Dorian

Montllor, Llach, Bonet, Tomeu, Pets, Pla, Dharma, Evora, de la Serra, Iceberg, Serrat, Labordeta, Tomatito, Sopa, Raimon, Punti, Salseta, Portet, Poveda, Sisa, Lesbian, Auseron, Gossos, Quintana, Marlango, Martirio, el Cigala, Manero, Mazoni, Delafé, Mishima, Puig, Mas, Topo, El Petit, Standstill, Rodés, Font, Senior, Pomelo, Manel, Txarango, Els Amics, Makovski, Siniestro, Canela…són 25 anys que no es poden resumir en unes quantes línies. Això sense anomenar els debats, exposicions, trobades, jornades, el Frontera i el projecte més petit de tots, l’Emergent i perquè no, els responsables polítics que han continuat amb el projecte que va començar l’any 1989. Potser cap festival ha aconseguit tenir un nom més adient que aquest Altaveu, que ha donat veu a sobretot, músics de casa nostra.

Els encarregats d’obrir el 25è Altaveu, en el seu apartat Frontera a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van ser els Wednesday Lips, que van presentar el seu últim treball ‘Season II’, finançat amb la modalitat de crowdfunding (això els uneix a bandes molt més importants com els Standstill). La veu fresca de Mònica Guiteras va començar a escalfar l’ambient i a omplir a poc a poc la plaça que, quant finalment van tocar ‘So many things to do’ amb la col·laboració de ZNK, ja estava pràcticament plena. Recomanable vídeo de la mateixa cançó i sobre tot el seu missatge: queden tantes coses per fer. Bona sort Wednesday Lips.

Uns Standstill més multimèdia van tornar a l’Altaveu-25. Aquesta vegada per presentar l’espectacle “Mini-Cénit”, com ho va definir l’Enric Montefusco, per raons de temps i d’espai, basat en el seu disc ‘Dentro de la luz’ (Buena Suerte 2013) i en el qual també hi van barrejar cançons dels altres treballs anteriors. Això, potser, va fer que el fil conductor que té l’espectacle, es veiés tallat alguna vegada per la irrupció d’aquestes cançons, però el públic ho va agrair sobradament. Gaudir escoltant ‘Adelante Bonaparte’ sempre és un plaer.

Molta tinta fan moure sempre els barcelonins amb els seus treballs. Pot ser que t’agradi la seva música, pot ser que no t’agradi l’evolució que han tingut des dels seus començaments hardcore, però pel que fa a la part del nou espectacle ‘Cénit’ fa que t’enganxis des del primer moment tant amb els jocs de llums, làsers i projeccions com amb la seva fosca música amb més percussions que mai.

La segona tongada de concerts del divendres ens van portar a l’Escenari dels Jardins de l’Ateneu. Tres propostes absolutament diferents entre elles. En el Frontera ens esperaven La Sombra del Átomo. Canvi total tant de música com d’estètica, La Sombra ens van portar unes cançons de pop electrònic amb aires “retro”.

Mucho, els segons en els Jardins, ens van presentar ‘El Apocalipsis según Mucho’ (Marxophone 2012). El trio de Toledo, suposo que amb moltes ganes de treure’s de sobre l’afegit de ser els ex The Sunday Drivers i la veu de Martí Perarnau, un ex dels Underwater Tea Party, ens van convidar a ser el seus germans còsmics durant el concert i ens van portar per un univers de bones cançons, amb un directe potent i psicodèlic. En definitiva, ens van oferir un Mucho de bona música amb cançons com ‘Más feliz sin televisión’, ‘La casa en pie’, ‘El lustroso alarido’, ‘Como si no hubiese mañana’, ‘El sitio incorrecto’…segur que nosaltres si que estàvem en el lloc correcte i vam encertar a l’hora d’anar a escoltar-los.

Dorian va ser el tercer grup de la nit als Jardins. La formació d’electro-pop liderada pel Marc Gili, s’ha convertit en un referent imprescindible en qualsevol festival barceloní (BAM, Primavera, Sonar), nacional i amb gran projecció internacional. Els Dorian van presentar el seu quart disc ‘La Velocidad del Vacío’ (Pias 2013). Cançons com ‘Los Placeres Efímero’s, ‘Ningún Mar’, ‘Tristeza’ o ‘Soda Stereo’ van ser interpretades en un cuidat escenari dissenyat per l’Emma Redondo i ballades i corejades pel públic que segueix a la banda. També un magnífic fi de festa de divendres.

El dissabte 7, a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van obrir foc en el Frontera en Nando Caballero i l’Orquestra del Llanero Solitario, que van presentar el seu tercer disc ‘Plantas de Interior’ (La Produktiva Records / Satélite K, 2012). Diuen que a la tercera va a la vençuda i així ha sigut amb aquest disc que és el més madur i elaborat d’aquest polifacètic cantant. Destaca l’excel·lent tema ‘L’artista que no tenia art’, i això precisament no és el seu cas.

Els van seguir La Troba Kung-fu i es que acabo d’escriure aquest nom i ja se’m mouen els peus. El grup liderat per Joan Garriga va fer ballar sense excepcions al nombrós públic que omplia la plaça a ritme de cúmbia i rumba, que sumades fan la rúmbia. Nombrosos premis, com l’Altaveu 2007 a la millor banda catalana, parlen de la qualitat i del seu vibrant directe, per això fa que sigui difícil trobar un forat a la seva agenda i això inclou viatjar per tota Europa. Aquest any han tret el que és el seu quart disc ‘Santalegria’ (Chesapik 2013) . Cançons com ‘La Moreneta’, ‘La Prima de riesgo’, ‘Xocolata bona’, es van barrejar amb cançons dels seus altres treballs com ‘Volant’ i ‘Locomotora’. En definitiva, un bon comiat a la Plaça de l’Ajuntament com el que es mereix els 25 Altaveus. Ah, continuo flipant amb la bombona de butà a l’escenari com element musical.

La continuació del festival es va traslladar per motius meteorològics dels Jardins a Can Massallera, un preciós espai cultural que antigament ocupava una fàbrica tèxtil.

Potser les presses en el muntatge van fer que la primera actuació de la nit, els Llorer, que es presentaven en l’apartat Frontera, no fos tot el lluïda que hauria d’haver sigut. La veu de la Laura Forner no va arribar amb tota la claredat que haguéssim desitjat, llàstima. Llorer, banda formada aquesta primavera, ens van explicar històries de cada dia en un estil pop-indie. Solament una última recomanació, hauria estat bé que en acabar el concert s’haguessin acomiadat del públic amb una salutació o un fins aviat. Em va sobtar que després de l’última cançó , s’apaguessin les llums i comencessin a desmuntar.

Amb Egon Soda va arribar el punt àlgid de la nit. Una formació amb més de dotze anys a l’esquena, formada per excel·lents músics, cadascun en projectes i grups diferents. El grup va presentar el seu segon treball ‘El hambre, el enfado y la respuesta’ (El difícil segundo disco de Egon Soda)” (Naïve 2013). Poc més s’ha d’afegir després de llegir el títol i és que reflecteix les dificultats que han tingut aquests músics per poder-se retrobar i poder fer aquest disc. Una vintena de cançons formen el seu treball, de les quals en van presentar onze i un parell del seu primer àlbum. Amb una barreja de folk i rock van anar posant-se la gent a la butxaca. Es nota que són amics de fa molts anys, que desgraciadament es veuen poc i que quan ho fan gaudeixen molt tocant junts, i això ho transmeten clarament. És un gust veure al Ricky Falkner sense la rigidesa del dia anterior. Aquesta vegada, l’altre Ricky dels Standstill també els va acompanyar a la percussió. La gent va demanar més cançons seves i la impossibilitat de fer-ho, per culpa dels horaris, va ser l’únic que va entristir el final del concert. Una gran banda, un gran directe i un gran concert.

Van tancar la nit el sevillans Pony Bravo amb el seu rock andalús i molt allunyat de les altres anteriors propostes. Em sap greu dir-ho, però és la segona vegada que els veig en menys de dos mesos i els dos cops han sigut els últims en tocar, suposo que serà per motius de viatges i altres bolos, però no crec que això els beneficiï gaire. ‘El Mundo’, ‘Noche de setas’, ‘China da miedo’ i ‘Niña de fuego’ són algunes de les cançons que van repassar del seu últim treball ‘De Palmas y Cacería’ (El Rancho 2013). Un disc amb lletres àcides i reivindicatives i perquè no dir-ho amb un estil anti-indie.

El 25è Altaveu ja és història. Un any més ha aconseguit reunir a un bon grapat de bandes, donant oportunitats a unes de noves i reafirmant a les ja consolidades. Ha començat ja el compte enrere per l’any que ve. Hi serem.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero