Sala Apolo

Núria Graham: The unquiet woman.

Barcelona, 27 de febrer del 2020. Sala Apolo.

El 1933 el novel·lista Maurice Walsh publica una historieta amb ganxo al magazín Saturday Evening Post. A principis dels 1950’s, en John Ford, aprofita el text per fer la pel·lícula homònima. Amb aquesta guanya el seu quart i últim Oscar al millor director.

The Quiet Man, un film que destaca per la seva exuberant fotografia del paisatge irlandès, una bella representació en Technicolor criticada, justament, pel seu retrat “idealitzat” i “poc realista”.

Fugiu, doncs, d’aquelles enganyoses imatges si preteneu viatjar mentalment a la inspiradora Connemara de la Núria Graham tot escoltant el seu darrer treball discogràfic, Marjorie. No hi trobareu costumismes, folklore mal entès o senyors alegres fumant en pipa, però sí un univers captivador ple de llum, malenconia i històries personals.

Malgrat el nerviosisme confés, que no evident, de la vigatana, la presentació del disc a l’Apolo, dins el marc del Guitar BCN 2020, fluí magníficament en un clima d’intimitat infreqüent en sales tan plenes.

El repertori, com és normal, es fonamentà en l’últim àlbum amb visites puntuals, sobre tot, al Does It Ring a Bell?, amb temes com Peaceful Party People From Heaven o Cloud Fifteen.

Del nou material ens quedem amb tot, però especialment amb Connemara, Heat Death (que a qui escriu li té el cor robat), Another Dead Bee i Toilet Chronicles.

El directe anà rodat fins el punt de fer-se curt (bon senyal). Una gran posada de llarg, immillorable tret de sortida d’una gira que promet ser llarga.

Enric Trepat
Fotògraf
Alex Reuss
Redactor

Japandroids + Retirada!: viure per veure-ho!

Barcelona, 11 de juliol de 2018. Sala [2] de l’Apolo

El dimecres 11 de juliol era un dia amb molts concerts “grans” a la ciutat de Barcelona. Teníem a Eels a la sala Barts, Queens of The Stone Age a Razzmatazz, Beyoncé a l’Estadi Olímpic i Japandroids a la sala [2] de l’Apolo. Nosaltres ens vam escapar a l’Apolo i el que vam viure no es pot descriure amb paraules. S’ha de viure.

Els canadencs Brian King, guitarra i veus, i en David Prowse, bateria i veus, o el que és el mateix, Japandroids, van deixar-se la pell dalt l’escenari i nosaltres, el públic, a baix. Si us voleu imaginar el concert, us els heu de posar a casa, pujar molt el volum i imaginar-vos a unes vint persones fent salts i pogos.

Va ser un set list sense treva i on van sonar tots els seus hits, entre els que van destacar, Near to the Wild Heart of Life, Young hearts sparks fire i amb el final apoteòsic amb Continuous Thunder, The Night of Wine and Roses i The House That Heaven Built. El concert va acabar amb algun valent tirant-se de l’escenari.

Van obrir el concert els barcelonins Retirada! Valia la pena apropar-se d’hora a l’Apolo per poder-los escoltar i veure. Van fer un concertàs! Si teniu l’oportunitat d’anar a un concert seu, aneu-hi. No us decebran.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Animal Collective: mites en directe

Barcelona, dimarts 19 de juny de 2018. Sala Apolo

En alguns moments de plena efervescència del Merriweather Post Pavilion, es va arribar a comparar a Noah Lennox (conegut com Panda Bear) i a Dave Portner (conegut com Avey Tare) amb els Lennon i McCartney del segle XXI, i aquell disc com alguna cosa que havia de passar a la posteritat. No era més que el reconeixement definitiu de dos genis que es van començar a forjar la seva carrera molt abans, l’any 2004, quan ningú els coneixia, amb un dels discs més importants de la dècada dels 2.000, el Sung Tongs – per mi el millor de la seva carrera, juntament amb el Feels de l’any 2005 –.

Ahir a la Sala Apolo Animal Collective, format pels dos esmentats, van interpretar per ordre i íntegrament el Sung Tongs. El repte era difícil, doncs són temes complicats, amb capes i efectes, que des d’una base folk incorporen sons, crits i ritmes, donant com a resultat un estil evolucionat des d’aquella base folk, un llenguatge propi que no té precedents en la història de la música. Un llenguatge que des d’allò experimental esdevé ple de sentit, universal.

Per això el repte era tan gran i el resultat va ser espectacular.

Precedits per un correctíssim, electrònic i intens Eric Copeland, asseguts amb dues guitarres i dos micròfons cadascú, l’Avey Tare i en Panda Bear, van reproduir el disc de manera brillant, emulant els tons, els cors i els efectes del disc amb l’actitud i resultats propis de músics superdotats. Pel que fa a mi mateix, que sóc un dels fans més antics d’Animal Collective del nostre país, puc dir que el concert em va entusiasmar.

Van obrir amb un set llarg, amb un tema més introductori que una altra cosa, molt llarg diria jo, entonant cants que semblaven ser el preàmbul d’una jornada budista. No sé si ni tan sols allò era un tema. No anàvem bé. En tot cas no era del disc que anaven a interpretar.

Seguint com deia l’ordre del disc, van començar amb Leaf House i Who could win a rabbit, les dues executades de manera magistral. Sense decaure continuaren amb The softest voice i després la increïble Winters love, amb una variació al principi donant-li un ritme molt més potent. Fins aquí vàries obres mestres consecutives executades no només bé, jo diria que de manera fenomenal. Continuaren amb Kids on Holiday una cançó que sempre canto quan vaig de viatge per vacances, i on l’Avey Tare va fer uns crits que no es recordaven des de la seva època d’estudiant universitari. La meravellosa Visiting friends va posar la pausa i la tranquil·litat i començaren de nou l’ascensió amb College i, sobretot amb Sweet Road, una peça curta i meravellosa executada en directe. I finalment We tigers, una bomba per coronar el cim. Puc dir que aquests dos temes últims en directe, van millorar de molt els del disc. Aquí el concert s’hagués pogut acabar, perquè érem a dalt. Però mancava la recta final, ja més tranquil·la, on van interpretar els tres últims temes Mouth wooed her, Good lovin outside i Whaddit I done, donant un final més pausat, com correspon a una gran part dels temes d’Animal Collective i tal com és el disc.

Avey Tare va dir que el disc era això i que no hi havia res més. Fantàstic. Tot i així van fer alguns temes més, doncs la sala, força plena, així els hi va demanar. Els següents temes, per cert, van ser bastant poc “comercials” dins del que són ells – cosa que em costa d’entendre atesa la discografia que tenen, on podrien fer bisos per acabar tots saltant – . Tocaren I remember learning how to drive i Prospect Hummer. En tot cas, eren temes d’altres discs que donaren el punt i final. Una nit que, per mi, va ser de les millors que he escoltat mai als Animal Collective.

Albert Gasch
Redactor

Auxili + Pirat’s Sound Sistema: nit d’estrenes i festa al Caníbal!

Barcelona, 18 d’abril de 2018. Sala Apolo. Caníbal Sound System

A l’entrada de la Sala Apolo hi ha una cua infinita per poder accedir a la sala gran. La majoria són nois i noies joves amb ganes de reivindicació a través de la música i, sobretot, de ballar i saltar. Avui la Caníbal Sound System promet ser una festassa!

El primer grup en sortir a l’escenari són els Auxili. Els d’Ontinyent presenten el seu tercer disc Tresors. Un disc que relata i reflexiona sobre la complicada situació social i política del 2017. Mentre ells ja toquen, nosaltres encara estem fent cua per poder entrar. Entrem quinze minuts més tard de l’inici del concert. Entre la gentada que hi ha i la poca fluïdesa per accedir a l’Apolo, l’espera se’ns ha fet eterna.

Em toca quedar-me al darrere de tot mentre la Dolors es fa lloc al davant per poder fer fotos. Braços amunt, salts, crits de “llibertat presos polítics” i “els carrers seran sempre nostres”. I molta ballaruca!

Els valencians són el grup d’arrels jamaicanes que ho peten més i estan en un moment àlgid de la seva carrera. Acaben amb el seu últim hit Hui la liem, que fa pinta que serà un himne generacional i festiu.

Seguidament, els hi toca els barcelonins Pirat’s Sound Sistema mantenir el clímax de la sala. No els hi serà difícil, perquè experiència en tenen una mica. Aquest any celebren els seus quinze anys de carrera i ho fan estrenant el seu quart disc Remena. Continuen fent música amb arrels jamaicanes com el reggae, el dancehall, dub… Ens fan suar de valent!

Els Pirates compten, en una cançó, amb la col·laboració d’en Ferran de Resiliència.

En el set list s’hi barregen cançons del seu darrer treball, com Publiciutat o Remena, amb grans èxits de la seva carrera com Digues que faràs, Senyor de l’enrenou o Bombes. I també hi ha moment per les reivindicacions socials en veu d’en Soto i en Pep.

Tanca la nit els Stroika dj, però nosaltres ja anem tirant a dormir que demà toca treballar.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Egon Soda: conspirant de nit

Barcelona, 8 de març de 2018. La [2] de l’Apolo (Festival Mil·lenni)

Nit de presentació del nou treball dels Egon Soda, la Banda en majúscula del pop-rock indie, un secret a veus, un delicatessen per a una fidel minoria. Es va omplir la recent renovada Sala 2 de l’Apolo, en un espai que ha guanyat en sonoritat, comoditat i sobretot calidesa. Felicitem-nos i gaudim-ho.

El primer brindis dels Egon abans de començar el repertori va ser per a les dones i la seva lluita compartida. En un 8 de març històric, van parar el món per llançar-se al carrer reivindicant amb més força que mai que un altre món en femení (i masculí) és possible.

I d’això va el seu quart i darrer disc El rojo y el negro, de compaginar el vermell (polític i reivindicatiu d’algunes lletres) amb el negre (honorant la música d’arrel afroamericana). Els títols dels nous temes ja apunten com les gasten amb lletres prou explícites (Lucha de clases,  Espíritu de la Transición o Corre, hijo de puta, corre). Demostrant que és possible harmonitzar el vermell i el negre, en temes com Matanza (recordant el sagnant atemptat del darrer agost a les Rambles i combinant sonoritats de Santana). També van dedicar part del repertori a rescatar temes dels seus anteriors treballs (La recuperación, Vals de pequeña mecànica…), tot i que prioritzant el nou material.

L’hora i quart justa de concert va acabar amb una cançó d’amor, deixant el regust del que estem vivint aquests dies. Temps on representa que no avancem. Però precisament quan passa de tot i sembla que res es mou, són quan venen temps de canvis. Benvinguts seran.

Post escriptum: al concert m’hi van acompanyar tres amics que es van deixar convèncer per venir, tot i que no coneixien a la banda, ni l’havien escoltat. Un fanàtic dels The Cure, un seguidor dels U2 i un devot del rock progressiu dels Marillion. Resultat: els dos primers els va agradar el concert, el tercer una mica escèptic. Jo content de que vinguessin i reivindico que hi hagi més gent com ells. Segur que hi hauria més cultura, més sales, els Egon Soda no serien una minoritària excepció i el món, se’ns dubte, aniria millor.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Dolors Ferré

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Fuel Fandango: espectacular!

Barcelona, 26 de novembre de 2016. Sala Apolo

Més Fuel Fandango que mai, el passat dissabte l’Ale Acosta i la Nita Manjón van presentar el seu darrer projecte: Aurora. Entrades esgotades en el que va ser el seu últim concert del 2016, i una de les sales més mítiques de Barcelona plena d’un públic totalment disposat a gaudir des del primer minut.

Aquesta divina i inclassificable fusió de música electrònica, rock, de vegades fins i tot amb un toque soul i, per descomptat, la guinda flamenca que amb tant d’encert saben ficar entre lletres, entre notes… i que els converteix en únics.

Van fer-nos vibrar amb temes nous que formen part d’aquest tercer disc com: El Viento, Today, La Primavera o Toda la vida entre d’altres, però també ens van fer un petit remember amb temes dels seus anteriors treballs com Shiny Soul o Monkey (del seu primer disc: Fuel Fandango) i Trece Lunas (del segon, que porta el mateix nom que la cançó).

Espectacular com el taconeo flamenco de la Nita es convertia en la percussió d’una base electrònica o indie. Espectacular també l’entrega total que té aquest grup sobre de l’escenari. Espectacular com sona el seu directe i espectacular acabar amb un temazo totalment reivindicatiu: Salvaje, que a través de les seves veus i de la seva forma de fer música, et fa assaborir la llibertat sentint les arrels més profundes. Així és Fuel Fandango: pura raza i, simplement, espectacular.

Text: Salomé Ponseti

Fotos: Maria Carme Montero

Días Nórdicos i jo sense l’anorac

12 de setembre del 2016, Sala Apolo, Barcelona

 

Lo del descans estival, a L’Ampli, ens ho prenem molt seriosament. No descobrirem la sopa d’all si ara us expliquem que unes bones vacances ajuden a tornar amb forces renovades, a engegar el nou curs amb energia i idees fresques…

Frescor i empenta, en el meu cas, han trigat en arribar. És per aquest motiu que aquesta endarrerida crònica us parlarà d’un esdeveniment llunyà. Caldrà remuntar-se fins el 12 de setembre del 2016. Efectivament, fins fa poc més d’una setmana, però si un vol fer actualitat… Disculpes sinceres!

Tercer paràgraf; Toca parlar sense més dilació del Días Nórdicos, festival itinerant que recala anualment a la Ciutat Comtal amb el bonic objectiu de crear ponts.  Sense aprofundir en els detalls (més info AQUÍ) explicar-vos  que per aquells que opinem sobre “això de la música” esdevé la millor oportunitat de conèixer de primera oïda algunes de les propostes musicals més punyents del nord d’Europa.

I ara sí, al gra. La vetllada començà amb la puntualitat que se’ls pressuposa als de “per allà”, a les 20:30 sonà el primer tema del repertori que la finesa Ringa Manner, enfundada dins el pseudònim The Hearing, escollí per l’ocasió. La subtil alhora que potent veu casa molt bé amb les notes i arpegis que emanen del sintetitzador. Rehearsal, un dels temes (el més guay) que inclou el seu darrer treball, Adrian, resulta un bon i recomanable exemple. La resta del disc mereix de sobres ser escoltat, especialment pels fans del synthpop de qualitat.

Del seu directe, al meu entendre, caldria millorar algunes finalitzacions un xic abruptes que resten elegància al conjunt, però vaja, per anar per nota. De fet tot quedà perdonat amb el preciós cover de Life on Mars que tancà el concert.

El segon en ser cridat a l’estrada fou en Nils Bech. El noruec ofereix una posada en escena, si més no, peculiar, signe d’una polifacètica naturalesa artística. Obrí el recital amb el seu tema més recent, Waiting. Magnífica peça carregada de lírica i força que malauradament no trobaria competidora entre la resta del set list. Juntament amb Trip Abroad o I punish You del llarga durada One Year conformarien (opinió personal) el podi.

Bech te una veu impressionant, amb múltiples registres vocals que, des de la meva ignorància vers el gènere operístic, se’m presentaren puntualment similars a les d’un contratenor. Esperarem, doncs, segueixi per la sendera de la virtut per oferir-nos més i millor material.

Arribà llavors el torn dels representants suecs, el trio Hey Elbow. Original i interessant proposta la dels escandinaus, difícil d’encasellar. Mescladissa embriagadora de percussió, corda i vent, inquietants melodies que arrosseguen l’oient a un món oníric.

Feren principalment un repàs al seu únic, fins ara, llarga durada, Every Other, contenidor de joies del calibre de Rael, Matilde o Ruth que guanyen en viu.

Clausuraren el festival tres daneses, components de Nelson Can. Veu, baix, bateria i una gran actitud escènica, això és tot que no és poc. La dogmàtica decisió de no utilitzar guitarres imprimeix caràcter a la proposta de fonaments rockers que, val a dir, no va mancada d’energia. Now is Your Time to Deliver és el nom del seu darrer treball i títol d’un dels temes més “bailongos” probablement amb Talk About It.

Bon regust de boca, conseqüentment, després de la seva actuació tot i l’excés de greus en l’equalització.

En conjunt, conclourem, un bon tast del que es cuina per altres latituds que esperem poder assaborir novament en properes ocasions.

Agrair també a l’Apolo l’esforç per recrear el clima nòrdic posant l’aire condicionat a tota castanya. Lamentablement vaig oblidar l’anorac a casa.
Text: Alex Reuss
Fotos: Enric Trepat

[envira-gallery id=”25193″]