Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.
El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.
De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.
Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.
Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.
Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?
L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és, però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.
El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.
Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.
Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.
Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.
Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.
La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.
I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…
Podries estar interessat/-ada
