Pàgina 1
satelit_heliogabal
Estàndard

Satèl·lit: d’Altafulla a l’Heliogàbal

Dimecres, 15 de juliol de 2015

Els Satèl·lit, el grup de la localitat tarragonina d’Altafulla, trepitjaven per segona vegada en menys de dos mesos la ciutat comtal (el 16 de maig van tocar en acústic al Koitton Club del barri de Sants). Aquesta vegada portaven el seu primer disc Aeroports al local per excel·lència de la música en directe de Gràcia: l’Heliogàbal.

Abans, amb en Jover, que quan hi ha concert i està per Gràcia s’hi apunta segur, vam anar a fer unes cerveses i un mos al Cap Verd. “El bar dels de l’Helio” està molt bé, però amb la gentada que hi havia i la calor, veies els cambrers i cuiners patir de valent. Un ventilador prop de la cuina faria molt de servei a en Guille i companyia…

En Joan Rubinat (veu i guitarra acústica), l’Oriol Maymó (baix i veus) i en Gerard Joan (bateria i veus), el nucli original del grup, acompanyats d’en Miguel Zanón (guitarra elèctrica i veus) van tocar les cançons del seu primer disc Aeroports. Els d’Altafulla fan un pop acústic elegant amb tocs elèctrics molt arreglat.

Mentre es va anar omplint el local, van sonar, entre altres, Ester (que li van dedicar a una noia de la sala que, evidentment, es deia Ester), XXV (l’home que tinc al meu davant) on el públic va acompanyar als corus i Aeroports, que dóna nom al disc. Només hi ha un però i era que la veu no s’escoltava massa bé.

Si en algun moment teniu oportunitat de veure’ls, aneu-hi! Us assegurem que passareu una bona estona.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Satèl·lit

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
TheVaccines_Press2
Àudio

The Vaccines: English Graffitti

En Justin Young i els seus estan d’estrena: aquesta setmana ja podem escoltar el seu nom àlbum English Graffitti. L’estiu s’apropa i cal trobar ritmes que “mediterràniament” ens ajudin a gaudir de les altes temperatures.

No us enganyarem, innovar no innoven gaire, però a l’igual que passava amb els anteriors treballs de la banda aquest nou treball arriba carregat d’efectives i enèrgiques cançons que sense ser una mostra evident de virtuosisme compositiu esdevé un refresc de molt fàcil factura.

Platja, gandula, una beguda ben fresqueta i una ració de The Vaccines!

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Galeria

Foto-crònica de Micah P. Hinson – Sala Bikini

Previous Image
Next Image

info heading

info content

El controvertit cantautor nord-americà Micah P. Hinson visità recentment la Sala Bikini de la Ciutat Comptal. Amb el seu esperat recital Hinson aconseguí, aparentment, acontentar la munió de seguidors que el passat divendres 15 ompliren el recinte. Sergi Moro, càmera en mà, immortalitzà per l’Ampli alguns dels màgics moments que conformarem l’esdeveniment.

Fotògraf: Sergi Moro

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DEATH
Vídeo

Death o els sorprenents origens del punk

Us imagineu que algú demostrés que Jesucrist existí de debò i que (oh, sorpresa!) era negre? A mi, personalment, em semblaria perfecte (és més, em faria gràcia i tot) però estic convençut que això faria tremolar alguns dels puntals sobre els que es cimenta la nostra eurocèntrica societat.

Demano disculpes per avançat doncs ja se que amb el tema religiós hi ha qui te la pell molt fina. Perdó per la comparació, però és que avui us vull parlar d’un interessant documental sobre els orígens del punk, uns orígens que cal buscar-los (a Londres, Nova York?) a un dormitori, com molts altres, de la ciutat de Detroit i a principis de la dècada dels 70 del passat segle.

El dormitori pertanyia a tres germans de pell fosca (David, Bobby i Dannis Hackney) que, en descobrir a The Who, decidiren passar del funk per abraçar i crear sonoritats més elèctriques. Adquiriren llavors, com a banda, l’impactant nom de Death i enregistraren, inicialment, algunes demos domèstiques.

No us sonen de res? No m’estranya, el seu problema fonamental fou nàixer en una època i indret poc propicis pel seu èxit; la Motown, el gegant segell local, estava més pel naixement de la música disco i no tant per experiments excèntrics amb noms intimidadors.

Abans dels Sex Pistols, dels Ramones… Death! Set cançons enregistrades el 1975 als United Sound Studios i un senzill resumeixen la seva carrera discogràfica… fins el 2008. El documental A Band Called Death rescata la història per (intentar) reescriure una mica la història del Punk.

Si no el vau veure a l’InEdit i teniu curiositat el trobareu, per exemple, a un preu molt raonable i subtitulat al castellà al Filmin.

Parafrasejant els Sex Pistols… God save the (black) punk!

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
empanat
Estàndard

Joan Miquel Oliver: galàctic!

“Vaig trucar a en Guardiola perquè arribava tard a veure el partit i no va voler començar-lo una mica més tard. Doncs hi volia posar la seva foto, però al final he agafat en George Clooney”. Rialles. La foto d’en Clooney formava part d’Inventari pis carrer Missió, 3, 2 A.

En Joan Miquel Oliver, la ment creativa dels Antònia Font, presentava el seu nou disc en solitari a Barcelona. Pegasus és un disc rodó. I el concert també ho va ser. Ell, veu i guitarra, s’acompanya d’en Jaume Manresa als teclats i en Xarli Oliver a la bateria. Entre els tres ho fan tot. I així ens van tocar les cançons del nou disc, com Marès a radial, Flors de cactus o Fèmurs. Però no hi van faltar alguns dels seus hits com Surfistes en càmera lenta, Final feliç o Ryanair.

Entre el nombrós públic, hi havia els que podríem anomenar els seus pares musicals: en Sisa i en Pau Riba. Companys que, juntament amb Quimi Portet, que també va assistir al concert, formen el pòquer de musics galàctics de la nostra terra.

En Joan Miquel Oliver juga amb la música i en fa, de qualsevol cosa, un instrument. D’aquí que dos pots d’ambientador facin la música i representin el so del rellotge a Rellotge. O que una petita guitarra acústica la faci sonar com una espectacular guitarra elèctrica a Lego.

Ja partia, com va dir ell, però no el deixàvem. Ni un, ni dos bisos. En van ser tres per tancar una nit de música juganera i galàctica amb Sa núvia morta. Genial!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
SOS_48_MURCIA_PUBLIC2_TORRENT&CHOOS
Estàndard

SOS 4.8 MURCIA 2015: Sol, alegria i Lori Meyers

El dijous dia 30 d’abril vaig veure clar el què havia de fer tal com ho veia Kant al mirar el cel estrellat: havia d’anar al SOS 4.8 MURCIA 2015. Un rampell de clarividència compartida amb la meva amiga Mònica, acompanyant en els 580 km. que separen el festival de la nostra estimada Barcelona.

Vam arribar just per veure el gran Bigott. Va tenir un dia sosaines. Amb el públic murcià sempre entregat, alegre, disposat a més (quina diferencia amb el posturisme insuls del públic del Primavera Sound), l’aragonès no fa ver el seu millor concert. Semblava que anava a preu fet, si bé com sempre alguns temes inevitablement van provocar salts de la comunitat (Carnival dinner, com sempre, per sobre de tots).

Amb els ecos llunyans de Supersubmarina i passant per la zona VIP agafant de rasquis el showcase d’Amatria, ens preparem per un dels plats forts de la nit: Morrissey. Abans intentem pillar una hamburguesa, però ens diuen que els bars que venen carn han tancat perquè al Sr. Morrissey no li agrada actuar amb l’olor de carn de fons. En alguns lloc podies llegir “cerrado hasta el final de la actuación de Morrissey”. La primera reacció instintiva visceral va ser comprar una salsitxa al mercat negre i tirar-li des de la primera fila. Desistim quan finalment aconseguim una hamburguesa excel·lent en un estand llunyà, que em menjo pensant amb la cara del Morrissey. Veiem el concert i resulta correcte, complidor, emocionant pels fans, indiferent pels altres. Crec que no anàvem ben predisposats.

D’aquí passem a Metronomy, un grup amb temes molt delicatessen, un pop avançat, amb ús d’electrònica, que és rebut en general, amb fredor. La gent no saltava. La Mònica suggereix que hagués estat millor per la tarda.

Per corregir un divendres més aviat fluix, acabem el dia a l’alça, amb el concert de The Vaccines. Sempre resolutius, guitarrers, contundents i una mica creguts, especialment el guitarra principal, que com deia en Xavi (un de Barna que també vam conèixer), semblava que digués “mireu que bo que sóc”. Es prenia la seva pausa autoreferencial abans de començar un solo. Està bé creure-s’ho a la vida, ajuda a avançar i supleix carències.

El dissabte ja va ser un “altre cantar”. Un gran dia. Ens prenem alguna cosa al centre amb la Mònica, i escoltem de fons Correo, a les 12 “del matí”. Es van fent concerts per la ciutat durant el dia, com ara a la Plaza de la Universidad. El nostre amic Luigi, italo-murcià, ens posa al dia de la situació política i dels restaurants on podem anar. Ens posem les botes per la zona de la Plaza de las Flores (carxofes amb foie, marineros, marineras, pescado frito, ou remenat amb escamarlans i alguna cosa més que no recordo). I migdiada.

Al vespre, anem als escenaris a veure El Último Vecino. Els comparen amb els The Drums. A mi em sembla una reactualització de Golpes Bajos. Semblen trets de la movida madrileña, com va dir en Xavi. El cantant porta un pantalons de ratlles de presidiari i una espècie de “iaio” i sembla que es mora de calor. Balla i fa gestos excèntrics. És una estrella, sens dubte. El guitarra porta ulleres de sol i una barba retallada. Sembla de la màfia, però pel desconcert general porta també una tovallola penjada al coll de color blanc. Per contrast, el teclat i el bateria semblen d’un altre grup. Van molt normals, no sé que hi fan allà amb els altres dos. Potser la banda s’hauria de posar d’acord en seguir una estètica unitària. El tema Tu casa nueva, em deixa fascinat: “yo por ti seré agua pasada, yo por ti seré pintura rupestre”.

D’aquí marxem a l’escenari principal a veure Dorian. Acompanyats de violins, fan un concert on la seva part més ballable i electrònica queda en un segon pla. La gent els segueix, però moderadament. Després d’un concert més aviat tranquil, de celebració del desè aniversari des del seu primer disc, de sobte, al final, entra un sintetitzador marcant el ritme de la La tormenta de Arena, per acabar ballant. I aquí apareix el primer gran moment del festival. El públic de Murcia s’aixeca massivament, aixeca els braços, i es produeix un moment de comunió col·lectiva, d’alegria murciana, de sentiment de festival. Un moment increïble, que fa bo tot el concert.

Rondant al cap “todo lo que siento por ti, sólo podría decirlo así”, ens quedem al mateix escenari  a veure Temples. Uns joves britànics que imiten a Tame Impala, i ho fan molt bé. Influències costa oest, Beatles i psicodèlia. Producte súper ben acabat, ben facturat, com molt bé comenta la Sara. Molt joves i molt bons. Pot ser els hi va faltar la genialitat que tenen uns pocs escollits. No mola la perfecció excessiva. El temps dirà on arriben.

I després, el que va ser, jo crec, el concert més triomfant del festival. Si es fes una votació popular crec que guanyarien per golejada. Lori Meyers desgranant hits consecutius, amb tota la gent cantant i ballant tots i cadascun dels temes. Un altre moment de comunió, però aquesta vegada des de la primera cançó a l’última, sense cap moment de baixada. Concertàs!

I, a continuació, el màxim reclam del festival amb el permís de Morrissey: The National. La Mònica, una fan incondicional del grup, comentava al final que no havien fet el seu millor concert. D’acord amb ella. Sense anar més lluny el del Primavera Sound de l’any passat va ser millor. El cantant Matt Berninger no estaven amb el mateix nivell de motivació. Tot així, el concert va estar a l’alçada d’una banda excepcional; el públic va gaudir i l’amiga Maria José, que mai els havia sentit nomenar deia al final “son buenos, son buenos”. A destacar la passejada entre el públic del Sr. Berninger, entre abraçades i algun morreig d’alguna. Un altre gran moment.

Passem per la zona VIP i veiem en Gaizka Mendieta fent de dj. A mi em va encantar. Encadena d’una tirada Rock this Town de Stray Cats, Sheena is a punk rocker de Ramones, i I saw her standing there dels The Beatles. Ens posem a ballar psicoticament. Llàstima que s’acaba.

Ens n’anem cap a l’últim concert: FM Belfast. Un grup d’islandesos amb bases de dance i pop, coreografia freak i indumentària totalment hortera. Un home de baixa estatura vestit de gimnasta imita permanentment i ansiosament a un boxejador (com a forma de ball). Una dona cantant amb quilos de roba i unes cintes que semblen remetre a un passat de gimnasta rítmica (a jutjar per alguns moviments amb les cintes). Un cantant, un bateria i teclat i algú que em deixo (era molt tard) fen saltirons i exclamant I don’t wanna fuck to go to sleep, o similar. La Mònica diu que “són horrorosos”. La Maria José que “están locos”. A mi em fan riure molt. L’Albert, el veterà del nostre grup d’amics, sembla interessat en el grup i exclama: “a mi si algú em deixa una genollera pujo”. La qual cosa ens ve a demostrar que el grup, sigui com sigui, enganxa.

Després d’una hora de FM Belfast marxem a casa. El festival continua, però nosaltres tenim una edat i ens queden 580 km. de tornada. Però benguanyats quilòmetres. Que bé haver-hi anat. Quina alegria inaugurar així la temporada de festivals. I quina meravella Múrcia i els murcians. Que n’aprenguin els de Barcelona.

Text: Albert Gasch

Fotos: Torrent&Choos

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Seward_Heliogabal_150425
Estàndard

Seward plays Sparklehorse: la necesidad del duelo

Que se muera Lou Reed es muy aburrido. Sueltan la noticia y a los cinco minutos tu Facebook se ha llenado de comentarios desolados que linkean obsesivamente un video de Walk on the wild side. Existe con Lou Reed, como con Michael Jackson, como con, pongamos por caso, Felipe González, una previsibilidad colectiva del duelo que hace que uno, para cumplir con el rito de la despedida, no tenga más que dejarse llevar por la inercia y sumarse así al lamento general, casi siempre cursi, gratuito y retórico hasta la náusea. Para el duelo por la muerte de Mark Linkous, en cambio, no estábamos preparados ni había aliados: nuestros vecinos no lo conocían, la mayoría de nuestros amigos no lo conocían, el diskjokey del Karma no lo conocía… De hecho, casi nadie habló de su muerte (ni siquiera Pilar Rahola especuló con los motivos de su suicidio).  Así pues, era algo que había que afrontar solos. Y esa soledad, aunque orgullosa, le generaba a uno también una cierta desazón.

El concierto que Seward ofreció el sábado en homenaje a Mark Linkous, cinco años después de su muerte, en un Heliogàbal repleto (¡no éramos los únicos que conocíamos a Sparklehorse!), vino a resarcirnos de ese malestar. Se trataba, evidentemente, de hacer versiones de la banda estadounidense. Pero, evidentemente, nunca hay nada evidente, y menos si Seward anda por medio. Y es que, más que de “versiones”, habría que hablar aquí de “reformulaciones” o, incluso (aunque el término dé rabia y huela últimamente a tortilla de patatas), de “deconstrucciones”. De hecho, los temas habían sido tan “trabajados” que alguno de ellos, como Ghost in the sky, resultó prácticamente irreconocible. ¿Cabría pensar, por lo dicho, que la propuesta de Seward fue poco respetuosa con la música de Linkous y que utilizaron sus canciones como meras excusas para la especulación musical? Nada más lejos de la realidad. A veces es necesario retorcer el andamiaje de un tema, forzar sus estructuras para hallar, al borde de la ruptura, su esencia expresiva. Y en eso, a mi entender, consistió la propuesta de Seward. El resultado fue espectacular, brillante, por momentos excesivo. Y aunque se echaron en falta algunos temas, la elección del repertorio fue satisfactoria. Como también la de los artistas invitados; a destacar la versión de It’s no so hard, que interpretó portentosamente Juliane Heinemann, artista invitada. También colaboraron los artistas Jordi Lanuza, Nana Cadavieco, Marcel·lí Bayer i Pol Batllé.

Una luz violenta y redentora, casi mística, atraviesa buena parte de la música de Linkous; también el dolor, un dolor sordo y lleno de perplejidad, como el del hiperestésico que, con los sentidos saturados, intenta desesperadamente un último reajuste con la realidad. No era fácil transmitir esa atmósfera, y sin embargo, valiéndose de los contrapuntos y las distorsiones, de los chirridos galácticos y los ecos jazzísticos, esa fue precisamente la atmósfera que Seward consiguió que reinara el sábado en el Heliogàbal. Resulta difícil imaginar mayor fidelidad y coherencia.

Después todo acabó. Como siempre. Se encendieron las luces y salimos a la calle. Y más de uno lo hizo con la tranquilizadora sensación de que, al fin, el duelo se había completado.

Text: Manuel Pérez

Foto: Pablo Leoni

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Ferran Palau al BandAutors
Estàndard

Ferran Palau: misticisme musical

El que va aconseguir ahir a la nit en Ferran Palau és realment difícil: va convertir la sala petita del Palau de la Música en un temple musical. Què com ho va fer? Doncs, juntament amb el seu cosí Jordi Matas (guitarra) i l’Adriano Galante (baix), els dos de Seward, i en Joan Pons “El Petit de Cal Eril” (bateria), la banda que l’acompanya en la gira de Santa Ferida, van crear una atmosfera mística que tardaré temps en tornar-la a viure.

Els quatre músics van anar desgranant, lentament, totes les cançons del nou disc. Va ser un directe amb una densitat sonora i una càrrega emotiva superlativa. Personalment punyents em van semblar El meu lament, en la primera i en la repetició del final del concert, La daga i Redempció. Van completar el set list amb cançons del primer disc d’en Ferran, L’aigua del rierol.

Va ser un concert molt familiar, li va demanar a la seva mare que escollís una cançó després dels bisos, i molt sentimental, ja que va dedicar una cançó a la seva parella Louise i al seu fill Leo.

En resum: un concert solemne, fascinant i hipnòtic. Difícil d’oblidar…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
The New Raemon al Palau
Estàndard

Ramón Rodríguez: The New Retorn

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Let's Festival 2015
Estàndard

Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

 

Text i fotos: Sergi Moro

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS