L'AMPLI – magazín cultural

Cesk Freixas + Laia Llach: tenen la nit, un destí i un desig que crema

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 02 de juliol. Recinte Modernista de Sant Pau

Els mesos sense erra no poden ser mesos sense concerts. Aquest any ha costat més que normalment, però tothom qui ens vam reunir dijous al Recinte Modernista de Sant Pau, igual que l’avi Antoni, sabíem bé que els somnis es fan a mà. La música en directe se’n sortirà segur, i serà gràcies als artistes amb somnis com en Cesk Freixas i la Laia Llach.

Un Cruïlla XXS en una cruïlla del S.XX. Un concert petit amb cantautors de butxaca. Tot quadrava des d’abans de començar, ho veieu? I és que si amb una o dues guitarres n’hi ha prou per arribar-te tan al fons, no calen escenaris on hi càpiguen més instruments. I paro aquí perquè crec que se’m deurien enganxar massa la lírica d’en Cesk o la sensibilitat de la Laia.

Anem al tema. Quan es va presentar el format especial del festival, van assegurar que serviria per a descobrir l’enorme potencial del talent de casa, i estic segur que ho deurien dir pensant en la Laia Llach. Hòstia, quina veu! Si te’n recordes del dia que vas descobrir les Neddermann, creu-me que t’hauries sentit igual. Va presentar-se amb la cançó Campelles, dedicada al seu poble, cantant “jo tinc la nit, un destí i un desig que crema”. I no mentia, perquè té les tres coses.

Les cercaviles solen anunciar l’inici d’una festa. Segur que l’estiu passat ella no s’ho imaginava, però la versió de Cercavila amb la que es va presentar a Instagram – és urgent seguir-li la pista – ja estava anunciant-nos que celebraríem, i molt, el descobriment d’aquesta nova veu en català. Després dels nans i els gegants, van recórrer pels carrerons de Sant Pau també La Pluja, Mai ha estat fàcil i 9 de febrer. Totes elles són composicions pròpies de la Laia i tan de bo tinguem la possibilitat d’escoltar-les aviat també des de casa.

Cesk Freixas va recitar el Pregó per reprendre la festa major del retorn de la música en directe. I què millor que una guitarra per sentir-se a prop de l’amor del seu públic? És un amor que l’acompanya des de fa temps, com a mínim des de fa 10 anys. I és que aquest any estem d’efemèride del llançament de La Petita Rambla del Poble Sec. Per celebrar-ho, ha publicat un EP de 3 cançons (amb Txarango, Suu i la Laia Llach) molt recomanable per a nostàlgics. Com que el concert n’estava ple, no fer la Rambla hauria estat com un ball que no té orquestra.

Entre els versos i els camins de guitarres, a les cançons d’en Cesk Freixas sovint s’hi creuen el pessimisme de les lletres protesta amb l’optimisme dels ritmes i melodies. Ell ho accepta i ho atribueix a la seva condició de cantautor, però la veritat és que el seu últim disc s’ha vestit de vitalitat i és un bon remei per alegrar-nos un estiu amb menys festes majors que de costum. Que el públic coregés “ja fa temps que estem tocant el fons” és només una mostra de les ganes que en tenim. I el que també tenim són dos cantautors que sembla que seguiran fent moltes coses junts. Tan de bo, perquè el que tenen ells és la nit, un destí i un desig que crema, i en un estiu com el que ve, no ens podem permetre deixar passar cap festa major. Tampoc les seves!

Joan Serra

Redactor

El Gabinete del Dr. Caligari amb banda sonora en directe de Toundra: acompanyant a Cesare

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 7 de març. Aribau Multicines.

Jo mai m’he considerat un cinèfil. M’agrada anar al cine a veure pel·lícules, com també de tant en tant ho faig a la televisió i ara, últimament, en els canals de pagament que hi ha. Però no he sigut mai dels que he anat a veure solament cintes de l’Europa de l’est, asiàtiques o independents, menyspreant les comercials, i dintre del meu catàleg la veritat és que tampoc hi ha hagut pel·lícules mudes de principis del segle XX, de les quals les úniques referències que tenia eren les que feien el dissabte a la tarda per la televisió del Charles Chaplin o Buster Keaton (com sempre us dic, un ja té uns anys). He vist el que m’ha vingut de gust igual que he fet amb la música. Pel que quan vaig veure el projecte que van impulsar els Toundra de posar música a una pel·lícula de l’any 1920 em va picar la curiositat. Qualsevol cosa en què el grup madrileny s’hi involucri m’interessa i em dóna garanties que serà bo.

El procés va ser: primer comprar les entrades i després mirar que coi era allò de El Gabinete del Doctor Caligari (Robert Wiene, 1920). I a partir d’allí m’he fet quasi un expert en cinema expressionista alemany. Un article em va portar a un altre i una pel·lícula a un altre. Que addictiu és això de la internet.

Amb l’aforament de la gegantina sala 5 dels Aribau Multicines ple, el quartet va anar acompanyant amb la seva música les imatges i les explicacions que et guien per la pel·lícula. Van anar donant-li forma als decorats quasi infantils, amb xemeneies, finestres i camins deformats, a la sobreactuació que els personatges han de fer per compensar la falta de so. Van guiar a Cesare, el personatge somnàmbul, a cometre actes en contra de la seva voluntat. Van endurir o suavitzar les faccions del visionari Dr. Caligari, que per tal d’afirmar la seva teoria, que és manipular sense pietat a l’esser dorment, al que l’obliga a fer el que ell vol, per molt irracional que sigui. Al cap d’uns quants anys Hitler pujaria al poder i portaria a Alemanya a una altra guerra, podria ser més premonitòria la reflexió?

Toundra ha aconseguit que no et distreguis gens de les imatges. No han fet una banda sonora, sinó que ha barrejat sàviament el mestratge que tenen de fer peces musicals sense paraules amb una pel·lícula a la que si haguéssim escoltat en algun moment un sol mot, tota la màgia s’hagués trencat. Llàstima que amb una mica més d’una hora ja érem al carrer, però ja ho diuen, no? Curt i bo…

Il·lustració: Riki Blanco

Josep Ma. Català

Redactor

Núria Graham: The unquiet woman.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 27 de febrer del 2020. Sala Apolo.

El 1933 el novel·lista Maurice Walsh publica una historieta amb ganxo al magazín Saturday Evening Post. A principis dels 1950’s, en John Ford, aprofita el text per fer la pel·lícula homònima. Amb aquesta guanya el seu quart i últim Oscar al millor director.

The Quiet Man, un film que destaca per la seva exuberant fotografia del paisatge irlandès, una bella representació en Technicolor criticada, justament, pel seu retrat “idealitzat” i “poc realista”.

Fugiu, doncs, d’aquelles enganyoses imatges si preteneu viatjar mentalment a la inspiradora Connemara de la Núria Graham tot escoltant el seu darrer treball discogràfic, Marjorie. No hi trobareu costumismes, folklore mal entès o senyors alegres fumant en pipa, però sí un univers captivador ple de llum, malenconia i històries personals.

Malgrat el nerviosisme confés, que no evident, de la vigatana, la presentació del disc a l’Apolo, dins el marc del Guitar BCN 2020, fluí magníficament en un clima d’intimitat infreqüent en sales tan plenes.

El repertori, com és normal, es fonamentà en l’últim àlbum amb visites puntuals, sobre tot, al Does It Ring a Bell?, amb temes com Peaceful Party People From Heaven o Cloud Fifteen.

Del nou material ens quedem amb tot, però especialment amb Connemara, Heat Death (que a qui escriu li té el cor robat), Another Dead Bee i Toilet Chronicles.

El directe anà rodat fins el punt de fer-se curt (bon senyal). Una gran posada de llarg, immillorable tret de sortida d’una gira que promet ser llarga.

Enric Trepat

Fotògraf

Alex Reuss

Redactor

Wood + Maat: motivació per la música

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 28 de febrer de 2020. Kasal de Joves de Roquetes

Els del DescoNNecta, el concurs de bandes joves que organitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, estàvem molt contents quan vam veure el concert programat al Kasal de Joves de Roquetes. Hi tocaven els Wood, guanyadors de la primera edició del concurs, i els Maat, guanyadors de la quarta edició. I, evidentment, com a organització d’un concurs de bandes joves, veure com les bandes participants van progressant, ens fa immensament feliços.

Em vaig apropar a l’hora del concert al Kasal. I, a l’entrada del centre, em vaig trobar en Marc, en Rai, en Pol, l’Arnau i en Jimmy, els cinc nanus de Torelló. Els va sorprendre veure’m. I a mi em va fer, com cada vegada que els veig, molta il·lusió. Anava a menjar alguna cosa. Jo vaig entrar cap a dins i, la mateix il·lusió que em va fer veure els Wood, vaig tenir la mateixa quan vaig poder saludar als Maat. L’Anthony, en Josseth, l’Anna i en Bryan s’estaven preparant per començar el concert.

Sincerament, no hi havia molta gent. Però són bandes que els hi agrada tocar i, independentment de si hi ha moltes o poques persones, la seva motivació per tocar és màxima.

Els Maat van tocar les cançons que tenen penjades al seu bandcamp (i un parell les tenen a Spotify), entre elles, Blue, White Noise o Sed de hambre. I van acabar amb 1943. D’aquesta última en van fer un videoclip molt ben parit. Mireu-lo a aquí.

Després de la descarrega de postrock dels barcelonins, va ser el moment dels de Torrelló. Els Wood van tocar el gran gruix de les cançons del seu primer molt bon disc Okeanos. I ho van deixar tot a dalt l’escenari. No m’estendré més, perquè ja en vam parlar fa poc del seu concert a l’Heliogàbal. Van ser dos concertassus! Els dos grups són molt i molt bons! I per només 5 euros es podia gaudir d’un divendres de bona música. I, només em va saber greu que no hi hagués molta més gent, perquè recolzar la cultura i la música en directe no només és anar a un concert dels U2, els Coldplay o la Rosalía. Ah! I quan aquestes bandes omplin sales i us quedeu sense entrades per anar-hi, jo us ho refregaré per la cara i us diré: hi podríeu haver anat quan començaven per cinc euros. I, seguidament afegiré: foteu-vos!

Jordi Daumal

Redactor

Mamita Papaya: it’s a great band, it’s a fruit band!

in A PRIMERA FILA

Dissabte 29 de febrer de 2020. Sidecar. Barcelona

Imaginin-se els lectors en una petita i fosca clariana d’una selva tropical. El cel es comença a tenyir de vermell i llavors ho veuen clar: això és la fi del món i aquesta és la seva última festa. Siguin benvinguts l’alcohol i el foc, els crits de goril·les en zel i els udols de llops. Siguin benvingudes també les pinyes i els cocoteros, les cerveses i els mojitos, en una original fusió entre l’infern i el paradís. Benvingudes i benvinguts a un concert dels Mamita Papaya.

En el preludi d’aquesta fi del món, els Naked Family van escalfar bé l’ambient. A mi, que no els coneixia, em van sorprendre amb cançons com Samba i Oh Dulce Alegría, que en certs moments me’n van fer venir al cap alguna dels Beatles més psicodèlics i experimentals. En acabar, van presentar al següent grup amb un tremendo “it’s a great band, it’s a fruit band”.

Abans m’he oblidat de dir que en la selva tropical i tribal dels Mamita Papaya també hi tenen un guèiser. En concret, el guèiser de cervesa que Pablo Caraballo, veu principal de la banda, va disparar amb la boca per donar el tret de sortida al seu concert. Brutal inici amb el mateix Pablo cantant la primera cançó des de baix de l’escenari. Després, van alternar temes del seu nou EP (MindFruitness) amb alguns del seu àlbum debut (La Fruta Vida), i fins i tot van tenir temps de presentar una cançó nova titulada No Llores como el Agua.

Amb Pablo Caraballo baixant un altre cop de l’escenari, Zorra Trueno i el vermell de la Sidecar, es va arribar al punt més infernal de la nit. Des d’aquell moment, la banda va encadenar Frigopie, Gritan los Grillos i Aguacate, les meves preferides del nou EP. Això sí, passant per l’electrònica tropical de Calasaña, la nova platja de Madrid. Per presentar el seu últim llançament van oblidar-se de tots els instruments – no calien – per centrar-se únicament en la festa, a la que van convidar també al raper Willie Bahía.

El concert i el món es van acabar amb tothom corejant Juanito Limón i amb Música Bombasa en mig del públic en acústic, apel·lant als seus inicis i fins i tot fent una picada d’ullet a la rumba catalana. Ara, la seva gira segueix de moment tornant a Madrid. Com els 29 de febrer, no sé si tornaran per Barcelona aviat però, si en teniu l’oportunitat, visiteu la seva selva tropical!

Foto: Eva Peran

Joan Serra

Redactor

Nueva Vulcano: estan tornant!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 22 de febrer de 2020. Sala VOL

El dissabte de Carnaval vaig tenir la sort d’anar a l’assaig amb públic de les noves cançons dels Nueva Vulcano. Feia dos anys i mig del seu últim concert, que vam tenir la sort de gaudir en el marc de la final del DescoNNecta 2017, concurs que coorganitzem juntament amb els Lluïsos de Gràcia.

Jo vaig anar-hi a la segona sessió, perquè a les sis de la tarda, van fer el primer assaig. Van començar tard, entre pitos i flautes, una hora tard. Tenia mono d’un concert dels Nueva Vulcano. Les noves cançons em van semblar una bona continuació del seu notable últim disc Novelería. No sé si els noms de les cançons són els correctes, només tinc clar algunes, perquè en algun moment, els artistes les van mencionar: amb la que van obrir el concert, Eucalipto, perquè ho va dir l’Artur; la segona del set list Disney, per la foto de Frozen i perquè ho va dir, al final, l’Albert. Guerra y paz, per l’anècdota que va explicar l’Artur. I Tramuntana, que ho va cridar un del públic. Segur que era un amic de la banda, perquè n’hi havia molts.

Van tocar quinze noves cançons. Totes de l’estil dels NV. Ja tinc ganes de poder-les escoltar en bucle.

Van acabar fent un homenatge al seu segon disc Juego entrópico, tocant Sagrada Família, El día de mañana, Las cosas y las casas i El río suena. Per contracte, no van poder fer més cançons que l’assaig de les sis. I vaig marxar content com un gínjol. Per fi, els Nueva Vulcano, estan tornant.

Foto: Kenneth Santos

Jordi Daumal

Redactor

Let’s festival: Deluxe + Aiala: Enèrgic savoir-faire

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 8 de febrer de 2020. Sala Salamandra.

Amigues i amics, hi ha concerts i concerts, i amb això no dic res i us ho dic tot.

A mi, que m’agrada la sorpresa, aní venut a la cita de dissabte. El text promocional, algun clip al YouTube… Res més, confiança cega en el talent dels programadors del Let’s. I és que, de debò, no hi ha any en que el festival no hagi contribuït, generosament, al creixement de la meva cultura musical.

Anem al tema: Aiala, primers de la nit, és, al meu entendre, un projecte en creixement. El títol del seu primer llarga durada, Nothing less than art, denota ambició, una ambició que la banda plasma en un bon directe.

Elegant barreja d’estils, on destaca la black music, i referències, que traslladen l’oient a principis dels 90 (New Beginning) per retornar-lo a l’actualitat amb l’autotune i els sintes (In trouble). Tot el repertori fou defensat amb actitud per la jove Jara Aiala i companyia, als que seguirem de ben aprop.

Acte seguit, els Deluxe (no confondre amb la one-man band d’en Xoel López).

Mare meva quin festival lo dels provençals! Un huracà d’energia i bon rotllo 100% contagiós, de principi a fi. Temps feia que, un servidor, no s’ho passava tant bé en un concert. Més enllà de la innegable destresa musical dels integrants (menció especial pel saxofonista, Pépé) hi ha una qüestió de savoir-faire, de posada en escena, de complicitat amb el públic…

Obriren amb Back in Time, una bomba electro-funk mega-ballable, tema, també inicial, del seu celebrat Boys & Girl. A partir d’aquí, un no-parar. Vingueren el hit imparable Get Down, l’homònima Boys & Girl, la llatina Egoraphobia, la suggeridora Leo Messy (sí, amb “y”)… Tot ben amanit i a un ritme vertiginós que donà poc marge a la pausa.

La Liliboy (girl) i la resta (bigotuts boys, “personatges” d’igual calibre al de la vocalista) posaren la Salamandra cap per avall. Clientela satisfeta, cors contents, una nova gran nit a L’H.

Alex Reuss

Redactor

Los Hermanos Cubero + Raquel Lúa: la música és vida

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 1 de febrer de 2020. Auditori Barrades (Let’s Festival)

Hivern vol dir temps de Let’s Festival. I entre el llarg i treballat cartell d’aquesta 15a edició, hi havia una nit especial i compartida per començar el mes de febrer.

Per obrir la vetllada vam gaudir de Raquel Lúa, la cantautora que des del 2017 a L’Ampli li seguim la pista per ser la guanyadora del concurs de joves cantautors/res d’Horta-Guinardó, on ens va deixar captivats. Amb unes poques cançons en va tenir prou per trencar el desglaç de la nit. Una veu imponent. Un talent en creixement. Una timidesa descarada. No us la perdeu, escolteu-la i aneu-la a veure quan pugueu.

I per continuar, els caps de cartell: Los Hermanos Cubero. Vinguts de la Meseta Central castellana, amb bones cançons, personatges, una guitarra sota el braç i una mandolina a l’altre i unes veus que fusionen el seu univers de l’Alcàrria amb influències americanes. Una proposta peculiar, diferent, única.

Van iniciar sols els dos Cubero, el seu particular show per sumar-se més tard dos músics més, un contrabaix i un violí. Tot acústic, doncs l’electricitat estava en les cançons. El repertori es va centrar en el seu darrer disc Quique dibuja la tristeza. Un sentit homenatge d’Enrique Ruiz Cubero a la seva esposa Olga morta fa tres anys. La música no cura, però ajuda a passar processos de dol i això a permès deixar tota una meravellosa obra d’art en cançons. Tristesa, enyorança, pèrdua, desesperació, fan del buit quelcom hermós i atractiu amb un grapat de sentides cançons com Tenerte a mi lado, Que haré el resto de mi vida o la brutal Quisiera poder rezar. Totes signades i interpretades pel mateix Enrique, en un exercici d’honestedat i vida. Un volcà d’emocions i sentiments.

El públic vam sortir de la Sala Barrades amb el cor en un puny, però contents. Que són quatre dies i amb la música condeixen més.

Gerard Birbe

Redactor

Wood + Ultimate Frisbee: il·lusió!

in A PRIMERA FILA

Dimecres 22 de gener de 2020. Heliogàbal. Barcelona

Ara feia força temps que no anava a un concert. I aquest en tenia moltes ganes. Veure com creixen els grups que han passat pel DescoNNecta, concurs de bandes joves que coorganitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, ens fa molta il·lusió. Els Wood van guanyar la primera edició del concurs i, sempre que puc, ho explico.

Van obrir, puntuals, els Ultimate Frisbee. Vaig arribar tard, perquè estava intentant convèncer un nou fitxatge per L’ampli. Esperem que s’incorpori al nostre equip… Va, seguim.

En Tadhg, guitarra i veu, i en Borja, bateria i cors, són, tal i com s’autodefineixen, dos nois fent soroll. Van tocar poca estona, però va ser intens. Van descarregar Landshark, Ssenippah, Traffic, Dandelion, Race me, Teriyaki i van acabar amb una versió de Just like heaven dels The Cure. I, pel mig, van fer una improvisació que voltava entre el free jazz i el trap. Aquest moment, curiós, l’han de treballar una mica més.

I el duet va deixar pas al quintet. Els Wood es van encabir com van poder en el petit espai d’escenari de l’Helio. Els nois de Torelló van descarregar les cançons del seu molt bon disc Okeanos i de l’EP Kath means home.

Als Wood se’ls ha de veure en directe. Com et transmeten la seva energia. Notar la intensitat i virtuosisme com toca la bateria l’Aleix. La química entre en Marc i en Rai, les dues guitarres, l’experimentació de l’Arnau als teclats i la sobrietat d’en Pol, el baixista. I la complicitat entre tots. Ho viuen i es creuen el que fan. I ho fan molt i molt bé! Del seu set list destacaria Salvia, Bad trip, la de tancament del concert Okeanos i una de les seves primeres cançons, quan eren un trio, l’enganxosa We are close.

En serio, aneu a veure’ls en directe. Ho dic seriosament. Us agradarà més o menys la seva música, però la proposta no us deixarà indiferents.

Ah! I per acabar d’arrodonir la vetllada, vaig acabar la nit fent una cervesa i parlant de música amb el gran Jordi “BCore” Llansamà. Per mi, i crec que per tothom, un referent. Van ser només deu minuts, però un aprenentatge magnífic.

Jordi Daumal

Redactor

Alex Reuss

Fotògraf

BCN ITR: Sparks+Aragall+Witt. Nashville banyat pel Mediterrani.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 10 de gener del 2020, Bar Heliogabal

Explica la llegenda que els primers colons que desembarcaren, cap a finals del segle XVIII, a la ribera del riu Cumberland celebraren que havien arribat sans i estalvis tocant el violí i ballant sense parar. D’aquesta manera sonaren les primeres notes de la que, des de llavors, seria coneguda com la Ciutat de la Música: Nashville.

La Tori Sparks hi visqué temps enrere i amb la proposta Barcelona In The Round pretén que l’esperit musical de la capital de Tennessee creui l’Atlàntic per, com ella mateixa, s’hi quedi una temporada a la Ciutat Comtal.

El concepte és simple: Ajuntes a uns quants músics i aquests alternen temes, estils, col·laboracions, sorpreses… Per aquesta quarta edició la Tori convidà en Ramon Aragall i a la Sabina Witt.

Tots tres intercalaren els seus repertoris: sonaren, entre d’altres, el Cold War i el Mama de l’amfitriona, en Ramon se centrà en el seu segon àlbum, Kamikaze. Obrí tranquil, amb Relojes a cero i deixà pel final el que, en paraules seves, és el “hit”, El Primer Intento. En aquest últim l’acompanyà al piano l’Iván Herzog, qui també interpretà en solitari el seu tema Híbrido.

La Sabina, per part seva, ens parlà del seu Crisàlides, un homenatge a les dones silenciades per la història, de Safo fins a l’actualitat, i del que ens oferí Amaro Lagrimar. També comptà puntualment amb l’ajut de l’Oriol Roca al baix.

En definitiva, malgrat les diferències estilístiques, l’experiment obtingué l’efecte desitjat: l’alternança, el bon ambient, la proximitat inevitable i agraïda dels concerts a l’Heliogàbal i, com no, la qualitat de les propostes… Tot plegat feu que, durant una estona, Nashville estigués banyat pel Mediterrani.

Alex Reuss

Redactor