A PRIMERA FILAPàgina 2

Los Hermanos Cubero + Raquel Lúa: la música és vida

L’Hospitalet de Llobregat, 1 de febrer de 2020. Auditori Barrades (Let’s Festival)

Hivern vol dir temps de Let’s Festival. I entre el llarg i treballat cartell d’aquesta 15a edició, hi havia una nit especial i compartida per començar el mes de febrer.

Per obrir la vetllada vam gaudir de Raquel Lúa, la cantautora que des del 2017 a L’Ampli li seguim la pista per ser la guanyadora del concurs de joves cantautors/res d’Horta-Guinardó, on ens va deixar captivats. Amb unes poques cançons en va tenir prou per trencar el desglaç de la nit. Una veu imponent. Un talent en creixement. Una timidesa descarada. No us la perdeu, escolteu-la i aneu-la a veure quan pugueu.

I per continuar, els caps de cartell: Los Hermanos Cubero. Vinguts de la Meseta Central castellana, amb bones cançons, personatges, una guitarra sota el braç i una mandolina a l’altre i unes veus que fusionen el seu univers de l’Alcàrria amb influències americanes. Una proposta peculiar, diferent, única.

Van iniciar sols els dos Cubero, el seu particular show per sumar-se més tard dos músics més, un contrabaix i un violí. Tot acústic, doncs l’electricitat estava en les cançons. El repertori es va centrar en el seu darrer disc Quique dibuja la tristeza. Un sentit homenatge d’Enrique Ruiz Cubero a la seva esposa Olga morta fa tres anys. La música no cura, però ajuda a passar processos de dol i això a permès deixar tota una meravellosa obra d’art en cançons. Tristesa, enyorança, pèrdua, desesperació, fan del buit quelcom hermós i atractiu amb un grapat de sentides cançons com Tenerte a mi lado, Que haré el resto de mi vida o la brutal Quisiera poder rezar. Totes signades i interpretades pel mateix Enrique, en un exercici d’honestedat i vida. Un volcà d’emocions i sentiments.

El públic vam sortir de la Sala Barrades amb el cor en un puny, però contents. Que són quatre dies i amb la música condeixen més.

Gerard Birbe
Redactor

Wood + Ultimate Frisbee: il·lusió!

Dimecres 22 de gener de 2020. Heliogàbal. Barcelona

Ara feia força temps que no anava a un concert. I aquest en tenia moltes ganes. Veure com creixen els grups que han passat pel DescoNNecta, concurs de bandes joves que coorganitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, ens fa molta il·lusió. Els Wood van guanyar la primera edició del concurs i, sempre que puc, ho explico.

Van obrir, puntuals, els Ultimate Frisbee. Vaig arribar tard, perquè estava intentant convèncer un nou fitxatge per L’ampli. Esperem que s’incorpori al nostre equip… Va, seguim.

En Tadhg, guitarra i veu, i en Borja, bateria i cors, són, tal i com s’autodefineixen, dos nois fent soroll. Van tocar poca estona, però va ser intens. Van descarregar Landshark, Ssenippah, Traffic, Dandelion, Race me, Teriyaki i van acabar amb una versió de Just like heaven dels The Cure. I, pel mig, van fer una improvisació que voltava entre el free jazz i el trap. Aquest moment, curiós, l’han de treballar una mica més.

I el duet va deixar pas al quintet. Els Wood es van encabir com van poder en el petit espai d’escenari de l’Helio. Els nois de Torelló van descarregar les cançons del seu molt bon disc Okeanos i de l’EP Kath means home.

Als Wood se’ls ha de veure en directe. Com et transmeten la seva energia. Notar la intensitat i virtuosisme com toca la bateria l’Aleix. La química entre en Marc i en Rai, les dues guitarres, l’experimentació de l’Arnau als teclats i la sobrietat d’en Pol, el baixista. I la complicitat entre tots. Ho viuen i es creuen el que fan. I ho fan molt i molt bé! Del seu set list destacaria Salvia, Bad trip, la de tancament del concert Okeanos i una de les seves primeres cançons, quan eren un trio, l’enganxosa We are close.

En serio, aneu a veure’ls en directe. Ho dic seriosament. Us agradarà més o menys la seva música, però la proposta no us deixarà indiferents. 

Ah! I per acabar d’arrodonir la vetllada, vaig acabar la nit fent una cervesa i parlant de música amb el gran Jordi “BCore” Llansamà. Per mi, i crec que per tothom, un referent. Van ser només deu minuts, però un aprenentatge magnífic.

Jordi Daumal
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

BCN ITR: Sparks+Aragall+Witt. Nashville banyat pel Mediterrani.

Barcelona, 10 de gener del 2020, Bar Heliogabal

Explica la llegenda que els primers colons que desembarcaren, cap a finals del segle XVIII, a la ribera del riu Cumberland celebraren que havien arribat sans i estalvis tocant el violí i ballant sense parar. D’aquesta manera sonaren les primeres notes de la que, des de llavors, seria coneguda com la Ciutat de la Música: Nashville.

La Tori Sparks hi visqué temps enrere i amb la proposta Barcelona In The Round pretén que l’esperit musical de la capital de Tennessee creui l’Atlàntic per, com ella mateixa, s’hi quedi una temporada a la Ciutat Comtal.

El concepte és simple: Ajuntes a uns quants músics i aquests alternen temes, estils, col·laboracions, sorpreses… Per aquesta quarta edició la Tori convidà en Ramon Aragall i a la Sabina Witt.

Tots tres intercalaren els seus repertoris: sonaren, entre d’altres, el Cold War i el Mama de l’amfitriona, en Ramon se centrà en el seu segon àlbum, Kamikaze. Obrí tranquil, amb Relojes a cero i deixà pel final el que, en paraules seves, és el “hit”, El Primer Intento. En aquest últim l’acompanyà al piano l’Iván Herzog, qui també interpretà en solitari el seu tema Híbrido.

La Sabina, per part seva, ens parlà del seu Crisàlides, un homenatge a les dones silenciades per la història, de Safo fins a l’actualitat, i del que ens oferí Amaro Lagrimar. També comptà puntualment amb l’ajut de l’Oriol Roca al baix.

En definitiva, malgrat les diferències estilístiques, l’experiment obtingué l’efecte desitjat: l’alternança, el bon ambient, la proximitat inevitable i agraïda dels concerts a l’Heliogàbal i, com no, la qualitat de les propostes… Tot plegat feu que, durant una estona, Nashville estigués banyat pel Mediterrani.

Alex Reuss
Redactor

Pau Vallvé: elèctric, polaritat positiva.

Barcelona, 20 de desembre del 2019. L’Auditori.

Senyores i senyors, tenim un anunci important a fer: en Pau Vallvé és un home feliç!

El loser que portava a dins (com ell mateix s’havia definit en èpoques passades) s’ha adormit i tot apunta a que estarà hivernant durant un temps indefinidament llarg.

Prova d’això és el seu últim treball Life Vest Under Your Seat que vàrem poder gaudir a la sala Tete Montoliu de l’Auditori.

Llums estroboscòpics a l’escenari acompanyaren les cançons del més elèctric dels seus treballs, sense oblidar el repàs important que també va fer d’anteriors temes, alguns dels quals formen ja part de la banda sonora dels que seguim des de fa anys la seva evolució.

En Pau feliç, en Pau tiet, en Pau enamorat… ens agrada molt, i si mai torna l’època més fosca i tal com diu la cançó En Càmara Lenta“la gent del públic t’estarà animant”.

Ma. Carme Montero
Red./Fotòg.

Pinpilinpussies + Cala Vento, vendaval sonor!

2019-12-22 Nova Jazz Cava de Terrassa 20 h

Avui toca allunyar-se del barnacentrisme cultural C-58 enllà, ens esperen les Pinpilinpussies i els Cala Vento a la Nova Jazz Cava de Terrassa. La cocapital del Vallès Occidental atesora a la Nova Jazz Cava una de les millors programacions de jazz del país però avui ens hi desplacem per tancar el cicle Terrassa Música Moderna. Enguany per aquest cicle hi ha passat el bo i millor de l’escena actual, i com canten els Oques Grasses…sta guai!, sta guai!

Obren foc les Pinpilinpussies, o conys de papallona en l’idioma de Fabra, i que si no fos per l’exotisme de barrejar l’euskera i l’anglès el nom podria entrar per mèrits propis al llistat dels 350 noms de grups espanyols més estranys.

Als Cala Vento se’ls considera una rara avis per la seva formació de bateria, guitarra i veu, les Pinpilinpusssies en són la versió femenina. Encara no és massa habitual trobar una bateria castigant els bombos, les Pinpilinpussies sorprenen per la versatilitat de les seves dues components que s’intercanvien posició i instruments per completar el show gairebé al 50%. I aquesta versatilitat ens deixa regust de doble concert, la veu i la interpretació canvien, donant com a resultat una més àmplia varietat de registres. Aquest 2019 han editat un EP i estan treballant en el seu primer àlbum, i no m’estranyaria veure-les ben aviat programades en el cartell d’algun dels festivals de renom, doncs defensen amb ofici la seva proposta fresca i poderosa.

Sense massa temps per reaccionar i com si fos la tramuntana bufant, entren els Cala Vento en vendaval. N’hem sentit a parlar de la presència escènica i de la intensitat dels concerts d’aquest duet empordanès que els ha portat amb només tres àlbums publicats, a tocar per mig món i a festivals com el Cruïlla i el Vida. Lletres properes interpretades en un directe sense trampa ni cartró, aquí l’Autotune ni està ni se l’espera.

I el concert passa per instants d’un cert brutalisme sonor que castiga la veu però que compensa amb escreix per la intensitat i l’emoció. Els Cala Vento, en directe, ens han semblat una proposta per connectar amb la forma més divertida i experiencial del so d’una banda sense filtres, en definitiva pura diversió!

Xavi Gimeno
Redactor

The New Raemon elèctric i amb banda: entre la mitologia i l’espai

Barcelona, 5 de desembre del 2019. Sala [2] de l’Apolo

Entrar a Barcelona la tarda-nit anterior a un pont de tres dies és una sensació curiosa, vas al contrari de quasi tothom. Veure els cotxes fent cua per sortir de la ciutat, és com mirar una d’aquelles pel·lícules catastrofistes en què la gent es queda inútilment encallada a la carretera i, que finalment, no podran anar enlloc. Jo, al contrari, vaig molt tranquil cap a un concert, i avui penso més que mai que el nom de la sala és dels més encertats.

The New Raemon elèctric i amb banda, tanca el cercle del seu últim treball Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018) en la Sala [2] de l’Apolo. Apolo era fill de Zeus i un dels déus més influents i venerats de la mitologia grega. I també va donar el nom a un programa aeroespacial, entre el que hi havia la nau que va portar a l’home a la lluna (l’11), i la del no menys famós “Houston, we have a problem” (el 13). New Raemon, deus, naus espacials…que t’has pres avui Josep Maria?

Doncs molt senzill, el concertàs que es va marcar aquest passat dijous el sr. Ramón Rodríguez, maresmenc de pro, i la seva super-mega banda (més la Laia Alsina), està a cavall entre la mitologia i la lluna. Cançons com Cíclope, En el centro del baile, Wittgenstein, Charlestón, Cielos estrellados, Reina del amazonas, El Yeti, Tú, Garfunkel, La cafetera… van anar caient sobre nosaltres com ho fan els perseids durant el mes d’agost. Has de ser ràpid per poder-les veure, però un cop ho has fet, aquella imatge, ja et queda per sempre gravada en els ulls. En aquest cas, la música i les lletres ens quedaran marcades durant un llarg temps en el nostre cervell, i faran que desitgem escoltar ja el 7è treball que ha començat a cuinar per terres andaluses.

Segur que entre la crònica escrita pel company Gerard de The New Raemon quan va tocar al Let’s ara fa una mica més de mig any i la meva, ens han passat moltes coses, però l’admiració que li tenim no ha canviat gens. Poques coses puc afegir a les moltes altres cròniques que ja s’han fet després de tots els bolos que porten. Escoltar a uns treballadors de la música, com van millorant les cançons concert a concert, veure com la maquinària es va greixant fins que funciona a la perfecció, és un autèntic luxe que solament podem gaudir els que anem a concerts.

I com sempre, donar les gràcies a Subterfuge per acreditar-nos i a la Sala Apolo per solucionar un petit problema que vam tenir.

Josep Ma. Català
Redactor

Raquel Lúa: amor a borbotones

Barcelona, 29 de novembre de 2019. CC Matas i Ramis.

L’èxit planetari de Once induí en John Carney a intentar repetir la fórmula el 2013 amb Begin Again.

Un productor musical, en Dan (Mark Ruffalo), vella glòria ara defenestrat per la indústria discogràfica, intenta fer renàixer la seva carrera gràcies a la Gretta (Keira Knightley), una tímida i jove músic a la que descobreix en una sessió de micro obert en un bar.

Mentre l’escolta per primer cop, com a bon productor, comença a entreveure’n el potencial i, en la seva imaginació, afegeix a la veu i guitarra tota una sèrie d’arranjaments musicals.

Si em pregunteu l’opinió us diré que el film és una merda com un piano, malgrat que l’exercici mental mostrat és prou gràfic.

Res semblant passà pel meu cap quan el 2017, com a membre del jurat del 18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó, “descobrí” la Raquel Lua. Observí, llavors, com rajava d’aquell cos menut una potent i harmoniosa veu, acompanyada en perfecta comunió per la virtuositat de l’Amaia Miranda a les cordes. Vot per elles.

Ara bé, passat pel sedàs del treball en equip i de la producció, la proposta de la Raquel ha mutat considerablement. Això (coses del cervell) rescatà de la meva memòria l’escena dalt mencionada.

El concert del passat divendres (dins el circuït Barcelona Districte Cultural) fou mostra d’aquest meravellós procés creatiu que neix de sumar talent. Germina, per tant, la llavor plantada temps enrere que, sense perdre allò nuclear, esdevé quelcom prou diferent.

Preciosa y el Aire obrí el recital fent evident, de bon inici, la metamorfosi. Amb l’actual formació (incorporats en Yeray Hernández a la guitarra, en Marco Boi al contrabaix i en Xoan Sánchez a la percussió) desgranà l’àlbum Ruegos y demàs, oferint un repertori que defuig de l’experimentació musical per a refugiar-se en sonoritats de tall clàssic, aigües on tota la tripulació navega a la perfecció.

L’actuació comptà amb les extraordinàries col·laboracions de la Sandra Bautista, que s’afegí a Mise en Abyme, i de la saxofonista Eva Fernández que ho feu a Veo, veo.

I malgrat tot, val a dir, el tema més esperat i corejat pel públic fou, justament, el que ens retornà al format embrionari. L’homònim Ruegos y demás, en un preciós tête-à-tête Raquel/Amaia, esdevingué mostra indiscutible de que l’essència brilla per si sola.

Agraí finalment l’artista, amb una inalterada naturalitat, l’“amor a borbotones” rebut, al llarg de la vida, de familiars, parella, amics i públic. Un amor que, intuïm, cultiva amb personalitat i ofici i que esperem l’acompanyi per molt de temps.

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

Gran final DescoNNecta 2019: Maat, Redfall Haze + Guillem Roma

Dissabte, 16 de novembre de 2019. Lluïsos Teatre.

La final començà, com manen els cànons, amb un pèl de retard. La cua per recollir les butlletes de votació era llarga.

Resolt aquest aspecte, preparats dalt l’escenari, els Maat començaren a tocar. Formació al complet: Anthony Paz i Josseth Flores a les guitarres, en Bryan Amagaña a la bateria i l’Anna Castells al baix (aquesta última no pogué assistir a la semifinal). La banda encarà amb ambició el recital, fent gala d’una gran actitud i d’un virtuosisme que casa perfectament amb el post-rock instrumental que practiquen. Sonaren els temes Blue, Ayahuasca, Haru, Wizard, Sed de hambre, Lahia, Fuber, tancant amb 1943 i una bona dosi de distorsió.

Seguidament arribà el torn dels RedFall Haze. En Joe Hidalgo (cantant), l’Adrià Barranco (guitarra), la Marina Martínez (baix), la Meritxell Serisier (teclats) i en Pol Herrero (bateria) no es quedaren enrere en quant a actitud i presència escènica. Saberen guanyar-se al públic (al seu i a l’altre) i aconseguiren embolcallar-lo amb el seu rock progressiu. El set list defensat fou Modern Wasteland, Stuck in our own world, Spacing out, Binary jungle, Three make a crowd i Variety show.

I així arribà el moment de votar. El públic diposità el seu vot a l’urna i el jurat es retirà a deliberar.

Mentrestant en Guillem Roma, acompanyat de la seva germana Marta al violoncel (i segona veu), oferí als presents un generós tastet del seu ampli repertori: Anaren caient peces de l’Oxitocina, Nòmades, Connexions i, per descomptat, del ser darrer treball, La constant i la variable. La química entre els germans traspuà màgia, una màgia que embadalí els allà presents, entregats (amb deliciosos silencis, rialles, cants) a un regal que tindrem gravat als nostres caps, ulls i cor durant molt temps. Una joia.

Ponderats el recompte de vots i les puntuacions atorgades pel jurat només restà fer públic el resultat. Correspongué a l’organització, Lluïsos de Gràcia i L’Ampli, fer l’anunci: Maat és la banda guanyadora del DescoNNecta 2019. El marge fou ajustat, el que evidencià l’alt nivell d’ambdues propostes.

Amb tot plegat podem dir que, malgrat els múltiples entrebancs, la final esdevingué un oasi, un moment d’evasió en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies, Maat, Redfall Haze i Guillem i Marta Roma per participar en aquest projecte. Fins sempre!

Semifinal DescoNNecta 2019: Maat + Redfall Haze

Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Pati dels Lluïsos de Gràcia

El concurs DescoNNecta, organitzat conjuntament entre els Lluïsos de Gràcia i L’ampli, es veié novament afectat pel conflicte polític.

Si en el 2017 fou a causa de la condemnable actuació policial del primer d’octubre, enguany ho ha estat per les accions en resposta a la sentència injusta del procés.

Les semifinals passaren a ser “La semifinal” en tant que el divendres 18 d’octubre hi havia convocada vaga general.

Jems i Bright Joy, ambdues bandes de fora de Barcelona, no trobaren factible i/o convenient traslladar-se fins la ciutat. Així doncs, els dos grups locals, RedFall Haze i Maat, acabaren sent els participants.

A circumstàncies excepcionals, mesures excepcionals. El jurat cregué oportú valorar el nivell dels dos grups que, en cas de ser l’apropiat, els permetria actuar també a la final. Un jurat que en aquesta ocasió estigué format per:

El primer torn correspongué als Maat, banda de post-rock instrumental, emmirallada en grups com Toe, Chon, The Mars Volta, TTNG, Animals as Leaders… Tocaren algunes de les cançons del seu EP Whitenoise.

A continuació sortiren a l’escenari els RedFall Haze. Rock progressiu amb influències de Royal Blood, Muse o Arctic Monkeys. Una petita mostra del seu repertori es pot trobar a Spotify.

Com era d’esperar (la preselecció feia intuir que el nivell seria alt) tant els uns com els altres seran a la final. El proper dissabte 16 de novembre a les 20:30 hores els tornarem a sentir, en aquesta ocasió sobre la tarima del Lluïsos Teatre acompanyats pel Guillem Roma, qui oferirà una actuació de cloenda.

En definitiva: podem dir que va ser una tarda molt emotiva i reivindicativa, on els grups que tocaren pogueren donar veu a les seves inquietuds. I els circumstancialment absents també, en tant que es llegiren en veu alta els comunicats que publicaren a les xarxes socials.

Acabarem tot agraint la inestimable col·laboració dels festivals Canet Rock i Cruïlla i del segell discogràfic Bankrobber.

Presentació DescoNNecta 2019

Barcelona, 2 d’octubre de 2019. Lluïsos de Gràcia

Era dia de presentació. Presentació del concurs DescoNNecta, que tenim el gust de poder organitzar conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia. Enguany es troba en la seva 4a edició, però per aquells que encara no el coneixeu us explicarem que es tracta d’un concurs de música adreçat a joves menors de 25 anys. Les inscripcions van ser nombroses i, el més important, d’un nivell molt alt. Finalment, d’entre totes, vam fer-ne la següent selecció:

Lia Sampai, Bright Joy, Jems, Redfall Haze, Maat i Plombiers

Els concerts de semifinals (19 i 20 de novembre) començaran a les 20:00 al pati dels Lluïsos de Gràcia. L’entrada és gratuïta i sortejarem abonaments dels festivals col·laboradors: Canet Rock i Cruïlla.

Per la presentació vam comptar amb en Lucas Fernandez dels Capromoscow, guanyadors de la segona edició del DescoNNecta, que va explicar la seva experiència personal com a músic i el que va suposar haver participat i guanyat el concurs.

Per a enriquir l’experiència DescoNNecta per aquesta edició vam organitzar una xerrada: Fer carrera en el complicat món de la música: algunes pistes. on comptàrem amb la participació de dues veus acreditades: la Gemma Recoder, directora de SunMusic, Canet Rock i Luz de Gas, i en Jordi Bianciotto, periodista i crític musical a mitjans com Rockdelux, Enderrock o El Periódico, entre altres. Moderant la Neus Molina, periodista cultural de mitjans com La Directa, Público, La Marea o Crític.

A través de les preguntes de la Neus, en Jordi i la Gemma van donar la seva opinió sobre diversos temes: la importància de trobar un bon mànager, el pes de la llengua emprada (anglès, català, castellà…), els elements que fan que una proposta destaqui o cridi l’atenció de crítica i programadors, la salut del mercat, la influència de les Xarxes Socials, els nous formats…

Creiem que va ser una xerrada molt interessant i enriquidora. Esperem que, tal i com el títol indica, aportés algunes pistes útils als joves músics que hi van assistir.

Superat el tret de sortida només ens resta dir-vos: us esperem a les semifinals del DescoNNecta!