Pàgina 1
LOVE OF LESBIAN
Estàndard

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
6
Estàndard

L.A. i l’efecte Brummel

24/04/2016 – Ayre Hotel Rosellón – Barcelona

 

Diumenge. No gaire d’hora, eh? Posem que a la una del migdia, sol radiant… Un vermutet, no? Eps, escolta, que resulta que tres figures que ho estan petant pel continent s’hi apunten. Diuen (al lloro) que per amenitzar el ritual faran musiqueta de la bona. Ueeee, pinta guay, oi? Espera, si a sobre et dic que el sarau és a una de les terrasses amb millors vistes de Barcelona… Flipa!

 

Sobreviscuts al tournée que els ha dut a mitja Europa, els L.A., àvids de calma, volgueren compartir íntimament i en format semi-acústic part del seu repertori amb els seguidors més espavilats. Aforament limitat, discreta i conseqüent promoció i una ubicació, fins ara, no gaire habitual: la terrassa d’un hotel.

La cita, com col·loquialment apuntàvem a l’inici de la crònica, fou sota els rigors d’un dia assolellat a l’urbs mediterrània. La hidratació, com aconsellà en Luis A. Segura, resultà obligatòria. Fem ballar, doncs, els glaçons dins el got de Martini Rosso, glopets curts, i ens preparem per gaudir de la versió “desendollada” del directe dels mallorquins.

Lloar, a aquestes alçades, les virtuts del seu From the City to the Ocean Side, un disc que ja incloguérem en la Gran Reserva 2015, no te gaire sentit. Dir que la cosa ve d’abans i que, malgrat que diferents, el Dualize, el SLNT FLM o aquell llunyà Heavenly Hell són material de primera és descobrir la sopa d’all.

Així doncs ens centrarem en el particular format outdoor, matiner i, per sobre de tot, de proximitat. I és que els de L’Ampli sempre hem tingut molt present els eslògans d’aquella baronívola aigua de colònia de nom Brummel: “Mejor cuanto más cerca” o “Es en las distancias cortas donde un hombre se la juega con su colonia”,

Descartem, si us plau, la lectura masclista i centrem-nos en el fet que un directe on artistes i públic es miren als ulls propicia un clima especial, un intercanvi de sensacions que difícilment aflorarà en un recinte de grans dimensions. El nostre estimat PBF perseguia això i aplaudim qualsevol proposta que propiciï aquest tipus de sintonia màgica.

Dit això aclarir que el trio, com era d’esperar, passà la prova amb nota i que caramels com Love comes around (amb intercanvi d’instruments entre els components), Living by the Ocean, l’oportuna Higher Place o la ja clàssica Stop the clocks sonaren genial. Veu i guitarra, en solitari, Segura executà tres temes destacant, al nostre entendre, Ordinary Lies.  De fet tota la col·lecció s’adaptà perfectament als particulars entorn i dimensió de l’acte. 
Amb el nas vermell, més pels efectes nocius de la radiació solar que per l’alcohol del vermut, abandonàrem feliços aquell privilegiat indret amb l’esperança de poder assistir a esdeveniments similars en un futur pròxim. Senyors programadors i promotors locals, que consti en acta aquest humil desig.

 

Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Let's Festival 2016
Estàndard

Let’s Festival 2016: Was + Estereotypo + Technopolitans. Spring is coming!

L’Hospitalet de Llobregat, 19/03/2016. Sala Salamandra 1.

 

C’est fini! Oui, oui, el Let’s 2016 ha tancat portes fins la propera. Llàstima, oi? Un es malacostuma massa ràpid a caps de setmana carregats de concerts d’upa. Ja sabeu, des de L’Ampli us hem passat l’informe periòdic.

Plaer efímer, joia passatgera. Obligada, doncs, la visita de dissabte a la Salamandra. A més, confessem, ens venia de gust canviar de terç (disculpeu la rància expressió taurina) i amarar-nos amb el tast d’electrònica peninsular que ens oferia el festival.

Els Technopolitans afrontaren el repte d’omplir amb beats un espai buit d’escalfor humana. Els puntuals, aquells pocs que a les 21:00 ja deambulaven per la pista, començaren a apropar-se tímidament a l’escenari a mesura que els ritmes ballables del Some Fun se’ls colaren per les oïdes.

Qui escriu pensa que la reproducció de pistes enregistrades resta credibilitat a un directe (sembla lògic, no?) però això no va en detriment de la qualitat de les composicions. Per una altra banda la percussió, amb una bateria de les tota la vida, és un recurs recurrent que aplaudim i que afegeix dinamisme a la posada en escena.

Els Technopolitans, en resum, sonen molt bé però, insisteixo, ens hagués agradat veure sobre la tarima (i no només sentir pels altaveus) la Laura Lloreta cantant el We are beautiful.

A aquest respecte els santanderins Estereotypo no tenen problemes, els tres components aporten veu i energia a un espectacle viu a tots els efectes. Laposta per la llengua de Cervantes (versió S. XXI, és clar), vehicular a El ingobernable azar, és valenta i possiblement encertada; els fa una miqueta més propers. Suma també la palesa voluntat del trio d’animar el “cotarro” amb actitud i constància.  Si a això afegim el fet que el seu pop “bombollejant” és de feliç digestió (còctel que neix de  mesclar Hacernos reacción, Everybody is singing, un cover de Love me do i altres ingredients igualment frescos) comprendreu que un dels seus concerts pugui resultar ideal per a un vespre plujós i ensopit com el del passat 19.

No ens moguérem del Cantàbric; darrera actuació de la nit i de l’edició de la mà dels WAS. Magnífica amalgama sonora la creada pels bascos i brillant execució de l’invent davant un públic, ara nombrós, entregat i (evidentment) content. I és que no tots els dies hom te la possibilitat d’escoltar, en directe, la txalaparta i menys encara embolcallada de notes i ritmes digitals. Sonà de manera íntegra, doncs, el seu celebrat Gau Ama que, pels que no hagin tingut ocasió, bé mereix un racó en alguna de les nostres/vostres playlists del 2016. Amb elegància i bon rotllo circularen hits del calibre del tribal I Like You As You Are o l’Irrintzi amb un piano house d’antologia.

I arribà la inevitable fi. Senyores, senyors, com si es tractés d’una (sempre massa curta) temporada de Game of Thrones el nostre estimadíssim Let’s tancà portes per començar a elucubrar, a tramar nous i apassionants episodis. Des de L’Hospitalet de Llobregat els seus guionistes treballen dur i, com George R. R. Martin, saben conjugar magistralment fantasia i realitat. Això sí, tenint en compte el lloc que ocupa el festival dins el calendari, hem de dir amb justificada esperança que, en aquest cas, arriba la primavera. Sí, SPRING IS COMING!!

Text i fotos: Alex Reuss

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
TOUNDRA + BÖIRA
Estàndard

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Xoel López
Estàndard

Let’s Festival 2016: Ferran, Miren, Xoel i l’amic Antonio Pérez.

L’Hospitalet de Llobregat, 04/03/2016. Sala Salamandra 1.

Aiii, el Let’s! Els de l’Ampli en som més que assidus, addictes!

La dosi 2016 de moment està sent de les bones, amb uns “chutes” (argot quinqui) de primera. Material musical de gran puresa administrat per via òtica, d’aquell que et fot un bon viatge i et manté durant una bona estona a la cresta de l’onada. Res d’apologia de la drogoaddicció, eh? (caca, caca!)

Divendres el principi actiu nasqué de mesclar, sense remenar, la serenor existencialista d’en Ferrau Palau amb l’escalfor embriagadora de la veu de la Miren Iza i el pop grandiloqüent de bouquet refinat d’en Xoel López.

El primer, escudat per Jordi Matas a la guitarra, bregà per instaurar el clima necessari per fer de la sala un medi propici al minimalisme captivador del nostre estimat Santa Ferida. Ho aconseguí durant bona part del concert, respectuós silenci, però amb la progressiva arribada d’assistents el lamentable i cada cop més habitual rum-rum tocacollons aconseguí carregar-se part de la màgia.

La proposta de Tulsa, a priori, se’m presentà com la menys atractiva de la nit. Les seves lletres de rima assonant i de profunditat qüestionable (opinió subjectiva) semblen fruit d’una postura artificial poc creïble a la recerca de l’afalac mediàtic d’angle simplista.

Apunt: Una de les característiques més destacables del Let’s i que ens hem encarregat de lloar any rere any és la seva capacitat de conjugar propostes de naturalesa diversa de manera atrevida i generalment encertada. Reconec, però, les meves reticències inicials vers la composició del cartell de divendres.

Tulsa actuà i si bé no aconseguí canviar excessivament el parer del redactor respecte alguns elements de la seva oferta resulta igualment cert que la vocalista guipuscoana i companyia signaren una bona actuació i, admeto, la dissonància programàtica minvà en el meu cervell.

Mencionat a dalt i reiterat ara: La veu de Miren Iza, sense menystenir els matisos que aporta la resta de la banda, aconsegueix construir suggeridors ambients que engrandeixen el directe i fa bones algunes de les virtuts que sovint atribueix la crítica a La calma chicha. En un complicat i “patiller” exercici de comprensió metafísica podríem justificar, llavors, la tria de Tulsa com a nexe transportador entre les incursions introspectives de Palau i l’amplitud horitzontal del món López.

I finalment, sorpresa! Un gallec solitari sobre la tarima. Una aventura similar sembla més pròpia de l’escenari “El Vaixell” del Vida Festival. Inusual fórmula tractant-se del Let’s i de l’acte de cloenda, habitat natural d’apoteòsics concerts amb banda. I vet aquí que el rapazinho, alternant guitarra i piano, es valgué i sobrà per inundar d’èpica el recinte. Poc Deluxe, poc Lovely Luna i molt Xoel López, el repertori girà fonamentalment al voltant d’aquesta última fase a cara descoberta.

Així l’Atlántico i sobretot el fantàstic Paramales acapararen el set list i, posats a utilitzar anglicismes, el top ten dels millors moments de l’artista, d’entre els quals (amb el número 1…!!!) destacaria la interpretació a duo de Caracoles amb l’Antonio Pérez (nom que de tant comú sembla un pseudònim), presentat de forma entranyable com “un amic que canta bé”. I, eps, dono fe, l’Antonio canta molt bé.

Text: Alex Reuss

Foto: Enric Trepat

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
10
Estàndard

Let’s Festival 2016: Bastante, Mucho, Second… un joc de paraules

27/02/2016 – Let’s Festival – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Onze anys han passat d’ençà que, en el 2006 i durant tres dies, algú tingues les ganes i el valor de fer un festival de música independent, indie o com ho vulgueu dir, a L’Hospitalet. Han passat onze anys des de que grups com Love of Lesbian, Nueva Vulcano o Lory Meyers, entre altres, obrissin el que ara mateix es pot considerar el festival referent de música independent durant l’hivern al nostre país.

Obrir una botiga, bar, restaurant o sala de concerts, és una arriscada aposta quan vius a prop d’una gran ciutat. Barcelona, o qualsevol altre “mega-urbe”, fagocita tot el que té al seu costat. Els que vivim a la perifèria d’elles ho sabem molt bé. Per què haver de conformar-se amb poca oferta, quant a vint minuts en tens per donar-ne i vendre’n?

De tres dies, com ja he dit abans, hem passat a quatre caps de setmana i dues sales. Del divendres 26 de febrer al dissabte 19 de març la Salamandra es passejarà rambla amunt i avall per oferir-nos onades de música. Ara falta només que agafem bé la taula de surf i les cavalquem.

Dissabte havíem d’escollir entre les dues ofertes que ens oferia el Let’s. Feia tot just un parell de setmanes que havíem vist a la Núria Graham a la Sala Apolo, pel que ens vam decidir anar a la sala Salamandra 1, cridats, per descomptat, per la qualitat dels grups, però també pel que semblava més aviat un joc de paraules que no un cartell de grups: Bastante, Mucho i Second. S’ha de reconèixer que qui s’ha currat el cartell d’aquest dia té mèrit. I això va fer que en poc temps viatgéssim per Cornellà, Toledo i Múrcia.

De la veïna Cornellà vénen els Bastante, el grup més novell dels tres de la nit i els primers en actuar. Ens van portar el seu primer disc Verter el vacío, encara que ja té pràcticament un any. Cançons a on les lletres tenen molt de pes, potser per sobre de la música quan ho escoltes al cd, però que amb un impecable directe fa que s’equilibri amb uns tres quarts d’hora que se’m van fer curts. Per mi van ser la sorpresa de la nit. Sort els hi desitgem i amb ganes de poder-los veure amb més festivals aquest estiu.

De Toledo els Mucho, que ens van portar el seu Pidiendo en las puertas del infierno (Marxophone, 2016) . Jo, i és que m’ho heu de permetre dir, tinc una especial predilecció pel Martí Perarnau. M’encanta veure’l ben a prop, veure com gaudeix, com s’ho passa bé, com mira a la gent, però no per sobre, si no d’una manera com si et digues: “ep tu, sé que estàs aquí, aquestes són les nostres cançons i veuràs com t’agraden”. Els Molt, com li agrada dir al Perarnau, han fet en aquest nou treball, una música més funky, més negre, a on els teclats han guanyat molt de pes i a on les guitarres han passat a un segon plà. Música i cançons molt diferents als anteriors treballs, perquè al cap i a la fi, els grups han d’evolucionar i en aquest cas ho han fet d’una manera espectacular.

I per últim vam anar a Múrcia per veure als Second. Va ser potser el grup més esperat de la nit. Encara s’estava fent el canvi d’instruments entre actuacions, que la gent ja s’estrenyia molt a prop de l’escenari, intentava mirar per sota de la pantalla que tapaven als tècnics fent la seva feina i ja era un autèntic perill portar una cervesa a la mà. Els Second ens van presentar Viaje iniciatico (Hook Ediciones Musicales, 2015). Els murcians són d’aquells grups que van començar a cantar amb anglès, van guanyar concursos i van fer molts bolos per Anglaterra, i que després es van passar al castellà en començar a ser reclamats a la península, han continuat guanyant premis i recorrent sense parar els principals festivals nacionals. Lletres brillants que la majoria dels assistents es coneixien a la perfecció. Els Second van fer cantar i ballar a la gent des de la primera fins a l’última cançó, i això no sempre es fàcil de fer.

Nit rodona al Let’s Festival. Una nit que, tot i l’aiguat que va caure, no va fer arronsar a la gent que va respondre com es mereixen les tres formacions. L’únic inconvenient va ser que les braves que vam demanar per acompanyar el sopar, no van arribar mai, i és que algun “però” li hem de trobar a L’Hospitalet, no?

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
4
Estàndard

Joan Colomo: moles mogollón

Barcelona, 20 de Febrer 2016. Casinet d’Hostafrancs. BarnaSants 2016.

 

M’havien advertit que els concerts que fa en Joan Colomo no són molt convencionals. Però la veritat és que no vaig voler indagar massa per poder viure la meva primera “Experiència Colomo” el més nua possible de condicionaments previs. El lloc d’aquesta primera cita va ser al Casinet d’Hostafrancs, dins del marc del Festival BarnaSants, on el protagonista de la nit oferia un concert especial amb un recull inèdit de les cançons que va oferir al programa de ràdio Cabaret Elèctric d’iCat.cat durant dues temporades, i a on posava lletra i música a l’actualitat política i social del moment.

Amb el suport energètic d’un beuratge de pròpolis per combatre el refredat que duia al damunt i d’un senyor scratch que li marcava el ritme quan el necessitava, començà el recital de cançons (que segons informà als assistents s’havia preparat a consciència…). En ell confluïren entre d’altres el projecte Castor, en Bárcenas, en Florentino Pérez, raps constituents i un baladón (sense piano, llàstima!) per parlar de la llei de l’avortament. Tot plegat ben amanit pels seus monòlegs àcids-improvisats, cançons dedicades als calçots (“beneïda ceba ets un plaer per tots els sentits”), a les cèl·lules mare (“rotllo latino”) i altres al més pur estil líric de Montserrat Caballé. Punt àlgid de la nit quan pujà a l’escenari Montse Virgili, directora del Cabaret Elèctric, per reivindicar a duet, el dret dels musclos intoxicats per feromones. Sense paraules.

Els assistents també vàrem col·laborar fent els cors entre d’altres, de la marxa fúnebre, perquè no sé si compartireu el pensament d’en Joan, però “des de que tenim twitter sembla que mori més gent, oi?”

I com a cloenda, el hit de la nit per donar-ho tot a la pista de ball, dedicat a Felix (si home, Felix Baumgartner, qui va assolir trencar la barrera del so amb el seu salt estratosfèric). I com era previsible, el hit fou atmosfèricament impressionant.

La hoguera de Javier Krahe va ser el bis escollit i Les coses (avançament del nou treball que veurà la llum al març), la cirereta del pastís per acabar la nit. Bé, no del tot. Un últim detall d’en Colomo mentre marxàvem de la sala: Jon Secada i el seu Otro dia más sin verte, la banda sonora del nostre comiat.

En Colomo no necessita massa floritures per connectar amb el públic, perquè és autèntic tant en la forma com en el contingut. I tant li fa que no acabi algunes cançons, que oblidi algunes lletres o que alguns acords rellisquin guitarra avall. Tinc la sensació que totes les experiències Colomo deuen acabar amb el mateix sentiment: ell i les seves coses “molen mogollón”.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Estàndard

DIIV – Is the Is Are

DIIV_-_Is_the_Is_Are

Ras i curt: el nou treball dels DIIV no ens ofereix gaire novetats. No ja respecte el seu anterior àlbum, Oshin, sinó en quant a aportacions particulars a la música en general. Una mescladissa d’estils que en síntesi converteix el so dels novaiorquesos en el que, tan alegrement, podríem anomenar indie rock de manual.

Tanmateix te quelcom, un no-se-què, que convida a deixar-se endur pels parsimoniosos acords, per les tristes paraules, històries breus i depriments exhalades des de la fragilitat per un poli-toxicòman fustigat pels rigors de la mala vida. Una atmosfera que arriba en ocasions a ser plomissa, com succeeix a Bent (Roi’s Song) o a Mire (Grant’s song). Potser sona una mica pretensiós i/o irreverent però crec, sincerament, que s’ajusta al que hom pot trobar dins aquest llarga durada i que, siguem justos, te el seu atractiu.

El veredicte: la nota final respon a aquesta barreja de sensacions: Treball captivador per una banda que, per una altra, s’inspira excessivament en les reconegudes influències musicals de Zachary Cole Smith, fet que resta originalitat al resultat.

Rating: 6.5/10 ★★★★★★½☆☆☆ 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
4
Estàndard

Núria Graham. Mecànica newtoniana

Barcelona, 12 de febrer del 2016. Sala Apolo. Curtcircuit 16.

Qui va fitxar Messi sabia el que es feia. Menut i introvertit, sí, però capaç de deixar amb un pam de nas nois, a priori, més aptes per la competició esportiva d’alt nivell. El símil, ximple i elemental, em vingué al cap en assabentar-me, mesos enrere, de l’edició del brillant Bird Eyes (entre els millors discos del 2015 segons L’Ampli) per part d’El segell.

No goso aventurar-me i predir per l’osonenca una carrera tan llarga i prolífica com la de l’astre argentí, però sí a afirmar que el seu sostre queda lluny i que, malgrat la ja evident consolidació dins el circuit local, la seva projecció podria (amb les empentes adequades) no tenir límits.

El concert, programat dins l’edició d’enguany del Curtcircuit, no fou sinó una nova demostració del seu talent, com a artista (per descomptat) i personatge empàtic que sap sintonitzar amb frescor i naturalitat amb el seu públic. Qualitats, aquestes, que no garanteixen però òbviament ajuden a fer via dins el complex univers de la música.

La presentació d’un nou EP, In the Cave, resultà el pretext perfecte per mostrar les línies que dibuixen un nou camí. Una nova senda que s’allunya del confort melòdic dels anteriors treballs discogràfics endinsant-se en terrenys més abruptes, per més que el paisatge conserva o fins i tot millora l’atractiu. Quatre temes intercalats, no per primer cop, dins el repertori, cançons que amb caràcter centrípet atrapen l’oient dins un remolí acústic on el reverb, la distorsió i una veu hipnòtica conformen vector suma. Repercussió especial ha obtingut la fosca versió del Toxic de Britney Spears.

Fem justícia, tanmateix, i mencionem que el lubricat mecanisme que controla la força te més d’un nom propi: el d’Aleix Bou i el de Jordi Casadesús s’han d’afegir al de Núria Graham per entendre millor l’efecte resultant. Units fan la causa, en mecànica newtoniana, que pertorba en definitiva el moviment del cos.

El de l’Apolo esdevingué, com cabia esperar, gran directe. Acotxat per amics, seguidors fidels i d’altres que, amb probabilitat elevada, ho acabaran sent, el trio executà (més enllà dels quatre temes de l’EP) un repàs gairebé íntegre de l’àlbum, recordant puntualment (Unknown) l’ara “antic” First Tracks.

 

Germà Aire els precedí. Fills (també) de “la Comarca” feren encara més palès el dolç moment pel qual passa musicalment el territori.  Porten una bona temporada fent girar el seu Ball del Cel, aconseguint, nogensmenys, que el material soni tan fresc com el primer dia. Potent directe que creix amb temes d’efectiva concisió com (el meu preferit) Bata Blanca.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
6
Estàndard

Sauna Youth: teories cosmològiques.

Barcelona, 2 de febrer de 2016

 

Això de la joventut, ja ho deia en Félix Rubén García Sarmiento, no és una taca d’oli, marxa amb una facilitat esbalaïdora i, sortosa i desafortunadament, no torna. Perdoneu l’obvietat, fruit de cogitacions d’un quadragenari.

Les februa d’enguany comencen fortes, purificadores com mana la tradició romana, amb un directe en aparença discret per bé que gratament excitant. Així que amb la closca més trastocada de l’habitual abandoní el Freedonia entre profundes cavil·lacions, tot rumiant com enfocar aquesta crònica ja tardana.

I és que ni la mise-en-scène, ni la virtuositat instrumental, ni la melodia que raja de les seves goles, ni tan sols la originalitat de la seva proposta… Dels Sauna Youth em quedo amb l’etern retorn.

Poc més de mitja hora durà la sessió durant la qual, qui escriu, es trobà immers en dolços records de dècades precedents, de quan amb acne a la cara aquest redactor castigava les cervicals a ritme de reefs de calat simple en antres poc ventilats, llavors carregats de fum. Mal que em pesi d’això ja en fa i els meus moviments actuals són més discrets i conservadors (qüestió de prudència). Content, però, observí que aquest tipus d’exercici motriu te calat entre la generació present i probablement en les venidores.

Així doncs digueu-li post-punk, si voleu, que jo li diré amor fati, Raó cosmològica, jugada del destí, que ens impulsa a repetir-nos gustosa i irremissiblement, quelcom que periòdicament reneix i s’esvaeix en un sinus constant.

Que no se’m malinterpreti, no hi ha nostàlgia a les meves paraules ni cap judici de valor cap a la música actual que considero tant meva com la de temps enrere. Tampoc voldria donar a entendre que l’estil, sonoritat o execució d’aquests anglesos estiguin mancats de novetat.

No se, el posat, l’actitud de Jen Calleja (al capdavant) i companyia, la seva manera de tocar i sonar, em semblaren propis d’una saludable etapa vital, un estat efímer que envolta el resultat d’un halo fresc i gratificant i que afecta transitòriament a totes les generacions. Ergo, és lògic, els Sauna Youth no ens podran oferir el mateix en un futur no gaire llunyà.

Total, que escoltant-los m’ho vaig passar teta. Contundència i energia no en faltà. El quartet liquidà tots els temes del seu Distractions, com ja hem apuntat, en trenta minuts i, pim-pam, donaren per feta la feina. El Freedonia, remarcaré, em semblà, encara que fos de manera accidental, un magnífic escenari per un acte d’aquesta naturalesa. El públic que omplí el reduït espai quedà, és la meva impressió, satisfet i content.

Acabo, doncs, amb el detonador de les meves cabòries: la suma de Sauna + Youth: vapors, el cicle de l’aigua, en estreta relació amb la joventut.

Tranquils, no torno a començar. Ara bé, si us ve de gust, penseu-hi.

Text: Alex Reuss

Fotos: M. Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS