Mourn

Live is Vida!

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Mourn i l’auxili dels déus

25 de febrer del 2017, Sala Bikini, Barcelona.

 

Ja podeu portar als vostres fills al Minimúsica, ja podeu reproduir en mode bucle, davant les vostres criatures, aquella elaborada playlist d’Spotify de temes indie, ja podeu descarregar els podcasts del DeliCatessen o de l’Independents i escoltar-los cada matí al cotxe de camí a l’escola… Tant se val, si tenen menys de 5 anys i pel seu camí es creua qualsevol cançoneta de la Dàmaris Gelabert les notes penetraran per les predisposades oïdes, es transmetran irremeiablement al tronc cerebral i d’aquí a l’escorça auditiva primària, potents impulsos que viatjaran a les xarxes distribuïdes del cervell impactant en els racons més foscos de la seva innocent memòria.

 

L’altre dia escoltava una entrevista on la Dàmaris (pedagoga, cantant i creadora d’un mètode d’estimulació musical) explicava precisament la capacitat que te la música d’instal·lar-se a la nostra ment molt abans no ho faci el llenguatge. Pel que sembla aquesta provoca l’activació simultània de diversos circuits cerebrals facilitant un diàleg emocional. Interessant més que sorprenent.

 

En qualsevol cas, creieu-me quan us dic que la moguda aquesta em tornà al cap durant el concert de Mourn. Feu també un acte de fe quan explico que la meva intenció ferma era la d’eludir el tema edat a l’hora de redactar aquesta crònica, un detall que en el cas del quartet resulta avorridament recurrent.

 

Després els escoltes i resulta inevitable pensar que les notes que viatjaren i macularen aquelles ments quan encara eren ermes poc tindran a veure amb les que s’emmagatzemen en el lòbul temporal de la majoria d’infants. Sinó no s’entén.

 

Demostració empírica la de dissabte passat: personalitat, actitud i contundència impròpies d’una trajectòria vital tant curta. El discurs és delator però fa que el conjunt resulti fresc, divertit, engrescador…

 

El repertori era el que probablement esperava aquella sala, ben plena, a excepció dels bisos (original final amb Strange Ones i Skeleton). La resta fou resultat de barrejar els temes dels seus dos llarga durada; especial protagonisme pel darrer treball, Ha, Ha, He!, com és normal.

 

La execució fou ben bé impecable, resultant Flee , I Am a Chicken i la magnífica Your Brain Is Made Of Candy especialment embriagadores. Alt voltatge a Irrational Friend i Misery Factory. Solvents Otitis i Silver Gold. Sense ànims, per descomptat, de desmerèixer la resta de temes que consolidaren un tot coherent i seductor.

 

Cal seguir de prop també a The Crab Apples, banda telonera originària de Santa Eulàlia de Ronçana. Poguérem veure interessants virtuts en la presentació del seu Hello Stranger.

 

Mares i pares del món, no perdeu l’esperança, davant la evidència aquí narrada cal pensar que existeix la possibilitat d’inocular material “molón” (en terminologia pureta) dins el cap dels més petits. Ja ho deia Goethe: “Amb totes les forces en contra, perseverar. Mai doblegar-se. Mostrar-se fort atreu l’auxili dels déus”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Deleste Festival 2015

Viernes 23 y sábado 24 de octubre de 2015. Espai Cultural La Rambleta. Valencia

Por fin! Tras tres ediciones anteriores del Deleste, esta era la primera vez que se me abría la oportunidad de acercarme a L’Espai Cultural La Rambleta y disfrutar de la sonoridad de su auditorio principal (escenario Budweiser) y comprobar de primera mano el calificativo “gourmet” que han estado lanzando para este festival. No lo iba a desaprovechar.

Y con ese deseo de degustar platos exquisitos me presenté el primer día a La Rambleta, llevando en la cabeza The boxer de Simon & Garfunkel que había escuchado en el hilo musical del bar donde previamente me había tomado el café para prepararme ante el aluvión de conciertos que me esperaban. Tenía un buen presentimiento.

Gracias a la efectiva organización del festival, a las que solo se les escapo un pequeño detalle a la entrada de la actuación de McEnroe, a las 18:00 horas iniciaba el festival con We use to pray. Y qué forma de empezar. En un primer momento asocié mi entusiasmo a las ganas de festival que tenía, pero el torrente de emociones que fluyen de estos cinco chicos, canalizadas muchas de ellas a través de su vocal principal, Joecar Hanna, me hizo ver que estaba equivocado y se debía a una banda que venía a darlo todo. Y eso que Joecar comentó varias veces que el grupo tomaría derroteros separados.

Con este gran inicio en la espalda me acerqué al escenario Jägermeister con ganas de volver a ver a Tulsa. Hacía siete años que no coincidía con la voz de Miren. La noté muy cambiada y menos amarga. Con un look más peinado y con un repertorio cercano al último disco no llegaron a conectar con el público. Solo en esos momentos en que Miren se despeinó y abrió un poco las heridas del pasado consiguió que algunos pudiéramos oler a verano.

Volviendo al Deleste y a su organización, he de admitir el prejuicio que llevaba a la actuación de Pep Gimeno “El Botifarra”. Como el moderno eterno Drácula ye ye que soy, me suelo centrar en degustar la sangre fresca de grupos actuales. Y por ello, la hostia rectora que me regaló El Botifarra no se me olvidará en mucho tiempo. Con un discurso reivindicativo por la raíz, por la historia de la música valenciana, con un humor cercano, y con una voz de cantaor de taberna, el Botifarra nos deleitó con jotas, seguidillas, folias, etc., que hicieron que se produjera el único bis de todo el festival. Y mientras tanto el postureo tomando combinados en copa de balón en la terraza Grefusa.

Pasar del folclore popular a los guitarrazos de Mourn requirió de varias dosis de cerveza para acercarse al infierno. Una vez a las puertas, todo está permitido. Las tres niñatas tienen un descaro que te descoloca. Los pequeños problemas de sonido se hacen virtud. Las camisas que mi mujer se pone de pijama ellas se las ponen y derrochan imagen grunge. Empezaron y acabaron dando la espalda, sin importarles el buen momento que viven. Joder, me acordé hasta de las Breaders.

A continuación, el auditorio se llenó para darle homenaje a La Habitacion Roja. El Deleste les había otorgado el excesivo calificativo de cabeza de cartel y ellos querían degustarlo. Así Jorge y compañía, tocando en orden cronológico a como lo hicieran en Valencia en 2001, se sacaron los trucos del manco para ganarse a un público que parecía ganado desde el minuto uno. Le sobraron guiños y viejas historietas. Aun así cumplieron con las expectativas e hicieron una fiesta tocando los temas que la gente quería escuchar.

La inercia juerguil la aproveché para acercarme a escuchar al que más ganas tenia. Fucking Mike Krol!!! Esta como una puta regadera. Disfrazados de policías como bandera de su último disco, él y su banda sacaron todo el rock&roll que llevan dentro para asombro de un público que se dejaba mear un poco asustado por el descaro del americano.

Embrutecido, decidí tomarme un descanso y escuchar lo más lejano posible a El Último Vecino, el proyecto de Gerard Alegre Dòria que tantas comparaciones ha sufrido y que ya se presenta en los conciertos con un sequito más que notorio de fieles. Un sonido cuidado y una actitud despegada me sirvieron para llegar al final del primer día.

Lo terminé con Perro. No puedo ser objetivo con ellos porque desde la primera vez que los escuché sentí que debía darles la oportunidad de ser mi banda de referencia durante unos años. Así está siendo y creo debe ser para muchos.

A la mañana siguiente me presenté con mis dos hijos para que disfrutasen del Deleste Kids. Al mayor le gustó Ramírez. Parecía hipnotizado con el ex Tórtel que ejecuta todo con una normalidad que asombra. Por su parte, el pequeño se durmió con el concierto de versiones de grupos de los 90 que fue llevada a cabo por el grupo sorpresa que por todos era conocido, La Habitación Roja. El objetivo de conectar los gustos de los padres con el interés musical de los hijos no funcionó. Mi hijo mayor ya se conoce muchas canciones de ellos y esperaba cantar Indestructibles. Y también muchos padres, ojo.

A la tarde llegué con Mist empezado. Los holandvalencianos tenían bastante público para ser solo las 17:00 horas y no lo desaprovecharon. Rick Treffers parece saber de qué va esto y dio peso a su guitarrista para que jugara como en casa y acertó. Eso, unido a un acertado teclado hizo que me encendiera positivamente para lo que quedaba de jornada.

Y no tardó en llegar la gran sorpresa del festival.  Con un comienzo preciosista en solitario llevado a la perfección por Nacho, el frontman de La Familia del Árbol, puso la melancolía del auditorio a niveles elevadísimos. Pero no quedaba ahí, en el fondo se veían instrumentos para dos percusionistas que junto con el resto de la banda nos iban a preparar para la Odisea. Y vaya que lo consiguieron. Una actuación memorable lleno de intensidad, de tensión melódica.

Con la mente analítica en lo que había recibido, me bajé a tomar una cerveza y escuchar a Ocellot. He de confesar previamente que el formato de concierto en auditorio me relaja y disimula mi torpeza para expresar la música con mi cuerpo. El estar sentado ayuda mucho. Pues bien, con la banda catalana y su psicodelia quedó en evidencia mi incapacidad para moverme rítmicamente. Ocellot conecta tanto con el espectador que su música te sumerge en un sueño donde no puedes controlar casi nada. Un agrado para mí y un espectáculo adicional para los que me rodeaban.

Llegaba la hora de McEnroe y sus numerosos seguidores se agolparon en la puerta de acceso. Lleno de la formación bilbaína que arrancaban aplausos con cada canción que empezaba. Algunos intentaban sin éxito que McEnroe fuera la fiesta de La Habitación Roja, pero su música es la que es. En el ambiente sonaban temas de Rugen las Flores y de sus anteriores discos. Y mientras yo, pensando en La Familia del Árbol. La capacidad de estos últimos para llenar de música el auditorio no fue aprovechada ni de lejos. El escenario Budweiser se les quedó grande para una música tan íntima.

Descanso de media hora que el postureo aprovechó para perderse a El Páramo. Éstos no los necesitaban. Que soberbia! Que brutalidad! Recital de rock instrumental. Hacía mucho tiempo que no veía a un bajista con una actitud tan agresiva. La banda venía a follarse a los mediocres. Algunos se levantaron a los pocos minutos de empezar. Los que nos quedamos fuimos arrollados por unos tíos que no tocan guitarras, tocan los cojones de la muerte. Pocas veces me pongo en pie y estos lo consiguieron. Se despidieron uno a uno apangando sus instrumentos, dejándome seco.

Necesitaba un trago. Me acerque a la barra y desde allí me dispuse a escuchar a Exonvaldes. Ya copa en mano los parisinos me hicieron recordar que soy un enamorado de la musicalidad del francés cantado. Pero éstos saben a lo que van y deciden cantar en inglés. Y lo peor de todo, saben cómo meter a la gente en su bolsillo y hacer que nos pongamos a bailar. Otro espectáculo gratuito para los que me rodeaban. Uno de mis favoritos del festival me dejaba preparado para Low.

Y con el auditorio a reventar me senté casi en el gallinero haciendo compañía a los miembros de We Used to Pray esperando que aparecieran los de Minnesota. Low hizo un concierto sin fisuras. El silencio del público me decía que la ultramelancolía estaba fluyendo por su sangre. Las voces de Alan y Mimi me hacían débil. Fueron exquisitos. Lo más exquisito del festival. Ya no necesitaba a los Tiki Phantoms, me sobraban.

Salí de la Rambleta a las 01:00 horas después de dos días, más de 16 horas de conciertos y una sensación acerca del festival, que no llega a lo gourmet pero sí que lo deja en una posición de consolidación para futuros años.

Texto: Pedro Blázquez

Madee i Mourn: passat, present i futur

És diumenge al vespre i el Paral·lel en obres. Com es nota que arriben eleccions… Això va fer que arribéssim cinc minuts tard a la Sala Apolo. A l’Apolo hi tocaven dos grups del Maresme que són el passat, el present i el futur de la música del nostre país.

Van obrir la nit les joves Mourn. Segur que n’heu sentit a parlar, perquè la seva història és de pel·lícula. Resumint moltíssim: el grup grava l’ep Otitis, fitxa per Sones i fan difusió de la notícia amb el vídeo de la cançó. Arriba a un directiu de Captured Tracks, que els escriu un missatge i les fitxa pel segell nord-americà. I els hi comencen a sortir concerts per Europa (Amsterdam, Madrid, Barcelona, Londres…) i els Estats Units (Nova York, Boston, Los Angeles, San Francisco…). Tot això amb una mica més de mig any. Crec que, a grosso modo, va ser així. Doncs el més al·lucinant no és la història, el més al·lucinant és com toquen i el directe potentíssim que tenen (tenint en compte la seva joventut). Brutals! Van tocar les cançons del seu primer disc, Mourn, i van avançar algunes cançons que formaran part del segon. Entre elles, la primera en català (canten en anglès), Salvador ,dedicada a en Salvador Dalí. Mourn són la Jazz i la Leia (filles d’en Ramon Rodríguez, més conegut com The New Raemon i cantant de Madee), la Carla i l’Antonio.

Darrera tocaven els Madee. No tinc clara l’excusa del concert: encara era per la celebració dels deu anys de la publicació de l’Orion’s belt? La veritat és que ens importa ben poc. La qüestió important és que tornàvem a gaudir d’un directe dels Madee i això ens va fer molt feliços. Tornar a veure al damunt de l’escenari junts a en Ramon, en Lluís, en Pep, en Capi, l’Adam i en Marc va ser fantàstic! Van tocar les cançons dels seus discos Songs from Cydonia, Orion’s belt, Secret chamber i L’Antarctica i la nova Age of Ruin. I la promesa que, segurament, en publicarien algunes altres. Es va notar el rodatge fet en els concerts de la gira que els ha portat per diferents poblacions de l’estat espanyol. Només demano una cosa: que no deixin de tocar mai!

Va ser un concertàs amb majúscules. Vam gaudir del present i del futur prometedor que els espera a les joves de Mourn i vam recordar els bons moments dels concerts viscuts amb Madee. Esperem poder seguir gaudint dels directes de Madee, i potser la següent vegada sigui, tal com va dir un pare orgullós de les seves filles, de taloners de Mourn.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Clara Orozco