Crònica

El vuelo de Youth Lagoon

Que con “The Year of Hibernation” no pasara por Barcelona, fue una de las espinas que más profundo se nos clavaron hace dos temporadas. Sin embargo, el dicho fue bueno, y la espera fue recompensada, a pesar de algunas heridas que costarán cicatrizar. Youth Lagoon llegaba a Razz 2 un frío jueves de noviembre y no con el recibimiento cálido que desprenden sus canciones.

Hubo algo de destemple en la entrada con los consecuentes espacios vacíos de gente afín a su música y, sobretodo, la estética de Trevors Powers, que se quedaron en casa escuchando “Afternoon”. Que no tocó. Tampoco “Posters”. Y ya. Eso sería lo que, con los dientes apretados nos quisimos imaginar como hubiese sido en directo. Y nos llevamos en el rincón del rencor. Nada más. El resto; un vuelo. Raso y muy rápido. A toda velocidad. Con los pies en el suelo e incluso por debajo del subsuelo.

Siempre cubiertos por capas de reverb y ese sonido acuático, como de música oída sumergido en una bañera. Siempre en un espacio cerrado. Siempre melodías tímidas que se expanden lo justo. “Attic Doctor”, como un vals vilipendiado, ya puso en alerta que no iba de atarse al minutaje, sino de mutar y pintar sobre ellas. Sin tantos arreglos electrónicos, pero con una guitarra que mordía toda la percusión, y él, en medio siendo protagonista a los mandos de una caja de syntes -que nunca entenderemos cómo funcionan- pero bien entretenido contoneándose, de perfil al público- al que apenas tuvo gestos de complicidad. Una frialdad amistosa- sin descaros, pero con el trato justo- similar al que la banda comparte entre ellos encima de la tarima. Pocos gestos y la sensación de que quienes le acompañan son soldados remplazables en el tablero.

No obstante, no son prescindibles; La tormenta de “Sleep Paralysis” a ratos desconcertante y mareadora fue en gran parte al despliegue de instrumentos que acompañan a Youth Lagoon en la gira. Una sacudida que se vio ralentizada con el manantial que fue volver al debut con “Cannons”, y la gran ovación. Sigue siendo, ese primer disco, su gran baza para el gran público. Seguida de “17” y “July”, los momentos de más de disfrute de la sala. Sin embargo, la excelencia musical, y de máxima catarsis se lograría con temas de “Wondrous Burghouse”, donde ellos parecen gustarse más. En concreto ese “Dropla”, en la que se separó de la oscuridad y lució su túnica y los rizos de genio loco para señalar al público en los versos de “You will never die…”.

Una sonrisa gigante y casi el creerse que eso era posible. Eso llegó a conseguir con el estallido de luces, distorsión y talento. Todo el talento que esta banda aúna, a pesar de que, como decíamos, uno de los comentarios más repetidos era la lamentación “¡No ha tocado “Afternoon”!” Dejemosle, y sigamos volando cerca de la Tierra.

Text: Jordi Isern

Fotos: Sergi Moro

Refree: potència a la Nova Creu Alta

El dimecres 23 d’octubre va ser nit d’estrenes a la sala [2] de l’Apolo. Per una banda, en Raül Fernandez Refree presentava el seu nou disc Nova Creu Alta. I aquest és el primer llarga durada del nou segell del Primavera Sound El Segell. Amb tanta estrena hi vaig trobar a faltar una copeta de cava…

Entraves a la sala i te n’adonaves que hi havia molta humitat. Un cop miraves l’escenari te n’adonaves a què era degut: l’escenari era ple a vessar de plantes. Mentre s’anava omplint la sala, que va acabar fent goig, comentàvem com ens imaginàvem el concert. Escoltant el disc te n’adones del gir més psicodèlic i elèctric que ha agafat en Raül en aquest nou treball, però teníem curiositat de veure la posada en escena. I l’impacte és molt bèstia! Només començar amb Quan els arbres ballen amb un final amb distorsions i molta potencia elèctrica veus que en Refree ha canviat. Potser ho fa el moment social que estem vivint, perquè algunes de les lletres han agafat un caire més social.

Va ser una estrena de disc en tota regla, perquè només es van tocar les cançons de Nova Creu Alta. Pel meu gust, van destacar, Avui ho he vist, Orgia, Kikirikí i Els fills dels néts. I va acabar dedicant Els nostres pares als Mossos. En paraules seves: “són unes bones persones”. Ironia?

Un bon disc, un directe potent i una nit agradable amb bona música i bona companyia. Es pot demanar alguna cosa més?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

God is an astronaut: tocant el cel

Aquesta setmana començava una mica millor que la resta i no era per res més que pel concert dels irlandesos God is an astronaut. Són un grup que he anat seguint, però des de la distància. I encara no havia pogut assistir a cap dels seus concerts. I la presentació del bon disc ‘Origins‘, el sisè LP dels germans Kinsella i companyia, era una bona excusa per treure el cap a la sala Music Hall de Barcelona.

Mentre s’anava omplint la sala, els madrilenys Apocynthion descarregaven el seu metal fosc amb tocs de post-rock. Va ser un bon escalfament, tot i que pel meu gust, abusaven massa dels crits…

Però arribava el moment de la veritat. Després de fer una cervesa i agafar lloc a la sala, ara sí, plena de gom a gom, sortien els God is an astronaut a l’escenari: els germans Torsten (guitarra) i Niels (baix) Kinsella al centre flanquejats per Jamie Dean (guitarra i sintetitzadors) i Gazz Carr (guitarra) a les bandes i al darrera en Lloyd Hanney (bateria). Un quintet de por!

Van obrir el concert amb la hipnòtica ‘Weightless‘. Per seguir amb ‘Transmissions‘. Les dues de l’últim disc. Dues coses que em van sorprendre en un primer moment:

– en negatiu: havia llegit que en els seus directes hi passaven projeccions en cada una de les seves cançons i, en el concert del dilluns, no n’hi van haver. Era un dels aspectes pels quals tenia curiositat veure’ls…

– en positiu: la contundència i la potencia musical amb que traslladen les cançons al directe. Realment sorprenents!

Durant més d’una hora van tocar bona part dels temes d’’Origins’, però sense deixar de passar per cançons dels anteriors discos com ‘All is violent, All is bright‘, ‘Route 666‘, ‘Fireflies and empty skies‘ o ‘Suicide by star‘.

Un parell de moments per recordar: quan en Jamie Dean va saltar a tocar la guitarra enmig del públic i, no tenint-ne prou amb una vegada en va baixar una altra. I el moment divertit quan en Gazz Carr va respondre a l’afirmació dels seus companys que era l’únic que parlava el castellà: “lo hablo poco y no lo entiendo nada”.

Els irlandesos van realitzar un concert excel·lent. Emocionant, potent i que et transportava lluny, molt lluny, fins a tocar el cel.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

FORAMURALLA 2013: L’estiu ha començat a la Plana

El festival osonenc Foramuralla ha arribat ja aquest any 2013 a la seva tercera edició. Aquesta vegada els de la Cava ens han proposat un canvi de dates, potser amb l’esperança de que el clima fos més propici, i esperant que no tornés a passar com en l’última edició, en la que el fred va fer minvar el número d’espectadors, no així la qualitat del seu cartell.

Aquest any l’han colat hàbilment just abans d’un referent amb ja més veterania com el PopArb, que es celebra el cap de setmana del 28 i 29 de juny, passant doncs el Foramuralla a ser un dels primers festivals de l’estiu.

El festival creat amb un format de tres dies, va durar el cap de setmana del 21, 22 i 23 de Juny. Va començar divendres amb Pau Vallvé i els Inspira al Teatre de l’Orfeó. Dissabte 22 es va traslladar, al igual que l’any passat, a Mas de Bigues, amb un cartell farcit de bones propostes en les que els Manel eren el plat fort. El Foramuralla es va acomiadar el diumenge a la nit a la Jazz Cava amb Súper Gegant, Flyingpigmatanza i els Furguson. Per problemes d’agenda malauradament aquesta crònica només fa ressò dels concerts de dissabte, tot i les bones propostes que ens oferien els altres dos dies.

Amb puntualitat gairebé britànica, a les 8 de la tarda, Núria Graham va fer arrancar les primeres notes de la seva guitarra. Amb un públic encara una mica escàs, suposem per l’hora,  i molt heterogeni, des de nens corrents per la gespa, parelles i  alguns grupets que s’anaven trobant, la Núria va tocar la seva primera cançó en solitari, i amb l’acompanyament de baix i bateria a partir de la segona. No descobrim cap secret si diem que la Graham ja no és una promesa, sinó una realitat.

La seva potent veu, amb tocs a vegades negres, a vegades arenosos, contrasta amb la frescor que li donen els seus 17 anys. Aquesta naturalitat va fer que a vegades se li escapés algun que altre renec quan tingueren problemes tècnics. A poc a poc va anar presentant cançons de la seva maqueta “First Traks”  (Lizardqueen Music, 2013), i va demostrar el que d’ella s’espera, una cantant amb un potencial brutal i que ho anirà demostrant durant tots els concerts que l’esperen aquest estiu. Potser una lleu falta de maduresa a l’hora d’estar a sobre l’escenari es l’únic “però” que se li pot trobar. Va acabar la seva actuació amb el ja conegut “Dark Past”, i dic conegut perquè si te més de catorze mil visites al YouTube, alguna cosa vol dir.

Tables i bon rotllo és el que té Joan Pons, o El Petit de Cal Eril. Amb la seva nova banda, reforçada amb metall, el lleidatà va presentar el que és el seu últim treball “La Figura del Buit” (Bankrobber 2013), en la que la psicodèlia continua estant present. Amb la gespa ja més plena de públic i amb el sol pràcticament apagat, va fer aixecar a la gent del terra i va fer que comencéssim a moure’ns al compàs de cançons com “La figura del 8”, “Amb tot” o “Com un plom”. Per acabar ens van fer venir ganes de conèixer a aquell farmacèutic lleidatà que està enganxat a l’Orfidal, protagonista de la cançó “Lleida frega Fraga”. El farmacèutic està enganxat a les pastilles i nosaltres a les cançons del Petit. Ens veiem al PopArb Joan.

The Wave Pictures van ser la tercera proposta de la ja entrada nit. En tres moviments està classificada aquesta banda: lo-fi, alternativa i independent, agafeu el que més us agradi i segur que hi encaixen. I també tres coses els hi vull agrair: la primera, el bon regust de boca que ens van deixar. Les bandes angleses tenen la sort de pertànyer a un país que ha donat les millors formacions de rock de tot el món, i això es nota en l’essència de les mateixes. Tenen les bases ben posades i sempre seran els alumnes avantatjats de la classe. La segona, és l’allunyament que el trio tenen de la moda tant a nivell musical com a nivell estètic: per tocar bona música es pot anar amb un polo a ratlles o amb camisa i mocasins. No cal que tothom es deixi la barba i porti ulleres de pasta ben grosses. I la tercera, que el seu guitarra i veu David Tattersall fes adonar als tècnics responsables de la màquina de fer fum a l’escenari, que ells ja venien d’Anglaterra, país amb molta boira, i que no calia que els hi recordessin insistentment, cosa que també van agrair els companys gràfics. Els de Cal Eril també havien patit l’excés de fum. En definitiva, un excel·lent suggeriment musical que ens van portar els amics de la Cava.

Pràcticament a les dotze va ser l’hora del que era el grup estrella de la nit. Els barcelonins Manel ja havien vingut a la primera edició del Foramuralla. Però aquesta vegada van tornar amb uns quants concerts més a les espatlles, premis i reconeixements pel seu treball musical. Aquest cop, ens van venir a presentar el seu tercer disc “Atletes, baixin de l’escenari” (Warner-Discmedi, 2013).

Amb “Vés bruixot!” van arrancar la seva hora i mitja de concert, en la que cançó darrera cançó, sense respiració, sense pietat pel públic i solament amb el temps just perquè en Guillem Gisbert pogués canviar de guitarra, els Manel ens van regalar un directe net, impecable i sense floritures. Van fer el que saben fer i ho van fer bé, molt bé.

Les cançons del nou disc es varen barrejar amb les dels dos anteriors, com  “Ai, Dolors”, “Al mar!”, “En la que el Bernat se’t troba”, “La cançó del soldadet”, sent aquestes les que lògicament el públic més va cantar. No va ser pràcticament fins les últimes cançons, quan en Guillem va trencar una mica la serietat que l’acompanyava i ens va convidar a ballar d’una manera estranya, parlant una mica més entre cançons, deixant-nos respirar i fent-nos adonar que tristament el concert arribava al seu fi.

Els últims de la nit van ser els sevillans Pony Bravo. Amb un so amb reminiscències dels grups andalusos dels anys 70, amb Triana al cap davant, van presentar el seu últim treball “De palmas y caceria” (El Rancho 2013), amb lletres àcides com per exemple “El político neoliberal” o “Eurovegas”, i adaptacions electrificades de clàssics flamencs com “La niña de fuego” de Manolo Caracol. Una experiència curiosa per escoltar i per poder veure que s’està coent pel sud de la península.

El Foramuralla ja porta tres passets, agafem-lo de la mà i ajudem-lo a caminar fins que es consolidi com un altre referent dintre de les propostes a casa nostra.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Dorian: vibracions electropop

Els sintetitzadors de Dorian i els salts del seu públic incondicional feren vibrar el terra de la Sala Apolo dissabte 27 d’abril. Per presentar-los: BB Brunes, un grup amb estètica de nens bons que juguen a fer-se els dolents, guardonats amb un premi Victoires de la Musique com a millor grup revelació de 2009; uns Pignoise que cantaven en francès amb una música de base contundent, però d’acords poc variats i on el bateria prenia excessiu protagonisme a les guitarres i el baix.

En el  repertori on predominaren les baquetes fins a les últimes cançons es trencà la monotonia amb uns tímids sons electrònics per iniciar la transició cap a l’electropop de Dorian. La puntualitat dels barcelonins, que van encetar el concert amb “Ningún Mar”, un tema del nou disc, no agafà desprevinguts als assistents, que acompanyaren el ritme amb les mans. La indumentària tenyida completament de negre, les lletres característicament melancòliques i els focus blaus que il·luminaven els músics contrastaren amb la càlida rebuda d’un públic crescudet i coneixedor de la seva obra.

Dorian es donà al joc combinant temes de La Velocidad del Vacío amb peces més populars de discos anteriors com “A cualquier otra parte”, “La Mañana Herida” o “Verte amanecer” pels menys experimentats, i “Veleros”, de La Ciudad Subterránea, pels més experts en la seva discografia, que semblaven haver d’enfonsar el terra amb els seus salts. La combinació de nou i vell la van brodar amb sons rock a l’inici avançant als sons sintètics a mesura que es succeïen les recerques en platges solitàries, els endemàs confusos, les pastilles roses i les conversions al nihilisme.

També hi va haver temps per fer-se ressò del seu exili voluntari a San Luis Potosí de Veracruz (Mèxic), on van compondre “El Temblor”. I després que la teclista fotografiés als exaltats que omplien la pista, els músics saltaren de l’escenari per reunir-se amb el púbic i acomiadar-se’n amb un senzill acústic de “Tan Lejos de Tí” enmig de la sala. Els sons d’aquesta cançó composta per un “Vivir por vivir no vale la pena” pintada en una paret de Madrid suavitzaren la tornada a la realitat.

Text: Maria Dabén

Fotos: Sergi Moro

Za!: gimcana musical

La Sala Apolo es va convertir en una petita gimcana musical per rebre el “Wanananai” dels polifacètics i excèntrics Za!. Just a la barra de l’entrada t’hi trobaves a Negro donant la benvinguda als que anàvem arribant. Seguidament, era el moment d’Esperit! a una de les bandes de la sala. Entrava, a continuació, en Guillamino rapejant per pujar al pis de dalt i samplejar alguns temes i donar pas a Mujeres que, al centre de la sala, van tocar uns acústics deixant-s’hi les veus. L’última prova de la gimcana era a dalt l’escenari amb els Za! I quina prova…

L’escenari es va omplir de sons tribals, de paisatges musicals experimentals, amb tocs de free jazz i de rock. I tot, com sempre, només amb dues persones, en Papa Dupau i Spazzfrica Ehd. Un escàndol que sembla fet per deu o dotze persones, però només n’hi ha dos. Amenitzat amb balls estrambòtics, break dance… trompeta, bateria, guitarra elèctrica afilada i veus distorsionades (que feia poc entenedor quan parlaven). Un autèntic xou!

Van d’estripar el “Wanananai”. Van tocar, per exemple, “Súbeme el monitor” i “Gacela Verde”. I encara van tenir temps de fer una versió de “Loser” de Beck. He de dir que en algun moment, potser de massa surrealisme, em va costar entrar-hi. Eren moments en què el públic es mirava l’escenari bocabadat mentre dos sonats (amb el bon sentit de la paraula i sense ofendre’ls) semblava que invoquessin al Déu de la Pluja.

I la gimcana no podia acabar d’una altra manera que amb tots els col·laboradors dalt l’escenari fent un “escenari boig” memorable.

Us recomano que entreu al món dels Za!, però sota prescripció mèdica.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro