Amb aquesta tessitura em vaig presentar el passat dijous a la [2] de l’Apolo, sense tenir excessivament clar en quin grup m’havia de situar. Els havia escoltat en directe temps enrere i llavors em semblà que, si bé la proposta era original, en conjunt es tractava d’un projecte per polir. A més aquella veu… aquella veu… Bé, actualment aquella veu ha esdevingut un tret distintiu al qual Miguel Angel Blanca acompanya amb una gestualitat característica i estudiada, marques inconfusibles de la casa que aconsegueixen donar vida a un personatge.
La jove multitud que omplia el recinte aquell vespre ho tenia molt clar: adoren el personatge i les seves lletres carregades de desamor i frustració. Ho van demostrar recitant de memòria cadascuna de les cançons, demandant alguns dels temes més populars, llençant floretes als components… “Teneis el corazón más grande que mi cabeza”, respongué emocionat el vocalista. Però l’agraïment mutu no quedà aquí, els músics obsequiaren els seguidors amb un repertori que, si bé posà l’accent en l’Escapar con el anticiclón, darrer àlbum dels barcelonins, incorporà alguns dels temes més icònics: el pessimista Lógico que salga mal, l’esperadíssim El cartero, l’aclamada Es feo i una generosa tanda de bisos amb la definitiva La Estatua de la Libertad com a guinda.
Tus siete diferencias, tema amb el que aquest redactor es quedaria en cas d’haver de triar un, oferí els músics l’oportunitat de brillar, una oportunitat que segons el meu parer no malbarataren. Hom podia malpensar i creure, escoltant el disc, que la millora que s’observa en relació als anteriors treballs és fruit únicament del bon treball de producció de Ramón Rodríguez, però Blanca i els seus s’encarregaren, en aquest i d’altres casos, de demostrar el contrari. Inevitable, també, pensar en el magnífic videoclip del tema, que recordem va ser finançat pels fans mitjançant la plataforma de crowdfunding Verkami.
Com a detall puntual destacaria el protagonisme que ha anat guanyant el violí de Sara Fontán, el qual aporta consistència i profunditat al so de la banda. Com anècdota també val la pena recordar que a l’omnipresent xilòfon d’Alex Marzoa, instal·lat sobre una taula de planxar, li sortí un dur competidor, un magnífic i entranyable Casio PT1 que va sonar tant monofònic com dècades enrere.
Conclouria llavors dient que, si bé no esdevindré un incondicional, Manos de Topo definitivament ha passat a formar part de la meva “white list” particular, una llista formada per aquells grups i intèrprets que fent correctament la seva feina, amb personalitat, es guanyen l’admiració i el respecte del públic.
Dels teloners Gúdar malauradament no puc dir el mateix: sonen potents, tenen gràcia, molta barra i pinta de fiesteros, bons ingredients per una banda de rock, però els manca picar molta pedra. Això sí, amb temps i una canya potser n’haurem de tornar a parlar.
Text: Alex Reuss
Fotos: Tatiana Moret
Podries estar interessat/-ada
