Mushroom Pillow

We are standard: un aperitiu nocturn

Sempre he sentit a dir que abans que passi una cosa no te n’has de crear expectatives. Als llocs hi has d’anar amb la ment neta. I, un consell: si us creeu expectatives, que siguin molt dolentes o pessimistes. Més que res que tot el que vingui serà positiu…

I us preguntareu: que s’enrotlla ara aquest? Vol fer el favor d’explicar el concert dels We are standard? Doncs ho explico perquè és justament el que em va passar a mi amb el concert dels de Getxo. Hi vaig anar entusiasmat i amb unes expectatives altíssimes i en vaig sortir un pèl decebut.

Quan vaig saber que venien els We are standard a presentar el nou i brillant disc “Day” em van caure les llàgrimes d’alegria. Ja sé que acostumen a tocar sovint, l’última vegada va ser a mitjans del novembre passat, però estarem d’acord que veure’ls és tot un espectacle, oi? Doncs jo estava com un nen amb bambes noves.

I va arribar el dissabte a la nit. El concert a Razzmatazz comença tard, així que quedo per sopar. I a temps de sobres… I enfilem camí cap a Poblenou. Abans d’arribar tenim notícies que el concert començarà a dos quarts de tres del matí. Hòstia! Al final va començar a les tres en punt. Doncs anem a fer unes cerveses.

Entrem a la sala. La sala està en “mode discoteca”. I la sensació que allà hi ha moltes persones que no saben que hi haurà un concert. A les tres en punt paren la música. S’aixequen les pantalles de davant de l’escenari. S’obre la cortina. I apareixen els We are standard. I comença el concert. Com sempre en concert ho van donar tot, però aquesta vegada sense tanta interacció de Deu Txakartegi amb el públic. Es van dedicar a tocar les cançons de l’últim disc, i vam poder cantar, saltar i ballar amb “Can I Count on you”, “Something bigger” i no va faltar el confeti a “07:45 (Bring me back home)”. 50 minuts més tard van marxar. Sí, sí, 50 minuts! Sense bisos. I la sensació de “ja està? Ja s’ha acabat?”. Doncs si, ja està. Ja s’ha acabat.

Personalment, penso que no va ser la millor manera de presentar el disc. Un disc molt esperat i que no ha decebut, crec, a ningú. Un disc brillant. El format i la durada del concert no va fer justícia a un dels millors grups de l’escena actual.

Esperem que aquesta actuació només hagi estat un aperitiu i tornin ben aviat a fer una presentació com Déu mana.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Mushroom Pillow

Cicle “En persona”: desmuntant LHR

A PRIMERA FILA

Es fa estrany entrar a la sala Apolo i trobar-te-la plena de cadires i tothom assegut. Aquest és el format del cicle “En persona” on es tracta d’interaccionar entre el públic i el grup de música amb espais per a la conversa. Aquesta vegada era el torn dels valencians La Habitación Roja (LHR).

Introducció: amb la presentació de l’Iván Álvarez Cayuola, amic i periodista, i d’en Sergi A. Minguell, autor dels últims videoclips del grup, introdueixen el concert amb el videoclip de “Norge”. Els acompanya en Jose Marco, el bateria del grup. Seguidament surten per fer un petit tastet d’algunes de les cançons de l’últim disc “Fue elétrico”.

Nus: és el moment de conèixer les intimitats i també la resta de convidats que els acompanyaran en aquesta nit diferent. Al voltant d’una taula rodona i asseguts entre ells hi ha, el ja nombrats Iván i Sergi, en Marcos Collantes (del segell Mushroom Pillow), l’Antonio Luque (més conegut com a Sr. Chinarro) i, a la taula de so, en Santi Garcia (productor de l’últim disc i de l’estudi Ultramarinos Costa Brava). En Jorge Martí, és la veu cantant. No deixa cap espai en blanc i, mentre el públic perd la vergonya, explica anècdotes.

Curiositat 1: el grup va començar a Barcelona.

Arriben les preguntes. És un moment distès i amb rialles per part de tothom. Seguidament, en Jordi Sapena, l’última incorporació del grup, presenta un vídeo de l’interior del grup en el Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Curiositat 2: en Jordi era fan de LHR abans de tocar-hi i la seva relació amb el FIB és estreta: hi anava com a públic, després hi va treballar i finalment hi ha acabat tocant. La quadratura del cercle.

I un altre cop moments musicals, aquesta vegada amb LHR fent de “chinarros” (excepte a la bateria que hi ha l’Alfonso Luna de Tachenko) per a l’Antonio Luque tocant “Quiromántico”. Ells toquen unes quantes cançons antigues, com per exemple, “Cuando te hablen de mí” o “Universal”.

Curiositat 3: arribava el moment emotiu amb la presentació del videoclip d’Annapurna. El vídeo està fet amb imatges de la primera expedició catalana a l’Annapurna realitzada l’any 1974. I les imatges estaven cedides per en Josep Manel Anglada, un dels integrants de l’expedició, i que també estava entre el públic.

I l’últim torn de preguntes on en Jorge cada vegada està més desinhibit… Hi ha preguntes de tot tipus, fins i tot de personals, i de tant interessants com demanar-los-hi que diguessin, cada un d’ells, un disc que els hi hagués marca’t. Les respostes i la varietat és curiosa.

Desenllaç: amb la gent dreta, algunes cadires aparcades i les altres fent un pèl de nosa, era el moment d’anar tancant el “concert”. Primer amb una improvisada “Sol” que empalmen amb una “versió” de “Boys don’t cry” dels The Cure. Acompanyats d’en Santi Garcia a la guitarra i el públic fent els corus toquen “Indestructibles”, “Van a por nosotros”, “El eje del mal”, “Ayer” i acaben la nit, després de més de dues hores i mitja, amb un popurri de cançons.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

A PRIMERA FILA

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro