Heliogàbal

Wood + Ultimate Frisbee: il·lusió!

Dimecres 22 de gener de 2020. Heliogàbal. Barcelona

Ara feia força temps que no anava a un concert. I aquest en tenia moltes ganes. Veure com creixen els grups que han passat pel DescoNNecta, concurs de bandes joves que coorganitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, ens fa molta il·lusió. Els Wood van guanyar la primera edició del concurs i, sempre que puc, ho explico.

Van obrir, puntuals, els Ultimate Frisbee. Vaig arribar tard, perquè estava intentant convèncer un nou fitxatge per L’ampli. Esperem que s’incorpori al nostre equip… Va, seguim.

En Tadhg, guitarra i veu, i en Borja, bateria i cors, són, tal i com s’autodefineixen, dos nois fent soroll. Van tocar poca estona, però va ser intens. Van descarregar Landshark, Ssenippah, Traffic, Dandelion, Race me, Teriyaki i van acabar amb una versió de Just like heaven dels The Cure. I, pel mig, van fer una improvisació que voltava entre el free jazz i el trap. Aquest moment, curiós, l’han de treballar una mica més.

I el duet va deixar pas al quintet. Els Wood es van encabir com van poder en el petit espai d’escenari de l’Helio. Els nois de Torelló van descarregar les cançons del seu molt bon disc Okeanos i de l’EP Kath means home.

Als Wood se’ls ha de veure en directe. Com et transmeten la seva energia. Notar la intensitat i virtuosisme com toca la bateria l’Aleix. La química entre en Marc i en Rai, les dues guitarres, l’experimentació de l’Arnau als teclats i la sobrietat d’en Pol, el baixista. I la complicitat entre tots. Ho viuen i es creuen el que fan. I ho fan molt i molt bé! Del seu set list destacaria Salvia, Bad trip, la de tancament del concert Okeanos i una de les seves primeres cançons, quan eren un trio, l’enganxosa We are close.

En serio, aneu a veure’ls en directe. Ho dic seriosament. Us agradarà més o menys la seva música, però la proposta no us deixarà indiferents. 

Ah! I per acabar d’arrodonir la vetllada, vaig acabar la nit fent una cervesa i parlant de música amb el gran Jordi “BCore” Llansamà. Per mi, i crec que per tothom, un referent. Van ser només deu minuts, però un aprenentatge magnífic.

Jordi Daumal
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

BCN ITR: Sparks+Aragall+Witt. Nashville banyat pel Mediterrani.

Barcelona, 10 de gener del 2020, Bar Heliogabal

Explica la llegenda que els primers colons que desembarcaren, cap a finals del segle XVIII, a la ribera del riu Cumberland celebraren que havien arribat sans i estalvis tocant el violí i ballant sense parar. D’aquesta manera sonaren les primeres notes de la que, des de llavors, seria coneguda com la Ciutat de la Música: Nashville.

La Tori Sparks hi visqué temps enrere i amb la proposta Barcelona In The Round pretén que l’esperit musical de la capital de Tennessee creui l’Atlàntic per, com ella mateixa, s’hi quedi una temporada a la Ciutat Comtal.

El concepte és simple: Ajuntes a uns quants músics i aquests alternen temes, estils, col·laboracions, sorpreses… Per aquesta quarta edició la Tori convidà en Ramon Aragall i a la Sabina Witt.

Tots tres intercalaren els seus repertoris: sonaren, entre d’altres, el Cold War i el Mama de l’amfitriona, en Ramon se centrà en el seu segon àlbum, Kamikaze. Obrí tranquil, amb Relojes a cero i deixà pel final el que, en paraules seves, és el “hit”, El Primer Intento. En aquest últim l’acompanyà al piano l’Iván Herzog, qui també interpretà en solitari el seu tema Híbrido.

La Sabina, per part seva, ens parlà del seu Crisàlides, un homenatge a les dones silenciades per la història, de Safo fins a l’actualitat, i del que ens oferí Amaro Lagrimar. També comptà puntualment amb l’ajut de l’Oriol Roca al baix.

En definitiva, malgrat les diferències estilístiques, l’experiment obtingué l’efecte desitjat: l’alternança, el bon ambient, la proximitat inevitable i agraïda dels concerts a l’Heliogàbal i, com no, la qualitat de les propostes… Tot plegat feu que, durant una estona, Nashville estigués banyat pel Mediterrani.

Alex Reuss
Redactor

Salina + Retirada!: silenci… música en directe

Dissabte 9 de febrer de 2019. Heliogàbal. Barcelona

Des de la reobertura de l’Helio, encara no hi havia pogut anar de concert. I en el concert d’aquest dissabte vaig poder comprovar un parell de coses: la primera, que l’Helio encara manté l’encant pels concerts propers entre públic i artista; i, la segona, que hi ha gent que és una maleducada i que van de concert per postureig, ja que es passen tot el concert xerrant i fent-se fotos. Insuportable.

Em venia molt de gust aquest concert. Sobretot per tornar a veure els barcelonins Retirada! En Cuervo i l’Albert presentaven el seu disc Son, un disc notable que, a més a més, amb directe guanya moltíssim. Van treure tot el suc a les cançons amb moments èpics dels dos atonyinant la bateria. Van complementar el set list (que no tenen) amb algunes cançons del seu anterior ep Victoria | Derrota del 2016, com Aire i Planetes.

Veure com en Cuervo i l’Albert ho donen tot, com viuen la música, com gaudeixen del moment, ja paga la pena. Es van guanyar l’entrepà de després del concert amb escreix.

Després va ser el moment de Salina. El grup format per en Daniel Pérez i Ernest Gómez (Wann) i en Carles Generó (L’Hereu Escampa) també presentaven nou ep Time Will Eventually Lill Us (que els hi arribarà avui dilluns i no en van poder vendre). Van completar el concert amb les cançons de la Demo del 2017 i What a mess que apareix en el recopilatori Monotemas #2. Salina són uns Pavement catalano-canaris amb una potencia i un toc excepcional per la música per transportar-nos als noranta, època d’on beuen clarament les seves influències. No els coneixia i van ser una agradable sorpresa.

En resum, va ser una nit fantàstica de bona música en un local mític que, per sort, ha tornat a programar música en directe. I deixem de banda els impresentables que xerraven.

Jordi Daumal
Redactor

Nothing Places – Sala BeGood

Nothing Places van sorprendre fa un parell de temporades amb un àlbum homònim de caire aventurer, ple de melodies oníriques, capes de textura i desenvolupaments harmònics impossibles.

Emilio Saiz (cantant, guitarrista i ànima mater del projecte) i Xavi Molero (bateria i percussions) s’acompanyen de les bones arts de Martí Perarnau i Ricky Falkner en el paper de còmplices multiinstrumentistes, i el resultat final és un calidoscopi musical tan sorprenent com addictiu.

Gravada a Red Bull Studio Madrid per Oswaldo Terrones sota l’atenta mirada de Suso Saiz, ” Tidal Love ” aprofita la suma de talents per a traçar una el·lipsi sònica perpètua mutació, una rara avis propulsat per un beat hipnòtic i contundent.

Nothing Places saben moure perfectament en una terra de ningú que s’han convertit en el seu senyal d’identitat, on l’experimentació i l’explosiva llibertat creativa es combinen amb la classe i elegància interpretativa pròpies del pop clàssic, qualitats que presagien un àlbum veritablement excepcional.

Text: Foehn Records

Mishima+Za!+Pony Bravo: Perrrdona-laaa amic guàrdia urbàà

Dijous 5 de maig de 2016, Sala Razzmatazz

Exhibició i promoció de projectes musicals i poètics, exposicions de pintura i fotografia, presentacions de llibres, revistes i fanzines, projeccions audiovisuals, producció d’activitats musicals, públic, veïns, artistes, col·lectius, associacions, editorials i discogràfiques independents.

Això és un petit extracte del que posa a la web de l’Heliogàbal que durant vint anys ha intentat ser plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats artístiques al barri de Gràcia de Barcelona.

Si sumem tot aquest munt de paraules, i les volguéssim resumir en una de sola, la que sortiria seria cultura. L’Heliogàbal ha sigut un dinamitzador cultural. Un motoret que ha funcionat a base de il·lusió, feina, suor, imaginació, ganes, talent i molt de temps invertit. Tant l’equip directiu, com els que han passat per allí a ensenyar-nos el que saben fer, ens han fet sortir de casa per poder veure propostes arriscades i ens ha obert els sentits a projectes diferents.

No dic jo que ens hem de saltar les normes que en teoria serveixen per posar una mica “d’ordre” dintre de la convivència. Però carregar-se llocs com l’Heliogàbal a base de multes, fa que tots ens sentim una mica orfes.

Nosaltres, L’ampli, també som una web petita. Som un grup d’amics que ens agrada el que fem. I ho farem amb més encert o menys, hi podreu estar d’acord o no, però hi dediquem moltes hores i ho fem el millor que podem. I creiem que posem el nostre granet de sorra intentant donar difusió a esdeveniments musicals fora dels grans formats i circuits. Intentem donar difusió a la cultura.

Del que va passar dijous dia 5 al Razzmatazz, que va deixar la sala gratuïtament, ja us ho podeu imaginar. Mishima, Za! i Pony Bravo es van agermanar per un projecte i van aprofitar part del títol del disc dels Mishima per donar nom a la tarda de concert. Que poc s’ho deurien pensar que seria premonitori aquest títol. Com pot acabar tot, no està gens clar, ja que la circular que va anunciar l’ajuntament sobre els bars musicals encara no està signada.

L’Ampli continuarà treballant i intentant anar a tots els concert que puguem, pagant a alguns i acreditats en els que ho permetin. Donant suport a locals com l’Heliogàbal i a molts altres. Serem petits, però eixerits.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: MaCarme Montero

 

Sauna Youth: teories cosmològiques.

Barcelona, 2 de febrer de 2016

 

Això de la joventut, ja ho deia en Félix Rubén García Sarmiento, no és una taca d’oli, marxa amb una facilitat esbalaïdora i, sortosa i desafortunadament, no torna. Perdoneu l’obvietat, fruit de cogitacions d’un quadragenari.

Les februa d’enguany comencen fortes, purificadores com mana la tradició romana, amb un directe en aparença discret per bé que gratament excitant. Així que amb la closca més trastocada de l’habitual abandoní el Freedonia entre profundes cavil·lacions, tot rumiant com enfocar aquesta crònica ja tardana.

I és que ni la mise-en-scène, ni la virtuositat instrumental, ni la melodia que raja de les seves goles, ni tan sols la originalitat de la seva proposta… Dels Sauna Youth em quedo amb l’etern retorn.

Poc més de mitja hora durà la sessió durant la qual, qui escriu, es trobà immers en dolços records de dècades precedents, de quan amb acne a la cara aquest redactor castigava les cervicals a ritme de reefs de calat simple en antres poc ventilats, llavors carregats de fum. Mal que em pesi d’això ja en fa i els meus moviments actuals són més discrets i conservadors (qüestió de prudència). Content, però, observí que aquest tipus d’exercici motriu te calat entre la generació present i probablement en les venidores.

Així doncs digueu-li post-punk, si voleu, que jo li diré amor fati, Raó cosmològica, jugada del destí, que ens impulsa a repetir-nos gustosa i irremissiblement, quelcom que periòdicament reneix i s’esvaeix en un sinus constant.

Que no se’m malinterpreti, no hi ha nostàlgia a les meves paraules ni cap judici de valor cap a la música actual que considero tant meva com la de temps enrere. Tampoc voldria donar a entendre que l’estil, sonoritat o execució d’aquests anglesos estiguin mancats de novetat.

No se, el posat, l’actitud de Jen Calleja (al capdavant) i companyia, la seva manera de tocar i sonar, em semblaren propis d’una saludable etapa vital, un estat efímer que envolta el resultat d’un halo fresc i gratificant i que afecta transitòriament a totes les generacions. Ergo, és lògic, els Sauna Youth no ens podran oferir el mateix en un futur no gaire llunyà.

Total, que escoltant-los m’ho vaig passar teta. Contundència i energia no en faltà. El quartet liquidà tots els temes del seu Distractions, com ja hem apuntat, en trenta minuts i, pim-pam, donaren per feta la feina. El Freedonia, remarcaré, em semblà, encara que fos de manera accidental, un magnífic escenari per un acte d’aquesta naturalesa. El públic que omplí el reduït espai quedà, és la meva impressió, satisfet i content.

Acabo, doncs, amb el detonador de les meves cabòries: la suma de Sauna + Youth: vapors, el cicle de l’aigua, en estreta relació amb la joventut.

Tranquils, no torno a començar. Ara bé, si us ve de gust, penseu-hi.

Text: Alex Reuss

Fotos: M. Carme Montero

Maronda

El talent melòdic del Pablo queda palès en el seu darrer treball Vibraciones. El ve a presentar en solitari en plan bèstia parda, com diu ell.

Satèl·lit: d’Altafulla a l’Heliogàbal

Dimecres, 15 de juliol de 2015

Els Satèl·lit, el grup de la localitat tarragonina d’Altafulla, trepitjaven per segona vegada en menys de dos mesos la ciutat comtal (el 16 de maig van tocar en acústic al Koitton Club del barri de Sants). Aquesta vegada portaven el seu primer disc Aeroports al local per excel·lència de la música en directe de Gràcia: l’Heliogàbal.

Abans, amb en Jover, que quan hi ha concert i està per Gràcia s’hi apunta segur, vam anar a fer unes cerveses i un mos al Cap Verd. “El bar dels de l’Helio” està molt bé, però amb la gentada que hi havia i la calor, veies els cambrers i cuiners patir de valent. Un ventilador prop de la cuina faria molt de servei a en Guille i companyia…

En Joan Rubinat (veu i guitarra acústica), l’Oriol Maymó (baix i veus) i en Gerard Joan (bateria i veus), el nucli original del grup, acompanyats d’en Miguel Zanón (guitarra elèctrica i veus) van tocar les cançons del seu primer disc Aeroports. Els d’Altafulla fan un pop acústic elegant amb tocs elèctrics molt arreglat.

Mentre es va anar omplint el local, van sonar, entre altres, Ester (que li van dedicar a una noia de la sala que, evidentment, es deia Ester), XXV (l’home que tinc al meu davant) on el públic va acompanyar als corus i Aeroports, que dóna nom al disc. Només hi ha un però i era que la veu no s’escoltava massa bé.

Si en algun moment teniu oportunitat de veure’ls, aneu-hi! Us assegurem que passareu una bona estona.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Satèl·lit

Seward plays Sparklehorse: la necesidad del duelo

Que se muera Lou Reed es muy aburrido. Sueltan la noticia y a los cinco minutos tu Facebook se ha llenado de comentarios desolados que linkean obsesivamente un video de Walk on the wild side. Existe con Lou Reed, como con Michael Jackson, como con, pongamos por caso, Felipe González, una previsibilidad colectiva del duelo que hace que uno, para cumplir con el rito de la despedida, no tenga más que dejarse llevar por la inercia y sumarse así al lamento general, casi siempre cursi, gratuito y retórico hasta la náusea. Para el duelo por la muerte de Mark Linkous, en cambio, no estábamos preparados ni había aliados: nuestros vecinos no lo conocían, la mayoría de nuestros amigos no lo conocían, el diskjokey del Karma no lo conocía… De hecho, casi nadie habló de su muerte (ni siquiera Pilar Rahola especuló con los motivos de su suicidio).  Así pues, era algo que había que afrontar solos. Y esa soledad, aunque orgullosa, le generaba a uno también una cierta desazón.

El concierto que Seward ofreció el sábado en homenaje a Mark Linkous, cinco años después de su muerte, en un Heliogàbal repleto (¡no éramos los únicos que conocíamos a Sparklehorse!), vino a resarcirnos de ese malestar. Se trataba, evidentemente, de hacer versiones de la banda estadounidense. Pero, evidentemente, nunca hay nada evidente, y menos si Seward anda por medio. Y es que, más que de “versiones”, habría que hablar aquí de “reformulaciones” o, incluso (aunque el término dé rabia y huela últimamente a tortilla de patatas), de “deconstrucciones”. De hecho, los temas habían sido tan “trabajados” que alguno de ellos, como Ghost in the sky, resultó prácticamente irreconocible. ¿Cabría pensar, por lo dicho, que la propuesta de Seward fue poco respetuosa con la música de Linkous y que utilizaron sus canciones como meras excusas para la especulación musical? Nada más lejos de la realidad. A veces es necesario retorcer el andamiaje de un tema, forzar sus estructuras para hallar, al borde de la ruptura, su esencia expresiva. Y en eso, a mi entender, consistió la propuesta de Seward. El resultado fue espectacular, brillante, por momentos excesivo. Y aunque se echaron en falta algunos temas, la elección del repertorio fue satisfactoria. Como también la de los artistas invitados; a destacar la versión de It’s no so hard, que interpretó portentosamente Juliane Heinemann, artista invitada. También colaboraron los artistas Jordi Lanuza, Nana Cadavieco, Marcel·lí Bayer i Pol Batllé.

Una luz violenta y redentora, casi mística, atraviesa buena parte de la música de Linkous; también el dolor, un dolor sordo y lleno de perplejidad, como el del hiperestésico que, con los sentidos saturados, intenta desesperadamente un último reajuste con la realidad. No era fácil transmitir esa atmósfera, y sin embargo, valiéndose de los contrapuntos y las distorsiones, de los chirridos galácticos y los ecos jazzísticos, esa fue precisamente la atmósfera que Seward consiguió que reinara el sábado en el Heliogàbal. Resulta difícil imaginar mayor fidelidad y coherencia.

Después todo acabó. Como siempre. Se encendieron las luces y salimos a la calle. Y más de uno lo hizo con la tranquilizadora sensación de que, al fin, el duelo se había completado.

Text: Manuel Pérez

Foto: Pablo Leoni

¡La vida no es pa’ tocar el tambor!

A pelo y con dos guitarras acústicas  fue el formato que escogió Pájaro para presentar sus canciones en el local de moda de música en directo del barrio de Gracia, el Heliogàbal.

Quizás por motivos de presupuesto en una sala de tal dimensiones, muchos músicos echan mano de la guitarra acústica para mostrar sus canciones, y así navegar en directos que no son más que una impostación fallida de sus formatos con banda completa. No fue este el caso.

 Con cubata de cola en mano, los sevillanos hicieron gala de su gracia andaluza para seducir al público desde el inicio, pero para la suerte de los asistentes, no fue el único argumento que pusieron en la palestra. Sus guitarras echaron mano del sonido jazz manouche para envolver la avezada voz de Andrés Herrera, que hizo gala de ese temple que solo los años de experiencia otorgan: esa solera que alcanzan los vinos de buena añada que han tocado barrica de roble. La barrica que ejerció la música fronteriza del maestro Kiko Veneno o los ya míticos Pata negra.

El público, embriagado por una atmósfera cercana al spaguetti western, al blues sureño o a la canción italiana mediterránea, se entregó a un directo que no cesó de homenajear al gran maestro de Pájaro, Silvio Melgarejo. Canciones como la instrumental ‘Esperanza’ también nos hicieron disfrutar de las finas manos de la guitarra arreglista de Raúl Fernández. Paso a paso la banda caldeó la sala, hasta ponerla al punto de temperatura óptima para desatar algunos de sus “hits” cómo ‘Perchè’ o ‘Luces Rojas’, que hicieron corear a la concurrencia algunas de las estrofas más canallas de este dueto circunstancial.

Con algo más de una hora media, Pájaro dio fin a un concierto acústico de esos que se saborean y te dejan con ganas de más. Como no podía ser menos, no faltaron varios bises y sobretodo, fue paradójico ver a una sala de bouquet tan fino como el Heliogàbal tarareando sin ningún complejo el “Beeeetis, Beeeetis….” que tan feliz hace a este Pájaro sevillano. Si es que como bien dijo Andrés Herrera al inicio del concierto “¡Hay ser feliz! ¡La vida no es pa’ tocar el tambor!” , haciendo referencia a la ruidosa celebración dels Foguerons que se daba a cabo ese fin de semana en Gracia. Y bien cierto es, a ellos no les hizo falta ningún tambor para hacer feliz al público del pasado sábado en el Heliogàbal… eso sí, no me quiero ni imaginar de lo que serán capaces cuando lleven su banda al completo.

Texto: Álex Pérez

Fotos: Tatiana Moret