El Columpio Asesino

Ampli’s Twelve – Edició d’estiu

Ja tenim aquí l’agost!

Comenceu vacances? Sí? No? Bé, sigui com sigui l’estiu convida al lleure, a la tranquil·litat d’una cerveseta a la platja o a la terrassa del bar de sota casa, a gaudir d’un entrepà de xoriç a la vora d’un riu, sentir la remor de l’aire sota un avet pirenaic, a sortir per la nit a cremar les festes del poble, barri o ciutat… En fi, dies llargs, temperatura càlida, hormones alterades (sense haver d’anar a Magaluf)…

Ara, l’estiu no seria estiu sense música. La pausa i el relax propis del període ens permet assaborir-la com mai. Prepareu doncs els paladars per degustar el tast de L’ampli, refrescant com la sangria o el gaspatxo però sense la ressaca ni el regust de l’una i de l’altre.

3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

A PRIMERA FILA

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

A PRIMERA FILA

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro