L’ampli – Pàgina 4

La Habitación Roja, Cyan i La Banda Municipal del Polo Norte: enfilant la recta final…

El Let’s Festival es va acabant… La penúltima jornada del festival s’obria amb el mediàtic Òscar Andreu i la seva banda La Banda Municipal del Polo Norte. La gentada del Pol Nord van tocar bona part de les cançons del seu segon disc “Corazón o nada” i compaginant-les amb el seu primer llarg “La mejor hora para despertarse”. Les seves lletres, iròniques i divertides, acompanyades de música rock, ens van fer passar una bona estona. I, fins i tot, moure’ns en algún moment de rauxa. Van aprofitar per presentar una nova cançó, que potser s’inclourà en el seu tercer disc, la moguda i canyera “El polo opuesto”.

Darrera venien els Cyan. Els barcelonins, un grup típic de pop-rock, ho van donar tot dalt l’escenari. Ganes, moltes ganes, tantes que, al final, el cantant, va deixar anar algun gall, fruit de l’esforç i el cansament… El seu “Historias para no romperse” i el seu EP “Que viva ese ruido” van formar el set list. Em recorden, tant per la música com per la manera de cantar, a El canto del loco. Amb energia, empenta i perseverancia van aconseguir fer seure a tothom al terra i, guitarra acústica en mà i al centre del públic van començar a cantar a cappella “Congelados por la estela”. Un moment molt ben trobat…

I, després d’una estona llarga d’espera, l’Elvis Presley va donar pas a La Habitación Roja. Podríem dir moltes coses d’una de les bandes més consolidades del pop a l’estat espanyol. Però els 17 anys de carrera, els vuit discos d’estudi i un munt d’EP’s que formen part d’una generació ho diuen tot. Són una assegurança dalt l’escenari. Ho van donar tot. S’hi van esforçar com si fos el seu primer concert. Aquesta vegada, presentaven el seu últim disc “Fue eléctrico”, del que van tocar algunes de les bones cançons que el componen: “Indestructibles”, “Siberia” o “Ayer”. Després van fer una passada pels seus hits com, per exemple, “Posidonia”, “El eje del mal”, “Voy a hacerte recordar” o “Van a por nosotros”. I, pels bisos, si que van fer una mirada al passat amb “Crónico”, “La edad de oro” i “Mi habitación”. Un concert fantàstic. Enèrgic. I que ens va fer feliços per un moment. Ara que la vida no està per gaires alegries…

Una gran penúltima nit del Let’s Festival. Sap greu que ja s’acabi… el març ha estat més suportable gràcies al Let’s Festival. Felicitats i gràcies!

Text: Jordi Daumal
Fotos: Sergi Moro

Catpeople, Mine! i Marcus Doo & The Secret Family: Oh! Déu meu!

A PRIMERA FILA

La sala 1 de la Salamandra es preparava per viure una altra nit de concerts del Let’s Festival. S’anava omplint, mica en mica, mentre tocaven Marcus Doo & The Secret Family. Aquest és un grup internacional format per dos escocesos, un francès, un espanyol i una espanyola. Es presentaven en quartet ja que per motius personals, la Rocío, s’està dedicant a la seva professió d’actriu. Ho ha deixat “de bon rotllo” segons paraules del baixista, en Xisco.

Amb dos anys de vida com a grup, més o menys, saben el que es fan. El primer cop que vaig escoltar el seu primer disc, el molt recomanable “The magpie returned the ring”, vaig tenir la mateixa sensació que vaig tenir a l’escoltar el “The phenomenon caravan troupe” dels Limousine: “guau! Que bons que són aquests!” Escoltant-los en disc ja pots intuir el que poden donar de sí, però veient-los en directe demostren tot el seu potencial. Melodies folk-pop amb càrrega psicodèlica on destaquen cançons com “The Lion”, “1919” o “Solipsism”, que fan posar els pèls de punta…

Seguidament, venien els Mine! Els catalans, és un grup que porta dos anys rodant pels escenaris presentant el disc “Un brindis pel nen androide”. I, aquest concert era el final de gira. El seu rock amb tocs divertits, una mica tirant a la patxanga, ha trobat el seu públic a través de la seva proposta. Entregats en tot moment, van saber anar animant a les persones que quasi omplíem la sala. Potser els hi va faltar tenir moments de més intensitat o, potser, compaginar-ho, no ho sabria concretar… Em va semblar un concert un pèl lineal, destacant-hi cançons com “Incompetència horària” o “Neu a l’oceà”.

I, sortiren a escena els Catpeople. Els autors d’uns dels millors discos espanyols de l’any passat, el “Love Battle”, i de la banda sonora del festival, van sortir a donar-ho tot. I així ho van fer. Caps de cartell de la nit, van compaginar cançons del seu últim disc, un disc més lluminós i amb percussió amb aires caribenys, amb cançons dels seus dos anteriors discos, els interpolencs “Reel #1” i “What’s the time Mr. Wolf?”.

Amb unes guitarres punxants, una base rítmica potent i una foscor que, havent escoltat el “Love Battle” en disc, ens podríem haver esperat un concert més brillant en quan a textures musicals, van saber transmetre i fer un set list (“Fat Rat”, “Love Battle”, “Sister”, “Mexican Life” o la última “Radio” en són un bon exemple) i un concert homogeni, amb ritme i rodó. Un gran concert. Potser a dia d’avui el concert, en majúscules, del Let’s Festival.

I ara per acabar, m’agradaria explicar el perquè del titular Oh! Déu meu! Bé s’ho val pel concertàs que vam poder viure, però també pel poc respecte que hi va haver al llarg de tot el concert, per una bona part de les persones que assistiren al concert. Fins i tot, el moment més escandalós, va ser quan l’Adrián, el cantant de Catpeople, va fer callar a tothom cantant una cançó a cappella. Per una banda, impressionant, i per una altra, un pèl vergonyós. Un consell per a les persones que vagin als concerts a parlar: a xerrar al bar!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Edith Crash, Betunizer, Za! i Pony Bravo: Zaponyzer! (i Edith Crash…)

A PRIMERA FILA

Val la pena que avisi, abans de tot, que el concert del divendres 9 de març del Let’s Festival van ser dos concerts en un…

Concert número 1:

Edith Crash és una noia orquestra. Toca la guitarra amb una energia descomunal i, mentre, amb el peu dret toca un bombo i amb peu esquerra toca la pandereta. A més a més, també toca una mena de bateria o xilòfon elèctric (no em va quedar clar que era…). La cantautora de Perpinyà va ser l’encarregada d’obrir el tercer dia del Let’s Festival. I ho va fer tocant les cançons del disc “De l’autre côté” i intercalant-hi alguna cançó de la seva maqueta “Des mots”. Cançons fosques i crues cantades en francès. Una bona proposta apadrinada per la Casa de la Música Salamandra.

Concert número 2:

Curiós. Bravozanizer! Festiu. Zanizerbravo! Desbocat. Betuniponyza! Punxant. Ponyzazer! Emocionant. Zanipony! Rock. Bezapony! Delirant. Zabravozer! Sorprenent. Ponybetuza! Rítmic. Nizerzabravo! Un gramo de fe. Ponybeza! Brutal. Betuzapony! Embriagador. Zabravonizer! Hardcore. Betunizer. Caòtic. Betuponyza! Desinhibit. Betunibravoza! Punk. Bravobetuza! Sorollós. Zaponynizer! Fascinant. Beponyza! Ensordidor. Bravonizerza! Esgotador. Zazerbravo! Psicodèlic. Betunizapony! Rabiós. Bezabravo! Boogalizer. Zanizerpony! Aclaparador. Bravobeza! Noise. Zazerpony! Ballable. Betuzabravo! Loopers. Ponyzanizer! Boig. Za! Fantàstic. Betunizabravo! Freejazz. Ponynizerza! Paranoic. Betubravoza! Megaflow. Nizerzapony! Enèrgic. Zanibravo! Espectacular. Pony Bravo. Bestial. Bravozazer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer!

Tant si no vau tenir la fortuna d’assistir a l’esdeveniment com si, pel contrari, hi vau ser però heu quedat igualment bocabadats davant aquesta particular crònica, comentar-vos que el text vol reflectir la frenesia viscuda sobre l’escenari: quan van tocar els Betunizer van pujar a l’escenari els Za!, quan tocaven els Za! van participar el bateria de Betunizer i els Pony Bravo. Finalment, quan va ser l’hora dels Pony Bravo, van acabar a l’escenari els tres grups (exceptuant el baixista dels Betunizer).

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Grushenka, Odio París i Tachenko: present i futur a l’escenari

A PRIMERA FILA

Segon dia del Let’s Festival. Després del potent primer dia amb Las Ruinas, Triángulo de Amor Bizarro i El Columpio Asesino el segon també prometia unes bones dosis de bona música. I, així va ser. Per cert, si voleu saber més detalls del primer dia, llegiu la crònica de la nostra companya Elisenda Lamana i mireu les fotos d’en Sergi Moro.

Obren la nit els joves Grushenka. Toquen les cançons del seu ep i de les que compondran el disc que sortirà en breu (estigueu atents al seu twitter i al seu facebook). Se’ls hi nota la joventut i que encara estan fent el rodatge damunt dels escenaris. Prova d’això són el joc amb la veu del seu cantant, en Xavier. Això sí, hi posen moltes ganes. Predomina, a part dels diferents jocs vocals, el soroll i les distorsions. Entre les diverses cançons, destaca la versió de “Ceremony” dels New Order.

Pantalla avall, cerveseta…

Apareixen els Odio París. Cada vegada més ben afincats damunt de l’escenari i més distesos i rodats, cada vegada destaca més el seu directe. En directe guanyen molts punts. Sonen potents i segurs del que fan. Se’ls nota especialment desinhibits. Aprofiten per tocar “Salvé el televisor”, bonus track del vinil homònim. Va amb dedicació especial per l’Elena, la mare de l’Àlex Marull, el baixista. I com a sorpresa, va pujar a cantar unes cançons la Noemí, la primera cantant del grup. Col·labora a “Nana blanca”, “Infierno” i a l’espectacular “Ya no existes”. I, entre algun problema tècnic amb els pedals de l’Àlex (potser després de vessar una mica d’”aigua”?), arriben al final distorsionat. I, s’acomiaden amb una versió de “When you sleep” dels My Bloody Valentine.

Pantalla avall, cerveseta…

Surten a tocar els Tachenko. Els últims i caps de cartell. No són el quartet titular, ja que l’Eduardo Baos està “amb les seves mogudes” (segons paraules d’en Sergio Vinadé) i el substitueix l’Israel Medina dels Half foot outside i de Reina Republicana. Toquen el seu pop amb majúscules i transmeten molt bon rotllo. Agraïts amb el públic, distesos i divertits, van desgranant els temes de “Os reís porque sois jóvenes”. Sonen brillants cançons com “Vámonos”, “La resistencia” o “Compañeros del metal”. Se’ls nota en el directe els deu anys de trajectòria en el món de la música. Una aposta segura.

I així acaba el segon dia del Let’s Festival… Només ens toca esperar al divendres vinent i gaudir de tot el festival.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Los Evangelistas: pregant per en Morente

A PRIMERA FILA

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

A PRIMERA FILA

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

The Pains of Being Pure at Heart: Ja s’ha acabat?

A PRIMERA FILA

Aquesta és la pregunta que em vaig fer jo i suposo que molts dels que vam omplir la sala 2 de Razzmatazz. Però comencem pel principi…

Entrem a la sala i, abrigats com anem, ens posem a la cua del guarda-roba per poder deixar les jaquetes. Des de la cua, que no és curta, escoltem els teloners. Són els Ruido Blanco i, comentem amb l’Albert i l’Alba que són una suma de l’Iván Ferreiro més La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco. Van defensar les seves cançons amb una sala mig plena.

I van deixar pas als protagonistes de la nit, els The Pains of Being Pure at Heart. Amb les entrades exhaurides, els novaiorquesos, que feia uns set mesos ja van actuar a la sala Apolo, tornaven per tocar les cançons dels seus dos discos, el primer disc homònim i el segon, “Belong”, que sense renunciar als cops de guitarra i al seu característic estil beautiful noise, evoluciona clarament cap un so més pop.

Van obrir el directe amb els hits “Belong” i “This love is fucking right”. Així van començar a marcar el nivell. El so no va ser del millor del concert, un pèl brut en certs moments, però en definitiva van sonar bastant potents. Potser, al fer una gira tan llarga i de portar tant de temps rodant, va provocar que fessin un concert una mica per complir.

I mentre, van anar tocant les seves cançons: “Come Saturday”, “My terrible friend”, “Young Adult Friction”, “Heart in your heartbreak”… i de sobte, van marxar, buscant el bis. 40 minuts escassos… Estrany… I, després d’una breu pausa, va sortir en Kip Berman, sol amb la seva guitarra, i va tocar “Contender”, del primer disc, com acostuma a fer. I, seguidament, van sortir la resta de companys per acabar, amb dues cançons més i finalitzar el concert.

I es van obrir les llums. I, crec que tothom ens vam preguntar el mateix: i ja s’ha acabat? Doncs sí, ja s’ha acabat. Crec que ni una hora de concert. No va ser un mal concert, però ni punt de comparació amb el fantàstic concert que van oferir a l’Apolo.

I vam acabar com havíem començat: a la cua per recollir les jaquetes del guarda-roba.

Text: Jordi Daumal i Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

FMF: el primer va estar bé, però…

A PRIMERA FILA

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret

Inspira: jugant a casa

A PRIMERA FILA

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc. Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Festa 1r aniversari El Genio Equivocado: Per molts anys!

A PRIMERA FILA

Amb un xupito de vodka amb lima. Aquesta va ser la meva manera de celebrar i felicitar a les persones que fa un any van decidir engegar el projecte discogràfic El Genio Equivocado. I feia molts anys que no bebia un xupito… I ara torno a recordar perquè vaig deixar de beure’n…

Va ser una celebració amb tres del grups de la discogràfica. Els joves de Granollers Grushenka, els madrilenys Cosmen Adelaida i els barcelonins Odio París.

Els primers en tocar van ser els Grushenka. Al punt de les 22:00 hores de l’horari antic pujaven a l’escenari de la Sala Sidecar aquests quatre joves amb un posa’t que em van recordar als The Pains of Being Pure at Heart, suposo que la semblança entre els cantants d’ambdós grups i la formació de guitarra, baix, bateria i noia teclista, hi va ajudar força. A més a més, el seu estil de música, tirant cap shoegaze i el noise, tenien un cert aire a l’esmentat grup. El so no va ser del millor del concert i, en alguns moments, semblaven com desendreçats. En tot cas, si segueixen així, en sentirem a parlar ben aviat.

Després, des de Madrid, arribaven els Cosmen Adelaida. Ho van fer bé. Correctes. Però la sensació que em van transmetre és que estaven a l’escenari com podien haver estat a qualsevol lloc. No em transmetien la música que estaven fent. Se’ls notava amb poca actitud, com si no s’estiguessin creient el que estaven fent i tocant. Si els hagués de definir amb una paraula seria freds.

I, l’últim dels grups, els Odio París. M’agrada el que fan i com ho fan. I cada vegada més. Després d’haver millorat el so del seu últim concert al Sidecar, que va ser com a teloners dels abans esmentats The Pains of Being Pure at Heart, van realitzar un molt bon concert. Crec que cada vegada planetegen més. I els hi afavoreix molt. Amb cançons com “Cuando nadie pone un disco”, “Ahora sabes” o “Uno de noviembre” van fer que les persones que ens havíem aplegat per escoltar i veure els concerts ens sortís una rialla de satisfacció i alegria. Quin gust poder gaudir d’un bon concert…

I després hi va haver la sessió musical dels dj’s Nacho Ruiz i els Pin&Pon DJ per acabar la festa d’El Genio Equivocado.

Moltes felicitats i que per molts anys puguin seguir fent-nos gaudir de bons grups de música i segueixin apostant per noves promeses musicals!

Només vaig trobar a faltar una cosa: el pastís de celebració. A veure si pel segon aniversari en podem menjar…

Text: Albert Gasch i Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro