3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent  i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

 Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Manos de topo, cabeza de...

Següent història

Grushenka, Odio París i Tachenko: present i futur a l’escenari

L'últim de A PRIMERA FILA