Alex Reuss

Redactor i cofundador de L'Ampli. Un home tranquil, dels que prefereixen escoltar abans d'opinar. Això sí, vigileu, què després el paio es regala amb les seves cròniques.

Gran Final DescoNNecta 2020

Vila de Gràcia, 19 de desembre de 2020. Lluïsos de Gràcia

Celebrar la final del DescoNNecta 2020 ha estat tota una gesta. No és falta d’humilitat, no, doncs el mèrit recau en tots els que, d’una manera o una altra, hem fet els esforços necessaris per a que, en la situació en la que ens trobem, es poguessin celebrar 4 concerts en unes condicions tècniques i de seguretat més que correctes.

Artistes, públic, tècnics, jurat i organitzadors vam aconseguir tancar una edició complicada però, a la seva manera, única i magnífica.

Sonaren un cop més al Pati de Lluïsos els temes de Remei de Ca la Fresca, Pink Lemon, Alérgicas al Polen i Ariox. Els primers esdevingueren guanyadors de l’Erra Forta (premi per a la promoció de bandes femenines) i els segons de l’eNNa Jove (premi per a la promoció de bandes joves).

El resultat, com sempre, fou fruit de l’aritmètica simple, mitjana dels vots emesos pel públic i el jurat. La conclusió, però, amb la que probablement ens hauríem de quedar és que tots plegats vam adelitar-nos amb quatre propostes extraordinàries que, esperem i desitgem, gaudeixin d’una llarga trajectòria.

Llarga vida a la música, la que no entén de gèneres ni d’edats, que és de tots i per a tots, la que ens alimenta l’ànima i que, en moments com aquest, ens consola i acompanya. I, sempre que sigui possible, en directe.

Semifinal DescoNNecta 2020

Vila de Gràcia, 17 d’octubre de 2020. Lluïsos de Gràcia

Per a l’equip de L’Ampli, participar de l’organització del DescoNNecta sempre ha estat una experiència molt especial. No exempta de dificultats, com la immensa majoria d’iniciatives que neixen de la voluntat d’impulsar i recolzar la cultura, però sempre gratificant i agraïda.

Enguany, però, malgrat comptar amb més inscripcions que mai i amb una selecció de 8 magnífiques propostes, les coses no pintaven del tot bé.

Sí, el 2020 serà tristament recordat com l’any de la Covid-19, el de la maleïda pandèmia que tot i a tots ens trastoca. Com no podia ser d’una altra manera el DescoNNecta s’ha hagut d’adaptar a una situació incerta i de canvi constant.

I malgrat tot, creiem, la vetllada del passat dissabte 17 fou memorable. Sobretot pel nivell de les i els joves músics que hi actuaren però també, i molt especialment, perquè malgrat les dificultats vam aconseguir entre totes i tots (artistes, tècnics, públic, col·laboradors i organització) que l’acte es dugués a terme de forma fluïda, agradable i, per descomptat, segura.

Al patí dels Lluïsos sonaren els temes de Remei de Ca la Fresca, Alérgicas al Polen, Pink Lemon, Fuzzy Eyes, Violet Mistake, Ariox, Romantica II i Somiattruites.

Propostes molt diferents que no van posar les coses gens fàcils al jurat. Finalment l’aritmètica simple dels vots va decantar la balança cap a 4 d’elles: 2 que participaran a la final per provar d’endur-se el Premi Erra Forta (Remei de Ca la Fresca i Ariox) i 2 més que ho faran per fer-se amb el premi eNNa Jove (Alérgicas al Polen i Pink Lemon).

Felicitem, com no pot ser d’una altra manera, als escollits sense desmerèixer el talent i l’esportivitat de la resta de participants. Estem molt contents i orgullosos de que totes i tots plegats passin a formar part de la història del DescoNNecta.

Gràcies!

Cesk Freixas + Laia Llach: tenen la nit, un destí i un desig que crema

Barcelona, 02 de juliol. Recinte Modernista de Sant Pau

Els mesos sense erra no poden ser mesos sense concerts. Aquest any ha costat més que normalment, però tothom qui ens vam reunir dijous al Recinte Modernista de Sant Pau, igual que l’avi Antoni, sabíem bé que els somnis es fan a mà. La música en directe se’n sortirà segur, i serà gràcies als artistes amb somnis com en Cesk Freixas i la Laia Llach.

Un Cruïlla XXS en una cruïlla del S.XX. Un concert petit amb cantautors de butxaca. Tot quadrava des d’abans de començar, ho veieu? I és que si amb una o dues guitarres n’hi ha prou per arribar-te tan al fons, no calen escenaris on hi càpiguen més instruments. I paro aquí perquè crec que se’m deurien enganxar massa la lírica d’en Cesk o la sensibilitat de la Laia.

Anem al tema. Quan es va presentar el format especial del festival, van assegurar que serviria per a descobrir l’enorme potencial del talent de casa, i estic segur que ho deurien dir pensant en la Laia Llach. Hòstia, quina veu! Si te’n recordes del dia que vas descobrir les Neddermann, creu-me que t’hauries sentit igual. Va presentar-se amb la cançó Campelles, dedicada al seu poble, cantant “jo tinc la nit, un destí i un desig que crema”. I no mentia, perquè té les tres coses.

Les cercaviles solen anunciar l’inici d’una festa. Segur que l’estiu passat ella no s’ho imaginava, però la versió de Cercavila amb la que es va presentar a Instagram – és urgent seguir-li la pista – ja estava anunciant-nos que celebraríem, i molt, el descobriment d’aquesta nova veu en català. Després dels nans i els gegants, van recórrer pels carrerons de Sant Pau també La Pluja, Mai ha estat fàcil i 9 de febrer. Totes elles són composicions pròpies de la Laia i tan de bo tinguem la possibilitat d’escoltar-les aviat també des de casa.

Cesk Freixas va recitar el Pregó per reprendre la festa major del retorn de la música en directe. I què millor que una guitarra per sentir-se a prop de l’amor del seu públic? És un amor que l’acompanya des de fa temps, com a mínim des de fa 10 anys. I és que aquest any estem d’efemèride del llançament de La Petita Rambla del Poble Sec. Per celebrar-ho, ha publicat un EP de 3 cançons (amb Txarango, Suu i la Laia Llach) molt recomanable per a nostàlgics. Com que el concert n’estava ple, no fer la Rambla hauria estat com un ball que no té orquestra.

Entre els versos i els camins de guitarres, a les cançons d’en Cesk Freixas sovint s’hi creuen el pessimisme de les lletres protesta amb l’optimisme dels ritmes i melodies. Ell ho accepta i ho atribueix a la seva condició de cantautor, però la veritat és que el seu últim disc s’ha vestit de vitalitat i és un bon remei per alegrar-nos un estiu amb menys festes majors que de costum. Que el públic coregés “ja fa temps que estem tocant el fons” és només una mostra de les ganes que en tenim. I el que també tenim són dos cantautors que sembla que seguiran fent moltes coses junts. Tan de bo, perquè el que tenen ells és la nit, un destí i un desig que crema, i en un estiu com el que ve, no ens podem permetre deixar passar cap festa major. Tampoc les seves!

Joan Serra
Redactor

Núria Graham: The unquiet woman.

Barcelona, 27 de febrer del 2020. Sala Apolo.

El 1933 el novel·lista Maurice Walsh publica una historieta amb ganxo al magazín Saturday Evening Post. A principis dels 1950’s, en John Ford, aprofita el text per fer la pel·lícula homònima. Amb aquesta guanya el seu quart i últim Oscar al millor director.

The Quiet Man, un film que destaca per la seva exuberant fotografia del paisatge irlandès, una bella representació en Technicolor criticada, justament, pel seu retrat “idealitzat” i “poc realista”.

Fugiu, doncs, d’aquelles enganyoses imatges si preteneu viatjar mentalment a la inspiradora Connemara de la Núria Graham tot escoltant el seu darrer treball discogràfic, Marjorie. No hi trobareu costumismes, folklore mal entès o senyors alegres fumant en pipa, però sí un univers captivador ple de llum, malenconia i històries personals.

Malgrat el nerviosisme confés, que no evident, de la vigatana, la presentació del disc a l’Apolo, dins el marc del Guitar BCN 2020, fluí magníficament en un clima d’intimitat infreqüent en sales tan plenes.

El repertori, com és normal, es fonamentà en l’últim àlbum amb visites puntuals, sobre tot, al Does It Ring a Bell?, amb temes com Peaceful Party People From Heaven o Cloud Fifteen.

Del nou material ens quedem amb tot, però especialment amb Connemara, Heat Death (que a qui escriu li té el cor robat), Another Dead Bee i Toilet Chronicles.

El directe anà rodat fins el punt de fer-se curt (bon senyal). Una gran posada de llarg, immillorable tret de sortida d’una gira que promet ser llarga.

Enric Trepat
Fotògraf
Alex Reuss
Redactor

Mamita Papaya: it’s a great band, it’s a fruit band!

Dissabte 29 de febrer de 2020. Sidecar. Barcelona

Imaginin-se els lectors en una petita i fosca clariana d’una selva tropical. El cel es comença a tenyir de vermell i llavors ho veuen clar: això és la fi del món i aquesta és la seva última festa. Siguin benvinguts l’alcohol i el foc, els crits de goril·les en zel i els udols de llops. Siguin benvingudes també les pinyes i els cocoteros, les cerveses i els mojitos, en una original fusió entre l’infern i el paradís. Benvingudes i benvinguts a un concert dels Mamita Papaya.

En el preludi d’aquesta fi del món, els Naked Family van escalfar bé l’ambient. A mi, que no els coneixia, em van sorprendre amb cançons com Samba i Oh Dulce Alegría, que en certs moments me’n van fer venir al cap alguna dels Beatles més psicodèlics i experimentals. En acabar, van presentar al següent grup amb un tremendo “it’s a great band, it’s a fruit band”.

Abans m’he oblidat de dir que en la selva tropical i tribal dels Mamita Papaya també hi tenen un guèiser. En concret, el guèiser de cervesa que Pablo Caraballo, veu principal de la banda, va disparar amb la boca per donar el tret de sortida al seu concert. Brutal inici amb el mateix Pablo cantant la primera cançó des de baix de l’escenari. Després, van alternar temes del seu nou EP (MindFruitness) amb alguns del seu àlbum debut (La Fruta Vida), i fins i tot van tenir temps de presentar una cançó nova titulada No Llores como el Agua.

Amb Pablo Caraballo baixant un altre cop de l’escenari, Zorra Trueno i el vermell de la Sidecar, es va arribar al punt més infernal de la nit. Des d’aquell moment, la banda va encadenar Frigopie, Gritan los Grillos i Aguacate, les meves preferides del nou EP. Això sí, passant per l’electrònica tropical de Calasaña, la nova platja de Madrid. Per presentar el seu últim llançament van oblidar-se de tots els instruments – no calien – per centrar-se únicament en la festa, a la que van convidar també al raper Willie Bahía.

El concert i el món es van acabar amb tothom corejant Juanito Limón i amb Música Bombasa en mig del públic en acústic, apel·lant als seus inicis i fins i tot fent una picada d’ullet a la rumba catalana. Ara, la seva gira segueix de moment tornant a Madrid. Com els 29 de febrer, no sé si tornaran per Barcelona aviat però, si en teniu l’oportunitat, visiteu la seva selva tropical!

Foto: Eva Peran

Joan Serra
Redactor

Let’s festival: Deluxe + Aiala: Enèrgic savoir-faire

L’Hospitalet de Llobregat, 8 de febrer de 2020. Sala Salamandra.

Amigues i amics, hi ha concerts i concerts, i amb això no dic res i us ho dic tot.

A mi, que m’agrada la sorpresa, aní venut a la cita de dissabte. El text promocional, algun clip al YouTube… Res més, confiança cega en el talent dels programadors del Let’s. I és que, de debò, no hi ha any en que el festival no hagi contribuït, generosament, al creixement de la meva cultura musical.

Anem al tema: Aiala, primers de la nit, és, al meu entendre, un projecte en creixement. El títol del seu primer llarga durada, Nothing less than art, denota ambició, una ambició que la banda plasma en un bon directe.

Elegant barreja d’estils, on destaca la black music, i referències, que traslladen l’oient a principis dels 90 (New Beginning) per retornar-lo a l’actualitat amb l’autotune i els sintes (In trouble). Tot el repertori fou defensat amb actitud per la jove Jara Aiala i companyia, als que seguirem de ben aprop.

Acte seguit, els Deluxe (no confondre amb la one-man band d’en Xoel López).

Mare meva quin festival lo dels provençals! Un huracà d’energia i bon rotllo 100% contagiós, de principi a fi. Temps feia que, un servidor, no s’ho passava tant bé en un concert. Més enllà de la innegable destresa musical dels integrants (menció especial pel saxofonista, Pépé) hi ha una qüestió de savoir-faire, de posada en escena, de complicitat amb el públic…

Obriren amb Back in Time, una bomba electro-funk mega-ballable, tema, també inicial, del seu celebrat Boys & Girl. A partir d’aquí, un no-parar. Vingueren el hit imparable Get Down, l’homònima Boys & Girl, la llatina Egoraphobia, la suggeridora Leo Messy (sí, amb “y”)… Tot ben amanit i a un ritme vertiginós que donà poc marge a la pausa.

La Liliboy (girl) i la resta (bigotuts boys, “personatges” d’igual calibre al de la vocalista) posaren la Salamandra cap per avall. Clientela satisfeta, cors contents, una nova gran nit a L’H.

Alex Reuss
Redactor

Wood + Ultimate Frisbee: il·lusió!

Dimecres 22 de gener de 2020. Heliogàbal. Barcelona

Ara feia força temps que no anava a un concert. I aquest en tenia moltes ganes. Veure com creixen els grups que han passat pel DescoNNecta, concurs de bandes joves que coorganitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, ens fa molta il·lusió. Els Wood van guanyar la primera edició del concurs i, sempre que puc, ho explico.

Van obrir, puntuals, els Ultimate Frisbee. Vaig arribar tard, perquè estava intentant convèncer un nou fitxatge per L’ampli. Esperem que s’incorpori al nostre equip… Va, seguim.

En Tadhg, guitarra i veu, i en Borja, bateria i cors, són, tal i com s’autodefineixen, dos nois fent soroll. Van tocar poca estona, però va ser intens. Van descarregar Landshark, Ssenippah, Traffic, Dandelion, Race me, Teriyaki i van acabar amb una versió de Just like heaven dels The Cure. I, pel mig, van fer una improvisació que voltava entre el free jazz i el trap. Aquest moment, curiós, l’han de treballar una mica més.

I el duet va deixar pas al quintet. Els Wood es van encabir com van poder en el petit espai d’escenari de l’Helio. Els nois de Torelló van descarregar les cançons del seu molt bon disc Okeanos i de l’EP Kath means home.

Als Wood se’ls ha de veure en directe. Com et transmeten la seva energia. Notar la intensitat i virtuosisme com toca la bateria l’Aleix. La química entre en Marc i en Rai, les dues guitarres, l’experimentació de l’Arnau als teclats i la sobrietat d’en Pol, el baixista. I la complicitat entre tots. Ho viuen i es creuen el que fan. I ho fan molt i molt bé! Del seu set list destacaria Salvia, Bad trip, la de tancament del concert Okeanos i una de les seves primeres cançons, quan eren un trio, l’enganxosa We are close.

En serio, aneu a veure’ls en directe. Ho dic seriosament. Us agradarà més o menys la seva música, però la proposta no us deixarà indiferents. 

Ah! I per acabar d’arrodonir la vetllada, vaig acabar la nit fent una cervesa i parlant de música amb el gran Jordi “BCore” Llansamà. Per mi, i crec que per tothom, un referent. Van ser només deu minuts, però un aprenentatge magnífic.

Jordi Daumal
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

BCN ITR: Sparks+Aragall+Witt. Nashville banyat pel Mediterrani.

Barcelona, 10 de gener del 2020, Bar Heliogabal

Explica la llegenda que els primers colons que desembarcaren, cap a finals del segle XVIII, a la ribera del riu Cumberland celebraren que havien arribat sans i estalvis tocant el violí i ballant sense parar. D’aquesta manera sonaren les primeres notes de la que, des de llavors, seria coneguda com la Ciutat de la Música: Nashville.

La Tori Sparks hi visqué temps enrere i amb la proposta Barcelona In The Round pretén que l’esperit musical de la capital de Tennessee creui l’Atlàntic per, com ella mateixa, s’hi quedi una temporada a la Ciutat Comtal.

El concepte és simple: Ajuntes a uns quants músics i aquests alternen temes, estils, col·laboracions, sorpreses… Per aquesta quarta edició la Tori convidà en Ramon Aragall i a la Sabina Witt.

Tots tres intercalaren els seus repertoris: sonaren, entre d’altres, el Cold War i el Mama de l’amfitriona, en Ramon se centrà en el seu segon àlbum, Kamikaze. Obrí tranquil, amb Relojes a cero i deixà pel final el que, en paraules seves, és el “hit”, El Primer Intento. En aquest últim l’acompanyà al piano l’Iván Herzog, qui també interpretà en solitari el seu tema Híbrido.

La Sabina, per part seva, ens parlà del seu Crisàlides, un homenatge a les dones silenciades per la història, de Safo fins a l’actualitat, i del que ens oferí Amaro Lagrimar. També comptà puntualment amb l’ajut de l’Oriol Roca al baix.

En definitiva, malgrat les diferències estilístiques, l’experiment obtingué l’efecte desitjat: l’alternança, el bon ambient, la proximitat inevitable i agraïda dels concerts a l’Heliogàbal i, com no, la qualitat de les propostes… Tot plegat feu que, durant una estona, Nashville estigués banyat pel Mediterrani.

Alex Reuss
Redactor

Pau Vallvé: elèctric, polaritat positiva.

Barcelona, 20 de desembre del 2019. L’Auditori.

Senyores i senyors, tenim un anunci important a fer: en Pau Vallvé és un home feliç!

El loser que portava a dins (com ell mateix s’havia definit en èpoques passades) s’ha adormit i tot apunta a que estarà hivernant durant un temps indefinidament llarg.

Prova d’això és el seu últim treball Life Vest Under Your Seat que vàrem poder gaudir a la sala Tete Montoliu de l’Auditori.

Llums estroboscòpics a l’escenari acompanyaren les cançons del més elèctric dels seus treballs, sense oblidar el repàs important que també va fer d’anteriors temes, alguns dels quals formen ja part de la banda sonora dels que seguim des de fa anys la seva evolució.

En Pau feliç, en Pau tiet, en Pau enamorat… ens agrada molt, i si mai torna l’època més fosca i tal com diu la cançó En Càmara Lenta“la gent del públic t’estarà animant”.

Ma. Carme Montero
Red./Fotòg.

Pinpilinpussies + Cala Vento, vendaval sonor!

2019-12-22 Nova Jazz Cava de Terrassa 20 h

Avui toca allunyar-se del barnacentrisme cultural C-58 enllà, ens esperen les Pinpilinpussies i els Cala Vento a la Nova Jazz Cava de Terrassa. La cocapital del Vallès Occidental atesora a la Nova Jazz Cava una de les millors programacions de jazz del país però avui ens hi desplacem per tancar el cicle Terrassa Música Moderna. Enguany per aquest cicle hi ha passat el bo i millor de l’escena actual, i com canten els Oques Grasses…sta guai!, sta guai!

Obren foc les Pinpilinpussies, o conys de papallona en l’idioma de Fabra, i que si no fos per l’exotisme de barrejar l’euskera i l’anglès el nom podria entrar per mèrits propis al llistat dels 350 noms de grups espanyols més estranys.

Als Cala Vento se’ls considera una rara avis per la seva formació de bateria, guitarra i veu, les Pinpilinpusssies en són la versió femenina. Encara no és massa habitual trobar una bateria castigant els bombos, les Pinpilinpussies sorprenen per la versatilitat de les seves dues components que s’intercanvien posició i instruments per completar el show gairebé al 50%. I aquesta versatilitat ens deixa regust de doble concert, la veu i la interpretació canvien, donant com a resultat una més àmplia varietat de registres. Aquest 2019 han editat un EP i estan treballant en el seu primer àlbum, i no m’estranyaria veure-les ben aviat programades en el cartell d’algun dels festivals de renom, doncs defensen amb ofici la seva proposta fresca i poderosa.

Sense massa temps per reaccionar i com si fos la tramuntana bufant, entren els Cala Vento en vendaval. N’hem sentit a parlar de la presència escènica i de la intensitat dels concerts d’aquest duet empordanès que els ha portat amb només tres àlbums publicats, a tocar per mig món i a festivals com el Cruïlla i el Vida. Lletres properes interpretades en un directe sense trampa ni cartró, aquí l’Autotune ni està ni se l’espera.

I el concert passa per instants d’un cert brutalisme sonor que castiga la veu però que compensa amb escreix per la intensitat i l’emoció. Els Cala Vento, en directe, ens han semblat una proposta per connectar amb la forma més divertida i experiencial del so d’una banda sense filtres, en definitiva pura diversió!

Xavi Gimeno
Redactor
1 2 3 12