Wood – Okeanos

in VINyLS

Els Wood van ser els guanyadors, en format trio, en Marc Fernández (veu i guitarra), en Pol Villegas (baix) i l’Aleix Vilarrasa (bateria), de la primera edició del DescoNNecta al 2016. El DescoNNecta és un concurs de música adreçat a bandes joves que coorganitzem amb els Lluïsos de Gràcia. BCore hi col·labora. M’agrada pensar que va ser un moment d’enamorament i que va servir per posar les bases de la relació que els ha portat ha treure el seu primer disc amb la discogràfica gracienca.

Al cap d’un temps, els de Torelló, van passar a ser cinc membres, amb la incorporació de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra)

Okeanos és una amalgama de sons, amb una base de rock, però amb tocs de jazz i de posthardcore. No amaguen que les seves influències, que són, Biffy Clyro, Queens of the Stone Age i Faraquet. I, per la producció d’aquest primer disc, s’han buscat un bon productor pel seu nou so, com és l’Eric Fuentes. Dic nou, perquè han fet una volta més des del seu primer EP π.

Obre el disc la quasi instrumental Mountain. I continua amb l’enganxosa Salvia. I la resta… bé, escolteu-lo que val la pena.

Les lletres parlen de temes de joves, ho són i molt. Amors, desamors, drogues… i reflexionen sobre la vida des de la seva mirada. Toquem fusta perquè els hi vagi molt bé!

Jordi Daumal
Redactor

Aloha Bennets i Perro al Let’s: l’os i el gos.

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de febrer de 2019. Sala Salamandra

La paraula aloha, que habitualment associem a una senzilla salutació, té un profund significat cultural i espiritual per als nadius hawaians. Si la volguéssim traduir més o menys bé l’equivalent seria amor, afecte, pau, compassió o misericòrdia.

No estem convençuts de que les lletres de la formació llobregatenca Aloha Bennets parlin precisament d’això (escolteu, p.e., Púdrete).

En qualsevol cas el nom no fa la cosa, i el que sí que podem afirmar és que l’Olga, l’Álvaro, la Cristina i la Mireia han aprofitat el rodatge del seu llarga durada, La Jungla, per polir el seu directe, conservant l’esperit garage i sense perdre un bri de l’energia que impregna tots els seus temes.

Música que convida al ball i a la disbauxa. Agudes veus femenines que cassen amb la contundent percussió, els riffs accelerats i una bona línia de baix, conformant la fórmula del quartet per fer moure l’esquelet.

Destacarem, de l’àlbum, ¿Quién ganará? i La fuga. Sonà també a les acaballes del concert l’escandalós i simpàtic hit ¿Qué es eso?

Bona avantsala, doncs, pel que estava per arribar i és que, recuperant el refranyer, a bon gos, bon os. Superat l’entreacte aparegueren els murcians Perro.

El seu darrer àlbum, Trópico Lumpen, entrà en la nostra llista de millors discos del 2018. Ara calia, per part nostra, explicar-vos com sona en viu. D’entrada corroborar allò que ja sap tothom i és que Perro és una banda de directe.

Intensitat de principi a fi, inputs audiovisuals a tota castanya que et submergeixen en una frenètica voràgine musical. Pels altaveus la solidesa d’un estil particular i heterodox de difícil etiqueta, per la pantalla collages absurds i missatges polèmics de to burlesc.

En les darreres composicions els sintetitzadors han guanyat pes, és cert, però no han restat protagonisme a la resta d’instruments, essent sempre obligada la menció a la doble percussió.

Ens captivaren enormement Por mí, lo que veáis, Celebrado Primo, Supercampeones i, com no, la delirant Pickle Rick.

Com era d’esperar La reina de Inglaterra o Ediciones reptilianas també foren incloses, per la nostra satisfacció, en el repertori.

La pobra afluència de públic fou, està clar, el “però” de la vetllada. El cartell mereixia una millor entrada, però ja sabem que aquestes coses, sovint, fan de mal predir.

Enric Trepat
Fotògraf
Alex Reuss
Redactor

Roda de premsa i 4a Festa de Presentació Vida 2019: preparant l’amanida.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 20 de febrer de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Tres cosetes molt ràpides us vull comentar amb aquesta petita crònica de la roda de premsa de la presentació oficial del Vida 2019 i de la posterior festa.

La primera és que em foto gran. Vaig voler anar amb tren i metro fins a la Damm i de sobte em trobo a Sant Adrià del Besos. Vaig agafar una línia de tren que no tocava i per poder tornar vaig haver d’agafar 3 combinacions diferents de metro. Sort que la roda de premsa va començar més tard del que anunciaven i vaig poder assistir-hi des de l’inici. La segona és que cada vegada entenc menys com els cantants convidats a aquestes festes de presentació encara tenen el valor de presentar-se sols, acompanyats solament de la seva guitarra. Amics meus!!, no ho feu!!, estem massa ocupats xerrant, bevent i menjant patates!!. La tercera és la insultant joventut del Gus Dapperton i el seu grup (en especial el baix) i vaaale, al final són quatre coses, i es que per fi ja tenim el cartell quasi definitiu del Vida 2019.

Pel que fa a les dades mes d’oficina, les entrades de dia ja s’han posat a la venda, la d’abonaments va a bon ritme. Falta acabar de polir la part del càmping. Acord amb Renfe per trens extra, autobusos de connexió i d’altres que es poden fer a “demanda”. Escenaris i patrocinadors si fa o no fa com els de l’anterior edició, amb l’afegit de Vueling.

Ara anem pel cartell. Com que tots ja l’haureu vist, és el que tenen l’Instagram i el Twitter (el “Face” té els dies comptats), posarem poquets noms. Molta presència catalana, com per exemple la del Petit de Cal Eril, Pau Vallvé, Ferran Palau i Cala Vento. Noms de pes de la península com Fino Oyonarte o Nacho Vegas entre d’altres i internacionals molt reconeguts com Sleaford Mods, Sharon Van Etten, José González, The Charlatans, Madness o el mateix Gus Dapperton.

De fet, el cartell és com una bona amanida d’estiu, que porta de tot, però sobretot frescor i algunes sorpreses. Segurament acabarem apartant el que trobem massa fort o buscarem ser els primers a tastar el que no esperem, s’ha de ser valent.

Pel que fa a la posterior festa de presentació, Mavica va haver de patir de valent per poder fer-se escoltar i el seu folk pop va passar, desgraciadament, una mica desapercebut per la sala. La gent, potser engrescada comentant el cartell acabat de presentar no va tenir gaire pietat d’ella. Per sort la podrem tornar a gaudir el divendres 5 de juliol a Vilanova.

Gus Dapperton. Les reproduccions de les seves cançons al Youtube es compten de milers a milions i a l’Spotify la llista de reproduccions i seguidors va pel mateix camí. Amb poc més de vint anyets i una estètica tirant a freak, en Gus s’està obrint camí a cop d’una barreja de cançons entre dream pop i estil 80’s. Ell aportarà part de la frescor a l’amanida estiuenca quant el dissabte 6 les nostres forces ja estiguin baixant. Concert d’alçada després d’haver fet un sold-out a Madrid.

Un cop acabat tot i de tornada cap a casa, em vaig assegurar que no em tornes a equivocar de camí i de pas em vaig entretenir escoltant cançons que al juliol tornaré a degustar.

Josep Ma. Català
Redactor

Xoel López + Marta Delmont al Let’s. Somnis sense gluten a L’Hospitalet.

in A PRIMERA FILA

Dissabte 16 de febrer. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

Dues propostes, ambdues beuen del folk, una més que l’altra.

La de la Delmont no beu, s’amara de country sureny fins a les entranyes. No enganya, no, i ofereix, justament, el que es presenta de la primera nota a l’última. No és originalitat, és cert, però és genuí i té ànima. El directe, amb algun problema tècnico-paranormal, no aconseguí fer reviure en aquest redactor les sensacions descobertes amb l’audició del seu darrer treball discogràfic, Landlords (Great Canyon Records).

Potser alguna cosa va tenir a veure el fet que, per a l’ocasió, experimentaren amb un format de trio amb ella al baix, posició que, reconegué, no li és pròpia, però en la qual (a primer cop d’oïda) no desentona.

Another Load, per exemple, que en la seva versió enregistrada podria ser la sintonia d’una hipotètica quarta temporada de True Detective, sonà menys intensa.

El concert, val a dir, creixé a mesura que passaren els minuts, arribant al clímax amb The Wreckless , on la guitarra d’en Max Moscardi té reservat un paper protagonista.

Divertit fou també (més pel preàmbul fet per l’artista que per la cançó en sí) el cover en solitari de Hot Burrito #1 dels The Flying Burrito Brothers.

Finalitzada l’actuació de la barcelonina arribà el torn del corunyès. En Xoel López és un vell conegut del Let’s, amb aquesta ja són 3 les vegades que ha passat pel seu escenari. Fa un parell d’anys dedicàrem una crònica al seu recital en solitari.

Per aquesta ocasió el format anunciat era el d’un trio acústic, però el mateix Xoel va reconèixer que ni era un trio (amb la inclusió d’última hora d’en David Quinzán al baix) ni tan acústic.

L’alternança de temes del seu últim disc, Sueños y Pan (com les celebrades Lodo, Madrid, Frutos o Jaguar) amb d’altres dels 2 anteriors (Paramales i Atlántico) i les esperades visites a l’obligatori repertori de Deluxe, convenceren al respectable que no parà de corejar la immensa majoria de peces.

Així vam poder escoltar novament la tribal A Serea e o Mariñeiro, la bonica Caracoles (ft. Antonio Pérez) o la poètica Patagonia. Deluxe estigué representat en aquesta ocasió per, com no, Historia Universal, però també per la poc coneguda De vino y espejos, que interpretà en solitari al piano.

Sí, també sonà El amor valiente, però això ja fou als bisos. Uns bisos a la carta en que la banda escollí tres dels temes proposats (en un guirigall gairebé incomprensible) pel públic. Al ja mencionat se li sumaren, per finiquitar amb gran èxit, De piedras y arena mojada i Joven Poeta.

Nit rodona, doncs, a la Salamandra, que tornà a omplir-se com ja va sent costum al llarg del festival. Els “somnis amb pa” del gallec fan de bon pair i, que ens consti, cap celíac en va sortir malparat. Ans el contrari.

Dolors Ferré
Fotògrafa
Alex Reuss
Redactor

Salina + Retirada!: silenci… música en directe

in A PRIMERA FILA

Dissabte 9 de febrer de 2019. Heliogàbal. Barcelona

Des de la reobertura de l’Helio, encara no hi havia pogut anar de concert. I en el concert d’aquest dissabte vaig poder comprovar un parell de coses: la primera, que l’Helio encara manté l’encant pels concerts propers entre públic i artista; i, la segona, que hi ha gent que és una maleducada i que van de concert per postureig, ja que es passen tot el concert xerrant i fent-se fotos. Insuportable.

Em venia molt de gust aquest concert. Sobretot per tornar a veure els barcelonins Retirada! En Cuervo i l’Albert presentaven el seu disc Son, un disc notable que, a més a més, amb directe guanya moltíssim. Van treure tot el suc a les cançons amb moments èpics dels dos atonyinant la bateria. Van complementar el set list (que no tenen) amb algunes cançons del seu anterior ep Victoria | Derrota del 2016, com Aire i Planetes.

Veure com en Cuervo i l’Albert ho donen tot, com viuen la música, com gaudeixen del moment, ja paga la pena. Es van guanyar l’entrepà de després del concert amb escreix.

Després va ser el moment de Salina. El grup format per en Daniel Pérez i Ernest Gómez (Wann) i en Carles Generó (L’Hereu Escampa) també presentaven nou ep Time Will Eventually Lill Us (que els hi arribarà avui dilluns i no en van poder vendre). Van completar el concert amb les cançons de la Demo del 2017 i What a mess que apareix en el recopilatori Monotemas #2. Salina són uns Pavement catalano-canaris amb una potencia i un toc excepcional per la música per transportar-nos als noranta, època d’on beuen clarament les seves influències. No els coneixia i van ser una agradable sorpresa.

En resum, va ser una nit fantàstica de bona música en un local mític que, per sort, ha tornat a programar música en directe. I deixem de banda els impresentables que xerraven.

Jordi Daumal
Redactor

Tatsumi & Masako – Vysehrad

in VINyLS

Avui parlem de Cassets…

De la mà d’Aiguamolls Records, aquest imminent divendres 15 de febrer, sortirà a la venda la re-edició en format casset -i també en format digital- del disc Vysehrad de Tatsumi & Masako.

Aiguamolls Records és la discogràfica mataronina de música independent de la comarca. Segell que neix el 2015 arran del programa de Ràdio Mataró “El Radiocassette”.

Doncs parlem de cassets!
Raül Sala, amb el nom de Tatsumi & Masako, és l’artífex de la música electrònica de Vysehrad. I en aquesta nova edició incorpora una cara B amb un bonus track de 4 cançons remixades i produïdes per col·laboradors seu.

La música indie de Vysehrad evoca ambients, racons i records del viatge que va fer el músic a Praga durant la tardor del 2016  -d’aquí el títol del disc (nom que rep la ciutat originària de Praga).

Excel·lent recull de registres electrònics en petit format. Plena de peces curtes carregades d’elegància emocional que són fruït dels sons que generen els teclats i sintetitzadors i que modulen les caixes de ritmes amb les melodies al llarg de tota la casset.

Un plaer escoltar Vysehrad en analògic, on la sonoritat revé calidesa alhora que esdevé peça única.

Dolors Ferré
Redactora

Depedro al Let’s: somriures i disfuncions sexuals

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de gener de 2019. Sala Salamandra

20:30. El Twitter de la Salamandra ja ho deia, ja. Aquesta “mania” meva de prescindir, en la mesura del possible, de les xarxes socials, de tant en tant em juga males passades. Total, la Maria Rodés, per motius de salut, no actuarà i allà estic jo, amb “una hora” per endavant. Una cervesa i corrent a la primera fila, avui toca fer fotos i el recinte s’omple a bon ritme i és que, una nit més (2 de 2), el Let’s ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

L’espera es fa llarga i només la indissimulada conversa de les noies del costat sobre els problemes d’ejaculació precoç de l’ex d’una d’elles me la fan més suportable.

21:50. Tot arriba i la banda acaba sortint a escena. Reconec la meva manca de sintonia amb les consignes de bonrotllisme desfermat i, en això, l’amic Zavala hi té la mà trencada. Entre el públic veu molts somriures (i no falta a la veritat) i això el fa molt feliç. Bé, anem al tema i siguem justos, el rotllo s’encomana i aviat s’arma la festa.

El concert de Depedro s’emmarca dins la gira de presentació del celebrat Todo va a salir bien, enregistrat d’una tacada i que compta amb col·laboracions de luxe.

Vidas autónomas serveix per trencar el gel. Ritmes càlids, llatins i el públic que comença a moure els malucs. Sona bé, molt bé, un engranatge lubricat on es nota el rodatge i la bona connexió entre els músics.

Ajuda, per descomptat, la càlida veu d’en Jairo que, amb captivador encant, l’ajuda a posar-se els presents dins la butxaca. Això queda palès en, per exemple, la tendra Tu mediodía.

La ballaruga s’accentua amb un passeig per la Panamericana i el funky fusió d‘Hombre bueno.

Un dels moments més celebrats arriba quan els artistes baixen de l’escenari per barrejar-se amb el públic i interpreten El pescador.

No podien faltar, tampoc, l’aconseguit cover que Llorona o els hits Nuves de papel. i Te sigo soñando. Tampoc, així, els moments més chill, amb Diciembre o, interpretada en solitari, Miguelito.

Sorpresa (agradable): Sobre l’escenari un segon Jairo, en Perera (alter ego d’en Muchachito), interpreta juntament amb el seu homònim Comanche. Una suma plena de ritme que funciona a la perfecció.

Què més podríem explicar que no fos sobrer? Doncs, justament, el de sempre: admiració plena pel Let’s i la seva immutable capacitat d’oferir vetllades plenes d’encant i, va, vinga, perquè no dir-ho, gent amb somriures feliços.

Alex Reuss
Redactor

Retirada! – Son

in VINyLS

Vaig tenir l’oportunitat de veure’ls d’artistes convidats (el què abans es deien teloners) de Japandroids el passat juliol a la [2] de l’Apolo. Amb aquest disc, en Cuervo (guitarra i veu) i l’Albert (bateria i veus), o el que és el mateix, Retirada!, només s’assemblen als canadencs en què també són un duet.

Amb Son (El Segell, 2019), els barcelonins, han abraçat la part més emotiva i sensible del hardcore amb punts de shoegazing. Han posat ordre a les idees i bones maneres que ja apuntaven al seu primer disc Victoria | Derrota. Quan el escolto em venen al cap els Nueva Vulcano i els primers discos de The Pains of Being Pure at Heart. Les seves cançons t’evoquen a paisatges quotidians, a moments idíl·lics, a felicitat i a l’amor més absolut. Escoltant-los m’imagino que estic al sofà de casa, tapat amb una manta i per la finestra veig com neva.

Al llarg de les onze cançons combinen el català i el castellà (qui diu que a Catalunya s’obliguen als nens i nenes a parlar només un idioma?). Respira ens dóna la benvinguda i ens prepara pel què vindrà. I ens diu adéu Corre, que estem somiant. Entremig, meravelles com Castors, Nunca dejes de venir a mi casa o 92. Bé, les podria posar totes…

Un consell: aneu a veure’ls en directe. I si no podeu, escolteu-vos-els a casa. Us farà bé.

Jordi Daumal
Redactor

Ljubliana & the Seawolf – Libra

in VINyLS

“Dins la foscor està la llum”, opinava el vocalista i guitarra dels Ljubliana & the Seawolf, Pol Batlle, en una recent entrevista radiofònica. La frase feia referència a la naturalesa dels temes que componen el seu darrer treball discogràfic, Libra (Bankrobber, 2019).

Escoltant-lo creiem entendre: submergides en un espai inconcret, de múltiples estrats, ample, sonen melodies de cadència magnètica, versos afligits que comminen l’oient a deixar-se endur fins l’abisme amb el repte de trobar la sortida.

Tanquem els ulls, doncs, per trobar un bri de llum. El primer intent passa per Tiempo, parsimoniós pròleg en castellà. “Sueño con fuego a mis pies”, engega, i no presagia un camí de roses. Quan arribem a la tornada, però, ens reconforta saber que “todo lo que queda es tiempo para amar”. Lírica fluctuant, simple i bella.

Accelerem el pas a The Fire or My Gun, peça cúspide a l’entendre de qui escriu. Transitem obligadament per paratges inhòspits: “Fields & fields. Land that we won’t run. No more fears, dears. The fire or my gun!” . Kraut-rock? Doncs sí, i força coses més.

L’actual compilació ens redescobreix les també magnífiques Shit Dope i Burn The Witch. Feu un cop d’ull als respectius videoclips.

L’aventura pot ser eterna, la ressenya, pel contrari, haurà de ser concisa. El llarga durada deambula per desoladores sendes però conté, intrínseca, la promesa del nirvana. Animeu-vos, si encara no ho heu fet, a transmutar, en un exercici d’alegria spizoniana, les pors en alegries, la foscor en claror.

Aviat, el proper 21 de febrer a la [2] de l’Apolo, reprendrem el repte i reviurem en directe aquestes i, de ben segur, noves sensacions.

Alex Reuss
Redactor

Caïm Riba: en volem més

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 17 de gener de 2019. Centre Artesà Tradicionàrius.

Nit d’estrena dins la XXXII edició del festival Tradicionàrius, que ja porta 25 anys dins l’espai del CAT. Presentació del darrer disc de Caïm Riba. Músic de llarga trajectòria, guitarrista d’uns Pastora en un llarg guaret i que en la seva faceta en solitari s’ha destapat com un excel·lent lletrista. 

Va començar la vetllada amb Nararai cançó que posa títol al darrer treball, i que en directe sonava més guitarrera. I a partir d’aquí es va deixar anar desgranant el disc, tot explicant rialler i tímid l’origen i nus de cada cançó. Van sonar Històries, La primavera o Sentir l’aire aquesta amb reminiscències dels anomenats Pastora, enllaçant amb cançons d’homenatge a dones de la seva família: Princesa de les llunes, Mare, Entre llençols o ben acompanyat a Si mai et sents sol per l’Ivette Nadal, una fera dalt l’escenari plena de sensibilitat.

Ben guarnit per una banda en formació de quartet (guitarra, baix i bateria), destacà la connexió i sintonia amb el guitarra Raül Bonilla que a la vegada li feia les segones veus.

La darrera part del concert va estar dedicada al seu primer àlbum en solitari (A 306 Km) interpretant les inspirades Matinades enceses, Home llop o l’especial Volarà, amb lletra polida i sentida de la seva àvia, la poetessa Clementina Arderiu.

Va ser en els bisos on la part masculina de la família es va mostrar i reivindicar quan en Pau i Pauet Riba (pare i germà, respectivament) van pujar a l’escenari per interpretar Quan la Mercè està contenta, amb el públic sorprès, feliç i esvalotat.

Si podeu, aneu a veure al Caïm en algun dels seus concerts. Sinó, sempre us queda escoltar-lo en CD, un exemple de perquè val la pena seguir comprant música en format físic: les il·lustracions de la portada i el llibret que l’acompanya, signades per la seva filla Maia Riba, són tota una petita joia pels ulls. Després no digueu que no esteu avisats. O que no sabeu quin regal fer a algú que estimeu… solament us podem assegurar que us ho agrairà i correspondrà.

Foto: Josep Tomàs

Gerard Birbe
Redactor
1 2 3 36
Ves cap amunt