DISC POPULI

El Disc Populi d’en David Camarasa

	DAVID CAMARASA	En David Camarasa, bateria dels Vancouver, va néixer el 1974, essent fill de pagesos residents a la Vall d’Àger. La seva formació extra-musical passa per l’Institut a Tremp i per l’Universitat a Lleida. Des de finals dels 90 s’apropa a la capital del país per residir a Sant Just Desvern.
	Appetite For Destruction – Guns N’Roses	He escollit aquest disc en representació del que foren els meus inicis musicals. A finals dels 80 es portaven les samarretes d’Iron Maiden, Motörhead, Metallica… jo no era gaire fanàtic de res, ningú m’hagués classificat entre els “heavis” de l’Institut, però sí que em “molava” el rock dur. Recordo que a casa només hi havia cintes de “cassette” perquè no teníem tocadiscs, i quan va arribar el disc compacte, i el meu germà va poder comprar un reproductor, jo vaig comprar-me els meus dos primers CD’s, eren l’Appetite i el “No sé qué hacer contigo” de Barricada.
	Prisoners Of Love – Yo la Tengo	Recordo l’any que feia COU, seient a les escales del pati de l’Institut de Tremp, que vaig veure per primer cop la portada del “Nevermind” dels Nirvana. Durant els meus anys universitaris m’agradava tot el que sonava a grunge i a britpop, però la meva afició per la música no s’accentua fins arribada la meva trentena (també va coincidir amb el final d’una llarga relació de parella) on de sobte trobo un infinit món per descobrir entre la música més underground. I bona part del mèrit se l’emportarien els meus amics, els grans mentors del meu particular renaixement musical: el Gerard Birbe (que em portava com deu anys d’avantatge en coneixement d’àlbums imprescindibles), el Santi Comelles (que em feia llistes d’autors desconeguts de folk-rock americà) i l’Albert Gasch (que em va ensenyar que existien discs com el “Funeral” dels Arcade Fire, l'”It’s a Wonderful Life” dels Sparklehorse o el “Rock Action” dels Mogwai). He escollit aquest recopilatori dels Yo La Tengo perquè, encara que dubtant molt, diria que és el meu grup preferit.
	Cuckooland – Robert Wyatt	Amb aquest geni, d’entranyable i dura trajectòria vital, voldria tancar aquesta petita selecció, que més que un pòdium representa una evolució musical. Vaig descobrir-lo en una llista de lo millor del 2007 feta per la revista Rockdelux amb la cançó “A Beautiful War” del disc “Comicopera”. Gràcies a aquella llista vaig descobrir una cançó d’aquelles que arriben a l’ànima, i després un disc: “Cuckooland”, d’enorme virtuositat en forma i contingut. I parlant de llistes, tresor de qualsevol melòman curiós, us deixo la meva de 5 imprescindibles ara mateix: Kurt Vile, Mogwai, Tame Impala, The Dodos i el més experimental: Dan Deacon.

El Disc Populi de la Sandra García

DISC POPULI

	SANDRA GARCÍA	Si ha d’existir una fan incondicional de l’Ampli i de les seves propostes, aquesta és la Sandra García. De fet, li va començar a agafar el ‘gustillo’ a això dels concerts i la música d’ençà del Petit Burg Festival, que cada any espera amb candeletes. Per cert, s’ha de dir que és la ideòloga de les famoses polseres de llana del festival! Un artista amb les mans que s’apunta a tots els ‘saraos’ que faci falta!
	Pau Vallvé – De bosc	El vaig descobrir per les festes de la Mercè i l’últim concert que he anat i mes íntim, va ser al Liceu. Els directes son molt bons ! i hi ha cançons que em fan desconnectar d’aquest món com “Vaga general” i d’altres amb les que em sento identificada.
	Jamie Cullum – Momentum	Per mi és un crack del jazz-pop. Momentum és el seu últim disc, i en la meva opinió és el millor, amb molta energia. Vaig anar a veure’l a la Sala Barts i en directe és al·lucinant!!
	Daft Punk – Random Access Memories	Amb 16 anys ja els escoltava i ara és com un remember. Aquest últim disc rotllo funky electrònic dels 80’s… Mola!

El Disc Populi de l’Albert Gasch

DISC POPULI

	ALBERT GASCH	Albert Gasch: guitarrista de Vancouver. Home fascinat per la música i que intenta descobrir noves experiències musicals cada dia. Tant li pot agradar el soroll d’una rentadora com una cançó del 1929. Socialment, es tracta d’una persona musicalment incompresa, amb un gust propi coincident amb unes publicacions elitistes que no llegeixen ni els gafapastes. Tot i així, a vegades en diu alguna que genera unanimitat. Aquestes són les seves recomanacions…
	Feels – Animal Collective	Vaig anar al cine a veure la pel·lícula “Shortbus”. La banda sonora m’agradava, però d’entre totes les cançons, una sobresortia de manera estranya. Era un so nou, diferent, especial. No havia escoltat res d’igual. En arribar a casa vaig baixar-me el ‘tracklist’ de la banda sonora i vaig tornar a escoltar la cançó. Em va tornar a encantar. Vaig mirar la llista, i vaig veure que era d’un grup que es deia Animal Collective. I la canço “Winter’s love”. Després vaig escoltar el disc “Feels”, i la sensació d’aquella cançó se’m va reproduir durant tot el disc. Eren obres mestres consecutives. Des de llavors penso que Animal Collective és una de les millors bandes del planeta.. Ara s’han posat de moda, però quan van començar, sobretot, eren inigualables.
	Love Songs – Beatles	Hi ha coses a la vida que s’han de fer. Per primer cop. La primera borratxera, el primer petó, el primer viatge, etc… Entre aquestes coses i a un nivell essencial, jo també situaria veure per primer cop pel·lícules de Hitchcock, llegir a Bécquer per primera vegada, i escoltar els Beatles. He escollit aquest disc perquè les sensacions d’adolescència que vaig tenir amb els Beatles, com qui descobreix l’amor, no les he tornat a tenir amb res al món de la música. Hagués pogut posar qualsevol àlbum dels Beatles. Aquest el tenia per casa i em flipava.
	Funeral – Arcade Fire	Tot i que no han fet res igual després d’aquest disc, aquest em va marcar moltíssim. Ho acaba de deixar amb la meva xicota de Saragossa, i un amic, en Jordi Daumal, em va recomanar aquest grup on “toca molta gent” i “amb molts instruments”. Per fer les coses bé, vaig llegir primer la lletra de la primera cançó del disc per entendre el que deien abans d’escoltar-la. Em va semblar molt poètica. Però quan vaig escoltar la cançó, no se ben bé perquè, em vaig posar a plorar sense contenció. No parava de plorar. Com si tragués sense control una estranya tensió que no se d’on em venia. “Neihborhood 1” es brutal, i “Laika”, en alguns moments, no és d’aquest món. Com si algú superior ens parlés als mortals de la terra.

El Disc Populi d’en Jacobo Villalón

DISC POPULI

	JACOBO VILLALÓN	En Jacobo Villalón, com es pot intuir per la foto, és un tipus dur. Un d’aquests paios sempre disposats a muntar una bona barbacoa pels “amigotes”. En la seva selecció, conseqüentment, trobem un dels clàssics del trash metal. Com veureu, però, dins el seu gran cor també hi ha lloc per ritmes més calents, d’aquells que conviden a la ballaruga. Una mélange popfunkymetalorumbera reflex d’un caràcter alegre i obert.
	Thriller – Michael Jackson	M’encanta, jo era molt petit quan va sortir i cada vegada que passava per una botiga i veia el vídeo de Thriller o el vídeo de les rajoles que s’il·luminen de Billie Jean i la seva música em quedava mirant l’aparador fins que acabava.
	Estopa – Estopa	Són brutals i m’agrada molt la seva música, però aquest disc que em van passar quan encara no eren coneguts em va encantar.
	Metallica – The Black Album	Moltes i moltes hores d’estudi van passar escoltant i re-escoltant aquest disc.

El Disc Populi de la Lupe Capell

DISC POPULI

	LUPE CAPELL	La Lupe Capell és una vella amiga de L’Ampli. Creadora audiovisual, cos i ànima de la productora audiovisual Xindogu, és l’artífex (entre moltes altres coses) dels vídeos promocionals del Petit Burg Festival. Alegre i dinàmica, el seu Disc Populi, creiem, és un fidel reflex de la seva naturalesa.
$Astrud - Mi fracaso personal$	Mi fracaso personal – Astrud	He escollit aquest disc perquè des de la primera vegada que els vaig veure actuant a Lo + Plus vaig sentir una fascinació total per aquest parell d’artistes que fan cançons totalment diferents a les que jo havia sentit mai. Tenen unes lletres surrealistes, que et transporten a d’altres universos paral·lels i a la vegada t’hi sents identificat… una sensació rara, rara… però al meu gust, genial. Amb una amiga sempre diem que el món es divideix entre els que els adoren i els qui els detesten i si ets d’una banda, s’et fa impossible entendre l’altra. Tot el disc és una joia. Espero ansiosa poder veure el concert de despedida ofical al CCCB aquesta primavera
	The Rocky Horror Picture Show B.S.O	Aquest disc és un dels que sempre poso quan necessito un subidón d’energia perquè he de fer alguna cosa que em fa molt pal: netejar el lavabo, la cuina o factures… o quan tinc pressa i he de fer algo mecànic i sense pensar gaire. Poso el disc i em poso contenta automàticament, em fa riure i passes una hora sense adonar-te’n i bé… et pots descobrir a tu mateixa imitant a la Susan Sarandon o al Tim Curry i fent un espectacle no gaire digne de ser vist fora de la intimitat.
	Micah P. Hinson and the Gospel of Progress	He escollit aquest disc perquè durant molt temps és el primer que escoltava quan pujava al tren: em tapava amb l’anorak, em posava els cascos, posava el Micah i em deixava transportar. Una veu preciosa, trencada però que dóna pau, que t’explica històries tristes i, com diria un amic meu, té una veu que sembla que “t’acaroni les orelles”. Molt recomanable per aquelles estones en les que et vols revolcar en la teva pròpia melancolia. Aquest disc, a més, em va fer redescobrir el folk, que abans no escoltava mai.

Throwing Muses, The Smiths i Joy Division

DISC POPULI

‘Throwing Muses’ ( Throwing Muses)

No coneixia de res el grup quan vaig llegir en una revista un article que va enviar la Kristin Hersh on es queixava de que el seu grup el posaven com el ‘segundón’ dels Pixies, i aleshores em va picar la curiositat. Vaig comprar-me’l, a la primera escoltada semblava que costava una mica tot i que hi havia grans temes que em van encantar com ‘Hate My Way’, ‘Vicky’s Box’ o ‘Green’. Com més el vaig escoltar més em va agradar, fins que ha arribat a ser un dels meus discos preferits.

‘Hatful of Hollow’ ( The Smiths)

És un recopilatori de singles i de maxis, i m’agrada perquè hi surt una de les meves cançons preferides, ‘This Charming Man’, cançó que des de ben jovenet vaig escoltar i amb la qual m’he sentit molt identificat. Preguntes com ‘Does the body rule the mind or does the mind rule the body?’ o ‘Will nature make a man of me yet?’ quadraven molt amb coses que se’m passaven pel cap aleshores.

‘Unknown Pleasures’ ( Joy Division)

Sobretot m’agrada per cançons com ‘Disorder’. Forma part de l’època més obscura que vaig tenir, on em semblava que jo estava contra tots i tots contra mi. M’encantava sentir-lo ‘a tota pastilla’ a la meva habitació pensant que era l’únic del món i que el món s’enfonsava.

Nick Drake, The Beatles i Jeff Buckley

DISC POPULI

Five Leaves Left ( Nick Drake)

Va ser el primer disc que va fer i el més sincer i honest de la seva carrera, crec. Mai ningú havia fet res igual i semblant i realment va ser un descobriment molt impactant per mi perquè tenia unes melodies molt fresques i quelcom molt íntim i molt seu. Però tot i així, ho podia compartir amb qualsevol. Això crec que és el que busca tot músic: fer alguna cosa pròpia i que a més a més es pugui compartir. És un disc que m’ha influït bastant. Més que m’hagi influït és que l’he escoltat molt i no només aquest disc sinó tota la seva discografia. Em sembla brillant, sincerament.

The White Album (The Beatles)

Em sembla una obra mestra. Sona a tòpic, però és veritat. Allà hi ha cançons que de cap manera a ningú se li acudirien. Qualsevol disc dels Beatles té joies totalment fora d’aquest planeta.

Grace (Jeff Buckley)

També em sembla una joia extrema. És el tipus de disc que et fa ballar el cap i et treu preguntes del tipus: “Aquest pavo d’on surt?”. Jo coneixia alguna cosa del Tim Buckley en el seu moment i pensava: “ Mira, el fill del Buckley…a veure què”. És com el fill del Dylan o el parent de qualsevol gran artista. Quan escoltes ‘Grace’ penses que Jeff Buckley no és que hagi superat al seu pare sinó que ha creat una història totalment diferent i totalment sincera i honesta.

El Último de la Fila, The Pogues i Antònia Font

DISC POPULI

Enemigos de lo ajeno (El Último de la Fila)

Un disc de la dècada dels 80, en què jo era bastant jovenet, i que es titula ‘Enemigos de lo ajeno’ de El Último de la Fila. Recordo molt el moment, recordo aquest tipus de lletres que eren molt novedoses i molt urbanes. Això amb el temps m’ha fet fixar una imatge d’aquests anys 80: un ambient urbà, fred, cosmopolita.
Recordo molt la lletra d’una cançó que deia: “ veo mi casa desde tu balcón, chimeneas y tu ropa al sol. Barba de quinze días, no me levantaría”. La imatge de tot això la tinc molt dibuixada i molt associada a casa meva. La tinc molt situada en una habitació concreta, veient una determinada vista des de casa meva. Suposo que m’agrada també la lletra i la poesia que hi havia dins.

Rum Sodomy & The Lash (The Pogues)

Coneixia un de més comercial, ‘Peace and Love’. En aquella època el meu germà va anar a Irlanda i li vaig dir que em portés un disc dels The Pogues. I, evidentment, no em va portar un disc, em va portar un cassette, que és el que es portava llavors. I em va agradar la barreja de música moderna amb les flautes irlandeses i després els textos de les cançons. Especialment la última de les cançons que es deia ‘Waltzing Matilda’. Vaig descobrir tota la història del que representava , del rerefons de la Primera Guerra Mundial, de la història del soldat ferit que enviaven i retornaven a casa seva. Suposo que també em va influenciar que fossin irlandesos i tot el que implicava de lluita per un alliberament. A més a més el cantant era alcohòlic perdut, i en aquella època, quan tenia 15 anys, m’atreia molt aquesta estètica.

A Rússia (Antònia Font)

Va ser una sorpresa. En aquell moment el rock català ja havia passat molt de moda i estava molt desprestigiat. I de sobte, va irrompre un grup que no només cantava en català, sinó que a més a més ho feia en mallorquí, que era considerat des de Barcelona com a molt de poble, molt dialectal. I em van agradar molt el tipus de lletres perquè n’hi havia algunes que em recordaven instintivament a Franco Battiato, concretament el tema ‘A Rússia’. Després vaig descobrir que aquest cantautor havia influït en el grup.

Sigur Rós, Ray LaMontagne i The XX

DISC POPULI

Takk (Sigur Rós)

Es un grupo que conocí a raíz de un festival llamado Inedit en el que vi la peli ‘Heima’, que va sobre ellos y está ambientada en Islandia, en una gira que hicieron por todo el país. Después del tour internacional estaban un poco quemados y querían volver un poco a sus orígenes, e hicieron una gira por todos los pueblillos de Islandia, y la verdad es que es una película alucinante. A raíz de esto, es quizás el disco que más me ha gustado de ellos y la verdad es que forma parte de una banda sonora muy importante de mi vida porque gracias a haberles conocido decidí viajar a Islandia. Fue la banda sonora del viaje y fue precioso.

Trouble (Ray LaMontagne)

La verdad es que es un tío que tiene una voz que desgarra. Está el sólo, con su guitarra, y a veces algunos músicos lo acompañan. Todas las canciones de este disco son preciosas, y las letras también. Es como si estuvieras con él, metido en él. Tiene una personalidad que te atrapa y es ideal para escuchar tranquilo, en casa.

XX (The XX)

En una edición del festival Primavera Sound al que fui con mucha gente pasé por delante de ellos y no los pude escuchar. Finalmente cayó el disco en mis manos y la verdad es que es un disco que te lo pones de principio a fin, te lo escuchas del tirón y está muy bien.

Death Cab for Cutie, Belle & Sebastian i Wilco

DISC POPULI

“Transatilicism” (Death Cab For Cutie)

Diria que és del 2003, i per mi és el millor disc d’aquell any. Va ser un any que vaig començar a escoltar molta, molta música, potser perquè començava a tenir diners i en aquell moment no se la baixava gairebé ningú i llavors compraves. Em vaig comprar aquell disc i em va semblar al·lucinant. Sí que és veritat que després han tret altres discos que són bastant pitjors. I tenen aquesta veueta una mica ‘monyes’. Estic criticant un disc que he dit que m’agrada, però bueno, sóc així, contradictori….Però en aquest disc, no sé perquè, la veu no em desagrada, no em desentona.

“If you’re feeling sinister” (Belle & Sebastian)

És un disc que estic escoltant bastant ara, i ara mateix em sembla acollonant. És molt alegre, tot i que la manera de cantar sembla a vegades melancòlica. És un pop molt senzill però tampoc immediat. La primera vegada que el vaig escoltar vaig pensar que era una merda. Me’l va passar una amiga, i a ella li encantava, però a mi em va semblar horrorós. I fent un esforç alguna cançó em va començar a agradar i així successivament. I ara em sembla al·lucinant.

Yankee Hotel Foxtrot (Wilco)

En primer lloc em sembla un grup mastodòntic. I en concret, aquest disc, forma part d’aquells que costen al principi, sobretot a la primera cançó, perquè sembla que el tio estigui cantant totalment desganat, sembla que ni li va ni li ve el que està dient. Potser per això m’agrada, perquè li importa un bledo tot.

Em sembla un disco molt bo. M’agraden bastant tots els seus discos (tot i que hi ha molta gent que pensa que els primers Wilco són els millors), potser l’últim no tant. Em semblen fantàstics.

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada