Fanfarlo: deconstrucció, eclecticisme i xoriço

“He sentit quatre o cinc cançons de Fanfarlo i, a l’igual que alguns dels meus músics favorits, tenen aquest do especial que els capacita per crear música inspiradora que al mateix temps transmeti una deliciosa malenconia.”

Simon Balthazar, veu i compositor de Fanfarlo, malgrat agrair els compliments de David Bowie, no creu que les seves cançons siguin melancòliques. Ell, bàsicament, pretén impregnar de foscor i lirisme les seves lletres i melodies. Una foscor que, segons explica, cal cercar en els seus orígens, en el fred de la seva Gothenburg natal (Suècia), un entorn que el conformà com a persona i com a músic.

És potser per aquest motiu que en el seu darrer concert a Barcelona (Sala Bikini, 16/10/2011) ell i la seva banda s’esforçaren en refer, més que notablement, la sonoritat dels temes més coneguts, adaptant-la a la que, segons sembla, tindrà el seu futur treball. Si escolteu els dos avançaments (Replicate i De.con.struc.tion) sabreu de què estem parlant: temes perfectament executats, nets i polits (i alhora lluny de caure en una avorrida asèpsia interpretativa) que sense perdre la lírica ‘vuitantegen’ arran d’una major presència dels teclats i un ús menys barroc de la corda.

Efectivament el resultat és menys càlid però no per això de menor qualitat. Durant el seu directe Balthazar, Cathy Lucas i Leon Beckenham van fer gala d’un virtuosisme renaixentista tocant amb precisió, cada qual, diferents instruments (sense menystenir la feina de Justin Finch i Amos Memon, baix i bateria respectivament). Així, per exemple, vam poder escoltar sintetitzadors a una cançó tant acústica com Comets, o una marimba a Ghosts (que a Reservoir ja hi és però passa desapercebuda), ‘remixes’ en viu fets pels propis autors. Qui millor per versionar-te que tu mateix?

Després de fer un repàs exhaustiu a la seva (fins el moment) breu obra discogràfica la formació britànica es va acomiadar “amenaçant” de tornar aviat. Seran benvinguts.

Conclusió: Els membres de L’ampli que vam assistir al concert creiem de forma unànime que l’adjectiu ‘eclèctic’, utilitzat sovint per denominar els Fanfarlo, serveix de perfecte comodí per a qualificar bandes inclassificables com aquesta.

Entre el públic van poder veure alguna cara coneguda del panorama musical nacional, com la del David Carabén (Mishima) i olorar alguna de les fragàncies gastronòmiques més famoses de la nostra geografia, com l’entrepà de xoriço que de ben segur es va cruspir el col·lega que tenia al costat i que, malauradament, corejava totes les cançons. Això últim, però, no va deslluir ni per un instant un concert que va sonar molt bé en tots els sentits.

Text: Alex Reuss

Fotos: Tatiana Moret

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Un dels grans “stage names” del moment, Okkervil River al Coliseum.

Següent història

Joan Colomo en el Music Hall: cómo despegar con gracia y armonía

L'últim de A PRIMERA FILA