HeliogàbalPàgina 2

El Teatre Magnètic, turisme pel més enllà

Els francesos Daft Punk? Els finesos Lordi? No, són els autòctons El Teatre Magnètic, duet català igualment capaç de perpetrar un gran concert a cara coberta.

En Gerard Gil i en David Martínez, amb el seu peculiar i casolà atrezzo, oferiren, dins l’íntim marc d’una Heliogàbal amb entrada notable, un recital solvent i altament atractiu. Les seves melodies provenen del més enllà i si hom para orella gaudirà d’una visita guiada per la zona. Un Lou Reed cacofònic, fins i tot, amenitzà la darrera parada del tour (últim tema del repertori).

Mare, no vull ser del Barça, legítima afirmació probablement compartida pels fills de Sandro Rosell en veure com els boixos han deixat la porta de casa, es tracta, en aquest cas, d’un brillant tema que obre la darrera i homònima compilació d’ETM i que repassaren en un directe que ens deixà amb ganes de més.

La vetllada avançà de la mà d’uns col·legues: els excèntrics tarragonins Don Simón y Telefunken, que no foren capaços (probablement impedits per les cordes i nusos que, literalment, els lligaven) de mantenir el nivell de virtuosisme precedent malgrat fer riure (fidels al nom del seu darrer treball, El disco que ríe) els assistents amb els títols, lletres i execució dels seus desenfadats temes synthpop.

Text: Alex Reuss

Fotos: Enric Trepat

Juliane Heinemann: Was liegt am Strand…

25/10/2012 – Heliogàbal

Ambient íntim, com de costum, a l’Heliogabal. Aquesta nit la cita és amb la berlinesa Juliane Heinemann qui presenta nou disc en solitari. True Gods, nom de l’àlbum, és un petit tresor: càlid, proper, fet amb estima. Val a dir que aquests adjectius són també aplicables a Aren’t you glad to be here?, fins aquí cap sorpresa, però en aquesta ocasió el seu estil ha mudat cap a una vessant més pop-rock, ens ocasions més accelerat, més allunyat del jazz.

Tocava, doncs, transmetre en directe aquestes sensacions, les antigues i les recentment adquirides. La cantant i companyia superaren notablement la prova. Jordi Matas, íntim col·laborador en la construcció del treball discogràfic, acompanyà a l’alemanya a la guitarra, Miguel Serna al baix i Oriol Roca a la bateria. Tots tres vells coneguts de l’escena musical del nostre país. Pels darrers temes la banda comptà amb la col·laboració de Pablo Schvarzman, guitarrista i especialista en la manipulació d’efectes en directe, qui va aportar un punt fresc i modern a les melodies.

Junts aconseguiren crear l’ambient idoni i posar el directe a l’alçada del producte enregistrat. En algunes ocasions, fins i tot, els temes en viu guanyaren en força i contundència, com en el cas de Trees in Spring que va sonar molt canyera, fent evident el potencial que Juliane te com a rockera.

La compositora, arran de la seva natural gràcia per explicar acudits, sabé fer-se també amb la complicitat del públic. Llàstima que només en sabés un i en alemany: – Was liegt am Strand und spricht undeutlich? Eine Nuschel! -. Per partir-se de riure, oi?

Més enllà de l’anècdota felicitar-la per la seva nova faceta (no la d’humorista sinó la de rockera) de la qual creiem pot treure molt de profit.

Also, alles bestens Juliane!

Text i fotos: Alex Reuss

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música.  Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Una buena noche no la tiene cualquiera

Ukeleles, un dobro, un cuatro venezolano, guitarras españolas,  charangos, una lechera al revés a modo de percusión, un xilófono, un contrabajo y un piano de juguete. Este peculiar arsenal se agolpaba en el pequeño espacio que tiene reservado el bar Heliogàbal para sus músicos invitados. Eran las diez en punto y no cabía ni un alfiler en el local, y muchos que llegaron a última hora para comprar su entrada se tuvieron que marchar sin ella. Es realmente interesante ver como una banda como Las Buenas Noches – que hacen, producen y distribuyen su música sin ningún otro intermediario- lleguen a llenar un local lejos de su tierra, Sevilla.  Una de las causas está en el desarrollo de internet en beneficio de las pequeñas bandas, pero la principal es que gustan. Y mucho.

Tras el éxito de su primer trabajo ‘Aventuras domésticas’ (2008), esta banda ha vuelto a volcar nuevos paisajes sonoros y un folk muy personal en su nuevo disco ‘Un mal día lo tiene cualquiera’ (2011), también autoeditado pero con una edición física en vinilo. Aprovecharon su visita al Heliogàbal para estrenar sus nuevos temas en un entorno familiar, rodeados de amigos y de seguidores. Declarándose hombres de ‘pocas palabras y la excepción que confirma la regla a la tópica y típica gracia andaluza’ dieron más espacio a su música, un folk imaginario que tiene el poder de evocarnos la música popular de muchos lugares pero de ninguno en concreto. Reinterpretan y mezclan sones de diversas tradiciones- folk fronterizo, blues, música andina, mexicana, e incluso música tradicional griega- en una puesta arriesgada e innovadora que les da una personalidad muy marcada, alejada de la cualquier otra banda (en contadas ocasiones puede recordar ligeramente al sonido Pony Bravo).

Tengo que decir que si en casa ya me resultaron sorprendentes, en vivo mucho más. Su directo, eminentemente acústico, está adornado por mil y un matices sonoros tremendamente evocadores y por unas letras poéticas y sugerentes. No faltaron ni las peticiones (sobre todo de temas como ‘El Sastre’ o ‘La Palma’ de su anterior trabajo) ni las alabanzas de una seguidora que dijo en más de una ocasión que los quería secuestrar.

Si tenéis ocasión de verlos recomiendo fervientemente que no perdáis la ocasión de hacerlo, ni tampoco de visitar su página web (www.lasbuenasnoches.com) adornada con dibujos del Miguel Brieva, miembro de la banda y también reconocido ilustrador.

Un mal día lo puede tener cualquiera, pero una buena noche como ésta no está al alcance de todos.

Texto:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro