The Pains of Being Pure at Heart: Ja s’ha acabat?

Aquesta és la pregunta que em vaig fer jo i suposo que molts dels que vam omplir la sala 2 de Razzmatazz. Però comencem pel principi…

Entrem a la sala i, abrigats com anem, ens posem a la cua del guarda-roba per poder deixar les jaquetes. Des de la cua, que no és curta, escoltem els teloners. Són els Ruido Blanco i, comentem amb l’Albert i l’Alba que són una suma de l’Iván Ferreiro més La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco. Van defensar les seves cançons amb una sala mig plena.

I van deixar pas als protagonistes de la nit, els The Pains of Being Pure at Heart. Amb les entrades exhaurides, els novaiorquesos, que feia uns set mesos ja van actuar a la sala Apolo, tornaven per tocar les cançons dels seus dos discos, el primer disc homònim i el segon, “Belong”, que sense renunciar als cops de guitarra i al seu característic estil beautiful noise, evoluciona clarament cap un so més pop.

Van obrir el directe amb els hits “Belong” i “This love is fucking right”. Així van començar a marcar el nivell. El so no va ser del millor del concert, un pèl brut en certs moments, però en definitiva van sonar bastant potents. Potser, al fer una gira tan llarga i de portar tant de temps rodant, va provocar que fessin un concert una mica per complir.

I mentre, van anar tocant les seves cançons: “Come Saturday”, “My terrible friend”, “Young Adult Friction”, “Heart in your heartbreak”… i de sobte, van marxar, buscant el bis. 40 minuts escassos… Estrany… I, després d’una breu pausa, va sortir en Kip Berman, sol amb la seva guitarra, i va tocar “Contender”, del primer disc, com acostuma a fer.  I, seguidament, van sortir la resta de companys per acabar, amb dues cançons més i finalitzar el concert.

I es van obrir les llums. I, crec que tothom ens vam preguntar el mateix: i ja s’ha acabat? Doncs sí, ja s’ha acabat. Crec que ni una hora de concert. No va ser un mal concert, però ni punt de comparació amb el fantàstic concert que van oferir a l’Apolo.

I vam acabar com havíem començat: a la cua per recollir les jaquetes del guarda-roba.

Text: Jordi Daumal i Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

FMF: el primer va estar bé, però…

Següent història

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

L'últim de A PRIMERA FILA