Zahara: “Adiós” i fins aviat!

Divendres, 20/04/2012  – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

 América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies  Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball  d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós  per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

ELS AMICS DE LES ARTS:PUNYETERA PARADOXA...

Següent història

BOWERBIRDS:PROVA SUPERADA AMB LLUM

L'últim de A PRIMERA FILA