picture

The Pains of Being Pure at Heart: Ja s’ha acabat?

Aquesta és la pregunta que em vaig fer jo i suposo que molts dels que vam omplir la sala 2 de Razzmatazz. Però comencem pel principi…

Entrem a la sala i, abrigats com anem, ens posem a la cua del guarda-roba per poder deixar les jaquetes. Des de la cua, que no és curta, escoltem els teloners. Són els Ruido Blanco i, comentem amb l’Albert i l’Alba que són una suma de l’Iván Ferreiro més La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco. Van defensar les seves cançons amb una sala mig plena.

I van deixar pas als protagonistes de la nit, els The Pains of Being Pure at Heart. Amb les entrades exhaurides, els novaiorquesos, que feia uns set mesos ja van actuar a la sala Apolo, tornaven per tocar les cançons dels seus dos discos, el primer disc homònim i el segon, “Belong”, que sense renunciar als cops de guitarra i al seu característic estil beautiful noise, evoluciona clarament cap un so més pop.

Van obrir el directe amb els hits “Belong” i “This love is fucking right”. Així van començar a marcar el nivell. El so no va ser del millor del concert, un pèl brut en certs moments, però en definitiva van sonar bastant potents. Potser, al fer una gira tan llarga i de portar tant de temps rodant, va provocar que fessin un concert una mica per complir.

I mentre, van anar tocant les seves cançons: “Come Saturday”, “My terrible friend”, “Young Adult Friction”, “Heart in your heartbreak”… i de sobte, van marxar, buscant el bis. 40 minuts escassos… Estrany… I, després d’una breu pausa, va sortir en Kip Berman, sol amb la seva guitarra, i va tocar “Contender”, del primer disc, com acostuma a fer.  I, seguidament, van sortir la resta de companys per acabar, amb dues cançons més i finalitzar el concert.

I es van obrir les llums. I, crec que tothom ens vam preguntar el mateix: i ja s’ha acabat? Doncs sí, ja s’ha acabat. Crec que ni una hora de concert. No va ser un mal concert, però ni punt de comparació amb el fantàstic concert que van oferir a l’Apolo.

I vam acabar com havíem començat: a la cua per recollir les jaquetes del guarda-roba.

Text: Jordi Daumal i Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

FMF: el primer va estar bé, però…

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret

Inspira: jugant a casa

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc.  Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret