El Columpio Asesino es guanyen un nou fan tocant al Salamandra 2.

Sincerament no els havia vist mai, tot i que són uns veterans en l’escena independent nacional. Després de diversos dies dormint poquet, acumulant concerts, cròniques, amb el fred infernal que estava fent, poques ganes em quedaven d’anar fins el Salamandra.

Quan van tocar el seu primer tema de la nit “Floto”, un canvi radical es va produir en tot. Absort, jo també flotava en l’aire, vibrant entre la descàrrega contundent de guitarres que marcaven la pauta d’un cançó descomunal, plena d’intensitat.

I a partir d’aquí, la meva atenció es focalitzar en un concert aclaparador. La sala plena, la gent, entesa, cantava extasiada. Successió d’intensitat en una proposta que barreja el rock independent sorollós i les anades electròniques, i on es veu la influència de grups com els Pixies o Sonic Youth. Van interpretar bàsicament temes del nou disc, “Diamantes”, amb anades a d’anteriors, com l’esmentada “Floto”, o “Un arpón de grillos”, del disc “La Gallina” – 2008- o bé “Ye ye yee” de l’àlbum “Columpio Asesino” – 2003-.

El components mereixen una presentació. Alvaro Arizaleta a la bateria i veu. De fet, cantava ell pràcticament totes les cançons mentre colpejava amb força la bateria (tant és així, que es va carregar una de les caixes a mig concert). Sensacional.

Amb cara de sofriment durant tota l’actuació, tant que semblava escapat d’algun centre especial per persones en dificultats, en Raúl Arizaleta, oferia una actuació impressionant a la guitarra. Enlluernant, addicitu, ple de carisma.

La Cristina Martínez perfecte a la guitarra i veus, acompanyant amb intensitat i sense fissures els germans carismàtics. I per últim, excel·lents al teclat Iñigo “Sable” Sola i al baix Dani Ulecia.

Van tancar el concert amb els tres principals hits del darrer disc: “Diamantes”, “Perlas”, i la fenomal “Toro”, però l’aclamació del públic els va fer tornar per tocar tres temes més (“cha cha cha”, “punk” i “Lucas”), i acabar així entre crits dels assistents, un concert memorable. Em miraré on toquen cada vegada que passin per aquí.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Pau Vallvé - Final de gira a L'Auditori
Història anterior

Final de gira: Pau Vallvé i les seves "merdes" (*)

Següent història

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà "va ser" pitjor

L'últim de A PRIMERA FILA