25 de febrer del 2017, Sala Bikini, Barcelona.
Ja podeu portar als vostres fills al Minimúsica, ja podeu reproduir en mode bucle, davant les vostres criatures, aquella elaborada playlist d’Spotify de temes indie, ja podeu descarregar els podcasts del DeliCatessen o de l’Independents i escoltar-los cada matí al cotxe de camí a l’escola… Tant se val, si tenen menys de 5 anys i pel seu camí es creua qualsevol cançoneta de la Dàmaris Gelabert les notes penetraran per les predisposades oïdes, es transmetran irremeiablement al tronc cerebral i d’aquí a l’escorça auditiva primària, potents impulsos que viatjaran a les xarxes distribuïdes del cervell impactant en els racons més foscos de la seva innocent memòria.
L’altre dia escoltava una entrevista on la Dàmaris (pedagoga, cantant i creadora d’un mètode d’estimulació musical) explicava precisament la capacitat que te la música d’instal·lar-se a la nostra ment molt abans no ho faci el llenguatge. Pel que sembla aquesta provoca l’activació simultània de diversos circuits cerebrals facilitant un diàleg emocional. Interessant més que sorprenent.
En qualsevol cas, creieu-me quan us dic que la moguda aquesta em tornà al cap durant el concert de Mourn. Feu també un acte de fe quan explico que la meva intenció ferma era la d’eludir el tema edat a l’hora de redactar aquesta crònica, un detall que en el cas del quartet resulta avorridament recurrent.
Després els escoltes i resulta inevitable pensar que les notes que viatjaren i macularen aquelles ments quan encara eren ermes poc tindran a veure amb les que s’emmagatzemen en el lòbul temporal de la majoria d’infants. Sinó no s’entén.
Demostració empírica la de dissabte passat: personalitat, actitud i contundència impròpies d’una trajectòria vital tant curta. El discurs és delator però fa que el conjunt resulti fresc, divertit, engrescador…
El repertori era el que probablement esperava aquella sala, ben plena, a excepció dels bisos (original final amb Strange Ones i Skeleton). La resta fou resultat de barrejar els temes dels seus dos llarga durada; especial protagonisme pel darrer treball, Ha, Ha, He!, com és normal.
La execució fou ben bé impecable, resultant Flee , I Am a Chicken i la magnífica Your Brain Is Made Of Candy especialment embriagadores. Alt voltatge a Irrational Friend i Misery Factory. Solvents Otitis i Silver Gold. Sense ànims, per descomptat, de desmerèixer la resta de temes que consolidaren un tot coherent i seductor.
Cal seguir de prop també a The Crab Apples, banda telonera originària de Santa Eulàlia de Ronçana. Poguérem veure interessants virtuts en la presentació del seu Hello Stranger.
Mares i pares del món, no perdeu l’esperança, davant la evidència aquí narrada cal pensar que existeix la possibilitat d’inocular material “molón” (en terminologia pureta) dins el cap dels més petits. Ja ho deia Goethe: “Amb totes les forces en contra, perseverar. Mai doblegar-se. Mostrar-se fort atreu l’auxili dels déus”.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero
[…] va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema […]