L’ampli – Pàgina 3

Andreu Rifé: el cantactor

Divendres fredolic i plujós de novembre. El club Tr3sc organitzava, a la sala B de Luz de Gas, un d’aquests concerts exclusius per les persones sòcies. Aquesta vegada era el torn de l’Andreu Rifé, el cantant i actor, és a dir, el cantactor. Presentava el seu últim disc “Ping Pong”.

Va ser un concert familiar i l’Andreu va estar acompanyat de molts amics i amigues que tenien l’oportunitat d’escoltar-lo, novament, després d’un temps centrat en la seva faceta d’actor. Bé, ho direm ja, el podreu tornar a veure fent de doctor a la sèrie Polseres vermelles. Ja està dit…

Al principi del concert, l’Andreu Rifé i els seu grup (format per en Raúl Juan a les guitarres, programacions i productor del disc, Carlos Rivero al baix i veus, Roger Pi a la bateria i Dani Prat als teclats) van haver de conviure amb petits problemes de so que es van arreglar ràpidament.

L’Andreu ha fet un disc popero, tal com ell mateix ens va comentar quan el vam entrevistar. I fa unes lletres properes i quotidianes. En resum, un pop proper i senzill. Agradable i fàcil d’escoltar. Per tant, objectiu aconseguit.

Va obrir el concert, curiosament, amb “És el bon moment” l’última cançó del disc. Evidentment, el concert va girar al voltant del “Ping Pong”, però també vam tenir sorpreses com les noves “Dos rombos” i “Tovalloles”. Així com algunes cançons dels seus anteriors treballs: la rapera “Pa torrat” del “Roba’m la cartera” i “Poema d’amor” del “Terrós!”.

El concert va servir per saber que, a l’Andreu li agrada xerrar. I ens va fer riure amb algun que altre monòleg. Un artista en totes les seves lletres. I, mica en mica, vam arribar al final del concert, però les ganes de la gent va fer que sortissin a fer una última cançó. Tot i que estàvem, en argot futbolístic, en temps de descompte. No en tenien cap més de preparada i va haver-hi un petit moment assembleari on tothom va començar a cridar la seva cançó preferida. Ells van acabar per repetir el seu primer single del disc “M’agrada el Ping Pong”.

I vam marxar contents. Contents de veure l’Andreu. Contents d’haver gaudit d’un bon concert. De veure antics amics i amigues de l’escola o de la universitat. I d’haver passat una bona estona. I podem dir que també ens agrada el ping pong!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival

A PRIMERA FILA

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival 2012 (#PBF12)

Fotos: Fede Nieto

Satèl·lit: l’entrevista

A PRIMERA FILA

Les noves tecnologies (per cert, ja no tan noves) fan que tu estiguis a un lloc i a cent cinquanta quilòmetres hi hagi unes persones a les quals les vols entrevistar. Abans, agafaves el telèfon, trucaves, escrivies, gravaves l’audio… ara, amb un sol click ja ho pots fer. Si, és veritat, es perd tot l’encant de la proximitat, de la interacció social, però a vegades, és la manera de fer-ho. I així, L’ampli i Satèl·lit ens hem posa’t en contacte, a través de les xarxes socials i el correu electrònic. I aquí tenim l’entrevista del grup de Tarragona.

Satèl·lit és el resultat de la confluència de músics de la comarca tarragonina que porten anys musicant idees en diversos projectes. Els noms Highleaf, Kennel, Terraplane, MrPez o Stand By en són alguns exemples. Aquest bagatge subratlla una experiència musical contrastada que es tradueix en temes amb un marcat estil propi. Satèl·lit destil·la l’essència musical de sons tan eclèctics com Dolorean, Ray LaMontagne, Vetusta Morla, Pearl Jam… abocant-la a cançons que busquen definir-se cap una sonoritat pròpia. Tot i la seva curta història, la maduresa musical dels seus integrants porta a dir que tot i haver fet poc camí hi ha molta seguretat d’allà on es vol anar i amb quins mitjans es compta per fer-ho.

Satèl·lit es forma a la tardor del 2011 i ràpidament comença una fase de composició laboriosa que es perllonga durant tot l’hivern i primavera del 2012. Sense concessions ni presses, es va formant, lentament, el repertori, del que, sens dubte, serà el seu directe. Quatre temes representatius agrupats en una maqueta immortalitzen el naixement del grup.

Com sorgeix el projecte de Satèl·lit? Quan vau començar?

Va ser una conseqüència natural als nostres estats d’ànim. L’Oriol, el Gerard i jo després d’un temps parats ja teníem ganes d’iniciar un projecte junts i veiem que la química de composició i personal era molt bona tot i venir d’estils molt diferents. La cirera del pastís la va aportar el Josep Ma.

A partir de llavors, just fa un any, vam començar a assajar intensament i a treballar en el repertori. De seguida van començar a fluir els temes amb facilitat. El nostre mètode de treball és molt exigent ja que busquem una sonoritat molt concreta i això fa que cremem etapes a una velocitat més lenta del què estàvem acostumats.

Quins referents musicals teniu? Quins grups us han marca’t? I amb quins grups us agradaria tocar?

Els quatre som uns apassionats de la música, escoltem una mica de tot. Aprofundint una mica més, i posant el que ens agrada en comú podríem anomenar-te quatre o cinc bandes: Elbow, Dolorean, Inspira, Manchester Orchestra, Ray LaMontagne, Bon Iver, entre molts d’altres.

A l’hora de dir-te amb qui ens agradaria compartir escenari, la veritat es que no som gaire mitòmans, però potser acabaríem tornant als clàssics.

Lliga’t amb aquest tema, en quins festivals us agradaria tocar o creieu que hi encaixaríeu?

Tocar en festivals sempre és interessant perquè comparteixes escenari amb bandes de diferents estils i el públic que ve a escoltar-te pot ser molt diferent i això és molt enriquidor a l’hora de palpar les energies que transmet la gent.

Estem esperant amb moltes ganes l’edició de l’any vinent del FIM de Vila-seca on hi tocarem gràcies a haver guanyat el DO de Tarragona. Es un lloc important per a nosaltres perquè és un dels bons festivals de casa nostra. Hem estat al públic i ara en formarem part com a músics.

Les oportunitats que et brinda aquest festival a nivell professional amb promotors, programadors, etc. són molt grans. Això fa que ens el prenguem amb especial atenció i il·lusió.

Posats a demanar, ens agradaria tocar també al PopArb, Invictro, PalmFest i a tot arreu on ens convidin.

Ara que heu guanyat el concurs D. O. Tarragona, com creieu que us pot ajudar en la vostra carrera musical? Teniu pensat presentar-vos a altres concursos de música per grups emergents?

Guanyar el DO ha estat una injecció d’adrenalina per a nosaltres. Ens dóna un impuls econòmic per fer un pas més en forma de CD.

Podem avançar que de cara a finals d’any, el regal de reis és l’edició del nostre primer EP.

També ens dóna una difusió mediàtica al camp de Tarragona que ara mateix ens ve molt bé per presentar-nos al públic.

Potser ens presentem al Sona9 però la veritat és que ara per ara, tenim ganes de tocar i ensenyar el què fem.

Des del principi teníem clar que, guanyéssim o no (el DO) seguiríem treballant i creient en el que fèiem.

Heu gravat a l’estudi Most Wanted Studio d’Altafulla. Per vosaltres és una opció lògica o una aposta per la producció local?

Gravar sempre és un procés una mica estressant per les bandes, i poder-ho fer en un ambient relaxat i familiar és molt bo. Controlar tot el procés de gravació, mescla i masterització ens dóna una perspectiva de la nostra música molt positiva.

Aprofitem els recursos que tenim al nostre abast (Möla Disseny, Most Wanted…) per a autogestionar-nos com a banda.

Com veieu l’escena musical actual? Per a vosaltres, com a grup, que ha significat la democratització de la música a través de les xarxes socials?

L’escena musical de casa nostra està en un moment molt bo. Hi ha molta varietat de propostes i de molta qualitat. Gaudim d’un bon moment musical a Catalunya i esperem, d’una manera o altra, formar-ne part.

Pel que fa a les xarxes socials, són una eina de difusió molt útil per nosaltres que ens permet, amb pocs recursos, arribar a molta gent de forma immediata. El mateix dia que masteritzem els nostres temes ja els poden escoltar a l’altra banda de món.

Us convidem a tots a orbitar amb Satèl·lit.

Satèl·lit són:
Joan Rubinat – acústica i veu
Josep Maria Vidal – guitarra elèctrica
Oriol Maymó – baix
Gerard Joan – bateria

Fotos: Satèl·lit

Entrevista a Prats

A PRIMERA FILA

Dijous 16 d’agost de 2012. Restaurant Can Rin. Can Rin és un restaurant, un bon restaurant, de Cabrils. Cabrils del Maresme no confondre amb Cambrils del Baix Camp… Doncs aquest restaurant té una terrassa molt xula i agradable on des de fa uns anys, en els mesos d’estiu, hi programen concerts “acústics” de petit format gratuïts. Avui hi toca en Ramón Rodríguez “The New Raemon” i Germana (ell amb les seves dues filles). Per tant, no és gratuït que avui entrevistem a Prats (Marc Prats, teclista de The New Raemon i ex-teclista de Madee; Lluís Cots, ex-bateria de Madee i Pep Masiques ex-baixista de Madee). Recordem que en Ramón Rodríguez era cantant i guitarra de Madee. D’aquí aquesta “casualitat” de data… A més a més, en Pep Masiques és el propietari de Can Rin i en Lluís Cots és el tècnic de so en els concerts. D’aquesta manera tot queda lligat i tot queda a casa.

Un cop finalitzat el concert i que en Lluís hagi recollit una mica les coses, ens dediquen una mica del seu temps, aprofitant que és la primera hora dels sopars i en Pep pot estar una estona amb nosaltres.

Així que comencem…

Sembla que Prats, pel nom, sigui un projecte personal d’en Marc, però pel que hem vist a la promoció del disc a les xarxes no és ben bé així. Ens podríeu explicar com sorgeix el projecte?

Comença, com no podria ser d’una altra manera, en Marc: a mi m’agradaria dir que el funcionament dels grups és molt divers i cada grup funciona d’una manera pròpia i no hi ha una llei ni una norma ni res que s’imposi per sobre de les altres. En aquest cas si que va ser un projecte que va néixer de cançons meves, però de seguida es va incorporar en Lluís a participar amb les cançons i després vam gravar el disc amb uns músics i finalment, la banda, ha acabat sent una altra. En Lluís puntualitza: en Pep també hi ha sigut des del principi… Ens vam anar incorporant mica en mica… I en Pep hi posa la punta final: si home, clar, tot neix d’en Marc que tenia uns temes…

Ens acaben comentant que en Marc va ser el que ha estira’t el carro o ha encès la metxa i és, en definitiva, el que porta el timó del grup. I que no és un concepte de cantautor sinó que són una banda, formada mica en mica i d’una manera bastant espontània. Tot i que no dubten que el nom portarà aquesta confusió.

I, per tant, d’on ve el nom?

En fan broma… Marc: a Prats també vam tenir mesos de pensar amb noms i al final… I enganxa en Lluís: som tant dolents amb els noms… En Marc ens ho acaba explicant: era com, vols dir ara anar a buscar un nom que soni guai que vulgui dir no sé què… Em semblava un procés mental d’adolescent de quan teníem bandes de fa vint anys, no? Hòstia, doncs mira, són cançons meves i és un projecte que ha nascut així doncs li podem posar Prats que la paraula és maca i el significat també està bé…

Per tant, no va lligat al teu cognom…

En Lluís s’avança: una mica, una mica sí… I en Marc puntualitza: hi pot anar, però pot deslligar-se… No crec que sigui molt important si és un projecte més personal o no sinó si realment agrada o comunica.

Entrem a parlar una mica del disc. Com és que es va gravar el disc amb una banda i ara la banda és una altra?

Marc: bàsicament és que en Dani Vega, que va gravar les guitarres, doncs està amb el projecte de Mishima i aleshores li era difícil liar-se amb una altra banda per compaginar els directes. Tot i que el nucli de la banda som nosaltres i hem incorporat un guitarrista i un teclista per acabar de conformar la formació de directe. En Lluís aclareix: ho hem fet per poder fer el que hem gravat mínimament i amb dignitat en directe. Per poder defensar el que hem gravat necessitem ser cinc persones.

I en aquest punt, entre rialles, hi ha una breu discussió. En Marc fa broma i diu que ell era partidari de portar-ho tot gravat i en Pep hi posa cullerada comentant que volia fer playback. I en Lluís si posa fort i descobreix la veritat i és que ell volia ser un trio i en Marc molta gent. D’aquest punt se’n desprèn el bon rotllo que tenen entre ells. En Marc ens comenta: si que ens vam plantejar de disparar coses gravades. Que es pot fer, eh, vull dir que és lícit i legítim, però potser els grups de rock no estan tan acostumats a fer-ho i ens va semblar una mica… provem primer a veure com toquem tots, com sona i més endavant ja veurem… En Pep ens recorda que sempre han tocat bastants amb els grups en els que han estat.

A Madee éreu sis… bé, havíeu arribat a ser sis…

Pep: exacte! Érem sis… Per això… I en Lluís apunta: jo hagués volgut poder-ho fer amb tres, però era molt difícil de defensar-ho amb tres perquè hi ha moltes guitarres elèctriques, en Marc no és guitarrista, aleshores era difícil amb tres fer tots els teclats, totes les guitarres gravades que amb els temes eren importants. Si haguessin estat secundaris, doncs mira, amb tres ho haguéssim pogut defensar.

Les cançons són escrites totes per tu Marc…

Marc: totes menys una què és d’en Toti Soler la música i la lletra del poeta Joan Vergés.

Quan fa que escrius i quan fa que et vas decidir a publicar?

Marc: ja havíem fet algunes cançonetes i vam fer un EP amb quatre cançons fa tres o quatre anys. Va ser una mena d’assaig per veure si ens tiràvem a fer una banda i a treure un disc. Durant aquest procés jo vaig anar fent cançons i quan en teníem vuit o nou… Hòstia, i què fas amb allò? El més normal és ensenyar-ho, no? Mostrar-ho… I llavors vam dir: “gravem, gravem un disc”. En Lluís concreta: ho vam fer perquè hi havia bon material per fer alguna cosa sinó no ens haguéssim liat. Vam esperar una miqueta més, perquè volíem fer-ho un any abans, però faltaven temes perquè el mínim en un disc són nou temes i és el que ha acabat sent.

En Marc ens acaba responent la pregunta: amb les lletres si què és una experiència bastant nova. Potser ha estat la part que m’ha costat més temps, perquè una cosa és fer música, cançons, la la la o inclús lletres en anglès, però en català has d’intentar que a part de sonar bé rítmicament dir alguna cosa i que estigui ben dita.

Lligat amb aquest tema, no sorprèn que les lletres siguin en català, perquè cada vegada sorprèn menys aquest tema, però si que és el fet diferencial dels grups on heu tocat o esteu tocant, com els Madee o The New Raemon, ja que els idiomes eren en anglès o en castellà. És perquè us fa sentir més còmodes o és una evolució natural?

És una qüestió de la llengua pròpia –comenta en Lluís-. En Marc és el que fa les lletres i no es veu fent lletres en castellà. No és la seva llengua… En Marc s’explica: fer lletres en anglès si no ets anglès o americà o que parles en anglès té un punt de fals o d’amagar-te o de, bé… I col·labora en Pep: és el moment que estem ara… abans fer lletres en català, quan érem els Madee, fa uns anys, s’associava al rock català i estèticament no estava tan ben vist…

Potser s’associava al tema nacionalista independentista, per dir-ho d’alguna manera…

Marc: Si, el rock català que hi havia hagut… Però en la moguda del rock independent que hi havia no hi havia grups que cantessin en català. Però això ha canviat, com sabeu… Per sort, per sort… Si cantes en català no se t’identifica amb una ideologia determinada. Hi ha grups en català de molts estils diferents i no passa res. S’ha normalitza’t, diguem-ne… D’alguna manera vam haver de passar per aquest procés dels anys noranta, de tot això del rock català, on no es mirava tant la qualitat com si un grup anava més per aquí, perquè interessava, o més per allà… bé… I ara no, ara ja no. Hi ha grups que canten en català i poden parlar de coses molt diverses i són d’estils molt diversos i no se t’encasella.

Aprofitant que tractem el tema de l’idioma, parlem de l’escena musical actual a Catalunya, ja siguin grups que cantin en català, castellà, anglès… Com la veieu?

Lluís: amb algun aspecte millor que fa anys. Millor vull dir que bandes que fa uns anys eren més independents ara es poden guanyar més la vida, entre cometes també, perquè en el moment en què estem és difícil, però les bandes que abans anaven per un altre camí molt més underground ara… Continua en Marc: s’han professionalitza’t… Jo la veig molt bé, molt bé… Que tothom canti com vulgui… I acaba en Lluís: ara hi ha menys underground que abans o diguéssim que aquell camí ha anat un pas més enllà i s’ha posa’t més al seu lloc, diguéssim…

Ha facilitat molt tot el tema d’internet, les xarxes socials…

Lluís: la indústria musical ha canviat totalment. El mainstream s’ha posa’t el seu lloc i no tot són vendes sinó el que cadascú pot aportar musicalment. Tot des d’un criteri musical no tant comercial. Segueix en Marc: i això està bé… I també, els avenços tecnològics han fet que bandes que no tenen ni un euro i que estan tocant en locals petits puguin gravar pràcticament un disc, si tenen coneixements, o una maqueta molt ben feta des de casa seva. Amb un ordinador, una targeta de so i quatre instruments pots fotre un disc si vols…

Creieu que això ha fet perdre qualitat? El fet que hi hagi molta oferta i que qualsevol pugui fer un disc pot afectar-ne la qualitat?

Lluís: més que oferta és que no hi hagi tants diners per gravar. Qualitat en quan a so vols dir?

No… qualitat musical també…

Lluís: no, no, al revés, cadascú pot aportar la seva manera de fer música i no pensar tant en com ha de ser per vendre sinó que cadascú pot expressar molt lliurement la seva música. Evidentment sempre hi ha còpies d’altres coses… En Marc hi està d’acord: sigui com sigui és positiu. Democratitza una mica i estén les facilitats per fer música i poder-la enregistrar… Això és perfecte. I a continuació, en Lluís, treu un tema que hi va relaciona’t i comenta que viure de la música és més complicat i en Marc hi acaba posant la seva visió: això és un altre tema… el panorama comercial i l’estat de salut econòmic del sector diguem que és bastant penós, però com tot plegat. No és que siguem diferents de la resta, però si que a la situació econòmica fotuda si afegeix que el sector de la música està vivint uns canvis que ja no es tornarà enrere i encara estem en un procés de transformació que no ens acabem de trobar i això crea incertesa i dificultats a l’hora de poder viure d’això o sobreviure… una mica més de sobreviure.

Tornem al disc. Hem pogut escoltar dues cançons que estan penjades ja a la xarxa que són “Pla delirant” i “Vols i dols”, tot i que comentes que ja en sona una tercera per Icat FM. L’estil és entre el pop i el rock, per on us heu mogut sempre. És on us sentiu més còmodes?

En Marc és sincer: és el que sabem fer, no? No fem jazz perquè… I en Pep en fa broma: perquè no en sabem! Esclaten a rialles.

I quines són les vostres referències musicals?

Aquí cadascú hi diu la seva. Lluís: molt diverses. Nacionals d’aquí com també de fora. Molt clarament ens agraden molt The Flaming Lips, Interpol… Marc: Interpol, Deerhunter, The National… Pep: Bon Iver… Torna la roda a en Lluís: i també clàssics ens poden agradar, de fa anys… Pep: The Cure, The Clash… Lluís: i d’abans també! Tot una mica. Agafes tota la teva història musical… I acaba fent-nos un resum en Marc: el que passa que d’alguna manera és un procés dels últims vint anys que hem anat fent música tots amb diferents bandes i en diferents moments i aquest és un altre pas, res més… És… no sé com t’ho diria… És el camí que estem fent sense necessitat d’arribar enlloc és aquest: tocar rock amb diferents bandes.

Bé, anem acabant… Vau tocar al Cruïlla, que si no anem errats, va ser la primera actuació en directe…

En Marc ens rectifica: bé, vam fer un Clap a la sala petita… un bolo familiar…

És veritat que van tocar al Clap i ara tocaran al Mercat de Música Viva de Vic.

En Marc ens ho confirma i en Pep ens recorda que abans faran un previ a Can Rin.

Tens raó Pep, el 13 de setembre, oi? Ens ho va xivar en Lluís… (Rialles) Un concert que no estava programat i no sé si es pot dir…

Lluís: si, si que es pot dir! Ara es farà una pròrroga en els concerts d’aquí a Can Rin i tindrem a Anímic el dia 6 de setembre; el 13 nosaltres i el 20 vindrà Daniel El Higiénico. I estem intentant portar una bèstia el dia 27, però això si és possible… És molt possible que no surti, per tant, millor no dir-ho. Si surt, doncs perfecte, sinó no.

Enganxant amb el tema dels directes, heu tocat sense tenir el disc publicat. La gent ve a veure-us i potser només ha escoltat dos cançons. Com heu notat i quina reacció ha tingut el públic? Com us heu sentit vosaltres?

Lluís: prou bé. Això ens ha anat bé…

Suposo que és diferent anar a tocar quan la gent es sap les cançons i hi ha moltes reaccions i reps molt, a tocar quan la gent va a esperar que es troba, no?

Ara comença en Pep: a veure… encara ens falten fer molts concerts perquè la gent comenci a conèixer les cançons… Tot just estem començant. I continua en Marc: si… tant el bolo del Cruïlla com el bolo de Vic són… bé, no una mostra, però estem arrancant… Evidentment, ens fa falta anar tocant i que la gent escolti el disc per anar agafant aquest feedback que deies. I acaba en Lluís: el que passa que la gent no es pot esperar a Madee, perquè és molt diferent. És molt diferent. No va pel mateix camí tot i que hi ha coses, però…

Bé, no deixeu de ser un grup diferent encara que la base sigueu els Madee. I quan sortirà el disc?

Marc: el 10 de setembre…

Així que ja ho sabeu, ja podeu comprar i escoltar el “Pla B” dels Prats. Doncs ho deixem aquí… Moltes gràcies pel vostre temps i molta sort en aquest nou projecte! I ara… anem a sopar!

Fotos: BCore – Biel Capllonch

FEM Festival: Arenys de Mar viu!

A PRIMERA FILA

El FEM Ateneu és un col·lectiu de persones que de manera altruista difonen i fan promoció de la música que es fa al nostre país. La manera de fer-ho és fent ús de l’Ateneu d’Arenys de Mar i, cada divendres fan concerts en petit format. Per l’escenari de l’Ateneu hi han passat noms com l’Adrià Puntí, en Joan Colomo, La Banda Municipal del Polo Norte, la Maria Coma, Inspira, Raydibaum, The Seyhos i un llarg etcètera d’artistes que, en part gràcies a la seva participació, estan fent que a Arenys de Mar i al Maresme es mogui la cultura, que bona falta feia…

I, d’aquesta empenta, ganes i motivació es van decidir a tirar endavant, amb la col·laboració de Gat Records i de Nautilus Recordings, un festival: el FEM Festival. En aquesta primera edició (i esperem que n’hi hagi moltes més) vam poder gaudir de dos dies de bona música a la vila marinera…

El festival va obrir les portes amb el músic local Dídac Rocher acompanyat de l’Aitor Buñuel i, a continuació, l’Albert Freixas que presentava el seu disc “{U}”. Seguidament, els Seward van portar la seva particular visió de la música de difícil classificació. Són uns artistes dels instruments i així ho van demostrar tocant el contrabaix, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica, amb un ordinador i treballant les veus en diferents registres.

Darrera seu va actuar el músic-orquestra del segle XXI: en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! La seva música enèrgica et deixa amb la boca oberta i al·lucinat. Veure’l tocar la guitarra elèctrica amb la mà esquerra mentre amb la dreta fot cops a la caixa i als plats de la bateria no té preu. El de Sant Celoni ens va fer vibrar amb les cançons del seu “Endavant continu”. En Mau és el noi de la rialla infinita.

Fent un salt d’estil, es van presentar els IX! No sé si va ser una percepció meva, però em va sorprendre que IX! estigués entre Esperit! i Eric Fuentes & El Mal. Si més no curiós per la diferència de propostes… Els IX! van fer un repàs als seus discos “Autòmat infinit”, “L’ingenu és lliure” i l’últim “Immersió”.

Eric Fuentes & El Mal van posar tota la potència i el rock al FEM Festival. Les cançons del seu primer disc homònim van fer ressonar l’Edifici Xifré i colpejar-nos les orelles amb “Growl”, “Hora punta en territori enemic” o “Rock and Roll is a full time job”. Hardcore rock del bo!

I, com a festa final de la primera jornada del festival, La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer ballar i riure amb les seves lletres iròniques i els comentaris del seu cantant i humorista Òscar Andreu. Van tocar les cançons dels seus dos discos “La mejor hora para despertarse” i “Corazón o nada”. Així acabava el primer dia del FEM Festival.

El dissabte es va llevar ennuvolat i, en alguns moments, amb pluja. El festival perillava, però per sort no va ploure i vam poder gaudir de la segona jornada del FEM.

Va començar el dia el grup amb nom de jugador de bàsquet: Anicet Lavodrama. Ben aviat treuran el seu primer disc gràcies al micromecenatge. No podem fer una valoració de l’actuació perquè no vam arribar a temps de poder-los sentir.

Seguidament, un dels plats forts, en Jordi Lanuza i els seus Inspira. Acabant la gira d’Escapistes, van fer la penúltima parada a Arenys de Mar (l’última va ser a Burg), i ens van fer emocionar amb les seves cançons. Podríem dir moltes coses, però només volem que treguin el nou disc del qual ja han anat presentant alguna cançó en els últims directes i fer-nos emocionar amb noves cançons. I darrera, els amics dels Inspira, els Raydibaum. Es van centrar en els seus dos últims treballs i amb els quals van fer el canvi cap a la llengua catalana, el “Manual de gènere catastròfic” i “Per fi potser demà”. Van acabar les dues actuacions fent la fusió RaydInspira (que ja comença a ser un clàssic de les actuacions quan els dos grups comparteixen escenari).

L’espectacle d’en Joan Colomo i la seva banda pujava a l’escenari… No, no, no! He de començar dient: en Guillem Caballero, teclista de la banda d’en Joan Colomo, dels Amics del Bosc i dels Surfing Sirles pujava a l’escenari. I no se’n mouria en la resta de la nit! Un maratonià de la música. Darrera hi pujava en Joan Colomo i la resta de la banda per fer-nos entrar i viure en el seu món particular i dels seus discos “Contra todo pronóstico” i els “Producto interior bruto vol. 1 i vol. 2”. Genial com sempre. I encertat “el Calisay et posa guai…”.

Els Amics del Bosc van ser el trànsit entre en Joan Colomo i Els Surfing Sirles. El seu folk pop psicodèlic dels seus dos discos, el primer “Els Amics del Bosc” i el segon “Fluctuacions de l’Apòstol/Flam” va transitar per l’escenari amb energia, tot i que els hi va costar connectar amb el públic. La veritat és que tocar després d’en Joan Colomo i aconseguir un mínim d’interacció amb el públic ja és molt, perquè en Colomo l’absorbeix tota.

I, l’últim concert del segon dia i del FEM Festival, o sigui, el final de festa, va anar a càrrec dels Surfing Sirles i el seu “Romaní, semen i sang”. El contrapunt transgressor, punk i canalla que de ben segur va fer que els pocs veïns d’aquella zona arenyenca se’n recordessin d’alguns dels seus familiars… Brutals i genials com sempre!

Com a arenyenc (de Munt) vaig rebre el FEM Festival com una gran notícia i el vaig gaudir al màxim. Una molt bona iniciativa de la gent d’Arenys de Mar. Felicitats i que per molts anys en podem gaudir!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Fede Nieto

Embassa’t: el regal perfecte

A PRIMERA FILA

Un regal es pot rebre de moltes maneres, però bàsicament n’hi ha dues de molt contraposades: una és quan reps un regal que ja veus que no s’han trencat massa el cap i pot ser el típic llibre, disc, roba o el súmmum del regal impersonal: quan et donen diners. En aquest cas la reacció acostuma a ser: “Aaaah… Gràcies” i fas cara de circumstàncies. La segona és quan reps un regal que, des del primer moment, ja veus que hi han esmerçat esforços. En aquest cas, la reacció acostuma a ser: “Guau! Moltíssimes gràcies!” i la cara és d’alegria, satisfacció i un punt d’admiració cap a la persona o persones que te l’acaben de donar. Doncs l’Embassa’t d’aquest any va ser aquesta segona opció de regal…

En el festival Embassa’t hi vam trobar els petits detalls, els punxadiscs que entre concert i concert li donen continuïtat a tot el festival i mantenen el clima i la festa en cada un dels moments. Aquest any hi van actuar els EM, Terror Marriage, Joan Elektrik, Kacktus, Capo, Hal9000 i Maadraassoo.

Com a complements a uns grans caps de cartell vam poder veure i escoltar als Gran Amant, que sota el sol d’estiu van tocar el seu “El primer disc”. Les primeres persones que es congregaven a la gespa de la bassa de Sant Oleguer, a les zones amb ombra, vam poder gaudir del post folk, del món particular i de les bromes dels mallorquins. A continuació, va ser el torn dels joves Cut Your Hair. Sense cap disc editat, van destil·lar el seu post punk rabiós amb tocs pop durant mitja hora que va passar volant. Cal destacar els rampells epilèptics i enèrgics del cantant. De ben segur que deixaran de ser promeses per ser una realitat. I els Thee Brandy Hips, un dels fantàstics complements del cartell d’aquest any que van fer que el seu pop lluminós amb puntejats de guitarra ens fes passar una bona estona entre els Mishima i els We Are Standard. El seu segon disc “Raincoat” és una clara aposta per fer-se un espai en l’escena musical de l’estat espanyol. Destacaria la correcte versió de “Panic” de The Smiths.

El climax el va crear la Maria Coma i el seu trident: Nico Roig, Miguel Serna i Pau Vallvé. Mentre el sol s’amagava ella va posar la llum amb la seva delicada veu i el color de la seva “Magnòlia”. Les notes del seu piano feien posar els pèls de punta i, amb el ulls tancats, era com estar al cel. I el duet Pegasvs, format per la Luciana i en Sergio, van acabar de pujar el climax esbombant les cançons de caire retrofuturista i rocker del seu disc homònim editat aquest mateix any. No són un espectacle dalt de l’escenari, ja que la seva posada en escena no ajuda massa, però la seva música et fa moure sense parar.

I, arribava el moment amb majúscules. A l’escenari de la bassa de Sant Oleguer es deixaven veure els barcelonins amb nom japonès: els Mishima. Van aparèixer a l’escenari a crits de “Carabén! President!” i van anar tocant una a una totes les seves cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a allà reunits. Van fer una acurada selecció del seus himnes més popular dels últims discos “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa”, “Set tota la vida”, “Ordre i aventura” i “L’amor feliç”. Són una assegurança: bones cançons, proximitat amb el públic, comunicatius… fantàstics!

I, en tot bon regal, el que a vegades sembla una tonteria i pot fer que decanti per un “Guau! Moltes gràcies! Que serà, que serà…!” amb una cara al·lucinant i d’alegria o bé per un “moltes gràcies” a seques amb cara de circumstàncies és l’embolcall. I l’embolcall de la quarta edició de l’Embassa’t van ser els We Are Standard. I el llaç, sens dubte, va ser el seu cantant i xouman Deu Txakartegi que es capaç de saltar, ballar, cantar, perdre el micròfon i no adonar-se’n i, a més a més, posar-se amb la gent perquè li acabin tirant els gots. Un fenomen! Amb una base rítmica potent, en molts moments formada per dues bateries, van fer saltar i ballar a totes les persones que apuràvem les darreres hores a la gespa de Sant Oleguer, sobretot amb el destacadíssim últim EP “Great State” que probablement tingui les cançons més poperes i enganxoses de l’actual panorama musical com “07:45 (bring me back home)” o “Summer”. Els de Getxo han fet unes cançons rodones, lluminoses i alegres que, en època de crisi, ja és admirable. Després del seu brutal directe que ens van oferir s’entén perquè l’organització de l’Embassa’t feia quatre anys que ja hi anava al darrera. I, creieu-me, ha valgut la pena…

Així doncs, ens en vam anar cap a casa amb la sensació d’haver rebut un regal fantàstic, meravellós i perfecte. I tot gràcies a la bona feina de les persones que fan possible el Festival Independent del Vallès l’Embassa’t. Moltes gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

PopArb: visca la música!

A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Love of Lesbian: twelve points!

A PRIMERA FILA

Una cua llarguíssima fora del Clap de Mataró feia preveure una sala plena per veure la presentació de “La noche eterna. Los días no vividos” l’últim disc dels Love of Lesbian que va veure la llum el passat dimarts 22 de maig. I així va ser: totes les entrades venudes.

Recordo el primer concert que vaig anar a veure dels Love of Lesbian al Clap. Va ser per la presentació del seu últim disc en anglès, l’”Ungravity”. Aquell dia, un dia del l’any 2003, vam arribar a ser una vintena de persones per veure’ls. Com han passat els anys i com han crescut en nombre de fans… Això és gràcies a la feina de formigueta durant tots aquests anys. I s’ho han ben guanyat. I s’ho mereixen.

Però anem al que realment interessa: el concert. Amb mitja hora de retard surten mentre sonen les notes de “Tercero segunda” pels altaveus. En el públic es produeix una histèria col·lectiva al·lucinant. Es nota que hi ha moltes ganes de veure’ls i escoltar-los…

Arranquen amb “Nadie por las calles” i “Los seres únicos” del nou disc. Tothom canta com si fossin cançons de tota la vida. I, a continuació, “La niña imantada” del celebrat “Cuentos chinos para niños del Japón”. El concert es composa de cançons de l’últim disc: “Wio”, “Belice”, “Los días no vividos”, “El hambre invisible” o “Oniria e insomnia”. I alguns dels seus hits dels anteriors: “Club de fans de John Boy”, “Los colores de una sombra”, “Un día en el parque” o “Incendios de nieve”.

Ho donen tot a dalt i a baix l’escenari. Tenen, com de costum, una gran connexió amb el públic. I, ens deixen uns quants moments per recordar: a “Incendios de nieve” en Santi i en Jordi salten de l’escenari i canten i toquen al mig del públic en un moment de deliri per part de la gent i dels telèfons mòbils. A continuació, ells dos, toquen “Te hiero mucho (historia del amante guisante)” en versió acústica mentre en l’Oriol Bonet, el bateria, ho grava amb el seu iphone. I, seguidament, el públic demana a la Marlen i en van fer un breu “Se instalo en el ático hace un mes, creí que habla al revés, pero Marlen era de Ucrania”. Fantàstic!

I el moment del concert: en Santi fa de Rajoy mentre canta “El ectoplasta” i l’aplica a l’actualitat política del moment i parla d’en Rato, l’Urdangarín, l’Esperanza i el Rei. Es canta “un elefante se balanceaba…”. És un moment espectacular mentre en Santi es treu la camiseta i llueix el seu tipet… Brutal!

En resum, un concertàs on el públic es va entregar des del minut 1 cantant, cridant i saltant. I ells, els lesbians, en Santi Balmes, en Joan Ramon Planell, en Julián Saldarriaga, l’Oriol Bonet, en Jordi Roig i en Dani Ferrer, donant-t’ho tot. I marxen ballant “Holdin on the Black Metal” dels My Morning Jacket. I els que vam tenir la sort de ser-hi el recordarem durant molt de temps amb una gran rialla d’orella a orella.

Va ser un gran Festival de Neurovisión!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Dear Prudence i Foo: tornen els 90!

A PRIMERA FILA

Els Amplis ens vam aplegar el divendres a la nit a la sala Sidecar per veure a una nova fornada de grups que estan començant a treure el cap per l’escena musical independent catalana tot i cantar en anglès.

Començava la nit amb els joves lleidatans Foo. Per ser uns iniciats en el món de la música se’ls veia molt desinhibits i deixats anar al damunt del petit escenari de la sala. Un grup que a mi, particularment, em recordaven als primers Artic Monkeys. Guitarres elèctriques, una base rítmica potent i lletres juvenils són marques distintives d’aquest grup, format per l’Oriol Senau (cantant i guitarra), en Pol Ishanda (guitarra i veus), l’Ernesto Moles (baix) i en Dani Ishanda (bateria). Estaven presentant el primer disc “Elenin” que va veure la llum el passat mes de febrer.

A continuació, apareixien a l’escenari els Dear Prudence. El grup amb nom de cançó dels Beatles fan una música un pèl diferent. Són un grup que recorden a la dècada del 90 i al sorgiment del grunge. Les veus femenines de la Carolina Delgado (guitarra) i l’Anna Castañé (teclats) em recorden a The Breeders i, en algun moment, a Hole i a les Babes in Toyland. El grup, que el completen l’Ik Miranda (guitarra), en Dedé Camprubí (baix) i en Jotaeme Balibrea (bateria), van tocar, a part de les quatre bones cançons que tenen penjades al seu bandcamp, unes quantes més que ja tenen preparades per gravar un EP en breu.

Un parell de grups que recuperen el fet de ser catalans i cantar en anglès i el so cru de la dècada dels 90. I, no sé si seré agosarat, però que d’aquí a ben poc, faran parlar a la gent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

A PRIMERA FILA

“La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero