Sidecar

Javier Álvarez & The New Raemon: duel de col·legues

Barcelona, divendres 20 d’abril de 2018. Sala Sidecar

Nit compartida. Dos cantautors. Un nascut artísticament a finals de la darrera dècada del segle XX i l’altre a principis de la primera del XXI. Un de la Meseta i l’altre a la riba de la Mediterrània.

Un combat de titans que va esdevenir un duel de col·legues. La proximitat de la sala hi va ajudar. I ho rematar els hits sense treva amb que va començar la sessió, i que van anar corejats per les respectives aficions. The New Raemon i Javier Álvarez es van anar alternant sense descans, començant amb La cafetera, La edat del porvenir, Tú, Garfunkel, Sunset Boulevard, ¡Hoy estreno!, i Piel de pantera (aquesta a capella i sense micro, coses que només poden passar a la Sidecar).

I així va continuar la nit, entre cançó i cançó i amb mostres de colegueo entre ells (pura estimació mútua). I amb en Javier Álvarez fent de les seves interpretant la seva particular versió de El novio de la muerte (himne de la Legión) o la peça Una imatge del seu disc Tiempodespacio. Tot compaginant en alguna cançó amb alguna coreografia de ballarí amb certa gràcia. Coses d’un artista amb actitud punk.

Mentre, en Ramón Rodríguez (The New Raemon) anava desgranant el seu repertori basat principalment en el seu primer disc, A propósito de Garfunkel. Un avançament de la seva propera gira per celebrar els 10è aniversari del mateix i on promet que l’interpretarà íntegrament. A la tardor diu que publicarà nou material. Que no para, vaja.

Per acabar la vetllada, el Javier va recordar que les entrades del concert anirien destinades a sufragar part dels costos del seu proper disc, produït pel mateix Ramón. Preveu la seva estrena al gener, però ens va avançar la magnífica Al mar. Si la resta és del mateix nivell, ens espera un retorn d’alçada de l’artista madrileny.

Tant a l’un com l’altre els esperarem amb vell i nou material, amb o sense coreografies. Però per favor, que tornin a tocar junts.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Sergi Moro

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Julieta Jones + The New Cossacks: viatge de tornada

El divendres 18 de gener a la sala Sidecar van sonar les guitarres afilades de dues joves bandes: els barcelonins Julieta Jones i els madrilenys The New Cossacks. Aquests últims van tornar la visita que mesos abans havien fet els catalans a la capital d’Espanya.

El concert va servir per presentar el treball “Kelly” dels Julieta Jones que el van regalar amb l’entrada del concert. Però anem al gra…

Van començar els madrilenys sota l’atenta mirada de les persones que omplien la sala barcelonina. El Sidecar no té la fama que acostumi a sonar massa bé i, no sé si era la meva percepció esbiaixada, però aquesta vegada sonava tot prou homogeni i correcte, fins i tot diríem que bé! Van tocar una desena de cançons repartides entre els seus tres treballs “III”, “The King is dead” i “Revolution C.”. Van sonar potents, en part, gràcies a la contundència del bateria, que tanta energia va fer que acabés descamisat. Una bona manera de començar la nit.

I la nit la van continuar els Julieta Jones. Amb una posada en escena molt curosa i particular (hi havia un làmpada en forma de conill) se’ls notava que tenien ganes d’ensenyar les seves noves creacions. El concert va girar en torn al treball “Kelly”, abans citat, així vam poder moure’ns al ritme de “TV Boy”, “Wonder Alice” o la preciosa “Dance steps”. El set list estava complementat per les cançons del seu anterior treball “Prelude” publicat sota el nom de Dear Prudence. L’acte també va servir per presentar en públic el nou bateria l’Albert Aran.

N’estic segur que els dos grups s’ho van passar molt bé i així ens ho van transmetre. Esperem i desitgem que tinguin molta sort, perquè ho fan molt bé, però sobretot perquè ens tracten genial i són molt bones persones. I si teniu alguna oportunitat d’anar-los a veure, no dubteu: aneu-hi!

Ànims i endavant!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

El post-rock D.O destaca al Sidecar

Feia temps que s’anunciava el concert dels americans Caspian el 22 d’octubre al Sidecar. La tendència és deixar els teloners en un segon pla, perquè fins tres setmanes abans no havíem sentit el primer disc de Syberia. Un cop sentit, teníem clar que no podíem fer tard.

El concert va començar uns minuts abans per donar temps a tothom a agafar el metro d’abans de les dotze; s’agraeix que la sala Sidecar ho tingués en compte. Quan entraves veies com tothom s’amuntegava davant de l’escenari, com si ningú es volgués perdre ni una sola nota del torrent d’ambients i melodies que estaven a punt de sonar.

Syberia va arrencar amb la coneguda ‘Renaissance’, un tema totalment in crescendo que va escalfar el públic, i gairebé sense parar van començar ‘Stampede’ donant canya i fent patents els orígens més metal de la banda. El so estava clavat i la sonoritat de la sala feia que no s’empastés en els moments on sonaven les tres guitarres desgarradores.

Amb ‘Colossus Collapse’ es van endinsar més suaument en els moments èpics, i el públic fins i tot va corejar la melodia de guitarra i les notes del baix amb afinació stoner.

Amb ‘Tidal Waves’ i ‘The Day After the End of the World’ van baixar una mica el ritme del concert per tornar-lo a pujar amb ‘Drawing a Future’ i ‘Red Dawn’, que van sonar potents, dibuixats, perfectes. Fins i tot ells mateixos es van aplaudir, el mínim; van fer un concert esplèndid.

Caspian van començar amb una imatge molt potent. Ells, enormes sobre l’escenari (gairebé tocaven el sostre de la sala amb el cap) perfilats per les llums blaves i vermelles. Van fer una bona repassada a la seva discografia, des del ‘The Four Trees’ amb ‘Some are White Light’ tocant-ne vàries del disc que presentaven, ‘Weaking a Season’, amb més estones melòdiques i menys canya que al primer EP ‘You are the Conductor’. Sembla que a Barcelona es van deixar la potència guitarrera aparcada i van intensificar els moments ambientals i èpics, més a l’estil Sigur Rós. El final amb els components tocant junts plats i parts de la bateria i només donant melodia al baix, va donar el toc d’espectacle que molts buscàvem en Caspian. Tot plegat va acabar d’arrodonir una vetllada molt especial per als fans i no tan fans del post-rock.

Text: Eduard Moret i Núria Saban

Fotos: Sergi Moro

Dear Prudence: L’entrevista

Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:

El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?

No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.

La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”.  El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.

Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?

Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.

Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant  ritmes africans, composant lletres més poperes?

– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? –  La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.

Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?

Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .

La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.

Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?

– contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.

La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?

És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.

Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?

– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant –  Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.

Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.

Buff – sospira el guitarra –  amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…

Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.

 Dear Prudence són:

Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria