. Les seves cançons entren com la cervesa fresca una nit de calor, et van pujant i et fan ballar. Quota de bon rotllo en la nit dels Jardins mentre esperàvem a la llegenda Quimi Portet.

Quimi Portet, vigatà de dalt a baix, talent amb potes, va atreure a passejar al seu Ós Bipolar (Quisso Records/Música Global, 2016), que ens va ensenyar les urpes i ens va fer riure amb el seu afinat sentit de l’humor entre cançó i cançó. Gat vell dels escenaris, amb la banda habitual, ens va recordar el punt egoista que tenen els cantautors i ens va fer partícips del seu univers particular i oníric.

Com sempre, demano perdo a tots els que no vam poder anar ni a escoltar ni veure: White Hounds, Sant Boi Urban Dance, David Txes, Land of Coconuts i a Coet, i no poder gaudir d’ells i de la seva feina.

I finalment, la pregunta clau: sou “cebollistas” ?

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Días Nórdicos 2016
Estàndard

Días Nórdicos i jo sense l’anorac

12 de setembre del 2016, Sala Apolo, Barcelona

 

Lo del descans estival, a L’Ampli, ens ho prenem molt seriosament. No descobrirem la sopa d’all si ara us expliquem que unes bones vacances ajuden a tornar amb forces renovades, a engegar el nou curs amb energia i idees fresques…

Frescor i empenta, en el meu cas, han trigat en arribar. És per aquest motiu que aquesta endarrerida crònica us parlarà d’un esdeveniment llunyà. Caldrà remuntar-se fins el 12 de setembre del 2016. Efectivament, fins fa poc més d’una setmana, però si un vol fer actualitat… Disculpes sinceres!

Tercer paràgraf; Toca parlar sense més dilació del Días Nórdicos, festival itinerant que recala anualment a la Ciutat Comtal amb el bonic objectiu de crear ponts.  Sense aprofundir en els detalls (més info AQUÍ) explicar-vos  que per aquells que opinem sobre “això de la música” esdevé la millor oportunitat de conèixer de primera oïda algunes de les propostes musicals més punyents del nord d’Europa.

I ara sí, al gra. La vetllada començà amb la puntualitat que se’ls pressuposa als de “per allà”, a les 20:30 sonà el primer tema del repertori que la finesa Ringa Manner, enfundada dins el pseudònim The Hearing, escollí per l’ocasió. La subtil alhora que potent veu casa molt bé amb les notes i arpegis que emanen del sintetitzador. Rehearsal, un dels temes (el més guay) que inclou el seu darrer treball, Adrian, resulta un bon i recomanable exemple. La resta del disc mereix de sobres ser escoltat, especialment pels fans del synthpop de qualitat.

Del seu directe, al meu entendre, caldria millorar algunes finalitzacions un xic abruptes que resten elegància al conjunt, però vaja, per anar per nota. De fet tot quedà perdonat amb el preciós cover de Life on Mars que tancà el concert.

El segon en ser cridat a l’estrada fou en Nils Bech. El noruec ofereix una posada en escena, si més no, peculiar, signe d’una polifacètica naturalesa artística. Obrí el recital amb el seu tema més recent, Waiting. Magnífica peça carregada de lírica i força que malauradament no trobaria competidora entre la resta del set list. Juntament amb Trip Abroad o I punish You del llarga durada One Year conformarien (opinió personal) el podi.

Bech te una veu impressionant, amb múltiples registres vocals que, des de la meva ignorància vers el gènere operístic, se’m presentaren puntualment similars a les d’un contratenor. Esperarem, doncs, segueixi per la sendera de la virtut per oferir-nos més i millor material.

Arribà llavors el torn dels representants suecs, el trio Hey Elbow. Original i interessant proposta la dels escandinaus, difícil d’encasellar. Mescladissa embriagadora de percussió, corda i vent, inquietants melodies que arrosseguen l’oient a un món oníric.

Feren principalment un repàs al seu únic, fins ara, llarga durada, Every Other, contenidor de joies del calibre de Rael, Matilde o Ruth que guanyen en viu.

Clausuraren el festival tres daneses, components de Nelson Can. Veu, baix, bateria i una gran actitud escènica, això és tot que no és poc. La dogmàtica decisió de no utilitzar guitarres imprimeix caràcter a la proposta de fonaments rockers que, val a dir, no va mancada d’energia. Now is Your Time to Deliver és el nom del seu darrer treball i títol d’un dels temes més “bailongos” probablement amb Talk About It.

Bon regust de boca, conseqüentment, després de la seva actuació tot i l’excés de greus en l’equalització.

En conjunt, conclourem, un bon tast del que es cuina per altres latituds que esperem poder assaborir novament en properes ocasions.

Agrair també a l’Apolo l’esforç per recrear el clima nòrdic posant l’aire condicionat a tota castanya. Lamentablement vaig oblidar l’anorac a casa.
Text: Alex Reuss
Fotos: Enric Trepat

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
30
Estàndard

La vida sense el Vida, no és tanta vida

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
1
Estàndard

R3 Com Sona Osona: realitat incontestable.

18 de juny del 2016, Centre Cívic Matas i Ramis, Horta (Barcelona)

Quina flaire fan els somnis? I el riure? I la música? Aquestes interessantíssimes preguntes eren formulades en aquell mític alhora que detestable anunci de compreses de finals de mil·lenni.

De determinada música i sempre de manera subjectiva podem dir que és una merda gegantina i malgrat això patir d’oïdes més que no pas de papil·les olfactives.

La d’Osona, probablement com la de la resta del món, sona. La quantitat i l’heterogeneïtat, i això és quelcom de positiu, fa que l’espectre qualitatiu sigui molt ampli: de la gegantina merda a l’harmonia del cosmos. A ningú se li escapa que la comarca és un territori en constant ebullició i que de les seves contrades sorgiren i sorgeixen nobles artífexs dins la disciplina.

Sense ànims d’adular direm que els representats escollits pel festival R3 Com Sona Osona, organitzat pel Centre Cívic Matas i Ramis, perpetrat per donar fe del bon ofici dels músics osonencs, aconseguí el seu objectiu tot presentant quatre propostes diferents de nota alta.

Engegà la ronda el rupitenc irlandès Matthew McDaid, guitarra acústica en mà. Veu potent i delicada, a parts iguals, la que modula el celta. Cançons d’autor que dibuixen escenaris mullats per la pluja, serenor i rauxa combinades en un vaivé d’emocions íntimes i no especialment alegres. Oferí els temes inclosos dins el suggeridor EP Crowded by Silence.que condensa la seva essència poètica i d’altres que esperem poder escoltar en un pròxim i més extens treball.

Els següent en pujar a l’escenari foren els joveníssims Wood, nou projecte de tres dels components dels  Flipats. Aquesta escissió en forma de power-trio deixa enrere el punk rock californià i l’ska d’aire adolescent, també canvia el català per l’anglès. Una evolució, al meu entendre positiva, que ha dut els de Torelló a interpretar partitures més elaborades i riques en matisos. Sens dubte aconsegueixen sonar amb contundència i ens convida a seguir de prop la seva evolució.

Tot seguit arribà el torn dels de la capital, els vigatans i flamants guanyadors de la passada edició del Sona9, Est Oest. Inclogueren l’acte dins la gira presentació del seu llarga durada Fortuna, del que us férem 5 cèntims setmanes enrere. Llavors ja en destacàrem les virtuts, ara donem fe de la reproducció d’aquestes dalt la tarima. Les lletres desenfadades, que no banals, i l’àcida retòrica de Rial (de la que vaig ser “víctima” com a espectador de primeríssima fila) animaren el “cotarro” donant un caire encara més festiu a la vetllada. Margarida serví perfectament de colofó. Més enllà del temes inclosos dins l’àlbum resulta d’obligada menció l’atrevida versió que, amb el nom de Malson, fan de l’Enter Sandman de Metallica.

Nyandú, arribats de la Torre d’Oristà i ambaixadors últims, trepitjaren l’escenari amb ganes i empenta. Mostra d’una energia que no trigà a contagiar-se entre els assistents. Sonaren els imprescindibles hits radiofònics I love You i Ens tornarem a veure (que tancà l’actuació), així com la majoria de temes inclosos en el seu darrer LP BUM!. A les esmentades sumaríem Dorm i Vida al llistat de temes que més ens agradaren del directe. Els Orriols i en Pujol afegiren també un cover super-ballable al seu repertori, interpretació fresca i engrescadora de l’In your Eyes de Kylie Minogue.

I així arribàrem al final. Foren més de quatre hores de música que serviren d’evident mostra d’una realitat incontestable: Osona sona, molt, i aporta una part important del talent musical del país, cabdal que esperem faciliti noves edicions d’aquest altruista i benintencionat festival.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_9326
Estàndard

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_8684
Estàndard

Joan Colomo i el seu “Sistema”

12 de maig de 2016. Sala Bikini. Barcelona

En Joan Colomo és un hiperactiu de la música i això ho demostra els cinc discos editats en poc més de sis anys: Contra todo pronóstico (2009), Producto interior bruto vol. 1 (2011), Producto interior bruto vol. 2 (2012), La fília i la fòbia (2014) i Sistema (2016). En aquest últim disc les lletres són més reflexives i descriuen l’entorn del músic. Tots editats per BCore. I, per la presentació de Sistema, vam anar a treure el cap a la sala Bikini.

En Joan Colomo anava acompanyat d’en Guille Caballero (sense barba semblava més jove), Pablo Salas, en Xavi Garcia, en Carlotto i en Pau Albà. Una súper banda per acompanyar un dels compositors més prolífics de l’escena musical catalana i de l’estat espanyol.

Va ser un concert on van tocar trenta una cançons. Sí, sí, trenta una! I, entremig, encara van tenir temps, animant-se entre en Guille i ell, per fer una mica de radiofòrmula. Pels que no ho coneixeu, la radiofòrmula era un espectacle que feien en Colomo, en Guille i en Xavi on tocaven versions de qualsevol tipus de música (des de Rihanna passant per Mecano i, fins i tot, cançons de sèries de dibuixos).

Durant el concert van sonar les noves cançons de Sistema, com  Calidoscopi, Les coses o Sentit comú. I també hits com A contrapèl, Màgic, Hort mort i, la més recent, Els amigos.

Al llarg del concert no van faltar els comentaris punyents de crítica social i política, interacció amb públic, fotre’s amb la marca de cervesa que es servia al local i molt d’humor. Sobretot molt d’humor i alegria.

Per poc que pugueu, i si encara no ho heu fet, aneu a escoltar, a veure i a gaudir d’un concert d’en Joan Colomo. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_8534
Estàndard

Quan la música és un refugi

Refugi Antiaeri, Sant Adrià del Besòs, divendres 6 de maig de 2016

Un acústic d’en Jordi Lanuza, motor dels Inspira, és d’entrada, garantia absoluta. Si hi afegim la meravella que fa Daniel Lumbreras és garantia premium i que tot plegat succeeixi dins d’un refugi antiaeri és el valor afegit que a una nit especial li cal.

Entrar en un refugi antiaeri, no ens enganyem, impressiona. Baixar les escales i endinsar-se dins la pedra et fa pensar en aquelles persones que pels volts de l’any 1938 hi corrien a refugiar-se i en les vides que aquelles parets varen protegir.

La trentena d’afortunats que vàrem poder compartir aquell vespre de divendres vàrem gaudir d’un concert privat en majúscules, de molt petit format per les limitacions òbvies de l’espai. Sense escenari, sense joc de llums ni amplificadors. No calien. Veu i guitarra a pèl, a cappella, directament als sentits. Començàrem amb un repàs íntim i delicat a molts del temes de Greta (Bankrobber, 2015) sense deixar els coneguts Plou (i no vol parar) i Foc i Brases. Com era de preveure Jordi Lanuza s’encarregà de crear una energia especial des del minut zero. Agrair-li més que mai la seva presència aquella nit, que malgrat el pinçament lumbar que patia, va fer palès com altres vegades ha fet, el seu compromís ferm amb aquest tipus de propostes.

El que fa Daniel Lumbreras mereix un capítol apart que esperem poder-li dedicar tan bon punt surti a la llum el seu nou disc. Només us diré que les “lletres” de les seves composicions són el resultat de la seva improvisació fonètica (tal i com ell mateix defineix el que fa). I el desenllaç és una conjunció de sons íntimament lligats que confereixen una sonoritat musical espectacular. Moltes ganes d’escoltar el nou treball.

Només puc dir, que la nit de divendres la música va ser un refugi per tots els que estàvem allà.

I entre tots vàrem celebrar la vida, totes les vides que aquell refugi va salvar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
7
Estàndard

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
est-oest-fortuna
Estàndard

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA

Rating: 7.75/10 ★★★★★★★¾☆☆ 

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
LOVE OF LESBIAN
Estàndard

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS