Sala Razzmatazz

Santo Machango + Cronopios – Curtcircuit

Santo Machango és un dels secrets més ben guardats de Barcelona, Street Funk en estat pur i un directe imparable. Presenta, dins el Curtcircuit, “Welcome To The Paraíso”, una nova gira que coincideix amb el que serà el seu tercer treball. La música s’obre a través de ritmes propers i plasma històries amb protagonistes de carrer, les seves lletres ens parlen d’experiències viscudes amb un punt positiu i entusiasta.

Cronopios és una jove formació musical amb un estil molt variat que barreja ska, reggae, rap, funk i latin; tot acompanyat de lletres crítiques i compromeses. Amb moltes ganes de festa, els seus concerts són intensos i enèrgics, un xou constant durant tot el directe. Des de Cerdanyola del Vallès, arriben a Curtcircuit, amb el seu primer EP i una desena de temes propis que, de moment, només els podem gaudir en directe.

Text: Razzmatazz

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

A PRIMERA FILA

Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.

No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.

L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.

Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.

Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.

Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

We are standard: un aperitiu nocturn

A PRIMERA FILA

Sempre he sentit a dir que abans que passi una cosa no te n’has de crear expectatives. Als llocs hi has d’anar amb la ment neta. I, un consell: si us creeu expectatives, que siguin molt dolentes o pessimistes. Més que res que tot el que vingui serà positiu…

I us preguntareu: que s’enrotlla ara aquest? Vol fer el favor d’explicar el concert dels We are standard? Doncs ho explico perquè és justament el que em va passar a mi amb el concert dels de Getxo. Hi vaig anar entusiasmat i amb unes expectatives altíssimes i en vaig sortir un pèl decebut.

Quan vaig saber que venien els We are standard a presentar el nou i brillant disc “Day” em van caure les llàgrimes d’alegria. Ja sé que acostumen a tocar sovint, l’última vegada va ser a mitjans del novembre passat, però estarem d’acord que veure’ls és tot un espectacle, oi? Doncs jo estava com un nen amb bambes noves.

I va arribar el dissabte a la nit. El concert a Razzmatazz comença tard, així que quedo per sopar. I a temps de sobres… I enfilem camí cap a Poblenou. Abans d’arribar tenim notícies que el concert començarà a dos quarts de tres del matí. Hòstia! Al final va començar a les tres en punt. Doncs anem a fer unes cerveses.

Entrem a la sala. La sala està en “mode discoteca”. I la sensació que allà hi ha moltes persones que no saben que hi haurà un concert. A les tres en punt paren la música. S’aixequen les pantalles de davant de l’escenari. S’obre la cortina. I apareixen els We are standard. I comença el concert. Com sempre en concert ho van donar tot, però aquesta vegada sense tanta interacció de Deu Txakartegi amb el públic. Es van dedicar a tocar les cançons de l’últim disc, i vam poder cantar, saltar i ballar amb “Can I Count on you”, “Something bigger” i no va faltar el confeti a “07:45 (Bring me back home)”. 50 minuts més tard van marxar. Sí, sí, 50 minuts! Sense bisos. I la sensació de “ja està? Ja s’ha acabat?”. Doncs si, ja està. Ja s’ha acabat.

Personalment, penso que no va ser la millor manera de presentar el disc. Un disc molt esperat i que no ha decebut, crec, a ningú. Un disc brillant. El format i la durada del concert no va fer justícia a un dels millors grups de l’escena actual.

Esperem que aquesta actuació només hagi estat un aperitiu i tornin ben aviat a fer una presentació com Déu mana.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Mushroom Pillow

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

A PRIMERA FILA

“La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

The Pains of Being Pure at Heart: Ja s’ha acabat?

A PRIMERA FILA

Aquesta és la pregunta que em vaig fer jo i suposo que molts dels que vam omplir la sala 2 de Razzmatazz. Però comencem pel principi…

Entrem a la sala i, abrigats com anem, ens posem a la cua del guarda-roba per poder deixar les jaquetes. Des de la cua, que no és curta, escoltem els teloners. Són els Ruido Blanco i, comentem amb l’Albert i l’Alba que són una suma de l’Iván Ferreiro més La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco. Van defensar les seves cançons amb una sala mig plena.

I van deixar pas als protagonistes de la nit, els The Pains of Being Pure at Heart. Amb les entrades exhaurides, els novaiorquesos, que feia uns set mesos ja van actuar a la sala Apolo, tornaven per tocar les cançons dels seus dos discos, el primer disc homònim i el segon, “Belong”, que sense renunciar als cops de guitarra i al seu característic estil beautiful noise, evoluciona clarament cap un so més pop.

Van obrir el directe amb els hits “Belong” i “This love is fucking right”. Així van començar a marcar el nivell. El so no va ser del millor del concert, un pèl brut en certs moments, però en definitiva van sonar bastant potents. Potser, al fer una gira tan llarga i de portar tant de temps rodant, va provocar que fessin un concert una mica per complir.

I mentre, van anar tocant les seves cançons: “Come Saturday”, “My terrible friend”, “Young Adult Friction”, “Heart in your heartbreak”… i de sobte, van marxar, buscant el bis. 40 minuts escassos… Estrany… I, després d’una breu pausa, va sortir en Kip Berman, sol amb la seva guitarra, i va tocar “Contender”, del primer disc, com acostuma a fer. I, seguidament, van sortir la resta de companys per acabar, amb dues cançons més i finalitzar el concert.

I es van obrir les llums. I, crec que tothom ens vam preguntar el mateix: i ja s’ha acabat? Doncs sí, ja s’ha acabat. Crec que ni una hora de concert. No va ser un mal concert, però ni punt de comparació amb el fantàstic concert que van oferir a l’Apolo.

I vam acabar com havíem començat: a la cua per recollir les jaquetes del guarda-roba.

Text: Jordi Daumal i Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera