Barcelona, 27 d’abril del 2018. La Farinera.
Un ja té una edat, admetem-ho sense complexos i, perquè no, amb un cert orgull generacional. Arribats a aquest punt sovint, quan estic en companyia de”els de sempre” em sorprenc fent un repàs excessivament extens del meu anecdotari personal, viatjant amb la ment a aquells llocs comuns, alguns dels quals han mutat fins esdevenir irreconeixibles.
El barceloní i desconegut barri de Sant Genís dels Agudells està íntimament lligat als meus records d’infància i de joventut. I a nosaltres, què ens importa? – us podeu preguntar molt legítimament. M’explico: alguns dels membres de la banda i aquest redactor som fills de “Sanjatan”, essent ells les mundanes celebritats d’un “poble” obrer d’extraradi.
I tota aquesta xapa per explicar que el seu darrer disc, Lugares comunes, em toca la fibra. Sí, chicas y chicos, no només per la possibilitat de sentir-lo pròxim sinó per què, al meu entendre, estem davant d’un dels millors treballs discogràfics de la banda. Madur, personal, tècnicament exigent, una producció acurada però amb la senzillesa estilística a la que obliga el gènere, la senzillesa d’uns textos quotidians, de melòdics leitmotivs que conviden al cant.
Sobre la posada en escena comentar-vos que, malgrat el descens de RPM en relació a àlbums anteriors, els FTM saben com induir-te en un mar de ritmes que dificulten quedar-se palplantat. El directe del passat divendres esdevengué, un cop més, una festa. Més enllà del repàs al material més recent sonaren magníficament les renovades Can’t nobody love me like you do, Inevitable o, com no, Super Sexy Girl (una “girl” que, segons paraules del mateix Paquito Sex Machine, a aquestes alçades ja deu ser mare). Gran cover de Dance usted de Radio Futura i majestuós el solo de guitarra que es marcà Lalo López a Rectificar.
Del més nou destacarem, sense desmerèixer la resta, Sin querer, obertura del recital i del llarga durada, la tendra Cuando te olvides de mí o l’elegant Algoritmo.
Resta només felicitar la banda pel seu gran estat de forma i pel fitxatge de l’Alex Badia als teclats, substituint en Paco Manzanares (qui va reaparèixer momentàniament per interpretar de forma magistral Paquito’s way).
