Feia temps que s’anunciava el concert dels americans Caspian el 22 d’octubre al Sidecar. La tendència és deixar els teloners en un segon pla, perquè fins tres setmanes abans no havíem sentit el primer disc de Syberia. Un cop sentit, teníem clar que no podíem fer tard.
El concert va començar uns minuts abans per donar temps a tothom a agafar el metro d’abans de les dotze; s’agraeix que la sala Sidecar ho tingués en compte. Quan entraves veies com tothom s’amuntegava davant de l’escenari, com si ningú es volgués perdre ni una sola nota del torrent d’ambients i melodies que estaven a punt de sonar.
Syberia va arrencar amb la coneguda ‘Renaissance’, un tema totalment in crescendo que va escalfar el públic, i gairebé sense parar van començar ‘Stampede’ donant canya i fent patents els orígens més metal de la banda. El so estava clavat i la sonoritat de la sala feia que no s’empastés en els moments on sonaven les tres guitarres desgarradores.
Amb ‘Colossus Collapse’ es van endinsar més suaument en els moments èpics, i el públic fins i tot va corejar la melodia de guitarra i les notes del baix amb afinació stoner.
Amb ‘Tidal Waves’ i ‘The Day After the End of the World’ van baixar una mica el ritme del concert per tornar-lo a pujar amb ‘Drawing a Future’ i ‘Red Dawn’, que van sonar potents, dibuixats, perfectes. Fins i tot ells mateixos es van aplaudir, el mínim; van fer un concert esplèndid.
Caspian van començar amb una imatge molt potent. Ells, enormes sobre l’escenari (gairebé tocaven el sostre de la sala amb el cap) perfilats per les llums blaves i vermelles. Van fer una bona repassada a la seva discografia, des del ‘The Four Trees’ amb ‘Some are White Light’ tocant-ne vàries del disc que presentaven, ‘Weaking a Season’, amb més estones melòdiques i menys canya que al primer EP ‘You are the Conductor’. Sembla que a Barcelona es van deixar la potència guitarrera aparcada i van intensificar els moments ambientals i èpics, més a l’estil Sigur Rós. El final amb els components tocant junts plats i parts de la bateria i només donant melodia al baix, va donar el toc d’espectacle que molts buscàvem en Caspian. Tot plegat va acabar d’arrodonir una vetllada molt especial per als fans i no tan fans del post-rock.
Text: Eduard Moret i Núria Saban
Fotos: Sergi Moro
