Pàgina 1
1
Estàndard

R3 Com Sona Osona: realitat incontestable.

18 de juny del 2016, Centre Cívic Matas i Ramis, Horta (Barcelona)

Quina flaire fan els somnis? I el riure? I la música? Aquestes interessantíssimes preguntes eren formulades en aquell mític alhora que detestable anunci de compreses de finals de mil·lenni.

De determinada música i sempre de manera subjectiva podem dir que és una merda gegantina i malgrat això patir d’oïdes més que no pas de papil·les olfactives.

La d’Osona, probablement com la de la resta del món, sona. La quantitat i l’heterogeneïtat, i això és quelcom de positiu, fa que l’espectre qualitatiu sigui molt ampli: de la gegantina merda a l’harmonia del cosmos. A ningú se li escapa que la comarca és un territori en constant ebullició i que de les seves contrades sorgiren i sorgeixen nobles artífexs dins la disciplina.

Sense ànims d’adular direm que els representats escollits pel festival R3 Com Sona Osona, organitzat pel Centre Cívic Matas i Ramis, perpetrat per donar fe del bon ofici dels músics osonencs, aconseguí el seu objectiu tot presentant quatre propostes diferents de nota alta.

Engegà la ronda el rupitenc irlandès Matthew McDaid, guitarra acústica en mà. Veu potent i delicada, a parts iguals, la que modula el celta. Cançons d’autor que dibuixen escenaris mullats per la pluja, serenor i rauxa combinades en un vaivé d’emocions íntimes i no especialment alegres. Oferí els temes inclosos dins el suggeridor EP Crowded by Silence.que condensa la seva essència poètica i d’altres que esperem poder escoltar en un pròxim i més extens treball.

Els següent en pujar a l’escenari foren els joveníssims Wood, nou projecte de tres dels components dels  Flipats. Aquesta escissió en forma de power-trio deixa enrere el punk rock californià i l’ska d’aire adolescent, també canvia el català per l’anglès. Una evolució, al meu entendre positiva, que ha dut els de Torelló a interpretar partitures més elaborades i riques en matisos. Sens dubte aconsegueixen sonar amb contundència i ens convida a seguir de prop la seva evolució.

Tot seguit arribà el torn dels de la capital, els vigatans i flamants guanyadors de la passada edició del Sona9, Est Oest. Inclogueren l’acte dins la gira presentació del seu llarga durada Fortuna, del que us férem 5 cèntims setmanes enrere. Llavors ja en destacàrem les virtuts, ara donem fe de la reproducció d’aquestes dalt la tarima. Les lletres desenfadades, que no banals, i l’àcida retòrica de Rial (de la que vaig ser “víctima” com a espectador de primeríssima fila) animaren el “cotarro” donant un caire encara més festiu a la vetllada. Margarida serví perfectament de colofó. Més enllà del temes inclosos dins l’àlbum resulta d’obligada menció l’atrevida versió que, amb el nom de Malson, fan de l’Enter Sandman de Metallica.

Nyandú, arribats de la Torre d’Oristà i ambaixadors últims, trepitjaren l’escenari amb ganes i empenta. Mostra d’una energia que no trigà a contagiar-se entre els assistents. Sonaren els imprescindibles hits radiofònics I love You i Ens tornarem a veure (que tancà l’actuació), així com la majoria de temes inclosos en el seu darrer LP BUM!. A les esmentades sumaríem Dorm i Vida al llistat de temes que més ens agradaren del directe. Els Orriols i en Pujol afegiren també un cover super-ballable al seu repertori, interpretació fresca i engrescadora de l’In your Eyes de Kylie Minogue.

I així arribàrem al final. Foren més de quatre hores de música que serviren d’evident mostra d’una realitat incontestable: Osona sona, molt, i aporta una part important del talent musical del país, cabdal que esperem faciliti noves edicions d’aquest altruista i benintencionat festival.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_9326
Estàndard

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_8684
Estàndard

Joan Colomo i el seu “Sistema”

12 de maig de 2016. Sala Bikini. Barcelona

En Joan Colomo és un hiperactiu de la música i això ho demostra els cinc discos editats en poc més de sis anys: Contra todo pronóstico (2009), Producto interior bruto vol. 1 (2011), Producto interior bruto vol. 2 (2012), La fília i la fòbia (2014) i Sistema (2016). En aquest últim disc les lletres són més reflexives i descriuen l’entorn del músic. Tots editats per BCore. I, per la presentació de Sistema, vam anar a treure el cap a la sala Bikini.

En Joan Colomo anava acompanyat d’en Guille Caballero (sense barba semblava més jove), Pablo Salas, en Xavi Garcia, en Carlotto i en Pau Albà. Una súper banda per acompanyar un dels compositors més prolífics de l’escena musical catalana i de l’estat espanyol.

Va ser un concert on van tocar trenta una cançons. Sí, sí, trenta una! I, entremig, encara van tenir temps, animant-se entre en Guille i ell, per fer una mica de radiofòrmula. Pels que no ho coneixeu, la radiofòrmula era un espectacle que feien en Colomo, en Guille i en Xavi on tocaven versions de qualsevol tipus de música (des de Rihanna passant per Mecano i, fins i tot, cançons de sèries de dibuixos).

Durant el concert van sonar les noves cançons de Sistema, com  Calidoscopi, Les coses o Sentit comú. I també hits com A contrapèl, Màgic, Hort mort i, la més recent, Els amigos.

Al llarg del concert no van faltar els comentaris punyents de crítica social i política, interacció amb públic, fotre’s amb la marca de cervesa que es servia al local i molt d’humor. Sobretot molt d’humor i alegria.

Per poc que pugueu, i si encara no ho heu fet, aneu a escoltar, a veure i a gaudir d’un concert d’en Joan Colomo. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
DSC_8534
Estàndard

Quan la música és un refugi

Refugi Antiaeri, Sant Adrià del Besòs, divendres 6 de maig de 2016

Un acústic d’en Jordi Lanuza, motor dels Inspira, és d’entrada, garantia absoluta. Si hi afegim la meravella que fa Daniel Lumbreras és garantia premium i que tot plegat succeeixi dins d’un refugi antiaeri és el valor afegit que a una nit especial li cal.

Entrar en un refugi antiaeri, no ens enganyem, impressiona. Baixar les escales i endinsar-se dins la pedra et fa pensar en aquelles persones que pels volts de l’any 1938 hi corrien a refugiar-se i en les vides que aquelles parets varen protegir.

La trentena d’afortunats que vàrem poder compartir aquell vespre de divendres vàrem gaudir d’un concert privat en majúscules, de molt petit format per les limitacions òbvies de l’espai. Sense escenari, sense joc de llums ni amplificadors. No calien. Veu i guitarra a pèl, a cappella, directament als sentits. Començàrem amb un repàs íntim i delicat a molts del temes de Greta (Bankrobber, 2015) sense deixar els coneguts Plou (i no vol parar) i Foc i Brases. Com era de preveure Jordi Lanuza s’encarregà de crear una energia especial des del minut zero. Agrair-li més que mai la seva presència aquella nit, que malgrat el pinçament lumbar que patia, va fer palès com altres vegades ha fet, el seu compromís ferm amb aquest tipus de propostes.

El que fa Daniel Lumbreras mereix un capítol apart que esperem poder-li dedicar tan bon punt surti a la llum el seu nou disc. Només us diré que les “lletres” de les seves composicions són el resultat de la seva improvisació fonètica (tal i com ell mateix defineix el que fa). I el desenllaç és una conjunció de sons íntimament lligats que confereixen una sonoritat musical espectacular. Moltes ganes d’escoltar el nou treball.

Només puc dir, que la nit de divendres la música va ser un refugi per tots els que estàvem allà.

I entre tots vàrem celebrar la vida, totes les vides que aquell refugi va salvar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
7
Estàndard

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
est-oest-fortuna
Estàndard

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA

Rating: 7.75/10 ★★★★★★★¾☆☆ 

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
LOVE OF LESBIAN
Estàndard

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
6
Estàndard

L.A. i l’efecte Brummel

24/04/2016 – Ayre Hotel Rosellón – Barcelona

 

Diumenge. No gaire d’hora, eh? Posem que a la una del migdia, sol radiant… Un vermutet, no? Eps, escolta, que resulta que tres figures que ho estan petant pel continent s’hi apunten. Diuen (al lloro) que per amenitzar el ritual faran musiqueta de la bona. Ueeee, pinta guay, oi? Espera, si a sobre et dic que el sarau és a una de les terrasses amb millors vistes de Barcelona… Flipa!

 

Sobreviscuts al tournée que els ha dut a mitja Europa, els L.A., àvids de calma, volgueren compartir íntimament i en format semi-acústic part del seu repertori amb els seguidors més espavilats. Aforament limitat, discreta i conseqüent promoció i una ubicació, fins ara, no gaire habitual: la terrassa d’un hotel.

La cita, com col·loquialment apuntàvem a l’inici de la crònica, fou sota els rigors d’un dia assolellat a l’urbs mediterrània. La hidratació, com aconsellà en Luis A. Segura, resultà obligatòria. Fem ballar, doncs, els glaçons dins el got de Martini Rosso, glopets curts, i ens preparem per gaudir de la versió “desendollada” del directe dels mallorquins.

Lloar, a aquestes alçades, les virtuts del seu From the City to the Ocean Side, un disc que ja incloguérem en la Gran Reserva 2015, no te gaire sentit. Dir que la cosa ve d’abans i que, malgrat que diferents, el Dualize, el SLNT FLM o aquell llunyà Heavenly Hell són material de primera és descobrir la sopa d’all.

Així doncs ens centrarem en el particular format outdoor, matiner i, per sobre de tot, de proximitat. I és que els de L’Ampli sempre hem tingut molt present els eslògans d’aquella baronívola aigua de colònia de nom Brummel: “Mejor cuanto más cerca” o “Es en las distancias cortas donde un hombre se la juega con su colonia”,

Descartem, si us plau, la lectura masclista i centrem-nos en el fet que un directe on artistes i públic es miren als ulls propicia un clima especial, un intercanvi de sensacions que difícilment aflorarà en un recinte de grans dimensions. El nostre estimat PBF perseguia això i aplaudim qualsevol proposta que propiciï aquest tipus de sintonia màgica.

Dit això aclarir que el trio, com era d’esperar, passà la prova amb nota i que caramels com Love comes around (amb intercanvi d’instruments entre els components), Living by the Ocean, l’oportuna Higher Place o la ja clàssica Stop the clocks sonaren genial. Veu i guitarra, en solitari, Segura executà tres temes destacant, al nostre entendre, Ordinary Lies.  De fet tota la col·lecció s’adaptà perfectament als particulars entorn i dimensió de l’acte. 
Amb el nas vermell, més pels efectes nocius de la radiació solar que per l’alcohol del vermut, abandonàrem feliços aquell privilegiat indret amb l’esperança de poder assistir a esdeveniments similars en un futur pròxim. Senyors programadors i promotors locals, que consti en acta aquest humil desig.

 

Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Let's Festival 2016
Estàndard

Let’s Festival 2016: Was + Estereotypo + Technopolitans. Spring is coming!

L’Hospitalet de Llobregat, 19/03/2016. Sala Salamandra 1.

 

C’est fini! Oui, oui, el Let’s 2016 ha tancat portes fins la propera. Llàstima, oi? Un es malacostuma massa ràpid a caps de setmana carregats de concerts d’upa. Ja sabeu, des de L’Ampli us hem passat l’informe periòdic.

Plaer efímer, joia passatgera. Obligada, doncs, la visita de dissabte a la Salamandra. A més, confessem, ens venia de gust canviar de terç (disculpeu la rància expressió taurina) i amarar-nos amb el tast d’electrònica peninsular que ens oferia el festival.

Els Technopolitans afrontaren el repte d’omplir amb beats un espai buit d’escalfor humana. Els puntuals, aquells pocs que a les 21:00 ja deambulaven per la pista, començaren a apropar-se tímidament a l’escenari a mesura que els ritmes ballables del Some Fun se’ls colaren per les oïdes.

Qui escriu pensa que la reproducció de pistes enregistrades resta credibilitat a un directe (sembla lògic, no?) però això no va en detriment de la qualitat de les composicions. Per una altra banda la percussió, amb una bateria de les tota la vida, és un recurs recurrent que aplaudim i que afegeix dinamisme a la posada en escena.

Els Technopolitans, en resum, sonen molt bé però, insisteixo, ens hagués agradat veure sobre la tarima (i no només sentir pels altaveus) la Laura Lloreta cantant el We are beautiful.

A aquest respecte els santanderins Estereotypo no tenen problemes, els tres components aporten veu i energia a un espectacle viu a tots els efectes. Laposta per la llengua de Cervantes (versió S. XXI, és clar), vehicular a El ingobernable azar, és valenta i possiblement encertada; els fa una miqueta més propers. Suma també la palesa voluntat del trio d’animar el “cotarro” amb actitud i constància.  Si a això afegim el fet que el seu pop “bombollejant” és de feliç digestió (còctel que neix de  mesclar Hacernos reacción, Everybody is singing, un cover de Love me do i altres ingredients igualment frescos) comprendreu que un dels seus concerts pugui resultar ideal per a un vespre plujós i ensopit com el del passat 19.

No ens moguérem del Cantàbric; darrera actuació de la nit i de l’edició de la mà dels WAS. Magnífica amalgama sonora la creada pels bascos i brillant execució de l’invent davant un públic, ara nombrós, entregat i (evidentment) content. I és que no tots els dies hom te la possibilitat d’escoltar, en directe, la txalaparta i menys encara embolcallada de notes i ritmes digitals. Sonà de manera íntegra, doncs, el seu celebrat Gau Ama que, pels que no hagin tingut ocasió, bé mereix un racó en alguna de les nostres/vostres playlists del 2016. Amb elegància i bon rotllo circularen hits del calibre del tribal I Like You As You Are o l’Irrintzi amb un piano house d’antologia.

I arribà la inevitable fi. Senyores, senyors, com si es tractés d’una (sempre massa curta) temporada de Game of Thrones el nostre estimadíssim Let’s tancà portes per començar a elucubrar, a tramar nous i apassionants episodis. Des de L’Hospitalet de Llobregat els seus guionistes treballen dur i, com George R. R. Martin, saben conjugar magistralment fantasia i realitat. Això sí, tenint en compte el lloc que ocupa el festival dins el calendari, hem de dir amb justificada esperança que, en aquest cas, arriba la primavera. Sí, SPRING IS COMING!!

Text i fotos: Alex Reuss

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
TOUNDRA + BÖIRA
Estàndard

Let’s Festival 2016: Toundra + Böira – Sense paraules

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS