Pàgina 1
dsc_0450
Estàndard

Fuel Fandango: espectacular!

Barcelona, 26 de novembre de 2016. Sala Apolo

Més Fuel Fandango que mai, el passat dissabte l’Ale Acosta i la Nita Manjón van presentar el seu darrer projecte: Aurora. Entrades esgotades en el que va ser el seu últim concert del 2016, i una de les sales més mítiques de Barcelona plena d’un públic totalment disposat a gaudir des del primer minut.

Aquesta divina i inclassificable fusió de música electrònica, rock, de vegades fins i tot amb un toque soul i, per descomptat, la guinda flamenca que amb tant d’encert saben ficar entre lletres, entre notes… i que els converteix en únics.

Van fer-nos vibrar amb temes nous que formen part d’aquest tercer disc com: El Viento, Today, La Primavera o Toda la vida entre d’altres, però també ens van fer un petit remember amb temes dels seus anteriors treballs com Shiny Soul o Monkey (del seu primer disc: Fuel Fandango) i Trece Lunas (del segon, que porta el mateix nom que la cançó).

Espectacular com el taconeo flamenco de la Nita es convertia en la percussió d’una base electrònica o indie. Espectacular també l’entrega total que té aquest grup sobre de l’escenari. Espectacular com sona el seu directe i espectacular acabar amb un temazo totalment reivindicatiu: Salvaje, que a través de les seves veus i de la seva forma de fer música, et fa assaborir la llibertat sentint les arrels més profundes. Així és Fuel Fandango: pura raza i, simplement, espectacular.

Text: Salomé Ponseti

Fotos: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
13415608_627746440711098_4082950050370258990_o
Estàndard

Final DescoNNecta: Snooze + Wood + Joan Colomo & banda

Barcelona, 25 de novembre de 2016. Lluïsos Teatre

Algú allarga la mà cap a l’escenari i entrega a en Joan Colomo un paper. S’apropa la fi de la seva actuació així com el moment de conèixer el nom del guanyador del DescoNNecta 2016.

L’artista, padrí del certamen, se n’adona que aquell paper és la butlleta que permet votar per una de les dues bandes i com és lògic no es vol mullar.

– No sé si en això de la música els concursos serveixen de gaire – diu.

El comentari, tractant-se d’una final, pot semblar inapropiat. Ara bé, qui escriu aquestes línies, membre i secretari del jurat, pot estar, en part, d’acord amb aquesta afirmació. El format concurs té les seves deficiències, de camí a la final hi ha il·lusions i esperances truncades a causa d’un triatge que no a tothom pot semblar just o correcte.

Conscients d’això l’equip organitzador del DescoNNecta ha fet un esforç important per pal·liar, en la mesura del possible, alguns d’aquests “defectes”.

El jurat.
Creiem sincerament haver implicat a persones el criteri de les quals té un pes i una vàlua important en aquesta disciplina: crítica musical professional i programadors de festivals de renom. Tots ells han escoltat amb atenció i respecte absolut les diferents propostes i han repartit en consciència els punts entre els diferents participants.

El públic.
El pes del vot del públic, que és qui veritablement dóna sentit a la música en viu, ha estat, tant en semifinals com en la final, el mateix que el del jurat.

I malgrat els nostres esforços qualsevol pot pensar que el resultat no ha estat encertat i/o el mètode inapropiat. A això respondrem que el DescoNNecta nasqué amb la ferma voluntat de fer de pont entre el mercat, els mitjans i el jove talent musical que ens envolta i que el concurs és un recurs. Creieu-nos, per exemple, quan us diem que hi ha hagut part del jurat que ha quedat impressionat i ha mostrat un especial interès per algunes de les bandes “no guanyadores”. O, també, que ens han fet saber que el nivell ha estat molt alt i que la tria no ha estat fàcil.

WOOD és la banda que, havent fet mèrits de sobres, s’ha emportat merescudament el guardó. Els de Torelló demostraren actitud, talent i defengueren un repertori fresc i arriscat executat de manera inusual per a músics de la seva edat.

Dit això, poseu SNOOZE on diu WOOD i aquestes bones paraules seran igualment vàlides. L’aritmètica, per un marge mínim, els nega la màxima glòria.

Remarcar també allò que ja anunciàvem quan obrírem el concurs, el DescoNNecta no acaba el dia de la final. La nostra intenció és continuar treballant per ajudar a les bandes participants, no exclusivament a les finalistes, a trobar noves oportunitats de demostrar el seu talent i qualitat.

Els concerts de divendres conformaren un tot brillant, una festa magnífica que en realitat fou sempre el nostre gran propòsit. Agraïm enormement la feina feta pels tècnics i al Joan Colomo i tota la seva banda per esdevenir fermall de luxe.

Conclourem dient que hem gaudit enormement amb la part més esportiva de tot plegat, amb la companyonia i el respecte que entre tots aquests joves artistes hem vist i percebut. I és que la música té aquestes coses i moltes d’altres igualment positives, valors i actituds que val la pena promoure i potenciar i que en definitiva són el motor que ens empeny a tirar endavant projectes tan gratificants com aquest.

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_9489
Estàndard

Connectome: música per a la ment que desperta els sentits

Barcelona, 19 de novembre de 2016. Centre Artesà Tradicionàrius

Nit d’estrena i presentació de Connectome “un mapa infinit de les connexions neuronals d’un cervell… màgia”. Amb aquestes paraules Guillem Roma (veu i piano) definia aquest projecte conjunt amb Josep Maria Baldomà (electrònica). Aquest disc de tan sols trenta minuts desgrana vuit cançons, cadascuna inspirada en una teoria científica.

Música onírica, hipnòtica que atrapava i jugava delicadament amb el joc de llums i ombres preparats per l’ocasió de la mà de @magdalights i acompanyada de la constant boira prefabricada que sortia de l’escenari mitja hora abans de començar el concert i que també ens va acaronar durant la finalització de l‘espectacle i posterior sortida de la sala.

La combinació entre l’orgànic i el sintètic, el contrast del so electrònic amb el so acústic (“animal”) de les cançons va guanyar la partida en l’hora clavada que va durar el show. El temps just per escoltar les esmentades vuit cançons de tot el disc, intercalades amb versions de l’inclassificable Rufus Wainwright, Depeche Mode amb una sentida Enjoy the silence per part del públic i dels mateixos artistes i una Hallelujah  “d’un músic jueu que fa poc que s’ha mort” que ja va acabar de posar la pell de gallina a l’expectant i motivada platea del CAT. I encara hi va haver temps per un bis amb la repetició de la magnífica i atrapant peça Magnetic Fields.

Comptat i debatut: ciència al servei de la música o és a l’inrevés?

Text: Gerard Birbe

Fotografia: Maria Carme Montero

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_8813
Estàndard

Entrevista als finalistes del DescoNNecta: WOOD

Els amplis hem fet quatre preguntes (que en són sis) als finalistes del concurs DescoNNecta. Llegiu l’entrevista als torellonencs Wood i conegueu-los una mica més…

  • Quan vau començar a tocar junts?

Vam començar a tocar junts el setembre de 2015. Era en un projecte anterior a WOOD. Aquest projecte es va dissoldre i els 3 teníem ganes de seguir tocant però amb la idea de fer una proposta ben diferent al que veníem fent fins al moment.

  • Quins són els vostres referents musicals o grups preferits?

Segurament els grups que més ens han influenciat a l’hora de composar nous temes han estat Biffy ClyroQueens of the Stone Age o Radiohead.

  • Quina és la vostra proposta musical?

Al formar WOOD teníem ganes de trencar amb el que fèiem amb el projecte anterior. Vam decidir canviar el català per l’anglès i buscar un so més contundent amb pinzellades punk i indie que recorda a les bandes anglosaxones.

Les lletres dels nostres temes són reflexions i crítiques a la societat actual, als interessos governamentals per sobre de les persones i altres situacions que estan destruint el món.

Amb aquest canvi també volíem conèixer els límits de cadascú de nosaltres.

  • Què en penseu de projectes com el concurs DescoNNecta? Us són útils a les bandes que comenceu?

Projectes com aquest ajuden molt a grups com nosaltres que inicien la seva trajectòria.

Et proposen un escenari i públic. Com a grup només es pot estar agraït a aquestes propostes.

  • Us motiva poder compartir escenari amb en Joan Colomo?

Estem molt contents de poder compartir escenari amb ell i la banda. Som molt fans de The Unfinished Sympathy i a partir d’aquí vam descobrir el seu projecte en solitari. Les seves lletres i la seva actitud ens agrada molt. És una proposta molt singular dins els mercat de música en català.

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_8623
Estàndard

Entrevista als finalistes del DescoNNecta: Snooze

Els amplis hem fet quatre preguntes (que en són sis) als finalistes del concurs DescoNNecta. Llegiu l’entrevista als barcelonins Snooze i conegueu-los una mica més…

  • Quan vau començar a tocar junts?

El Sergi (guitarra) i el Marcel (saxo, teclat, veu) tocaven junts des de fa anys, des de mitjans de la ESO. Un temps després es va afegir l’Edu (bateria, veus) i va ser a l’any 2013. A finals del Batxillerat quan va entrar la Marta (baix, veus) i Snooze va començar a fer concerts a espais musicals de Barcelona, festes majors, etc.

  • Quins són els vostres referents musicals o grups preferits?

A nivell d’estil intentem construir-lo d’una manera molt pròpia, sense fixar-nos grups de referència, però si que és veritat que alguns dels nostres grups preferits ens han influït. Tenim gustos molt diversos, alguns exemples són Vampire Weekend, Tame Impala, Belle & Sebastian, Chromeo, Pixies, Antònia Font, Jungle, Bon Iver, M83, etc.

  • Quina és la vostra proposta musical?

La nostra proposta es basa en un estil propi, mai encarat a encaixar dins d’un esquema musical pre-establert i dirigit al públic però, per sobre de tot, tocar una música que ens faci gaudir a nosaltres quatre. La idea és no posar límits al procés de creació i, de fet, aquest eclecticisme és un dels punts forts que sempre ens han valorat en concursos i opinions.

Partint d’aquesta filosofia, Snooze acaba sent un projecte musical que convida tant a ballar els temes com a gaudir-los d’una manera més introspectiva.

  • Què en penseu de projectes com el concurs DescoNNecta? Us són útils a les bandes que comenceu?

Precisament nosaltres ens hem vist beneficiats enormement per projectes com el DescoNNecta, ja que gràcies a haver guanyat diversos concursos des del 2013 (Embrió, Festival Brot, Amplifica’t, Emmaketa’m i l’últim Movistar Artsy) ens hem pogut donar a conèixer i hem rebut oportunitats que d’una altra manera haurien estat molt més difícils.

En el món musical la visualització és molt important i hi ha molts grups que tot i ser impecables musicalment, per falta de visibilitat o contactes no arriben tant lluny com es mereixen. Per això pensem que concursos com el DescoNNecta, que serveixen d’aparador de propostes musicals emergents (i aquest en particular, gràcies a la presència de diversos festivals importants) són imprescindibles per donar a conèixer la música emergent tant de Barcelona com de Catalunya, on d’una altra manera només es veurien bandes d’estils molt concrets.

  • Us motiva poder compartir escenari amb en Joan Colomo?

Ens emociona realment poder compartir escenari amb el Joan Colomo, un referent per nosaltres tant musicalment com a nivell artístic en general. De fet nosaltres vam proposar-lo a ell com a músic amb el que ens agradaria tocar si arribéssim a la final quan vam inscriure’ns al concurs. Per tant, la il·lusió és doble.

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
13415608_627746440711098_4082950050370258990_o
Estàndard

Gran concert Final DescoNNecta: Snooze + Wood + Joan Colomo & banda

Gran final

Divendres 25 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta. L’ocasió serà molt especial, no només pels participants, sinó per tots plegats. Podem dir que com a seu de concerts d’alt voltatge el teatre, totalment reformat, encara està per estrenar. Creieu-nos quan us diem que el lloc val molt la pena.

L’actuació dels super-finalistes Snooze i Wood i la d’en Joan Colomo, excepcionalment acompanyat per tota la banda, esdevindran magnífic tret de sortida d’aquesta nova etapa on l’indret, de ben segur, albergarà noves i excitants cites musicals.

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us instem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors.

13€ anticipada i 15€ a taquilla (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 14 i 15 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 14 d’octubre:

Mig quart de segle

Strive

Snooze

Dissabte 15 d’octubre:

Black Gearbox

Blackfeet

Wood

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, la revista Time Out, L’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Snooze i els torellonencs Wood, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

 

 

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_9378
Estàndard

Andrew Bird. El rossinyol remunta el vol.

Barcelona, 4 de novembre del 2016, Sala Barts. Festival Cruïlla de Tardor.

Andrew Bird, abanderat del seu Illinois natal, actualment viu a Los Angeles. La seva, però, no és la típica i tòpica història d’artista acabalat que, fruit de l’èxit, abandona el niu per adquirir una mansió a terres de clima càlid i glamur.

Tres anys desastrosos, un calvari de novel·la (mobbing immobiliari, l’huracà Sandy i, per sobre de tot, el càncer tiroïdal de la seva dona, Katherine Tsina), feren que el músic i família optessin per instal·lar-se a Califòrnia.

De sempre, les lletres de Bird, han begut de l’experiència personal. Mai, però, com ara. Are You Serious neix de la necessitat de fer rajar sentiments intensos, d’aquells que de no ser expulsats acaben enquistant-se. Procés de creació catàrtic plasmat en un dels seus discos més brillants (conscient de que afirmar això és molt agosarat) i personals.

Resultà, conseqüentment, un luxe imperdible escoltar aquestes vivències musicades de boca, llavis (advertiu la diferència) i mans d’un professional de la seva talla, més encara amb la nuesa d’aquell que s’exposa en solitari davant una nodrida audiència amb poc més que un violí i un looper.

La ironia, tant present a les seves cançons, aparegué també en els seus discursos, sintonitzant amb un públic al que, val a dir, no calia guanyar-se. Amb la sala plena i un respectuós silenci el violinista xiulador esgranà un repertori que arrancà fusionant el Journey To Satchidananda de l’Alice Coltrane amb Capsized.

A partir de llavors temes de la magna categoria de l’exòtica Tenuousness, la sensual Why, la deambulant Anonanimal, la política i re-actual Sic of Elephants, la “guitarrera” (poc ús en va fer d’aquest instrument) The Sifters, la folklòrica Three White Horses

Intercalats, com preveiem i desitjàvem, peces del darrer treball de les que sobresurt el meravellós Roma Fade.

El final, com és de llei, reservat a l’obligat Pulaski at night i els bisos a la poc coneguda Give it away i l'”antiquíssima” Weather System.

Recital del rossinyol de Chicago, especial, per guardar a la memòria.

La Cris, telonera i col·laboradora puntual, escalfà eficientment l’ambient amb molta alegria i ofici. Artista a la que, realities mitjançant, no li falta talent i cal seguir de prop.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
Foeh Records - 15è aniversari
Estàndard

Foehn Records: Dècada i mitja donant ales a la bona música

Barcelona, 29 d’octubre del 2016. Fabra & Coats

Quinze anys donen per molt. Val a dir, però que no tothom els aprofita de la mateixa manera. Els amics de Foehn Records, per exemple, invertiren temps i esforços en aconseguir fer del seu segell un niu de talent. L’objectiu, si hom fa una ullada al planter d’artistes que han crescut a l’aixopluc de les seves ales, sembla assolit. Oïda i bon gust han fet d’aquesta discogràfica barcelonina una referència alhora de buscar sonoritats fresques, enèrgiques, atrevides… dins el panorama musical estatal.

Dissabte una nodrida colla de músics es donaren cita a la Fabra & Coats per donar fe d’aquesta afirmació. L’eficient muntatge de dos escenaris preparat per l’ocasió permeté vibrar sense pausa de quinze breus, malgrat grans, actuacions (llistat a la primera de les fotografies que acompanyen aquesta ressenya).

Per part nostra un doble agraïment: gràcies per convidar-nos a la festassa i per la vostra inestimable i complicada tasca.

Text i fotos: Alex Reuss

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
5
Estàndard

Joan Miquel Oliver: fi de gira

Barcelona, Luz de Gas, 25 d’octubre de 2016

Un dels genis de la música en català tancava la gira del seu últim disc, el tercer en solitari. Sí, sí, parlem d’en Joan Miquel Oliver. Va fer el tancament de la gira Pegasus, un disc on ha seguit fent el que millor sap fer: cançons pop preciosistes amb unes lletres galàctiques.

Vam tenir la sort de poder assistir al concert d’inici de gira de Pegasus a la sala Barts de Barcelona i hem tingut la sort de poder assistir al concert de tancament de la gira. Acompanyat del seus inseparables companys, en Jaume Manresa als teclats i en Xarli Oliver a la bateria, van tocar totes les cançons del Pegasus, excepte la instrumental Esferes, i les van intercalar entre els seus hits: Final Feliç, Surfistes en càmera lenta, Lego, Hansel i Grettel… bé, les hauria de posar totes.

Una de les anècdotes de la nit va ser quan, en un dels bisos, al sortir a tocar un grup de nois i noies del públic van cantar un tros de La mujer que mordió un piano. I ell, que feia més de dos anys que no la tocava, es va atrevir a fer-ho. I li va haver d’explicar com tocar-la a en Jaume, que no la sabia.

Abans d’escriure aquestes línies he mirat el què vaig escriure en la crònica del concert d’inici de gira i m’ha vingut al cap la crítica del disc que li va fer en Yeray S. Iborra a la Mondosonoro: “Hi ha artistes en els que la novetat no és un valor a tenir en compte. Més aviat el contrari, doncs la identitat està tan treballada i assentada que el públic i crítica no esperen més que res canviï perquè tot segueixi igual –de bé–.” I perquè m’han vingut al cap aquestes paraules? Doncs perquè no han canviat gaires coses del directe després de gairebé divuit mesos de diferència: el quimono negre, la foto d’en George Clooney, l’avió de paper… i acabar el concert amb Sa núvia morta. I, tot i així, no em cansaré d’anar als seus concerts.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS
dsc_8931
Estàndard

Vida 2017: 1a festa de presentació

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Comparteix això!

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS