En una sala Apolo que feia goig de veure, en Joan Colomo i la seva súper banda (en Guille i en Xavi dels Surfing Sirles, en Victor dels The Unfinished Simpathy i en Carlotto dels Me and the Bees), presentaven l’últim treball La fília i la fòbia del genial compositor.
El concert, com els que acostuma a fer en Colomo, no va ser normal. I aquesta vegada va ser un pèl accidentat i no pas per culpa seva. Va començar amb Tus pies ell solet amb la seva guitarra. I va entrar la banda per pujar els decibels. I després de la cançó que dóna nom al disc, La fília i la fòbia, va arribar el contratemps de la nit: es va trencar el bordó de la caixa de la bateria. Així que, per fer temps, en Colomo es va posar a xerrar. I va tocar el tema dels menús i va acabar derivant, a mida que avançava el concert, cap al gaspatxo i el salmorejo.
El concert va anar avançant passant per cançons dels diferents discos: Contra todo pronóstico, Producto interior bruto vol. 1 i Producto interior bruto vol. 2. I el salmorejo i els menús.
Abans d’acabar amb la sense fi Un comino, per mi hi va haver el moment espectacular de la nit, quan tot el públic es va posar a cantar L’ocell.
Feia temps que em venia de gust escoltar en Joan Colomo amb les seves cançons. L’efecte radiofòrmula és un monstre que se’l menja. I va ser un molt bon concert.
Per acabar, no sóc ningú per donar consells i menys a un artista com en Joan Colomo. I cal dir que m’agrada moltíssim, tant com a persona que com a music. Però m’agradaria dir-li una cosa: Joan, fas unes lletres de que fan caure de cul a terra de bones i ja comença a ser hora que no té les oblidis en els directes i les puguem gaudir i cantar amb tu. Gràcies!
Text: Jordi Daumal
Fotos: Dolors Ferré
