Alex Reuss

Redactor i cofundador de L'Ampli. Un home tranquil, dels que prefereixen escoltar abans d'opinar. Això sí, vigileu, què després el paio es regala amb les seves cròniques.

Caïm Riba: en volem més

Barcelona, 17 de gener de 2019. Centre Artesà Tradicionàrius.

Nit d’estrena dins la XXXII edició del festival Tradicionàrius, que ja porta 25 anys dins l’espai del CAT. Presentació del darrer disc de Caïm Riba. Músic de llarga trajectòria, guitarrista d’uns Pastora en un llarg guaret i que en la seva faceta en solitari s’ha destapat com un excel·lent lletrista. 

Va començar la vetllada amb Nararai cançó que posa títol al darrer treball, i que en directe sonava més guitarrera. I a partir d’aquí es va deixar anar desgranant el disc, tot explicant rialler i tímid l’origen i nus de cada cançó. Van sonar Històries, La primavera o Sentir l’aire aquesta amb reminiscències dels anomenats Pastora, enllaçant amb cançons d’homenatge a dones de la seva família: Princesa de les llunes, Mare, Entre llençols o ben acompanyat a Si mai et sents sol per l’Ivette Nadal, una fera dalt l’escenari plena de sensibilitat.

Ben guarnit per una banda en formació de quartet (guitarra, baix i bateria), destacà la connexió i sintonia amb el guitarra Raül Bonilla que a la vegada li feia les segones veus.

La darrera part del concert va estar dedicada al seu primer àlbum en solitari (A 306 Km) interpretant les inspirades Matinades enceses, Home llop o l’especial Volarà, amb lletra polida i sentida de la seva àvia, la poetessa Clementina Arderiu.

Va ser en els bisos on la part masculina de la família es va mostrar i reivindicar quan en Pau i Pauet Riba (pare i germà, respectivament) van pujar a l’escenari per interpretar Quan la Mercè està contenta, amb el públic sorprès, feliç i esvalotat.

Si podeu, aneu a veure al Caïm en algun dels seus concerts. Sinó, sempre us queda escoltar-lo en CD, un exemple de perquè val la pena seguir comprant música en format físic: les il·lustracions de la portada i el llibret que l’acompanya, signades per la seva filla Maia Riba, són tota una petita joia pels ulls. Després no digueu que no esteu avisats. O que no sabeu quin regal fer a algú que estimeu… solament us podem assegurar que us ho agrairà i correspondrà.

Foto: Josep Tomàs

Gerard Birbe
Redactor

3ª Festa de Presentació Festival Vida 2019. Mirar al sostre i pensar.

Barcelona, 16 de gener del 2019. Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.


Quan em poso al davant d’un full en blanc i vull expressar el que he vist, escoltat i sentit després d’anar a un concert, sempre tinc la mateixa sensació, i és que no en sé. És com si em vinguessin sempre al cap les mateixes paraules, frases, expressions i es repetissin. I quan rellegeixo el poc o molt que he escrit, és encara pitjor, és com si fos una còpia de cròniques anteriors (noteu que he repetit: és com si, amb molt poc espai, i és que no en sé), i me n’adono que aquesta vegada, la crònica, no serà millor que les altres.

Tercera Festa de Presentació del Festival Vida 2019 i em trobo en primer lloc amb Invisible Harvey i això vol dir amb el Dimas Rodríguez a la veu i guitarra. Músic, guionista i crític musical, que amb cada cançó ens demostra que som el que som, que hi ha gent tocada per varetes màgiques, i que amb situacions quotidianes, com mirar al sostre quan no sabem que dir o fer, un arbre de nadal o un antic contestador, o amb situacions llunyanes, com un caçador de caimans, et fan una cançó. No es justo que llegues ahora (El Genio Equivocado, 2018) és el seu segon treball i que ens va presentar amb la seva mega-banda (són set en total). Vaig passar molt bona estona escoltant i perseguint les cançons del “conill gegant invisible”.

Si Invisible Harvey ens va portar el seu pop d’autor, l’Alondra Bentley, segona actuació de la tarda-nit, hi va afegir el seu ampli registre vocal. La compositora anglesa, amb quatre discs ja a l’esquena, ens va presentar Solar System (Mount Ventoux, 2018). La cantautora deixa a banda el folk, on fins ara semblava sentir-se molt còmode, i s’arrisca i aposta per nous camins, amb més pop i psicodèlia. La maduresa fa que quan escoltes les noves cançons, no diguis allò de, ah si…és l’Alondra Bentley. Se li nota les ganes d’obrir nous horitzons dins de la seva carrera, i si abans parlàvem de cançons fetes amb la quotidianitat, ara també hi hem d’afegir cançons a on ens anima a deixar el materialisme i els objectes als quals ens enganxem sense necessitar-los.

Ja tenim la tercera festa a la butxaca i ara toca esperar la quarta i noves presentacions, i desitgem que siguin menys sorolloses que la d’aquest dimecres passat. Veure al mateix Dani Poveda fent callar al respectable per poder escoltar bé als músics, no te preu.

Josep Ma. Català
Redactor

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Pearl Jam: herois del grunge, clàssics del rock

Barcelona, dimarts 10 de juliol de 2018. Palau Sant Jordi.

Nascuts i destinats a la fama a principis dels noranta des de Seattle al món, van esdevenir la icona i punta de llança del grunge i del rock alternatiu juntament amb bandes de referència com Soundgarden, Stone Temple Pilots o Alice in Chains, entre altres delícies.

El mateix Kurt Cobain, amb el qual es disputaven (sense voler-lo) el tro, els va atacar i descarregar part de la seva ira perquè deia que eren uns venuts. Des de Pearl Jam el van contestar declarant la seva admiració per Nirvana i el seu amor etern.

Abanderats i promotors de reivindicacions i compromís social (feminisme, ecologisme,…), poc després van endegar una guerra perduda contra Ticketmaster reclamant els preus de les entrades dels concerts més barates, cancel·lant shows i organitzant gires impossibles fora del sistema. Van perdre la partida i a punt de quedar-se a la cuneta, però van continuar. I ens van deixar gravats quatre primers discos memorables: Ten (1991), Vs. (1993), Vitalogy (1994) i No Code (1996).

Els treballs posteriors, tot i no ser tant inspirats, els han permès anar tirant de veta a base de concerts on posen en pràctica les normes i cànons del rock en directe. Amb actitud, intensitat, entrega, repertori equilibrat, bones interpretacions, i sobretot el carisma del seu vocalista i líder Eddie Vedder, segueixen aconseguint el mateix que al segle passat: que els seus concerts siguin una litúrgia entre el públic i una banda que en el directe esdevé abassegadora .

Aquest dimarts tornaven a Barcelona, a un Palau Sant Jordi ple a vessar, al desembre passat en un parell d’hores havien esgotat les entrades posades a la venda (l’any 2000 se’ls havia resistit i no el van poder omplir). I ho van fer per la porta gran, amb un ampli repertori, interpretant molts dels seus himnes (Jeremy, Even Flow, Corduroy, Alive, Better man,…). Tot combinat amb cançons més amagades, com la primera peça de la vetllada The Long Road una cara B d’un single del 1995.

I així, entre consignes reivindicatives (com a Daughter dedicada a la lluita feminista i a les dones) i amb una ampolla de vi a la mà (una imatge repetida de Vedder quan visita aquestes contrades) van passar quasi tres hores de rock al més estil clàssic d’uns ja clàssics de l’escena, per damunt d’etiquetes grunges i alternatives. La seva penúltima cançó de la nit, una versió dels The Who era tota una declaració d’amor i respecte al gènere.

Sols resta demanar ser-hi en la seva propera visita i desitjar que no tardin uns nous 12 anys a venir. Que si s’ha de fer, es farà, i aquí estarem, amb ganes de passar una bona nit de rock.

Gerard Birbe
Redactor

Trobareu més fotos i el repertori del concert a la pàgina oficial:

https://pearljam.com/tour/history/show/barcelona

 

Live is Vida!

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Angel Olsen. Sí però no.

Barcelona, 9 de maig del 2018. Sala Barts.

Podríem dir, vulgarment, que la Barts estava a petar. Ordes de frisosos seguidors àvids de consumir un dels productes més punyents del folk-rock nord-americà. Encert dels organitzadors, Guitar Festival, que, val a dir, apostaren sobre segur.

Lo del poeta Suno Deko fou anecdòtic. Temes íntims on l’experimentació té un paper molt rellevant. Agradable, envoltant, hagués brillat més de no ser pels condicionants intrínsecs que afecten els teloners. El seu disc homònim bé mereix ser escoltat en unes condicions més propícies.

Arribà l’hora: En un ambient d’intimitat poc íntima, on els clics de les càmeres fotogràfiques acabaren amb la paciència de més d’un, entonà la de Missouri unes primeres notes que donaren fe de les seves admirades aptituds vocals.

En primera instància allò fou un regal per les oïdes: la guitarra, carregada de reverb, embolcallava la virtuosa veu construint un plàcid i confortable univers sonor. A mesura que el recital avançà, amb un temari que obvià les seves composicions més mogudes, la impressió mutà per convertir-se en un inesperat sopor.

Cert és que hom, quan escolta Phases, és conscient que el producte està desproveït d’artificis i que els arranjaments orquestrals són, més aviat, discrets. Però de la discreció a la inexistència hi ha un impàs que el directe en solitari, al meu entendre, no aconseguí superar.

Admirable és la figura de l’artista que damunt l’escenari, sol/-a, és capaç de defensar el seu repertori amb solvència, amb clara i fresca sintonia amb el públic. Això últim, malgrat la “xispa” induïda pel vi (copa d’avituallament sempre a mà), no existí, malgrat que en ocasions els allà presents reaccionaren amb excessiu (forçat?) entusiasme a les primeres notes d’alguna de les peces o fredament a alguna de les tímides interlocucions que llençà des de la tarima. Quin tema us agradaria escoltar? – preguntà. Poques respostes, però un “Acrobat!” ressonà en la sala. “California!” – cridà algú altre. I ella, siguem justos, les va tocar amb alguna reticència.

Ambdues formaren part del més memorable, com Sans (que obrí el concert) o la pertinent Some things cosmic, D’aquesta manera el protagonisme se l’endugueren els temes del darrer disc i aquells, antics, que s’avenen millor amb la defensa en solitari, com els compresos en el minimalista Half way home.

Veredicte personal: Sí (per la qualitat artística que no discutirem) però no (per la monotonia, la manca de matisos, per la mise en scène).

Alex Reuss
Redactor

 

Fundación Tony Manero i els “nostres” llocs comuns

Barcelona, 27 d’abril del 2018. La Farinera.

Un ja té una edat, admetem-ho sense complexos i, perquè no, amb un cert orgull generacional. Arribats a aquest punt sovint, quan estic en companyia de”els de sempre” em sorprenc fent un repàs excessivament extens del meu anecdotari personal, viatjant amb la ment a aquells llocs comuns, alguns dels quals han mutat fins esdevenir irreconeixibles.

El barceloní i desconegut barri de Sant Genís dels Agudells està íntimament lligat als meus records d’infància i de joventut. I a nosaltres, què ens importa? – us podeu preguntar molt legítimament. M’explico: alguns dels membres de la banda i aquest redactor som fills de “Sanjatan”, essent ells les mundanes celebritats d’un “poble” obrer d’extraradi.

I tota aquesta xapa per explicar que el seu darrer disc, Lugares comunes, em toca la fibra. Sí, chicas y chicos, no només per la possibilitat de sentir-lo pròxim sinó per què, al meu entendre, estem davant d’un dels millors treballs discogràfics de la banda. Madur, personal, tècnicament exigent, una producció acurada però amb la senzillesa estilística a la que obliga el gènere, la senzillesa d’uns textos quotidians, de melòdics leitmotivs que conviden al cant.

Sobre la posada en escena comentar-vos que, malgrat el descens de RPM en relació a àlbums anteriors, els FTM saben com induir-te en un mar de ritmes que dificulten quedar-se palplantat. El directe del passat divendres esdevengué, un cop més, una festa. Més enllà del repàs al material més recent sonaren magníficament les renovades Can’t nobody love me like you do, Inevitable o, com no, Super Sexy Girl (una “girl” que, segons paraules del mateix Paquito Sex Machine, a aquestes alçades ja deu ser mare). Gran cover de Dance usted de Radio Futura i majestuós el solo de guitarra que es marcà Lalo López a Rectificar.

Del més nou destacarem, sense desmerèixer la resta, Sin querer, obertura del recital i del llarga durada, la tendra Cuando te olvides de mí o l’elegant Algoritmo.

Resta només felicitar la banda pel seu gran estat de forma i pel fitxatge de l’Alex Badia als teclats, substituint en Paco Manzanares (qui va reaparèixer momentàniament per interpretar de forma magistral Paquito’s way).

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

 

Roda de premsa i 4a Festa de presentació del Vida Festival 2018: apostant pel primer dia

Aquest passat dijous vaig poder anar a la roda de premsa que van oferir la gent del Vida Festival, com sempre a l’Antiga Fabrica d’Estrella Damm, per presentar la programació d’aquest 2018.

Sempre és interessant veure quatre pinzellades de com es fa un festival. Com s’organitza, les millores, el pressupost i sobretot i el que finalment més ens interessa, la programació.

Queden per vendre uns 1000 abonaments per arribar al topall de 7000. La resta, fins a les 10.000 persones que estimen com a màxim diàries, seran d’entrada d’un sol dia. Nous patrocinadors (Levi’s Strauss a l’escenari de La Masia, per exemple) i altres que repeteixen, com aposta pel Vida. Conveni amb Renfe per un tren nocturn de tornada a BCN, millora dels autobusos de connexió amb l’estació i amb Vilanova i Sitges, així com línies especials d’autobusos amb altres ciutats. També com a novetat, aquest any les actuacions a la platja seran gratuïtes, no caldran ni entrada ni abonament. Tot això i més amb un pressupost aproximat d’uns 1.200.000 euros, una mica més que l’any passat.

Fins aquí dades que ens van donar a la roda de premsa, però no va ser fins a les set que no vam poder veure un vídeo de presentació amb la programació quasi completa i per dies. I és aquí a on hi ha hagut les primeres veus de: perdona???, Los Planetas i Calexico al dijous i jo treballo divendres ?. No seré jo qui posi en dubte el treball de tota la gent del Vida per fer un festival reconegut i amb premis. Potser ens ho hem de mirar d’un altra manera, i pensar que tindrem bona música de principi a fi i no deixar el dijous com a dia fluix. Potser, també, divendres serà un bon dia per agafar-se vacances i així forces per la resta de concerts.

Pel que fa a la 4a Festa de Presentació, els The Wheels i El Petit de Cal Eril, amb disc calentonet sota el braç com molts dels grups que tocaran al festival, ens van fer un petit tast del què veurem a Vilanova d’aquí a uns mesos. Per això crec que no cal allarga-me més.

Estimat cap de relacions laborals: m’agradaria poder-me agafar el divendres 29 de juny com “assumptes propis”. Moltes gràcies.

 

Text: Josep Maria Català

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro