Barcelona, 7 de març. Aribau Multicines.
Jo mai m’he considerat un cinèfil. M’agrada anar al cine a veure pel·lícules, com també de tant en tant ho faig a la televisió i ara, últimament, en els canals de pagament que hi ha. Però no he sigut mai dels que he anat a veure solament cintes de l’Europa de l’est, asiàtiques o independents, menyspreant les comercials, i dintre del meu catàleg la veritat és que tampoc hi ha hagut pel·lícules mudes de principis del segle XX, de les quals les úniques referències que tenia eren les que feien el dissabte a la tarda per la televisió del Charles Chaplin o Buster Keaton (com sempre us dic, un ja té uns anys). He vist el que m’ha vingut de gust igual que he fet amb la música. Pel que quan vaig veure el projecte que van impulsar els Toundra de posar música a una pel·lícula de l’any 1920 em va picar la curiositat. Qualsevol cosa en què el grup madrileny s’hi involucri m’interessa i em dóna garanties que serà bo.
El procés va ser: primer comprar les entrades i després mirar que coi era allò de El Gabinete del Doctor Caligari (Robert Wiene, 1920). I a partir d’allí m’he fet quasi un expert en cinema expressionista alemany. Un article em va portar a un altre i una pel·lícula a un altre. Que addictiu és això de la internet.
Amb l’aforament de la gegantina sala 5 dels Aribau Multicines ple, el quartet va anar acompanyant amb la seva música les imatges i les explicacions que et guien per la pel·lícula. Van anar donant-li forma als decorats quasi infantils, amb xemeneies, finestres i camins deformats, a la sobreactuació que els personatges han de fer per compensar la falta de so. Van guiar a Cesare, el personatge somnàmbul, a cometre actes en contra de la seva voluntat. Van endurir o suavitzar les faccions del visionari Dr. Caligari, que per tal d’afirmar la seva teoria, que és manipular sense pietat a l’esser dorment, al que l’obliga a fer el que ell vol, per molt irracional que sigui. Al cap d’uns quants anys Hitler pujaria al poder i portaria a Alemanya a una altra guerra, podria ser més premonitòria la reflexió?
Toundra ha aconseguit que no et distreguis gens de les imatges. No han fet una banda sonora, sinó que ha barrejat sàviament el mestratge que tenen de fer peces musicals sense paraules amb una pel·lícula a la que si haguéssim escoltat en algun moment un sol mot, tota la màgia s’hagués trencat. Llàstima que amb una mica més d’una hora ja érem al carrer, però ja ho diuen, no? Curt i bo…
Il·lustració: Riki Blanco
