Love of Lesbian: twelve points!

Una cua llarguíssima fora del Clap de Mataró feia preveure una sala plena per veure la presentació de “La noche eterna. Los días no vividos” l’últim disc dels Love of Lesbian que va veure la llum el passat dimarts 22 de maig. I així va ser: totes les entrades venudes.

Recordo el primer concert que vaig anar a veure dels Love of Lesbian al Clap. Va ser per la presentació del seu últim disc en anglès, l’”Ungravity”. Aquell dia, un dia del l’any 2003, vam arribar a ser una vintena de persones per veure’ls. Com han passat els anys i com han crescut en nombre de fans… Això és gràcies a la feina de formigueta durant tots aquests anys. I s’ho han ben guanyat. I s’ho mereixen.

Però anem al que realment interessa: el concert. Amb mitja hora de retard surten mentre sonen les notes de  “Tercero segunda” pels altaveus. En el públic es produeix una histèria col·lectiva al·lucinant. Es nota que hi ha moltes ganes de veure’ls i escoltar-los…

Arranquen amb “Nadie por las calles” i “Los seres únicos” del nou disc. Tothom canta com si fossin cançons de tota la vida. I, a continuació, “La niña imantada” del celebrat “Cuentos chinos para niños del Japón”. El concert es composa de cançons de l’últim disc: “Wio”, “Belice”, “Los días no vividos”, “El hambre invisible” o “Oniria e insomnia”. I alguns dels seus hits dels anteriors: “Club de fans de John Boy”, “Los colores de una sombra”, “Un día en el parque” o “Incendios de nieve”.

Ho donen tot a dalt i a baix l’escenari. Tenen, com de costum, una gran connexió amb el públic. I, ens deixen uns quants moments per recordar: a “Incendios de nieve” en Santi i en Jordi salten de l’escenari i canten i toquen al mig del públic en un moment de deliri per part de la gent i dels telèfons mòbils. A continuació, ells dos, toquen “Te hiero mucho (historia del amante guisante)” en versió acústica mentre en l’Oriol Bonet, el bateria, ho grava amb el seu iphone. I, seguidament, el públic demana a la Marlen i en van fer un breu “Se instalo en el ático hace un mes, creí que habla al revés, pero Marlen era de Ucrania”. Fantàstic!

I el moment del concert: en Santi fa de Rajoy mentre canta “El ectoplasta” i l’aplica a l’actualitat política del moment i parla d’en Rato, l’Urdangarín, l’Esperanza i el Rei. Es canta “un elefante se balanceaba…”. És un moment espectacular mentre en Santi es treu la camiseta i llueix el seu tipet… Brutal!

En resum, un concertàs on el públic es va entregar des del minut 1 cantant, cridant i saltant. I ells, els lesbians, en Santi Balmes, en Joan Ramon Planell, en Julián Saldarriaga, l’Oriol Bonet, en Jordi Roig i en Dani Ferrer, donant-t’ho tot. I marxen ballant “Holdin on the Black Metal” dels My Morning Jacket. I els que vam tenir la sort de ser-hi el recordarem durant molt de temps amb una gran rialla d’orella a orella.

Va ser un gran Festival de Neurovisión!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Dear Prudence: L'entrevista

Següent història

Eli "Paperboy" Reed & TPP: un Magnum Premium!

L'últim de A PRIMERA FILA