lampli

BOWERBIRDS:PROVA SUPERADA AMB LLUM

Bowerbirds “The Clearing” (2012)

[xrr rating=8.2/10]

Després de l’excel·lent “Hymns for a dark horse” (2007) i el notable “Upper Air” (2009) els Bowerbirds tenien davant seu diversos reptes, tots ells molt difícils. D’una banda, mantenir l’altíssim nivell demostrat fins el moment. D’altra banda, ser capaços de no repetir-se i evolucionar de manera coherent la seva música. I per últim treure un disc que suposés un bon desenllaç a un any molt difícil per qüestions personals. Els reptes han estat tots superats amb “The Clearing”.

Del weird folk del seu disc de debut que tant va impressionar, i que recollia les influències de Devendra Banhart o de la mateixa Joanna Newsom, hem passat a un estil que ja no té aquella inocència dels inicis. La puresa d’aquelles cançons passa aquí a un conjunt de temes que, sense renunciar a aquesta base weird, els trobem molt més instrumentats i elaborats, menys purs, i que s’apropen a un pop de cambra, amb una influència evident de Bon Iver (no en va la producció del disc ha anat a càrrec de Brien Joseph, productor de Bon Iver, en el mateix estudi de Winsconsin que utilitza aquell).

En alguns temes reconeixem encara l’estil d’aquell “Hymns for a dark horse” (sobretot pels suaus girs de la veu de Philip Moore), com per exemple en les meravelloses “Walk the Furrows”, o “Sweet moment”, temes que sense tenir aquest segell tant marcat nu-folk de la banda, encara reconeixem en ells quelcom dels seus inicis.

Però una evolució musical molt clara es troba en temes com “In the Yard” (més pop), “Stith the helm”o “This Year”, que demostren molta més ambició, i que com hem comentat mesclen el weird folk amb uns sons més propers un pop de cambra.  Trobem cordes, teclats acordions, o àdhuc ritmes propers a una incipient electrònica (“Brave World”). Diferents sons en una producció més complexa i elaborada. Amb tot el resultat segueix sent preciós,  i “Bowerbirds” continuen així a un nivell elevadíssim.

En quant a la temàtica del disc, cal saber que el nucli dur de la banda està format per Beth Macular i Philip Moore, que són parella en la vida real. Durant la gira del darrer disc, l’estrès, l’acumulació de feina, va suposar la separació temporal de la parella. Després d’un interval tornen junts i preparen l’elaboració del nou disc. En aquells moments Bet Macular es posa greument malalta, passant uns dies en que es tem per la seva vida. La temàtica de les lletres del disc reflexen aquest esforç per superar greus dificultats. “The Clearing” parla de la lluita en situacions difícils, de la capacitat d’apreciar petites coses, i del triomf de la llum sobre la foscor. Això queda clar en temes com l’inicial “ Tuck the darkness in” -el tema del disc-, o explícitament, en la preciosa “Overcome with light”, que diu literalment “Yes we had some hard work but now it’s right/overcome with light”. Doncs això, tal com diuen ells mateixos, prova superada amb llum.

Text: Albert Gasch

Zahara: “Adiós” i fins aviat!

Divendres, 20/04/2012  – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

 América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies  Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball  d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós  per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

Nit electro-pop per tancar el millor Let’s Festival

Durant un mes sencer la sala Salamandra ha estat testimoni de les actuacions dels millors grups de l’escena estatal, en el què segurament ha estat la millor de les edicions del Let’s Festival (així ho afirmen els propis organitzadors!). Els què hem tingut la sort d’assistir-hi hem comprovat que grups tan consolidats com Lori Meyers, El Columpio Asesino o La Habitación Roja estan en plena forma i amb corda per estona, mentre que la Masia té un potencial increïble i ens ha deixat gratament sorpresos. Parlem de Grushenka, Mine! o Wiggum, clars exemples que demostren que el futur de l’indie a casa nostra està més que assegurat. El colofó el van posar dissabte passat We Are Standard, Mendetz i Chinese Christmas Cards en una nit no apta per a introvertits.

El primer round va anar a càrrec dels barcelonins CCC, els cadets de Mushroom Pillow, que van sortir a l’escenari tímids i sense fer massa soroll. Aquells tres joves amb pinta de no haver trencat mai un plat, que semblaven acabats de sortir de missa de dotze, van regalar-nos un reguitzell de melodies enganxoses, de lletres senzilles i descaradament optimistes, que formen el seu primer treball, l’EP “Barcelona” (Mushroom Pillow, 2011). Amb un so entre Two Door Cinema Club i Death Cab For Cutie, Mario Gutiérrez i els seus ens van fer saltar i ballar com si ja portéssim hores escalfant motors. I és que ningú es pot resistir a hits com “Dreams” o “Welcome To Life”, que ja prometen omplir moltes sessions a les pistes de ball. Esperem que no triguin gaire a oferir-nos nous temes; fins aleshores, seguirem reproduint “Barcelona” compulsivament cada ennuvolat matí de dilluns.

Després d’aquest breu però intens escalfament, van sortir els Mendetz a donar-ho tot amb els himnes de “Silly Symphonies” (Music Bus, 2011), que no tenen res a envejar a la seva espectacular opera prima, “Mendetz” (Sinnamon Records, 2006). Ha plogut molt des d’aquella festa de Microfusa a la 2 de Razzmatazz, el 2007, i es nota. Els que seguim Mendetz des de fa temps ja vam intuir, només amb les primeres notes de “2012”, que aquella nit seria espectacular i que no pararíem de saltar fins al defalliment. Hysteria, delirium, guitarres i sintetitzadors, molts sintetitzadors, barrejats, naturalment, amb el so Casio, tant vuitantes, que caracteritza  a la banda. No va caldre gaire més per convertir la Salamandra 1 en una festa. Hi va haver temps per a tot, des de recuperar grans temes com “The Ground” o “Sofa” fins al cover de “Freed from Desire”, al qual ja ens tenen habituats. I al final l’esperadíssim i incansable “Futuresex” per arrodonir una actuació de matrícula d’honor.

Els Mendetz ens havien deixat l’adrenalina pels aires. Potser per això les melodies – molt madures i treballades però menys immediates – de l’últim EP de la banda basca We Are Standard, “Great State” (Mushroom Pillow, 2011) van trigar uns minuts a fer efecte, davant la impaciència del sempre excèntric cantant Deu Txakartegi. S’ha de reconèixer que no va ser un dels millors directes dels bascos, potser perquè “07:45” o “Good Ones”, malgrat ser grans temes, estan pensats més per a l’estudi que per al directe. Però els de Bilbao no es van rendir tan fàcilment, encara que aquella nit haguessin perdut 2-0 al Camp Nou. Per sort – i gràcies, tot s’ha de dir, a treure el material del primer disc, l’explosiu “We Are Standard” (Mushroom Pillow, 2008) – el públic es va anar despertant i, com havia passat amb Mendetz, vam donar el màxim amb hits com “Bye Bye Bye”, “The First Girl Who Got a Kiss Without a Please” o l’elèctric “Don’t Let The Children Play Around”.

El cover de “Have Love, Will Travel”, de The Sonics, va posar punt i final a la sessió de concerts, però no a la festa, que va seguir a la 2 de Salamandra amb els eclèctics De Vito.

Una nit memorable per una edició de Let’s que trigarem a oblidar…potser fins al març del 2013?

Text: Elisenda Lamana

Fotos: MCarme Montero

 

 

MISHIMA: UN CANT A L’AMOR

Mishima: L’amor feliç (2012)

[xrr rating=8/10]

L’amor és la gran mussa universal, és el motor que ha inspirat infinitat de cançons al llarg de la història, i Mishima amb ‘L’amor feliç’ (TRIS-Warner, 2012) vol explorar-lo des de totes les seves vessants en un exercici de maduresa i complexitat sonora. De la mateixa manera que l’amor, aquest sisè treball de la banda barcelonina demana temps perquè no és fàcil ni obvi, sinó que genera interrogants i contradiccions des del primer fins l’últim minut. Com la vida mateixa. Per tant, sigueu pacients i deixeu que amb els dies aquest univers metafòric us vagi atrapant. A poc a poc.

 ‘L’amor feliç’ s’endinsa en aquest gran tema a través de l’humor, la desesperança, la passió, la mort i el desig, i alhora ho fa des d’una diversitat d’estils que sempre és mou dintre dels paràmetres del pop. Uns elaborats arranjaments de guitarra i piano i un més acurat treball d’estudi – de nou sota la producció de Paco Loco– el diferencien dels anteriors ‘Set tota la vida’ (2007) i ‘Ordre i Aventura’ (2010), i el fan guanyar en solidesa i profunditat. ‘No existeix l’amor feliç’, versió de ‘Il n’y a pas d’amour hereux’ de Georges Brassens -a mig camí entre la chanson i el brit pop de Pulp– sembla l’embrió al voltant del qual es mouen la resta de temes del disc. Un dels moments més brillants se l’emporta ‘Els crits’, un tractat sobre l’angoixa a ritme trepidant que desemboca en un final lent i acústic amb regust de final de tempesta.

 Les dosis d’humor salven ‘L’amor feliç’ de caure en un pou –de vegades- massa profund. La tornada ‘n’està fins el collons de tu’ a ‘El camí més llarg’, un sentit més estricte del pop al single contagiós ‘L’última ressaca’ o la surrealista ‘Ossos dins d’una caixa’ son un perfecte respir a la gravetat emocional de ‘Ningú m’espera’ o als malsons passats que es fan presents de ‘La vella ferida’. Una encertada maniobra d’equilibri en què cançons com ‘El que em van dir’ i ‘Rilke’ (versió d’un poema d’aquest autor) se sostenen per sí soles.

 La incorporació definitiva a la banda de Xavi Caparrós (al baix) i Alfons Serra (a la bateria) i la seva participació durant el procés de creació del disc, probablement hagi tingut molt a veure amb un resultat final més treballat i ric en matisos. Amb ‘L’amor feliç’ constatem com Mishima continua pujant amb fermesa uns esglaons que el seu públic li posa cada vegada més amunt.

Rustie al Caixa Fòrum: no apte per a puristes

El jove productor de Glasglow Rustie va oferir una sessió al vestíbul del Caixa Fòrum en el marc del cicle de música electrònica i de videocreació que ofereix l’entitat. Si algú vol estar absolutament a l’última del que s’està fent en el món de l’electrònica, no cal altra cosa que assistir a les sessions que programa el festival, al qual cal felicitar. Andy Stott fa dues setmanes  i ara Rustie certifiquen el que diem.
En el cas del de Glasglow, va oferir un recital de poc menys de 45 minuts on va presentar l’aclamat “Glass Swords” (2011).  Rustie es va mantenir molt fidel al seu estil: un tobogán a mig camí de la música de ball (sembla sempre que no acabi d’explotar), i que va del dubstep, al p-funk, passant pel techno o àdhuc el trance. Una mescla tant complexa com coherent, que va sonar semblant al propi disc, i que demostra l’aparició d’un llenguatge original i genuí, que com diem al títol, no és apte per a puristes. Potser de tot el que s’ha dit de Rustie (i que vam poder certificar) és que la seva creació seria la pròpia d’una música rave d’una nova era, encara per descobrir.
Difícil destacar temes del concert. Tots ells tenen la capacitat de sorprendre, sense que un pugui saber o endevinar cap a on han de girar en cada moment. El públic que omplia el vestíbul va disfrutar molt amb les fabuloses “Flash Bach”, “Hoover Traps”, o bé  “Cry Flames”. La gent movent-se més que ballant, tampoc van aplaudir intensament per demanar el bis final. Probablement sabien que aquest “Glass Swords” és l’òpera prima de Rustie i dura 42 minuts. Sigui com sigui va ser una bona experiència al Caixa Fòrum, que esperem que es repeteixi en el marc d’aquest fantàstic cicle.
Text: Albert Gasch
Fotos: Sergi Moro

GRAN AMANT: DE DEBUT

[xrr rating=7.2/10]

Per entendre aquest “Primer Disc” de “Gran Amant”, cal saber que el líder i compositor del grup, en Gerard Armengol és mallorquí i com a tal, ha creat una sèrie de cançons que beuen del que s’ha fet darrerament a ses illes, a més d’haver-se rodejat d’altres artistes mallorquins que integren la banda: Jordi Herrera (“The Marzipan Man”), Toni Pep Cruz ( líder d'”Oliva Trencada”, coproductor del disc) i Manu Mielnezuk.

Aquesta simbiosi de talent ha donat lloc a un disc de base pop artesanal, no convencional, de cançons senzilles però amb una producció que les fa més complexes i originals, amb capes de so, crits, sorolls i efectes varis (retransmissió del Gol d’Iniesta a Stamford Brigde al final de “Ceràmica, Si us plau”), que treuen el màxim partit als temes del disc. Un pop laberíntic, mediterrani i dadaista, embolcallat per la veu greu de n’Armengol, com si The Marzipan Man s’hagués creuat amb Joan Miquel Oliver, i haguessin anat a berenar reposadament pel centre de Palma.

El resultat com dic és majoritàriament tranquil (amplifica aquest fet la veu greu i un poc densa d’Armengol, en temes destacables com “Twin Peaks”, “Gran Amant” o la d’accent popular “Bressol”), però també té els seus moments més animats, la més balladora “Pantalons” o la festiva “Malibú”.

Les lletres són baleàriques, oníriques, a vegades recreant nostàlgicament personatges com King Kong, Gulliver, Freddy Krueger, o bé simplement generant universos personals i surrealistes.

El disc es manté en un notable nivell en tot moment i no perd interès en cap moment (final un pèl excèntric amb Freddy Krueger). Per posar un però direm que tampoc té cap hit inoblidable i que elevi encara més la qualitat del disc.

Bon debut de Gran Amant, dels quals se’n parlarà i als quals seguirem amb interès.

Freak Power hace justicia a su nombre en el Black Music Festival

La jerga popular es curiosa. Desde hace algunos años que la palabra Freak la utilizamos de forma más o menos habitual. Pero si reflexionamos un poco… ¿Qué significa ser un freak? La traducción literal del inglés al castellano nos muestra varias definiciones; raro, insólito, anormal, monstruo. A todos nos viene a la cabeza el típico vecinito con camisa poco estilosa abrochada hasta el cuello, acné juvenil y gafas de pasta. Sí, en realidad eso puede ser un freak, pero el pasado sábado bajo el marco del Black Music Festival celebrado en la sala La Mirona de Salt, pude descubrir que esa afección se puede utilizar también para un grupo musical.

 Y sí, Freak Power son una banda peculiar, con una puesta en escena bastante pintoresca. Un cantante con un traje estilo “camuflaje militar” color azul industrial, un teclista con un look retro al mas puro estilo Indiana Jones –sombrero incluido- y unas coristas para las que incluso la palabra provocativa se quedaría corta. Una de ellas se paseaba por el escenario y flirteaba con todos y cada uno de los músicos de la banda,  dueña de una estética que recordaba más a la de azafata en una velada de boxeo que a cualquier otra cosa… La escena era tan esperpéntica, que si me hubiesen dicho que estaba en el rodaje de la nueva de película de Almodóvar  me lo hubiera creído.

 ¿Y detrás de este envoltorio tan extravagante qué hay? Pues Freak Power fue una de las bandas que en los años 90 consiguió dar cara y ojos a un estilo denominado Acid-jazz.  Un compendio de otros géneros como el funk, la música disco, el jazz o el hip hop. Bandas como Jamiroquai, Incognito o Us3 consiguieron dar forma a la banda sonora de una década en la que el neoclasicismo de los 80 ya quedaba lejos. Eran nuevos tiempos para nuevas tendencias, y en aquel escenario, Freak Power bajo el liderazgo del prolífico Norman Cook – The Housemartins, Fatboy Slim– y el actual vocalista Ashley Staler consiguió marcar tendencia dentro del estilo.

 En directo, y más de 15 años después de su plenitud artística, el grupo se mostró poco engrasado. Se apresuró en mostrar rápidamente su artillería pesada de hits que suenan a anuncio (Volkswagen, Levi’s), pero el espectáculo perdía mucha fuerza cuando los temas no eran tan conocidos. La puesta en escena era bastante caótica, y la sensación que personalmente me transmitió es que ellos no se creían mucho su propio discurso. Escenas como el vocalista entre canción y canción agachado rebuscando el set list para enterarse de que tema tocaba, unas coristas desubicadas, que se preocupaban más por su protagonismo personal que por el buen uso de su voz o un guitarrista que aunque defendió su parcela de forma exitosa cuando la guitarra sonaba más limpia, hizo tan mal uso del pedal Wah-Wah, que creo que Jimmy Hendrix se estuvo revolviendo en su tumba durante el concierto. Por suerte para la concurrencia, los hits caminaban bastante bien y aunque no aprobaban con nota, pasaron el corte con relativa solvencia.

 En definitiva, me dio la sensación de que en la vida todo tiene su momento, y por suerte o por desgracia, Freak Power también tuvo el suyo. Creo que es momento de dar paso a nuevas bandas como los teloneros Syncopera, que desde Tolouse nos muestran como es posible meter en una batidora la contundencia de Rage Against de Machine, el alma blues de Robert Johnson y el rapeo de Cypress Hill y no morir en el intento. Quizás Freak Power hace 15 años y con Norman Cook en la retaguardia sonaba con la misma frescura, pero me da la sensación  que, hoy por hoy, y como tantas otras bandas clásicas que vuelven a la escena misteriosamente, tienen que pagar facturas.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Klaus & Kinski, el retropop en Apolo 2

 Con un vestido de flores hasta las rodillas y unas “medias” de color de perro cuando huye, se presentó Marina Gómez, cantante de Klaus & Kinski a las 21 h. clavadas. Dicho atuendo de características juveniles iba a la par con el estilo del grupo.

Se ha hablado mucho de la eclecticidad de Klaus & Kinski. Que si tienen toques shoegaze, electrónicos, que si hacen un pasodoble o una habanera. Pues yo creo que no (que no nos engañen, que nos digan la verdad). Klaus & Kinski es un grupo indie pop, de canciones sencillas, que si bien pueden tener toques de algo, no dejan de ser un grupo, insisto, indie,  pop y ligero. A veces pueden parecer dance, electrónicos, rockanroleros, saeteros o habanaeros, pero no, lo que decía, la mona, aunque se vista de seda…

Verbigracia. Dicen que “Cumbres Profundas”, el segundo tema que tocaron, es un guiño a My Bloody Valentine. Pues si fuera así sería como si los irlandeses hubieran vuelto a P-3.  Nada que ver. Suena naïf, no shoegaze. Si lo interpretaran los My Bloody Valentine, hubiera petado todo el Apolo 2.

Dicen que “In the Goethe” (tocada al final del concierto), es una habanera. Quizás. Pero siguió dando la sensación indiepopera que se repitió en todo el concierto. Aunque parezca otro estilo, al final no lo parece.

O por ejemplo el estribillo de “Soneto” –del último disco y que también interpretaron- es una muestra del nuevo género Klaus & Kinski, el retropop. Eso es, el retropop murciano.

Lo demás, tanto el repaso al último “Herreros y Fatigas” (2012), como las idas a sus anteriores dos discos –empezaron con “Crucifixión, la solución”, del primer disco “Tu hoguera está ardiendo” (2008)-, sonó dulzón, suave, sencillo y como ya creo que he dicho en algún momento, muy poppy.

 El público estuvo bastante receptivo, sin llegar al entusiasmo. Más acelerado al final con “Mamá no quiero ir al colegio” del anterior “Tierra Trágalos”(2010) la pseudorockanrolera “Rocanrolear” o “Flash-Bach al revés”, del primer disco, antes citado.

Klaus & Kinski: levantan admiración en el panorama nacional. No se puede negar que tienen calidad. Alejandro Martínez es un guitarrista excelente y un buen creador. Pero se dice poco, pero también levantan detractores.

 Texto: David El-Porter

Fotos:  Sergi Moro

Delafé, las Flores Azules y sus ‘mantras’

Después de dos años de gira, Delafé y las Flores Azules se despidieron con un pleno en la sala Apolo durante dos noches consecutivas. Fue una despedida alegre y animada, con un público dispar pero dispuesto a entonar al unísono e incansablemente los ‘mantras’ que emanan de sus estribillos. Sin embargo, también se nos comunicó una triste noticia: hacía pocos días que el padre de Oscar D’Aniello –vocalista, letrista y bailarín de la banda- fallecía. Sin embargo, el ánimo no se vino abajo y éste no dejó ni un momento de sudar la camiseta con sus carismáticos bailes. Si ya admiraba de por sí la puesta en escena y la energía que desprenden sus últimos directos, ahora no me toca más remedio que quitarme el sombrero.

 Ha llovido y mucho desde que por vez primera los escuchara en Radio 3, cuando el programa Disco Grande decidió otorgar a Facto Delafé y Las Flores Azules el premio mejor maqueta del año 2004 por su primer disco ‘El Monstruo de las Ramblas’. Por entonces su trip-hop de aires naïves me pareció realmente innovador, y aunque se paseaban tímidamente por los escenarios barceloneses, la crítica les auguraba un buen futuro.  En poco tiempo se sucedieron muchos cambios: el músico Marc Barrachina (Facto) abandonó la banda, creándose un punto de inflexión. Unos nuevos Delafé sin Facto pero con trompetas, unos discos posteriores más pensados para el gran público, su cambio de sello discográfico y su salto a la pequeña pantalla – en anuncios de El Corte Inglés y San Miguel- y a la gran pantalla – fueron parte de la banda sonora de ‘Yo soy la Juani’ de Bigas Luna-, los ha transformado en una banda más popular y de sonido más comercial.

 La sala Apolo se convirtió en una gran verbena donde no faltaron los saltos, el confeti, los grititos de Helena Miquel y los polvos de talco por el escenario. En la pista de baile un Oscar D’Aniello a mil revoluciones, una Helena Miquel con resaca de ‘Goyas’ y más segura que nunca. Los acompañaban Dani Acedo -bases, keys, coros-, Juliane Heineman a la guitarra, Ramon Rabinad a la batería, Lluis Cots a la mesa de sonido y la sección de viento formada por Ramón Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombón) y Marc Gay (trompeta).

 Dos horas de show y aún después resonaban algunas melodías y bailes en mi cabeza. Aún y preferir sus primeros pasos como músicos tengo que admitir una vez más el valor de su puesta en escena y directo, que con el paso de los años  ha ido creciendo y se ha ido haciendo más y más potente.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Pinceladas de Blues en el Born con August Tharrats Trio

Invierno es una estación en la que normalmente nos sentimos más perezosos. Era primera hora de la tarde de un viernes, y Barcelona – y más con estas temperaturas- no incitaba en exceso a salir a ver un concierto, y menos con lo bien que se está en casa disfrutando de una buena siesta.

Con una indolente sensación me acerqué al Born el pasado viernes a ver uno de los certámenes de música improvisada que más atractivos me han parecido en este principio de año: los ciclos de Blues que ofrece el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM). Blues de calidad combinado con pintura y escultura figurativa, dos corrientes artísticas que huyen de la abstracción y que muestran de una forma  clara, concisa y muy sincera el mensaje que quieren transmitir.

A ritmo de Blues, Swing y Boogie Woogie, el trío encabezado por el piano de August Tharrats se disponía a hacer vibrar los óleos, que tan bucólicamente colgaban en la sala principal del museo. Que grata sensación la de poder degustar una cerveza fría a las seis de la tarde rodeado de retratos de mujeres en paños menores y escuchando el sonido de un  viejo piano. La escena casi evocaba un burdel del Lejano Oeste, de esos que tanto frecuentaba el entrañable John Wayne.

Y detrás de ese envoltorio tan cautivador, los músicos en ningún momento se sintieron acomplejados. La banda sonaba añeja, como un buen whisky de 12 años, tanto, que casi podía sentir el sabor a madera de sus notas. Sin abusar del clásico sonido de Blues más primitivo y acercándose a sonidos más Swing, el trío en ningún momento dejó de ser el foco de atención de un atento público que llenaba una sala principal que, como curiosidad, en el pasado había servido de cuartel general de las tropas Napoleónicas.

 Canción a canción se podía percibir como August y los suyos iban cogiendo temperatura y se dejaban llevar por improvisaciones llenas de alma. Anton Jarl, alias muñeca de acero, volvió a demostrar sus amplios recursos como percusionista. Su musicalidad, siempre al servicio de la banda, fue calando poco a poco hasta meterse en el bolsillo a todos y cada uno de los asistentes. Incluso se permitió el lujo de tocar un tema con aires más caribeños, que por momentos recordaba al gran Horacio El Negro. Todo un deleite musical el que ofrece el nórdico en cada una de sus innumerables formaciones.

En poco más de dos horas, descanso incluido, la banda concluyó un concierto placentero y muy embriagador, con la sensación de haber ofrecido una actividad original, sencilla y económica. Personalmente, me alegro de que haya organizaciones que utilicen la imaginación y el buen gusto para ofrecer arte al alcance de todos. Y más en los tiempos de crisis que corren, en los que todos andamos un poco cortos de imaginación, sobretodo si pensamos en los de arriba…

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret