lampli

“El que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció”

Després de cinc anys d’emissió, el programa Delicatessen d’iCat fm ha decidit abandonar per uns moments l’estudi i ha sortit al carrer – en concret, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm- per fer un regal a tots els seus oients. Un regal embolicat amb delicadesa i amb melodies on els protagonistes són el català Nico Roig i el nordamericà Kyle Fields del grup Little Wings. Tenim el plaer d’asseure’ns còmodament i posar la cervesa sobre una taula amb espelma inclosa, i escoltem en format acústic a dos artistes ben diferents mentre estem rodejats de Manels, Amics, 4ts 2es i d’altres col·legues i seguidors del programa. Ens podríem aturar en mil i un detalls més de la festa, però preferim escapar-nos i xerrar una mica amb l’Albert Puig, el pare de veu hipnòtica d’aquest univers Delicatessen.

Com et sents davant la teva primera festa Delicatessen?

Super feliç. Em venia molt de gust fer un programa a l’aire lliure. Que la gent es pogués veure les cares una mica i que els músics poguessin sentir els aplaudiments, coses que no passen a la ràdio.

Per què heu tardat tant de temps en muntar un concert com aquest?

Primer hi ha una mica de consolidació del programa. Sí que és cert que amb cinc anys veus que la cosa funciona. De vegades també perquè la idea surt quan surt, i després quan trobes el suport, en aquest cas la Damm que ens ha ajudat econòmicament per fer-ho. Totes les circumstàncies idònies s’han ajuntat i han donat lloc a fer-ho en aquest moment. Si ho haguéssim pogut fer fa tres anys ho hauríem fet igual. A mi el que m’agradaria és poder-ho fer la setmana que ve o d’aquí a quinze dies.

…Continuarà?

La idea és que sí, per tal de poder fer passar molts artistes per aquí. És realment difícil que molta gent pugui tocar en un concert normal, i els volem donar l’oportunitat. A més a més, tenim la possibilitat de convidar els oients. La idea és que sí, però els astres s’han d’alinear perquè així sigui.

Què fa que una música sigui Delicatessen?

Jo crec que amb els anys tinc l’oïda una mica malalta. Em passo tot el dia escoltant música i quan hi ha una cançó que té alguna cosa especial la poso. És clar, qui tria les cançons sóc jo, a partir d’aquí sóc el responsable. Després és evident que hi ha cançons que les poses i no tenen la resposta que t’esperaves entre la gent. De cop i volta hi ha cançons que tens clares, que saps que captivaran al públic. Jo crec que a la llarga els oients i jo ens coneixem una mica. També diria que les cançons delicatessen en general són molt delicades i tranquil·les, tot i que de tant en tant hi ha alguna cançó canyera que també ho és. En definitiva, crec que el que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció.

Quina importància té la música local al programa?

Moltíssima. Jo que porto bastants anys fent ràdio he viscut moments en que era bastant complicat posar segons quines coses perquè hi havia unes quotes a seguir. Avui en dia no, actualment la música catalana forma part d’un cinquanta per cent del programa. Hi ha dies que no en sona, i hi ha dies que faig un programa sencer de música catalana. L’escena d’aquí és extraordinària, hi ha moltíssimes coses bones i el que m’agrada és poder-les barrejar tranquil·lament com hem fet avui.

Com vas descobrir el món de la música?

Jo diria que el vaig descobrir tard, perquè a casa meva sí que s’escoltava música però no hi havia melòmans. Recordo l’institut com una de les primeres èpoques en les quals em vaig interessar per la música. Va ser gràcies als amics segurament, i als germans grans dels meus amics que ens ensenyaven coses.
Vaig entrar molt pel heavy, era de moltes coses que avui en dia em fa vergonya dir, però jo escoltava molt Barón Rojo, Leño, i grups així. Vivia en una ciutat dormitori i això es portava molt. També escoltava Led Zeppelin, i aleshores descobries una cosa que es diu Simon & Garfunkel i t’agradava. A partir d’aquí ja em vaig enganxar a molts tipus de música.

Escoltes música delicatessen a casa o et poses altres coses?

Escolto moltes coses. M’agrada molt el flamenc i és una música que precisament no poso molt al programa. Tinc un esperit bastant ‘rockero’ i a vegades em poso molta guitarra distorsionada i amb molta castanya. Però també sóc molt de Caetano Veloso, Rubén Blades o Rufus Wainwright.

Que els diries als programadors de festivals d’aquí?

Que siguin originals bàsicament. Avui en dia amb la crisi tothom ha de tirar molt dels artistes d’aquí perquè són els més barats. Però dins això hi ha molt on triar, i per tant la originalitat crec que és essencial. Ja sé que és difícil dir que la gent s’arrisqui perquè després necessiten vendre entrades i això és obvi. Però sí que poden jugar una mica amb aquella balança que els permet tenir un cap de cartell que arrossegui a gent i alhora fer apostes noves.
Jo sóc molt fan del Primavera Sound, per exemple. Evidentment els recursos que tenen al Primavera no els té ningú. Pots agafar el cartell i marcar-te noms com Richard Hawley, Rufus Wainwright, Beirut, etc. En aquest festival hi ha tantes i tantes coses de qualitat que tu et pots muntar el teu propi festival delicatessen. Per mi és una sort tenir un festival com aquest a Barcelona perquè abans per veure això te n’havies d’anar al nord d’Europa o a l’altra punta del món.

Diga’ns el teu ‘disc populi’ (tres discos que t’han marcat, que recomanaries molt).

Te’n diré tres però te’n podria dir mil, eh? Igualment demà te’n diria uns altres mil i serien completament diferents. Però és evident que triaria qualsevol disc de Caetano Veloso. Per mi és com l’artista integral i dels que millor s’ha sabut renovar amb el temps. Diria ‘Livro’ per exemple. Un disc que m’agrada molt i que em posa del revés és ‘Want One’ de Rufus Wainwright. I com a exemple de la meva etapa adolescent et diria ‘Led Zeppelin II’, de Led Zeppelin o qualsevol cosa de Jimmy Hendrix.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

A PRIMERA FILA

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

A PRIMERA FILA

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir. L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

El millor Sanjosex inaugura el Barnasants a la Sala Luz de Gas

A PRIMERA FILA

El passat divendres 26 de gener l’Ampli vem assistir al segon dels tres concerts que Sanjosex va oferir al Luz de Gas en el marc del festival Barnasants.

Tots els ingredients sumaven a favor del grup: la sala plena, el públic entregat, el fabulós so del Luz de Gas i l’experiència d’una banda que tancava la gira del darrer disc “Al marge d’un camí”(2010).

I la veritat és que la suma va funcionar: un generós concert de pràcticament dues hores, on va repassar temes de tots els seus discs: “Viva”, “Temps i Rellotge” i “Al Marge d’un Camí”. No es va deixar ni un hit. Començant per “No som res”, “Espai Llunyà”, i “Fem l’amor”, entre aclamacions permanents del públic, ja es va veure que era un concert per disfrutar: una sonoritat impecable i amb la particular veu de Carles Sanjosé que semblava haver-se depurat per l’ocasió.

La banda habitual d’acompanyants del cantant també varen estar a l’altura. Richie Álvarez (teclat), Pep Mula (bateria) , Miquel Sospedra (baix) complien amb nota, i especialment l’excel•lent guitarra Xarim Aresté, cantant i líder de Very Pomelo, al qual Sanjosé mirava de reüll de tant en tant, potser perquè li va sortir un competidor en atreure les mirades de determinat públic.

El concert va continuar amb la creativitat i sensibilitat de Sanjosex fent-se present. El crooner de l’Empordà combina temes que sonen folk, amb ritmes rock and roll o fins i tot “rumberos”, però que essent diferents un dels altres, acaba creant un llenguatge totalment personal, poètic i genuí . “Et menjaria a petons”, dedicada a sa germana, la rockandrollera “Baix Ter Montgrí”, “Córrer”, potser millor en disc pels efectes de producció, “De Girona al Japó” que van haver de tornar a començar a mitja cançó (l’ambient s’anava destensant i en Sanjosé es va equivocar), o especialment les conegudes “Temps o Rellotge”, “Corriol” o “Animal Salvatge”, van barrejar la veu del cantant amb la del públic que les cantava de memòria.

El concert acabava amb “Diumenge”, “Techno” i “Puta”, per entrar en la fase dels bisos, on en primer lloc va aparèixer Sanjosé sol per agrair amb “Dylan” la influència del cantant en la seva música, seguida de “Perdó”, per acabar reivindicant folklore i cultura catalana, amb la curiosa interpretació de “Muntanyes del Canigó”.

Magnífic concert de Sanjosex. Dels millors que li hem vist.

Text: Albert Gasch

Fotos: Wam Ba

Andrea Motis. Un diamante por pulir

A PRIMERA FILA

Muchos son los jóvenes talentos que han emergido en innumerables ocasiones dentro del panorama musical. Michael Jackson, Mozart, incluso Joselito han sido personas que a temprana edad han mostrado un talento innato para la música, y han llamado la atención mediática con mejor o peor fortuna. Para suerte de todos nosotros, el jazz es una música que no entiende de edades. Su atemporalidad permite que un veterano músico pueda compartir escenario con algún talento emergente. Y este era el caso, la joven Andrea Motis, custodiada por músicos de solera de la escena catalana, se disponía a hacer frente a un concierto en una de las salas de más prestigio jazzístico de la Ciudad Condal: el Jamboree.

Puntual y en una sala llena hasta la bandera, Andrea irrumpió de forma tímida con la inocente sonrisa de una adolescente. El contrabajista – y mentor de Motis- Joan Chamorro, muy bien acompañado por una banda de músicos veteranos de guerra, dejaba claro cual iba a ser la tónica interpretativa de todo el concierto. La mayoría de los temas formaban parte del catálogo de una de las grandes, Billie Holiday. Así fue, y sin complejos, Andrea desempolvó la sordina de su trompeta para armonizar unas notas junto al sólido saxo de Víctor de Diego, y mostrarnos sus dotes como instrumentista.

Con un timbre vocal que indudablemente recuerda a la vocalista sueca Lisa Ekdahl, catalogaría su voz como uno de esos sonidos que tienen sabor a vinilo. Supongo que es lo que marca una diferencia con otros artistas del género, junto con el factor sorpresa de su juventud. Y talento no es que le falte a la chica, para nada. A sus 16 añitos, se desenvuelve con la trompeta de forma bastante notable dentro del arte de la improvisación. Y es ahí, en el binomio vocalista-instrumentista donde puede hacer más daño si sigue desarrollando y trabajando una técnica, que creo que aún está lejos de todo el potencial que puede ofrecer con el paso de los años. Quizás sea el momento que pase de Billie Holiday a Chet Baker y siga el camino musical – que no personal- del genio de Oklahoma.

Sobre la hora escasa del primer pase de la noche, podría quedarme con muchas cosas, pero sobretodo me sorprendió el brillante y dulce sonido de la guitarra de Josep Traver, que en muchos momentos nos mostraba pasajes muy cercanos a las sonoridades de Wes Montgomery, todo un descubrimiento colateral. Y que no decir del firme pulso del incombustible Esteve Pi, que como siempre, trabajó detrás de su batería para que, como los mejores anfitriones, no faltase de nada al resto de participes de la velada.

En sí fue un set muy conservador, sin tomar muchos riesgos. Temas estándares de toda la vida, interpretados de forma clásica y que sinceramente, si no fuera por la indudable calidad de los músicos, me sonarían a combo de escuela. Supongo que es cierto que Andrea es un músico aún en formación y está descubriendo el universo musical, pero sería bonito que en un futuro buscase un poco más los límites de un estilo como el jazz, que en sí es ilimitado. Pero bueno, quizás se trate solo de envidia, ya que ella tiene toda la vida por delante para comprobarlo… así que buena suerte y bienvenida, pequeña gran músico.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

A PRIMERA FILA

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records. És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

A PRIMERA FILA

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música. Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

El Columpio Asesino es guanyen un nou fan tocant al Salamandra 2.

A PRIMERA FILA

Sincerament no els havia vist mai, tot i que són uns veterans en l’escena independent nacional. Després de diversos dies dormint poquet, acumulant concerts, cròniques, amb el fred infernal que estava fent, poques ganes em quedaven d’anar fins el Salamandra.

Quan van tocar el seu primer tema de la nit “Floto”, un canvi radical es va produir en tot. Absort, jo també flotava en l’aire, vibrant entre la descàrrega contundent de guitarres que marcaven la pauta d’un cançó descomunal, plena d’intensitat.

I a partir d’aquí, la meva atenció es focalitzar en un concert aclaparador. La sala plena, la gent, entesa, cantava extasiada. Successió d’intensitat en una proposta que barreja el rock independent sorollós i les anades electròniques, i on es veu la influència de grups com els Pixies o Sonic Youth. Van interpretar bàsicament temes del nou disc, “Diamantes”, amb anades a d’anteriors, com l’esmentada “Floto”, o “Un arpón de grillos”, del disc “La Gallina” – 2008- o bé “Ye ye yee” de l’àlbum “Columpio Asesino” – 2003-.

El components mereixen una presentació. Alvaro Arizaleta a la bateria i veu. De fet, cantava ell pràcticament totes les cançons mentre colpejava amb força la bateria (tant és així, que es va carregar una de les caixes a mig concert). Sensacional.

Amb cara de sofriment durant tota l’actuació, tant que semblava escapat d’algun centre especial per persones en dificultats, en Raúl Arizaleta, oferia una actuació impressionant a la guitarra. Enlluernant, addicitu, ple de carisma.

La Cristina Martínez perfecte a la guitarra i veus, acompanyant amb intensitat i sense fissures els germans carismàtics. I per últim, excel·lents al teclat Iñigo “Sable” Sola i al baix Dani Ulecia.

Van tancar el concert amb els tres principals hits del darrer disc: “Diamantes”, “Perlas”, i la fenomal “Toro”, però l’aclamació del públic els va fer tornar per tocar tres temes més (“cha cha cha”, “punk” i “Lucas”), i acabar així entre crits dels assistents, un concert memorable. Em miraré on toquen cada vegada que passin per aquí.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Villancicos a ritmo de swing

A PRIMERA FILA

Randy Greer & Ignasi Terraza Trio.

Varios son los homenajes musicales que se han hecho a la canción navideña desde la óptica del swing. Músicos tan dispares como Brian Setzer o Frank Sinatra ya han degustado las mieles de un buen villancico interpretado en clave de este subestilo del jazz tan bailable. Quizás por este motivo, resulte un ejercicio interesante ver como músicos de la casa o aquí afincados son capaces de llevar a cabo un repertorio clásico de canciones que todos tenemos grabadas a fuego en lo más profundo de nuestras memorias.

Bajo el liderazgo del excelente pianista barcelonés Ignasi Terraza, un cuarteto a piano, voz, batería y contrabajo se encomendó la ardua tarea de hacernos viajar por este idílico mundo navideño -más propio de una película de Disney- pero sin el apoyo de una Big Band, que suele dar una mayor musicalidad a este tipo de composiciones.

Y como buen “noi de la terra” que es, Ignasi se negó a ofrecer solo un repertorio repleto de composiciones anglosajonas, abriendo el concierto con ‘El cant dels ocells’, aludiendo a nuestro ilustre Pau Casals pero pasado por el filtro jazzístico. Y fue a partir de este momento, con la incorporación a la voz de el verdadero alma de la banda, el vocalista Randy Greer, cuando el recital cogió una dirección mucho más anglo-navideña.

Con su americana verde, y sus zapatillas deportivas Puma, la voz aterciopelada de este vocalista de San Francisco afincado en Barcelona nos hizo sobrevolar imaginariamente la ciudad de l’ Hospitalet en el trineo de Santa. Interpretó clásicos como el ‘Let it snow’ o el ‘Jingle Bells’ y haciendo especial hincapié en varias composiciones del maestro tejano Charles Brown. Dotado con un timbre vocal que indudablemente recuerda a Nat King Cole, Randy hizo suyas cada una de las canciones que interpretaba imprimiéndoles del alma y la calidez que normalmente en este contexto solo los cantantes afroamericanos saben dar. La comunión entre él y el resto de músicos de la banda fue impecable, y las improvisaciones a piano de Ignasi -en muchas ocasiones recurrió a recursos estilísticos con un toque muy “blues”- , crearon como resultado un recital apto para todos los públicos.

Es de agradecer que estos músicos con una capacidad técnica tan alta no abusaran del virtuosismo gratuito que en ocasiones tanto aburre, y se notó su preocupación por el resultado global, más que por el lucimiento individual y personal. Quizás por ese motivo experimenté los sentimientos de bonanza, felicidad e inocencia que este tipo de composiciones religiosas suelen querer trasmitir. Incluso me entraron ganas de comprarme un pavo y degollarlo en la cocina, en vez de comer los canelones que cada año, y con la mejor de sus intenciones, prepara mi madre…

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Throwing Muses, The Smiths i Joy Division

DISC POPULI

‘Throwing Muses’ ( Throwing Muses)

No coneixia de res el grup quan vaig llegir en una revista un article que va enviar la Kristin Hersh on es queixava de que el seu grup el posaven com el ‘segundón’ dels Pixies, i aleshores em va picar la curiositat. Vaig comprar-me’l, a la primera escoltada semblava que costava una mica tot i que hi havia grans temes que em van encantar com ‘Hate My Way’, ‘Vicky’s Box’ o ‘Green’. Com més el vaig escoltar més em va agradar, fins que ha arribat a ser un dels meus discos preferits.

‘Hatful of Hollow’ ( The Smiths)

És un recopilatori de singles i de maxis, i m’agrada perquè hi surt una de les meves cançons preferides, ‘This Charming Man’, cançó que des de ben jovenet vaig escoltar i amb la qual m’he sentit molt identificat. Preguntes com ‘Does the body rule the mind or does the mind rule the body?’ o ‘Will nature make a man of me yet?’ quadraven molt amb coses que se’m passaven pel cap aleshores.

‘Unknown Pleasures’ ( Joy Division)

Sobretot m’agrada per cançons com ‘Disorder’. Forma part de l’època més obscura que vaig tenir, on em semblava que jo estava contra tots i tots contra mi. M’encantava sentir-lo ‘a tota pastilla’ a la meva habitació pensant que era l’únic del món i que el món s’enfonsava.