pictures

Maria Coma i el loop maleït

 Els lectors habituals de L’Ampli coneixeu la nostra especial admiració per la música barcelonina. Sense voler abusar sovint mirem de fer-nos ressò de la seva activitat artística (ja ho haureu notat) i tenim costum de trepitjar assíduament algunes de les sales on toca.

A la Bikini, ves per on, no l’havíem vist mai. Excusa perfecta per atansar-s’hi. En una anterior crònica us parlàrem de la presentació del Celesta a l’Apolo. Ara, amb el rodatge fet us parlem de la maduresa de la versió en directe.

Un dimarts plujós pot resultar ideal per quedar-se a casa mirant el Quèquicom al 33 però també per escoltar la Maria i banda interpretant els temes d’un àlbum gestat a Berlín, on les precipitacions de ben segur inspiraren algunes notes. Quelcom semblant devien pensar els assistents que ompliren generosament la pista.

Doncs bé, en l’anàlisi qualitatiu d’allò que esmentàvem abans: Celesta gira pels escenaris des de setembre del 2013 i en aquest temps, com acostuma a passar, es poleixen detalls, s’experimenta, s’adquireix soltesa… Tot plegat resultà evident en aquesta entrega, amb l’única pega d’un loop mal executat. Terrible error que tots perdonàrem menys, probablement, la compositora que el maleí amb humor.

Sabem del zel i la meticulositat amb els que la banda prepara els seus concerts i aquest minúscul detall no contaminà un recital rodó. Estem convençuts de que samplers i loopers es portaran bé en properes ocasions i que els sabrà posar a ratlla.

Sobre el repertori esmentar, com no, que tingué molt de Celesta, força de Magnòlia, poc de Linòleum i un polsim d’u_mä. Tot ben amanit i amb les particularitats que fan única cada entrega de la Coma.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ampli’s Twelve – 09/04/2014

Sol solet!

Terrassetes plenes, vermuts, una de braves… Fa goig, oi? Sembla que el bon temps arriba i amb ell els bons i saludables hàbits propis de l’època. Sabem per experiència, però, que no és el mateix gaudir-ne al ritme de l’últim disc d’en David Bisbal que fer-ho amb una selecció acurada de temes frescos d’aroma primaveral apta per al·lèrgics:

A la carta de tapes musicals d’aquesta setmana tenim:

Josh Rouse, The Black Keys, Frankie Cosmos, Maubeshewill, Unicornibot, Vessels, Animic, Sanjosex, Cálido Home, Kaiser Chiefs, Vetusta Morla i Phantogram.

Bon profit!

El Disc Populi de la Sandra García

sandra SANDRA GARCÍA
 Si ha d’existir una fan incondicional de l’Ampli i de les seves propostes, aquesta és la Sandra García. De fet, li va començar a agafar el ‘gustillo’ a això dels concerts i la música d’ençà del Petit Burg Festival, que cada any espera amb candeletes. Per cert, s’ha de dir que és la ideòloga de les famoses polseres de llana del festival! Un artista amb les mans que s’apunta a tots els ‘saraos’ que faci falta!
debosc Pau Vallvé – De bosc
El vaig descobrir per les festes de la Mercè i l’últim concert que he anat i mes íntim, va ser al Liceu. Els directes son molt bons ! i hi ha cançons que em fan desconnectar d’aquest món com “Vaga general” i d’altres amb les que em sento identificada.
momentum Jamie Cullum – Momentum
Per mi és un crack del jazz-pop. Momentum és el seu últim disc, i en la meva opinió és el millor, amb molta energia. Vaig anar a veure’l a la Sala Barts i en directe és al·lucinant!!
random Daft Punk – Random Access Memories Amb 16 anys ja els escoltava i ara és com un remember. Aquest últim disc rotllo funky electrònic dels 80’s… Mola!

Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

20/03/2014 – La [2] de l’Apolo – Barcelona

Dijous passat anàrem d’estrena: Estructures sota terra, nou treball discogràfic dels barcelonins Raydibaum fou presentat davant un auditori ple, oportunitat boníssima per agrair l’ajut de tots aquells que amb la seva aportació han fet possible aquest projecte. Y és que un cop més el micro-mecenatge (Verkami) ha servit per finançar un producte cultural.

Aquesta estreta relació artista-públic quedà, a més, palesa durant tot l’acte. Incondicionals, amics, mitjans… ens aplegàrem a la [2] de l’Apolo per contemplar el “renaixement” d’una de les bandes deganes de l’indie rock català del segle XXI. M’explico: quan de les cendres de Fromheadtotoe sorgeix Raydibaum el panorama musical català es troba en un estat d’anquilosament important.

Per a fer-nos una idea, quan el seu EP Grided Elephant cantat en anglès veu la llum el 2004, Lax’n’Busto guanya el premi Enderrock a millor disc de l’any i Gerard Quintana el de millor lletra i millor directe (votació popular). Pels “no alineats” sembla clar que alguna cosa havia de canviar. Raydibaum, al meu entendre, contribuí al canvi, formant part d’un conjunt de propostes que provocaren una anhelada entrada d’aire fresc.

Està bé, però, que aquells que en el seu moment s’atreviren a trencar motllos, passat el temps, s’atreveixin a fer “clic” al botó de reset.

Quan hom escolta el disc i el directe se n’adona que la trencadissa no és fruit d’una borratxera sinó d’un procés laboriós i conscient. La línia de baix, el puntejat, els pals de percussió, els registres de veu… tot és menys melòdic però més ric en matisos. Arriscat, cert, però valent.

El repàs a l’actual llarga durada esdevingué fluid i l’acollida per part del públic aparentment molt bona (cosa que ens alegra). Destaquem Moai i el seu magnífic in crescendo i El Cel Nu amb la seva metralleta guitarrera (presents a l’Ampli’s Twelve de les darreres setmanes).  Els temes emblema aparegueren a la segona part del concert servint Aurora (versió acústica i en solitari de la mà i veu de Valen Nieto) de nexe d’unió. Un moment íntim i de comunió molt maco que donà pas a Alfabet, Maleeixo el temps

La intencionada separació antic/nou feu encara més evident la mutació, un exercici interessant d’agradable regust. Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera- http://ljuskansliga.blogspot.com.es/

Let’s Festival. Cyan+Second+Izal

No sabem el que tenim!! Sí, sí, ho va dir en Mikel Izal a mode de floreta i probablement te raó. No ens cansem de repetir-ho any rere any, pocs festivals a Barcelona (província) cuiden els detalls com ho fa el Let’s: Acústica excel·lent, selecció i combinació d’artistes coherent en cada una de les jornades, propostes diferents i innovadores, preu accessible… Què més podem demanar?

S’ha de dir que els de la zona, poc o molt, en som conscients quan amb força antelació l’organització ha de penjar el cartell d’entrades exhaurides. L’acollida de l’oferta Cyan+Second+Izal n’és un exemple.

Centrant-nos en el que va donar de sí la vetllada de dissabte passat, si l’haguéssim de resumir breument, diríem que l’energia positiva que envaí l’espai donà peu a una comunió entre músics i públic exclusiva de les grans ocasions. Una nit de bon rotllo ideal per flirteigs juvenils a ritme de lletres fresques i properes.

Malgrat un possible excés de gesticulació per part de Javi Fernández que, val a dir, no menyscaba les seves dots com a cantant i teclista, la banda barcelonina ha assolit l’estatus de proposta sòlida. La seva posada en escena és contundent i el ritme del concert es mantingué àlgid durant gran part del repàs als seus tres treballs discogràfics de llarga durada, posant lògicament l’accent en Delapso. També ens va agradar la seva versió de La leyenda del tiempo de Camarón.

Uns uniformats Second aconseguiren, com a poc, mantenir el nivell de força. Lletres simples i directes, guitarres d’afinada estridència i enganxifosos arpegis de sintetitzador que guanyen amb el directe. Els murcians justificaren la fama assolida principalment a les xarxes socials i gràcies al boca orella. La presentació de la seva particular Montaña rusa (setè àlbum de la banda enregistrat a Los Angeles) fou rebuda amb els braços i orelles oberts assolint l’èpica amb Rincón exquisito, Rodamos o N.A.D.A.

Vibrant seria l’adjectiu que definiria millor l’actuació d’Izal. La banda establerta a Madrid aconseguí fer de la seva actuació un esdeveniment màgic, d’aquells que assoleixen una connexió inusual amb el públic. Himnes, sembla, no els en falten a la vista del número de veus que corejava cadascun dels temes, cançons plenes de variants que dificulten l’encasellament. El protagonisme, com és lògic, recaigué sobre Agujeros de Gusano. Domini del tempo i mostra de camaraderia amb la interpretació conjunta d’un tema amb membres de Cyan i Second.

En definitiva, més enllà dels gustos i preferències musicals particulars, ens agraden les bandes que piquen pedra, que fruit del treball i la constància aconsegueixen guanyar-se el respecte de crítica i públic. Com no, també ens agraden els festivals que aposten per elles.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

El Disc Populi d’en Jacobo Villalón

JACOBO VILLALÓN
En Jacobo Villalón, com es pot intuir per la foto, és un tipus dur. Un d’aquests paios sempre disposats a muntar una bona barbacoa pels “amigotes”. En la seva selecció, conseqüentment, trobem un dels clàssics del trash metal. Com veureu, però, dins el seu gran cor també hi ha lloc per ritmes més calents, d’aquells que conviden a la ballaruga. Una mélange popfunkymetalorumbera reflex d’un caràcter alegre i obert.
Thriller – Michael Jackson M’encanta, jo era molt petit quan va sortir i cada vegada que passava per una botiga i veia el vídeo de Thriller o el vídeo de les rajoles que s’il·luminen de Billie Jean i la seva música em quedava mirant l’aparador fins que acabava.
Estopa – Estopa Són brutals i m’agrada molt la seva música, però aquest disc que em van passar quan encara no eren coneguts em va encantar.
Metallica  – The Black Album Moltes i moltes hores d’estudi van passar escoltant i re-escoltant aquest disc.

¡La vida no es pa’ tocar el tambor!

A pelo y con dos guitarras acústicas  fue el formato que escogió Pájaro para presentar sus canciones en el local de moda de música en directo del barrio de Gracia, el Heliogàbal.

Quizás por motivos de presupuesto en una sala de tal dimensiones, muchos músicos echan mano de la guitarra acústica para mostrar sus canciones, y así navegar en directos que no son más que una impostación fallida de sus formatos con banda completa. No fue este el caso.

 Con cubata de cola en mano, los sevillanos hicieron gala de su gracia andaluza para seducir al público desde el inicio, pero para la suerte de los asistentes, no fue el único argumento que pusieron en la palestra. Sus guitarras echaron mano del sonido jazz manouche para envolver la avezada voz de Andrés Herrera, que hizo gala de ese temple que solo los años de experiencia otorgan: esa solera que alcanzan los vinos de buena añada que han tocado barrica de roble. La barrica que ejerció la música fronteriza del maestro Kiko Veneno o los ya míticos Pata negra.

El público, embriagado por una atmósfera cercana al spaguetti western, al blues sureño o a la canción italiana mediterránea, se entregó a un directo que no cesó de homenajear al gran maestro de Pájaro, Silvio Melgarejo. Canciones como la instrumental ‘Esperanza’ también nos hicieron disfrutar de las finas manos de la guitarra arreglista de Raúl Fernández. Paso a paso la banda caldeó la sala, hasta ponerla al punto de temperatura óptima para desatar algunos de sus “hits” cómo ‘Perchè’ o ‘Luces Rojas’, que hicieron corear a la concurrencia algunas de las estrofas más canallas de este dueto circunstancial.

Con algo más de una hora media, Pájaro dio fin a un concierto acústico de esos que se saborean y te dejan con ganas de más. Como no podía ser menos, no faltaron varios bises y sobretodo, fue paradójico ver a una sala de bouquet tan fino como el Heliogàbal tarareando sin ningún complejo el “Beeeetis, Beeeetis….” que tan feliz hace a este Pájaro sevillano. Si es que como bien dijo Andrés Herrera al inicio del concierto “¡Hay ser feliz! ¡La vida no es pa’ tocar el tambor!” , haciendo referencia a la ruidosa celebración dels Foguerons que se daba a cabo ese fin de semana en Gracia. Y bien cierto es, a ellos no les hizo falta ningún tambor para hacer feliz al público del pasado sábado en el Heliogàbal… eso sí, no me quiero ni imaginar de lo que serán capaces cuando lleven su banda al completo.

Texto: Álex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Bailes, buen rollo & indie pop

No hay mejor antídoto que ir a un concierto de Lori Meyers en plena resaca y depresión navideña. Y lo puedo decir bien alto después de verlos el pasado 27 de diciembre en el Razz. Y esta afirmación aún tiene más mérito si me doy cuenta que todas las letras de su último disco ‘Impronta’ giran alrededor de la pérdida, el abandono y el desamor. ‘Chapeau’ por estos lojeños, que saben salir del bucle depresivo y crear temas al cien por cien bailables y con estribillos tremendamente pegadizos. En el Razzmatazz se montó una buena fiesta, que además coincidía con el último concierto de la banda del 2013.

Empezaron tranquilos, después de un enérgico ‘Bona nit’, con ‘Intromisión’ de Cronolánea (2008). Parecía que estaban calentando y cogiendo impulso para lo que iba a venir luego. Después de verlos el pasado Sonorama, en un concierto donde por falta de tiempo tuvieron que lanzarse directos a los hits de sus últimos discos, agradecí volver a recuperar temas como ‘De superhéroes’ (Viaje de Estudios, 2010), ‘Dilema’ (Hostal Pimodán, 2006) o ‘Luces de neón’ (Cronolánea, 2008). Se notaba que contaban con el tiempo suficiente para hacer guiños a sus seguidores más fieles. El ambiente se iba caldeando y nuestros bailoteos empezaban a quemar los días de grandes comilonas con ‘Alta fidelidad’, ‘Huracán’ o ‘El tiempo pasará’. El despiporre total vino con los sus últimos hits, ‘Mi realidad’ y ‘¿Aha han vuelto?’. A partir de ese momento era imposible dejar el cuerpo en reposo, y todo se convirtió en una escalada de sorpresas y celebraciones.

Alfredo, el batería de la banda, ese día cumplía años, y en mitad del tema ‘Emborracharme’ salió al escenario un pastel con sus velitas y cantamos todos juntos más sudados y más ebrios si cabe el ‘Cumpleaños feliz’. También nos esperaba un dulce sorpresa, y digo dulce, porque Anni B Sweet esperaba entre bambalinas a salir y hacer una versión de ‘Be My Baby’ de The Ronettes junto a la banda.

Recuerdo que ‘Yo sé que me vas a cantar, naranaranananana’ (‘La caza’) fue de lo último que entonamos mientras ellos se preparaban para abandonar el escenario. Después de casi dos horas nos dejaron sudados, con una gran sonrisa y más ligeros de cuerpo y alma.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Ivan Pujol Photo                                                                                                                www.ivanpujolphoto.com

 

I els van fer l’amor

Diuen que per ser un bon amant en aquesta vida el més important són ganes i practicar. Com en tot, com més pràctica, millor resultats en cada intent. Potser per això acabà com acabà la gira de Mishima, en un Apolo que ja havia venut feia temps totes les entrades anticipades pels 20 i 22 de novembre.

 David CarabénMarc LloretDani VegaAlfons Serra i Xavi Caparrós van fer un “Amor Feliç” a un públic disposat, que vestia camises de quadres i alguna barba. Els assistents deixaven anar alguna insinuació amistosa sobre el seu productor, Paco El Loco, al que demanaven que convidés a una ronda. No és estrany que en aquesta atmosfera de més o menys seguretat, amb la confiança mútua dels amants que es coneixen els gestos, les mirades i que comparteixen jocs de paraules, els Mishima s’anessin erigint amb un un record de tremolor i una Vella Ferida que feia cremar bateria i teclat. Poc tenia a veure el que tocaven amb les cançons empaquetades en CDs, Spotify, Itunes o Youtube. Les semblances entre el disc i el directe, es restringien a les camises negres que vestien i a les inconfusibles ulleres de Carabén, que reconvertia el seu posat seriós, solemne, en somriures d’aparent tímid, discret.

La seva veu magnèticament greu recitava composicions a un ritme tranquil, sense deixar-se accelerar per la potència de les puntades de la guitarra de Vega en la recerca dels colors als Vespres Verds, guitarra que va acabar euforitzant en “Deixa’m creure” a mitjan concert.

El guitarrista canari es va encarregar de presentar el “Miguelito en el acceso 14” d’una nit que com més s’allargava més curta es feia. Com més passava més volien beure d’ells els assistents, més set feien. Que si els poemes musicats del grup evoquen, en alguns més que en altres, les decepcions i frustracions típicament vitals, ho fan de manera madura, d’acceptació, però amb el somriure canalla, estoic. I va ser amb aquesta expressió a la cara amb la què s’acabaven d’enfotre els Mishima de tot, amb el “Tiziano”, que “s’ho follava tot”, protagonista dels “Ossos dins una caixa”. Aquest tema va ser la cirera que coronà el concert, el màxim punt de simbiosi entre els de dalt l’escenari i els de baix.

Més d’un i d’una es devia quedar com un tros de fang.

Text: Maria Dabén Florit

Fotos: MCarme Montero

Divendres a l’aposta valenciana pel so de qualitat

Falta minut i mig, la gent encara està entrant o gaudint de la terrasseta. Gatomidi usen la distorsió de la guitarra com a reclam. El públic acudeix a l’escenari Jägermeister. Així arrenca la segona edició del Deleste Festival.

Guanyadors del concurs Vinilo Valencia 3.0, el trio valencià arrenca sense compassió. És igual que siguin les 19:30, el seu és el Rock amb tocs post punk. I és que tenien moltes ganes de presentar el seu nou disc ”Enclosed Spaces”, llançat el 23 de setembre. Després de l’ explosiu començament amb ‘A.M.E.N i ‘Joy’, es mouen a espais més foscos, per tornar a pujar el ritme amb ‘White Cloud. A The Lights is You’, Jimena Quejigo torna a prendre la veu cantant, i acabant amb ‘Run Away’ i un Nolasco Contreras gairebé embogit.

 Ens dirigim a l’Auditori Ambar per veure I Am Dive. Al voltant d’una taula plena de ‘joguines’, un sinte i un micro, el duet començan a crear les seves atmòsferes. Després de dos temes saluden amb un sorprenent accent sevillà, i s’enfunden sengles guitarres amb les que segueixen construint els seus ambients. Ens avancen ‘Falling’ i ‘Wolves’, temes que s’inclouran en el seu pròxim disc, que volen tenir per primavera, i que sembla que ens volen recordar a Sigur Rós. Acaben amb ‘Summer Camp’. Sí, l’estiu s’ha acabat i el sentiment tardor és més que patent en el tema. Si tanco els ulls gairebé puc veure el vidre entelat, l’asfalt mullat a l’altre costat. Però quan vam sortir de l’Auditori Ambar tornem a l’assolellat i calorós octubre que ens hem trobat a València.

 De tornada a l’escenari Jägermeister, David T. Ginzo ens avisa que Tuya començarà amb un tema nou, es tracta de ‘Sterling & Cooper’. Teníem moltes ganes de veure’l amb banda, i arriba al Deleste amb el seu nou format de trio, amb Juan Diego Gosálvez a la bateria i Óscar G. Hinde als teclats. Amb ‘Wooden House’, veiem que hi ha més novetats. ‘Waterspot’ era una delícia, un conjunt de píndoles delicades que es desfeien sobre la llengua i sempre semblaven curtes. Sembla que els temes han madurat, han guanyat en matisos, i Tuya els porten al directe amb força. Des de la meva posició, el so és impecable, i la gent comença a ballar. Cap a la meitat d’un setlist que a estones podria semblar improvisat, apareix ‘Clouded’, que en la seva arrencada sempre em recorda al ‘Delicate’ de Damien Rice. Després de tornar a visitar el seu primer EP (Own) i la imprescindible ‘Cake’, ens reserven una sorpresa per al tancament: ens posen a tots a corejar ‘Te Debo Un Baile’, de Nueva Vulcano.

 De nou a l’Auditori Ambar, esperant a Julio de la Rosa, el públic aplaudeix qualsevol moviment: sembla que hi ha ganes de que surti. Encara no l’he vist amb banda, de manera que participo d’aquesta expectació.

Finalment surten. Jaime Olmedo, Nieves Lázaro, Jorge Fuertes, Dani Llamas i Cé Santiago acompanyaran a Julio, que dóna dues voltes a l’escenari sense dir res, mirant fixament al públic. Arrenca amb ‘El Traje’. Julio de la Rosa és un d’aquells artistes que a l’escenari es converteix en un Gigante, sobretot amb semblant banda. Després ‘Colecciono Sabotajes’, que obre el seu nou disc ‘Pequeños trastornos sin importancia’, convida a l’auditori a corejar amb ‘Sexy Sexy Sexy’ i la revisada Las Camareras.

També amb un tempo especial, Julio es recolza en la dolça veu de Nieves Lázaro per acariciar l’ànima just abans de clavar-li les ungles amb ‘Corazón lleno de Escombros’, fent que a mig Auditori Ambar se li posin els pèls de punta.

Per treure’ns d’aquest tràngol, Julio recupera ‘Kill the mosquito!’ de El Hombre Burbuja, que el públic acull encantat. A partir d’aquí, el ritme torna a augmentar amb ‘Kiss Kiss Kiss Me’, i ‘Hasta que te Hartes’,  i mentrestant Nieves Lázaro ens torna a demostrar que es mou molt bé amb un cinturó. Encara queda una altra aclucada d’ulls a El Hombre Burbuja, en forma de versió de ‘Pingüinos i koalas’, per acabar ballant descalç amb ‘La Fiera Dentro’, i ‘Maldiciones Comunes’, ambdues de l’últim treball.

El que just ha acabat s’hagués coronat com a concert de la nit, si no fos pel que anava a succeir en aquest mateix escenari després de 15 minuts de descans.

 Toundra surten a l’auditori al crit de ¡VAMOS! Jo ja sé que vénen a donar canya amb les seves guitarres, però aquesta energia només sortir impressiona. Vénen molt rodats, aquesta és una de les últimes etapes d’una llarga gira, els he vist en altres festivals. Però aquí és diferent. És la primera vegada que els veig en un espai tancat, i es tracta d’un auditori! Arrenquen amb ‘Ara Caeli’, guanyant-se sobradament al públic. El quartet destil·la energia, un rock instrumental potentíssim, i una actitud envejable. A meitat de ‘Cielo Negro’ quatre seguidors es colen davant de mi per victorejar un dels guitarres. A més comprovo que en als dos laterals, enganxats a l’escenari, sembla que hi ha un concurs d’Air Guitar. Quan comença ‘Marte’ tot l’auditori vibra : percussió improvisada sobre les butaques, ‘ Stomping ‘ furiós. Em giro i veig part del públic en tràngol, de peu o asseguts, i a cada moment aquest sentiment s’estén. Des de l’escenari demanen més: amb la seva actitud, amb més crits de ¡VAMOS! No necessiten més paraules: ja han definit el llenguatge, i aquí tots el parlen. Contra la vora de l’escenari davant de mi cada vegada s’amuntega més gent, i la música m’està trucant. Al diable, deixo d’escriure, me’n vaig de viatge a la Toundra.

‘Magreb’, ‘Zanzíbar’, ‘Medusa’, ‘Espírita’ i ‘Bizancio’ han completat el setlist. Ha sigut increïble, pura adrenalina. Una cosa és segura, el dia 30 de Novembre vénen a Barcelona. No me’ls penso perdre.

 És hora d’hidratar-se, de sopar, però de no perdre temps. Donem les gràcies al col·lega que ens porta els entrepans, i els devorem amb avidesa.

Guadalupe Plata ja han començat a l’escenari Jägermeister, ja copat. Faig servir les meves tècniques de Festiman per colar-me en segona fila, i veig a un dels integrants de la banda amb un instrument peculiar, una mena de baix ‘casolà’ fet amb un gibrell de metall, un pal i una corda. Guadalupe Plata ens envolta amb el seu blues meridional. Tan meridional que em sembla sentir la calor humida de l’estiu als pantans de Louisiana. La calor és real, tant que juntament amb la llum vermella em porta a pensar que no només es tracta de la música del diable, sinó que l’escenari s’ha convertit en una porta al mateix avern. Mentre el bateria continua tocant amb dues maraques en una mà, i el públic es lliura al ball, jo em deshidrato: necessito un glop.

 Després de prendre una alenada d’aire fresc a la terrassa, ara atapeïda, tornem dins. És el torn dels portuguesos Nice Weather for Ducks, única banda internacional del divendres.

El quintet, bastant jove, puja a l’escenari. Porten sota el braç el seu primer disc, ‘Quack!’.

La primera similitud que ens ve a tots al cap és Vampire Weekend. També podrien recordar en algun moment a Kakkmaddafakka. Però definitivament em recorden Crystal Fighters, amb alguna referència potser a l’ ‘Olimpic Airways’ de Foals.

Són un descobriment molt fresc, tot i la calda que fa enganxat a l’escenari.

Fent un esforç per parlar castellà, donen diverses vegades les gràcies, estan molt contents d’estar al Deleste, i comenten que tenen el seu disc per si algú vol comprar-lo. Jo me n’enduré un. Mentre recullen, li demano al baixista, em porta el disc, em demana un boli, i se’ls emporta. En tot just dos minuts me’l torna signat pel quintet.

Així és com m’agrada comprar els discos.

 Els concerts han acabat per avui. Queda el torn de Toxicosmos dj, clàssic de les cabines de les sales de València. Però el cansament comença a fer efecte, i dissabte hi ha sessió matutina. És hora de retirar-se.

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

1 2 3 11