GUITAR BCN 2017: L.A. tornant a Ses Illes

25 de maig 2017. Sala Bikini. Barcelona

L’evolució és un fet refutat i no estem descobrint res de nou. Portem milions d’anys fent-ho. Evolucionem per, teòricament, millorar i per adaptar-nos al nostre entorn canviant. Guanyem algunes coses i d’altres les deixem pel camí. Però sense adonar-nos, perquè és un fet generacional.

En el cas dels grups de música, els cantants, l’evolució és disc a disc, treball a treball, concert a concert. I ja que un dels mecanismes principals que impulsen l’evolució és la selecció natural, pot fer que aquesta sigui cruel amb segons quins canvis es facin i que la marxa enrere sigui molt difícil o que la taca l’acompanyi per sempre.

No fa gaire, en una trobada de la gent de l’Ampli, va sorgir aquesta conversa parlant sobre un nou treball d’un conegut grup català. Volem realment que els grups, els cantants, evolucionin? Ens agradaran facin el que facin? Volem que a l’escoltar una cançó sapiguem ràpidament de qui és? O volem que ens sorprenguin? Crec, tot i que no ho recordo gaire bé, ja que les cerveses i el pinso que les acompanyaven anaven caient, que vam quedar que el pitjor que pots dir d’un grup, d’un cantant és: està bé, però és més del mateix.

Amb L.A. l’evolució o canvi és evident amb el King of Beasts (Sony Music, 2017). No ho dic jo, busquis a on busquis, a entrevistes, a cròniques, a crítiques. També surten les paraules: menys americà i més intimista. I de la soledat que acompanya a la gent que es passa quasi tot el dia envoltada de desconeguts. També es aquí a on trobes la feina i les influències dels productors. S’ha passat dels americans als mallorquins. De la llum de la Costa Oest del EEUU a la calidesa mediterrània. D’una manera de veure i fer les coses a un altre.

Crec que la gent, o en L.A., en un moment determinat, tornem/han tornat a les arrels, del lloc a on hem/han crescut, amb la gent de sempre, encara que sigui per recordar els nostres/seus orígens. El mateix Luis Alberto Segura ho va reconèixer duran el concert a la Sala Bikini, recordava quan ell hi anava com a públic. Privilegi de pocs poder fer el salt de baix cap a l’escenari.

Dir que L.A. van fer un gran concert no és cap novetat, i a més si a sobre la segona cançó que van tocar va ser Rebel i l’última Hands. Que són bons i que ens agraden és obvi i que l’evolució els hi ha anat bé als L.A. també. A mi, al menys, no m’ha semblat que s’hagin de preocupar per la selecció natural de la que abans parlàvem. Helsinki i Killing me són uns bon exemples, o la folk Suddenly – Reprise.

Pel que fa al grup que va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema edat a l’hora de valorar a aquest tipus de grups. Totalment d’acord, amic meu. Les de Santa Eulàlia de Ronçana i la seva insultant joventut fa que un servidor, que pentina canes ja fa temps per herència familiar (en comptes d’una caseta a la platja), fa pensar què collons feia jo quan tenia els seus anys. En fi, hem fet per segona vegada un mos a aquestes pomes i cada vegada ens agrada més el tast.

Al sortir de la Bikini semblava que la calor ja no era tant sufocant i que els neumàtics de la moto ja no es quedaven enganxats a l’asfalt com a la tarda. La barreja del Mediterrani i de les Apples havia sorgit efecte.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Comments are closed.