A PRIMERA FILA

Gran Final DescoNNecta 2020

Vila de Gràcia, 19 de desembre de 2020. Lluïsos de Gràcia

Celebrar la final del DescoNNecta 2020 ha estat tota una gesta. No és falta d’humilitat, no, doncs el mèrit recau en tots els que, d’una manera o una altra, hem fet els esforços necessaris per a que, en la situació en la que ens trobem, es poguessin celebrar 4 concerts en unes condicions tècniques i de seguretat més que correctes.

Artistes, públic, tècnics, jurat i organitzadors vam aconseguir tancar una edició complicada però, a la seva manera, única i magnífica.

Sonaren un cop més al Pati de Lluïsos els temes de Remei de Ca la Fresca, Pink Lemon, Alérgicas al Polen i Ariox. Els primers esdevingueren guanyadors de l’Erra Forta (premi per a la promoció de bandes femenines) i els segons de l’eNNa Jove (premi per a la promoció de bandes joves).

El resultat, com sempre, fou fruit de l’aritmètica simple, mitjana dels vots emesos pel públic i el jurat. La conclusió, però, amb la que probablement ens hauríem de quedar és que tots plegats vam adelitar-nos amb quatre propostes extraordinàries que, esperem i desitgem, gaudeixin d’una llarga trajectòria.

Llarga vida a la música, la que no entén de gèneres ni d’edats, que és de tots i per a tots, la que ens alimenta l’ànima i que, en moments com aquest, ens consola i acompanya. I, sempre que sigui possible, en directe.

Semifinal DescoNNecta 2020

A PRIMERA FILA

Vila de Gràcia, 17 d’octubre de 2020. Lluïsos de Gràcia

Per a l’equip de L’Ampli, participar de l’organització del DescoNNecta sempre ha estat una experiència molt especial. No exempta de dificultats, com la immensa majoria d’iniciatives que neixen de la voluntat d’impulsar i recolzar la cultura, però sempre gratificant i agraïda.

Enguany, però, malgrat comptar amb més inscripcions que mai i amb una selecció de 8 magnífiques propostes, les coses no pintaven del tot bé.

Sí, el 2020 serà tristament recordat com l’any de la Covid-19, el de la maleïda pandèmia que tot i a tots ens trastoca. Com no podia ser d’una altra manera el DescoNNecta s’ha hagut d’adaptar a una situació incerta i de canvi constant.

I malgrat tot, creiem, la vetllada del passat dissabte 17 fou memorable. Sobretot pel nivell de les i els joves músics que hi actuaren però també, i molt especialment, perquè malgrat les dificultats vam aconseguir entre totes i tots (artistes, tècnics, públic, col·laboradors i organització) que l’acte es dugués a terme de forma fluïda, agradable i, per descomptat, segura.

Al patí dels Lluïsos sonaren els temes de Remei de Ca la Fresca, Alérgicas al Polen, Pink Lemon, Fuzzy Eyes, Violet Mistake, Ariox, Romantica II i Somiattruites.

Propostes molt diferents que no van posar les coses gens fàcils al jurat. Finalment l’aritmètica simple dels vots va decantar la balança cap a 4 d’elles: 2 que participaran a la final per provar d’endur-se el Premi Erra Forta (Remei de Ca la Fresca i Ariox) i 2 més que ho faran per fer-se amb el premi eNNa Jove (Alérgicas al Polen i Pink Lemon).

Felicitem, com no pot ser d’una altra manera, als escollits sense desmerèixer el talent i l’esportivitat de la resta de participants. Estem molt contents i orgullosos de que totes i tots plegats passin a formar part de la història del DescoNNecta.

Gràcies!

Marialluïsa: quan t’arribin bons moments, agafa’ls i que passin lents

A PRIMERA FILA

Molins de Rei, 26 de setembre de 2020. Festa Major

Que millor després d’un bon sopar de Festa Major que prendre’s una bona infusió de marialluïsa? Les seves propietats faciliten la digestió, és antioxidant, antibacterià i no sé quant anti més, ah si, i carminativa (paraula que sempre m’ha fet gràcia), ja buscareu que vol dir. Bona elecció doncs, no? Alguna cosa calentona per una de les primeres nits fredes de la tardor.

Aquest passat 26 de setembre i dintre de les activitats de la Festa Major de Molins de Rei, els Marialluïsa ens van portar el seu primer LP És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) i que per fi ens han pogut tocar en directe (es veu que hi ha una pandèmia que ho ha paralitzat tot). Els igualadins continuen amb un bon camí marcat, i que els va portar a entrar amb força dintre del moviment del pop metafísic després del seu primer EP Pren-t’ho amb calma (Bankrobber, 2019). Sons onírics i atmosfèrics per acompanyar a lletres que parlen de somnis, desitjos, d’aprofitar i valorar els bons moments i com no, de l’amor. Bon grup, bon concert, bona música i molt bon so (felicitats al tècnic).

Molins de Rei ha tornat a obrir la porta als concerts i a la música en directe, a la cultura al cap i a la fi. Una porta que sembla que continua rascant a terra, amb aquell soroll desagradable que fa quan no s’obre bé, però que entre tots hem d’intentar fer-ho, passar-hi l’escombra, fer una bona neteja i que tot torni a funcionar, amb mesures, amb mascaretes, amb gel hidroalcohòlic, o amb barrets si fa falta. No ens ha d’espantar o fer mandra el fet de veure aquelles cadires separades, amb un munt de recomanacions que més aviat tiren enrere que no animen. (no bar, no fumar, no moure cadires…), però ens hi hem de posar-hi tots per continuar gaudint d’una de les coses que més ens agrada, que és escoltar música en directe.

Josep Ma. Català

Redactor

Cesk Freixas + Laia Llach: tenen la nit, un destí i un desig que crema

A PRIMERA FILA

Barcelona, 02 de juliol. Recinte Modernista de Sant Pau

Els mesos sense erra no poden ser mesos sense concerts. Aquest any ha costat més que normalment, però tothom qui ens vam reunir dijous al Recinte Modernista de Sant Pau, igual que l’avi Antoni, sabíem bé que els somnis es fan a mà. La música en directe se’n sortirà segur, i serà gràcies als artistes amb somnis com en Cesk Freixas i la Laia Llach.

Un Cruïlla XXS en una cruïlla del S.XX. Un concert petit amb cantautors de butxaca. Tot quadrava des d’abans de començar, ho veieu? I és que si amb una o dues guitarres n’hi ha prou per arribar-te tan al fons, no calen escenaris on hi càpiguen més instruments. I paro aquí perquè crec que se’m deurien enganxar massa la lírica d’en Cesk o la sensibilitat de la Laia.

Anem al tema. Quan es va presentar el format especial del festival, van assegurar que serviria per a descobrir l’enorme potencial del talent de casa, i estic segur que ho deurien dir pensant en la Laia Llach. Hòstia, quina veu! Si te’n recordes del dia que vas descobrir les Neddermann, creu-me que t’hauries sentit igual. Va presentar-se amb la cançó Campelles, dedicada al seu poble, cantant “jo tinc la nit, un destí i un desig que crema”. I no mentia, perquè té les tres coses.

Les cercaviles solen anunciar l’inici d’una festa. Segur que l’estiu passat ella no s’ho imaginava, però la versió de Cercavila amb la que es va presentar a Instagram – és urgent seguir-li la pista – ja estava anunciant-nos que celebraríem, i molt, el descobriment d’aquesta nova veu en català. Després dels nans i els gegants, van recórrer pels carrerons de Sant Pau també La Pluja, Mai ha estat fàcil i 9 de febrer. Totes elles són composicions pròpies de la Laia i tan de bo tinguem la possibilitat d’escoltar-les aviat també des de casa.

Cesk Freixas va recitar el Pregó per reprendre la festa major del retorn de la música en directe. I què millor que una guitarra per sentir-se a prop de l’amor del seu públic? És un amor que l’acompanya des de fa temps, com a mínim des de fa 10 anys. I és que aquest any estem d’efemèride del llançament de La Petita Rambla del Poble Sec. Per celebrar-ho, ha publicat un EP de 3 cançons (amb Txarango, Suu i la Laia Llach) molt recomanable per a nostàlgics. Com que el concert n’estava ple, no fer la Rambla hauria estat com un ball que no té orquestra.

Entre els versos i els camins de guitarres, a les cançons d’en Cesk Freixas sovint s’hi creuen el pessimisme de les lletres protesta amb l’optimisme dels ritmes i melodies. Ell ho accepta i ho atribueix a la seva condició de cantautor, però la veritat és que el seu últim disc s’ha vestit de vitalitat i és un bon remei per alegrar-nos un estiu amb menys festes majors que de costum. Que el públic coregés “ja fa temps que estem tocant el fons” és només una mostra de les ganes que en tenim. I el que també tenim són dos cantautors que sembla que seguiran fent moltes coses junts. Tan de bo, perquè el que tenen ells és la nit, un destí i un desig que crema, i en un estiu com el que ve, no ens podem permetre deixar passar cap festa major. Tampoc les seves!

Joan Serra

Redactor

El Gabinete del Dr. Caligari amb banda sonora en directe de Toundra: acompanyant a Cesare

A PRIMERA FILA

Barcelona, 7 de març. Aribau Multicines.

Jo mai m’he considerat un cinèfil. M’agrada anar al cine a veure pel·lícules, com també de tant en tant ho faig a la televisió i ara, últimament, en els canals de pagament que hi ha. Però no he sigut mai dels que he anat a veure solament cintes de l’Europa de l’est, asiàtiques o independents, menyspreant les comercials, i dintre del meu catàleg la veritat és que tampoc hi ha hagut pel·lícules mudes de principis del segle XX, de les quals les úniques referències que tenia eren les que feien el dissabte a la tarda per la televisió del Charles Chaplin o Buster Keaton (com sempre us dic, un ja té uns anys). He vist el que m’ha vingut de gust igual que he fet amb la música. Pel que quan vaig veure el projecte que van impulsar els Toundra de posar música a una pel·lícula de l’any 1920 em va picar la curiositat. Qualsevol cosa en què el grup madrileny s’hi involucri m’interessa i em dóna garanties que serà bo.

El procés va ser: primer comprar les entrades i després mirar que coi era allò de El Gabinete del Doctor Caligari (Robert Wiene, 1920). I a partir d’allí m’he fet quasi un expert en cinema expressionista alemany. Un article em va portar a un altre i una pel·lícula a un altre. Que addictiu és això de la internet.

Amb l’aforament de la gegantina sala 5 dels Aribau Multicines ple, el quartet va anar acompanyant amb la seva música les imatges i les explicacions que et guien per la pel·lícula. Van anar donant-li forma als decorats quasi infantils, amb xemeneies, finestres i camins deformats, a la sobreactuació que els personatges han de fer per compensar la falta de so. Van guiar a Cesare, el personatge somnàmbul, a cometre actes en contra de la seva voluntat. Van endurir o suavitzar les faccions del visionari Dr. Caligari, que per tal d’afirmar la seva teoria, que és manipular sense pietat a l’esser dorment, al que l’obliga a fer el que ell vol, per molt irracional que sigui. Al cap d’uns quants anys Hitler pujaria al poder i portaria a Alemanya a una altra guerra, podria ser més premonitòria la reflexió?

Toundra ha aconseguit que no et distreguis gens de les imatges. No han fet una banda sonora, sinó que ha barrejat sàviament el mestratge que tenen de fer peces musicals sense paraules amb una pel·lícula a la que si haguéssim escoltat en algun moment un sol mot, tota la màgia s’hagués trencat. Llàstima que amb una mica més d’una hora ja érem al carrer, però ja ho diuen, no? Curt i bo…

Il·lustració: Riki Blanco

Josep Ma. Català

Redactor

Núria Graham: The unquiet woman.

A PRIMERA FILA

Barcelona, 27 de febrer del 2020. Sala Apolo.

El 1933 el novel·lista Maurice Walsh publica una historieta amb ganxo al magazín Saturday Evening Post. A principis dels 1950’s, en John Ford, aprofita el text per fer la pel·lícula homònima. Amb aquesta guanya el seu quart i últim Oscar al millor director.

The Quiet Man, un film que destaca per la seva exuberant fotografia del paisatge irlandès, una bella representació en Technicolor criticada, justament, pel seu retrat “idealitzat” i “poc realista”.

Fugiu, doncs, d’aquelles enganyoses imatges si preteneu viatjar mentalment a la inspiradora Connemara de la Núria Graham tot escoltant el seu darrer treball discogràfic, Marjorie. No hi trobareu costumismes, folklore mal entès o senyors alegres fumant en pipa, però sí un univers captivador ple de llum, malenconia i històries personals.

Malgrat el nerviosisme confés, que no evident, de la vigatana, la presentació del disc a l’Apolo, dins el marc del Guitar BCN 2020, fluí magníficament en un clima d’intimitat infreqüent en sales tan plenes.

El repertori, com és normal, es fonamentà en l’últim àlbum amb visites puntuals, sobre tot, al Does It Ring a Bell?, amb temes com Peaceful Party People From Heaven o Cloud Fifteen.

Del nou material ens quedem amb tot, però especialment amb Connemara, Heat Death (que a qui escriu li té el cor robat), Another Dead Bee i Toilet Chronicles.

El directe anà rodat fins el punt de fer-se curt (bon senyal). Una gran posada de llarg, immillorable tret de sortida d’una gira que promet ser llarga.

Enric Trepat

Fotògraf

Alex Reuss

Redactor

Wood + Maat: motivació per la música

A PRIMERA FILA

Barcelona, 28 de febrer de 2020. Kasal de Joves de Roquetes

Els del DescoNNecta, el concurs de bandes joves que organitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, estàvem molt contents quan vam veure el concert programat al Kasal de Joves de Roquetes. Hi tocaven els Wood, guanyadors de la primera edició del concurs, i els Maat, guanyadors de la quarta edició. I, evidentment, com a organització d’un concurs de bandes joves, veure com les bandes participants van progressant, ens fa immensament feliços.

Em vaig apropar a l’hora del concert al Kasal. I, a l’entrada del centre, em vaig trobar en Marc, en Rai, en Pol, l’Arnau i en Jimmy, els cinc nanus de Torelló. Els va sorprendre veure’m. I a mi em va fer, com cada vegada que els veig, molta il·lusió. Anava a menjar alguna cosa. Jo vaig entrar cap a dins i, la mateix il·lusió que em va fer veure els Wood, vaig tenir la mateixa quan vaig poder saludar als Maat. L’Anthony, en Josseth, l’Anna i en Bryan s’estaven preparant per començar el concert.

Sincerament, no hi havia molta gent. Però són bandes que els hi agrada tocar i, independentment de si hi ha moltes o poques persones, la seva motivació per tocar és màxima.

Els Maat van tocar les cançons que tenen penjades al seu bandcamp (i un parell les tenen a Spotify), entre elles, Blue, White Noise o Sed de hambre. I van acabar amb 1943. D’aquesta última en van fer un videoclip molt ben parit. Mireu-lo a aquí.

Després de la descarrega de postrock dels barcelonins, va ser el moment dels de Torrelló. Els Wood van tocar el gran gruix de les cançons del seu primer molt bon disc Okeanos. I ho van deixar tot a dalt l’escenari. No m’estendré més, perquè ja en vam parlar fa poc del seu concert a l’Heliogàbal. Van ser dos concertassus! Els dos grups són molt i molt bons! I per només 5 euros es podia gaudir d’un divendres de bona música. I, només em va saber greu que no hi hagués molta més gent, perquè recolzar la cultura i la música en directe no només és anar a un concert dels U2, els Coldplay o la Rosalía. Ah! I quan aquestes bandes omplin sales i us quedeu sense entrades per anar-hi, jo us ho refregaré per la cara i us diré: hi podríeu haver anat quan començaven per cinc euros. I, seguidament afegiré: foteu-vos!

Jordi Daumal

Redactor

Mamita Papaya: it’s a great band, it’s a fruit band!

A PRIMERA FILA

Dissabte 29 de febrer de 2020. Sidecar. Barcelona

Imaginin-se els lectors en una petita i fosca clariana d’una selva tropical. El cel es comença a tenyir de vermell i llavors ho veuen clar: això és la fi del món i aquesta és la seva última festa. Siguin benvinguts l’alcohol i el foc, els crits de goril·les en zel i els udols de llops. Siguin benvingudes també les pinyes i els cocoteros, les cerveses i els mojitos, en una original fusió entre l’infern i el paradís. Benvingudes i benvinguts a un concert dels Mamita Papaya.

En el preludi d’aquesta fi del món, els Naked Family van escalfar bé l’ambient. A mi, que no els coneixia, em van sorprendre amb cançons com Samba i Oh Dulce Alegría, que en certs moments me’n van fer venir al cap alguna dels Beatles més psicodèlics i experimentals. En acabar, van presentar al següent grup amb un tremendo “it’s a great band, it’s a fruit band”.

Abans m’he oblidat de dir que en la selva tropical i tribal dels Mamita Papaya també hi tenen un guèiser. En concret, el guèiser de cervesa que Pablo Caraballo, veu principal de la banda, va disparar amb la boca per donar el tret de sortida al seu concert. Brutal inici amb el mateix Pablo cantant la primera cançó des de baix de l’escenari. Després, van alternar temes del seu nou EP (MindFruitness) amb alguns del seu àlbum debut (La Fruta Vida), i fins i tot van tenir temps de presentar una cançó nova titulada No Llores como el Agua.

Amb Pablo Caraballo baixant un altre cop de l’escenari, Zorra Trueno i el vermell de la Sidecar, es va arribar al punt més infernal de la nit. Des d’aquell moment, la banda va encadenar Frigopie, Gritan los Grillos i Aguacate, les meves preferides del nou EP. Això sí, passant per l’electrònica tropical de Calasaña, la nova platja de Madrid. Per presentar el seu últim llançament van oblidar-se de tots els instruments – no calien – per centrar-se únicament en la festa, a la que van convidar també al raper Willie Bahía.

El concert i el món es van acabar amb tothom corejant Juanito Limón i amb Música Bombasa en mig del públic en acústic, apel·lant als seus inicis i fins i tot fent una picada d’ullet a la rumba catalana. Ara, la seva gira segueix de moment tornant a Madrid. Com els 29 de febrer, no sé si tornaran per Barcelona aviat però, si en teniu l’oportunitat, visiteu la seva selva tropical!

Foto: Eva Peran

Joan Serra

Redactor

Nueva Vulcano: estan tornant!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 22 de febrer de 2020. Sala VOL

El dissabte de Carnaval vaig tenir la sort d’anar a l’assaig amb públic de les noves cançons dels Nueva Vulcano. Feia dos anys i mig del seu últim concert, que vam tenir la sort de gaudir en el marc de la final del DescoNNecta 2017, concurs que coorganitzem juntament amb els Lluïsos de Gràcia.

Jo vaig anar-hi a la segona sessió, perquè a les sis de la tarda, van fer el primer assaig. Van començar tard, entre pitos i flautes, una hora tard. Tenia mono d’un concert dels Nueva Vulcano. Les noves cançons em van semblar una bona continuació del seu notable últim disc Novelería. No sé si els noms de les cançons són els correctes, només tinc clar algunes, perquè en algun moment, els artistes les van mencionar: amb la que van obrir el concert, Eucalipto, perquè ho va dir l’Artur; la segona del set list Disney, per la foto de Frozen i perquè ho va dir, al final, l’Albert. Guerra y paz, per l’anècdota que va explicar l’Artur. I Tramuntana, que ho va cridar un del públic. Segur que era un amic de la banda, perquè n’hi havia molts.

Van tocar quinze noves cançons. Totes de l’estil dels NV. Ja tinc ganes de poder-les escoltar en bucle.

Van acabar fent un homenatge al seu segon disc Juego entrópico, tocant Sagrada Família, El día de mañana, Las cosas y las casas i El río suena. Per contracte, no van poder fer més cançons que l’assaig de les sis. I vaig marxar content com un gínjol. Per fi, els Nueva Vulcano, estan tornant.

Foto: Kenneth Santos

Jordi Daumal

Redactor

Let’s festival: Deluxe + Aiala: Enèrgic savoir-faire

A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 8 de febrer de 2020. Sala Salamandra.

Amigues i amics, hi ha concerts i concerts, i amb això no dic res i us ho dic tot.

A mi, que m’agrada la sorpresa, aní venut a la cita de dissabte. El text promocional, algun clip al YouTube… Res més, confiança cega en el talent dels programadors del Let’s. I és que, de debò, no hi ha any en que el festival no hagi contribuït, generosament, al creixement de la meva cultura musical.

Anem al tema: Aiala, primers de la nit, és, al meu entendre, un projecte en creixement. El títol del seu primer llarga durada, Nothing less than art, denota ambició, una ambició que la banda plasma en un bon directe.

Elegant barreja d’estils, on destaca la black music, i referències, que traslladen l’oient a principis dels 90 (New Beginning) per retornar-lo a l’actualitat amb l’autotune i els sintes (In trouble). Tot el repertori fou defensat amb actitud per la jove Jara Aiala i companyia, als que seguirem de ben aprop.

Acte seguit, els Deluxe (no confondre amb la one-man band d’en Xoel López).

Mare meva quin festival lo dels provençals! Un huracà d’energia i bon rotllo 100% contagiós, de principi a fi. Temps feia que, un servidor, no s’ho passava tant bé en un concert. Més enllà de la innegable destresa musical dels integrants (menció especial pel saxofonista, Pépé) hi ha una qüestió de savoir-faire, de posada en escena, de complicitat amb el públic…

Obriren amb Back in Time, una bomba electro-funk mega-ballable, tema, també inicial, del seu celebrat Boys & Girl. A partir d’aquí, un no-parar. Vingueren el hit imparable Get Down, l’homònima Boys & Girl, la llatina Egoraphobia, la suggeridora Leo Messy (sí, amb “y”)… Tot ben amanit i a un ritme vertiginós que donà poc marge a la pausa.

La Liliboy (girl) i la resta (bigotuts boys, “personatges” d’igual calibre al de la vocalista) posaren la Salamandra cap per avall. Clientela satisfeta, cors contents, una nova gran nit a L’H.

Alex Reuss

Redactor