Els francesos Daft Punk? Els finesos Lordi? No, són els autòctons El Teatre Magnètic, duet català igualment capaç de perpetrar un gran concert a cara coberta.
En Gerard Gil i en David Martínez, amb el seu peculiar i casolà atrezzo, oferiren, dins l’íntim marc d’una Heliogàbal amb entrada notable, un recital solvent i altament atractiu. Les seves melodies provenen del més enllà i si hom para orella gaudirà d’una visita guiada per la zona. Un Lou Reed cacofònic, fins i tot, amenitzà la darrera parada del tour (últim tema del repertori).
Mare, no vull ser del Barça, legítima afirmació probablement compartida pels fills de Sandro Rosell en veure com els boixos han deixat la porta de casa, es tracta, en aquest cas, d’un brillant tema que obre la darrera i homònima compilació d’ETM i que repassaren en un directe que ens deixà amb ganes de més.
La vetllada avançà de la mà d’uns col·legues: els excèntrics tarragonins Don Simón y Telefunken, que no foren capaços (probablement impedits per les cordes i nusos que, literalment, els lligaven) de mantenir el nivell de virtuosisme precedent malgrat fer riure (fidels al nom del seu darrer treball, El disco que ríe) els assistents amb els títols, lletres i execució dels seus desenfadats temes synthpop.
Text: Alex Reuss
Fotos: Enric Trepat
