Joan Colomo

En Colomo, les fílies i les fòbies

Barcelona, Sala Barts, 20 d’abril 2017

Després de fer baixar amb una canya els pintxos de cartó pedra engolits en un dels locals del parc temàtic donostiarra del carrer Blai enfilem cap a la BARTS. Avui és juernes i el Guitar BCN 2017 ens ha convidat a veure la proposta del Joan Colomo, l’eterna promesa emergent i malauradament encara un desconegut del gran públic.

I entre ells, un servidor, qui empès per les fílies i fòbies que guien la condició humana renega de l’indie com ànima que porta el dimoni. Decidit a exorcitzar els prejudicis innats a la meva condició de rocker, em vaig deixar convèncer per assistir al fenomen Colomo. Si m’avorria, sempre em podria distreure fent inventari de hipsters, fàcilment identificables per la camisa de quadres i la brusa estampada d’animals diversos –estereotips mode on!-, rehipotecar-me per pagar els deutes acumulats a la barra o fugir d’estudi i abandonar la fotògrafa a la seva sort. Per cert uns éssers ben curiosos els fotògrafs musicals, apostats a primera fila com groupies voyeurs…

La nit de Barcelona és complexa, massa factors a tenir en compte, que si la Champions, que si el Primavera, les festes populars, el Bruno Oro versionant a Sinatra a la sala principal de la BARTS…, els artistes i programadors tenen la coartada perfecta per justificar l’èxit o el fracàs d’aforament.
No és el cas d’en Colomo, ell no necessita excuses, és un animal escènic que des del primer joc de sampler t’arrenca un somriure i que al tercer tema et té ballant i ja no et deixa de sorprendre fins que s’apaguen els focus. Perquè d’això es tracta amics de deixar el sofà aparcat per unes hores, de pagar 15 pavos pel gust de participar d’una experiència musical, de descobrir noves propostes i arriscar, ell ho posa tot perquè el públic gaudeixi i torni a casa amb un somriure taral·lejant com un mantra alguna de les seves tornades.

I no, no em vaig avorrir, no vaig fugir, de hipsters tampoc en vaig comptar, amb la cervesa a preu de combinat i una proposta eclèctica barreja de concert i show de varietés em van tenir prou distret. Suficient per afegir en Colomo a la meva llista de fílies.

En definitiva una experiència altament recomanable, aquest ha estat el primer cop però de ben segur ens tornarem a veure, fins aviat Amigo!

Text: Xavi Gimeno

Fotografia: Maria Carme Montero

Final DescoNNecta: Snooze + Wood + Joan Colomo & banda

A PRIMERA FILA

Barcelona, 25 de novembre de 2016. Lluïsos Teatre

Algú allarga la mà cap a l’escenari i entrega a en Joan Colomo un paper. S’apropa la fi de la seva actuació així com el moment de conèixer el nom del guanyador del DescoNNecta 2016.

L’artista, padrí del certamen, se n’adona que aquell paper és la butlleta que permet votar per una de les dues bandes i com és lògic no es vol mullar.

– No sé si en això de la música els concursos serveixen de gaire – diu.

El comentari, tractant-se d’una final, pot semblar inapropiat. Ara bé, qui escriu aquestes línies, membre i secretari del jurat, pot estar, en part, d’acord amb aquesta afirmació. El format concurs té les seves deficiències, de camí a la final hi ha il·lusions i esperances truncades a causa d’un triatge que no a tothom pot semblar just o correcte.

Conscients d’això l’equip organitzador del DescoNNecta ha fet un esforç important per pal·liar, en la mesura del possible, alguns d’aquests “defectes”.

El jurat.
Creiem sincerament haver implicat a persones el criteri de les quals té un pes i una vàlua important en aquesta disciplina: crítica musical professional i programadors de festivals de renom. Tots ells han escoltat amb atenció i respecte absolut les diferents propostes i han repartit en consciència els punts entre els diferents participants.

El públic.
El pes del vot del públic, que és qui veritablement dóna sentit a la música en viu, ha estat, tant en semifinals com en la final, el mateix que el del jurat.

I malgrat els nostres esforços qualsevol pot pensar que el resultat no ha estat encertat i/o el mètode inapropiat. A això respondrem que el DescoNNecta nasqué amb la ferma voluntat de fer de pont entre el mercat, els mitjans i el jove talent musical que ens envolta i que el concurs és un recurs. Creieu-nos, per exemple, quan us diem que hi ha hagut part del jurat que ha quedat impressionat i ha mostrat un especial interès per algunes de les bandes “no guanyadores”. O, també, que ens han fet saber que el nivell ha estat molt alt i que la tria no ha estat fàcil.

WOOD és la banda que, havent fet mèrits de sobres, s’ha emportat merescudament el guardó. Els de Torelló demostraren actitud, talent i defengueren un repertori fresc i arriscat executat de manera inusual per a músics de la seva edat.

Dit això, poseu SNOOZE on diu WOOD i aquestes bones paraules seran igualment vàlides. L’aritmètica, per un marge mínim, els nega la màxima glòria.

Remarcar també allò que ja anunciàvem quan obrírem el concurs, el DescoNNecta no acaba el dia de la final. La nostra intenció és continuar treballant per ajudar a les bandes participants, no exclusivament a les finalistes, a trobar noves oportunitats de demostrar el seu talent i qualitat.

Els concerts de divendres conformaren un tot brillant, una festa magnífica que en realitat fou sempre el nostre gran propòsit. Agraïm enormement la feina feta pels tècnics i al Joan Colomo i tota la seva banda per esdevenir fermall de luxe.

Conclourem dient que hem gaudit enormement amb la part més esportiva de tot plegat, amb la companyonia i el respecte que entre tots aquests joves artistes hem vist i percebut. I és que la música té aquestes coses i moltes d’altres igualment positives, valors i actituds que val la pena promoure i potenciar i que en definitiva són el motor que ens empeny a tirar endavant projectes tan gratificants com aquest.

Entrevista als finalistes del DescoNNecta: WOOD

A PRIMERA FILA

Els amplis hem fet quatre preguntes (que en són sis) als finalistes del concurs DescoNNecta. Llegiu l’entrevista als torellonencs Wood i conegueu-los una mica més…

Quan vau començar a tocar junts?

Vam començar a tocar junts el setembre de 2015. Era en un projecte anterior a WOOD. Aquest projecte es va dissoldre i els 3 teníem ganes de seguir tocant però amb la idea de fer una proposta ben diferent al que veníem fent fins al moment.

Quins són els vostres referents musicals o grups preferits?

Segurament els grups que més ens han influenciat a l’hora de composar nous temes han estat Biffy Clyro, Queens of the Stone Age o Radiohead.

Quina és la vostra proposta musical?

Al formar WOOD teníem ganes de trencar amb el que fèiem amb el projecte anterior. Vam decidir canviar el català per l’anglès i buscar un so més contundent amb pinzellades punk i indie que recorda a les bandes anglosaxones.

Les lletres dels nostres temes són reflexions i crítiques a la societat actual, als interessos governamentals per sobre de les persones i altres situacions que estan destruint el món.

Amb aquest canvi també volíem conèixer els límits de cadascú de nosaltres.

Què en penseu de projectes com el concurs DescoNNecta? Us són útils a les bandes que comenceu?

Projectes com aquest ajuden molt a grups com nosaltres que inicien la seva trajectòria.

Et proposen un escenari i públic. Com a grup només es pot estar agraït a aquestes propostes.

Us motiva poder compartir escenari amb en Joan Colomo?

Estem molt contents de poder compartir escenari amb ell i la banda. Som molt fans de The Unfinished Sympathy i a partir d’aquí vam descobrir el seu projecte en solitari. Les seves lletres i la seva actitud ens agrada molt. És una proposta molt singular dins els mercat de música en català.

Entrevista als finalistes del DescoNNecta: Snooze

A PRIMERA FILA

Els amplis hem fet quatre preguntes (que en són sis) als finalistes del concurs DescoNNecta. Llegiu l’entrevista als barcelonins Snooze i conegueu-los una mica més…

Quan vau començar a tocar junts?

El Sergi (guitarra) i el Marcel (saxo, teclat, veu) tocaven junts des de fa anys, des de mitjans de la ESO. Un temps després es va afegir l’Edu (bateria, veus) i va ser a l’any 2013. A finals del Batxillerat quan va entrar la Marta (baix, veus) i Snooze va començar a fer concerts a espais musicals de Barcelona, festes majors, etc.

Quins són els vostres referents musicals o grups preferits?

A nivell d’estil intentem construir-lo d’una manera molt pròpia, sense fixar-nos grups de referència, però si que és veritat que alguns dels nostres grups preferits ens han influït. Tenim gustos molt diversos, alguns exemples són Vampire Weekend, Tame Impala, Belle & Sebastian, Chromeo, Pixies, Antònia Font, Jungle, Bon Iver, M83, etc.

Quina és la vostra proposta musical?

La nostra proposta es basa en un estil propi, mai encarat a encaixar dins d’un esquema musical pre-establert i dirigit al públic però, per sobre de tot, tocar una música que ens faci gaudir a nosaltres quatre. La idea és no posar límits al procés de creació i, de fet, aquest eclecticisme és un dels punts forts que sempre ens han valorat en concursos i opinions.

Partint d’aquesta filosofia, Snooze acaba sent un projecte musical que convida tant a ballar els temes com a gaudir-los d’una manera més introspectiva.

Què en penseu de projectes com el concurs DescoNNecta? Us són útils a les bandes que comenceu?

Precisament nosaltres ens hem vist beneficiats enormement per projectes com el DescoNNecta, ja que gràcies a haver guanyat diversos concursos des del 2013 (Embrió, Festival Brot, Amplifica’t, Emmaketa’m i l’últim Movistar Artsy) ens hem pogut donar a conèixer i hem rebut oportunitats que d’una altra manera haurien estat molt més difícils.

En el món musical la visualització és molt important i hi ha molts grups que tot i ser impecables musicalment, per falta de visibilitat o contactes no arriben tant lluny com es mereixen. Per això pensem que concursos com el DescoNNecta, que serveixen d’aparador de propostes musicals emergents (i aquest en particular, gràcies a la presència de diversos festivals importants) són imprescindibles per donar a conèixer la música emergent tant de Barcelona com de Catalunya, on d’una altra manera només es veurien bandes d’estils molt concrets.

Us motiva poder compartir escenari amb en Joan Colomo?

Ens emociona realment poder compartir escenari amb el Joan Colomo, un referent per nosaltres tant musicalment com a nivell artístic en general. De fet nosaltres vam proposar-lo a ell com a músic amb el que ens agradaria tocar si arribéssim a la final quan vam inscriure’ns al concurs. Per tant, la il·lusió és doble.

Gran concert Final DescoNNecta: Snooze + Wood + Joan Colomo & banda

A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 25 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta. L’ocasió serà molt especial, no només pels participants, sinó per tots plegats. Podem dir que com a seu de concerts d’alt voltatge el teatre, totalment reformat, encara està per estrenar. Creieu-nos quan us diem que el lloc val molt la pena.

L’actuació dels super-finalistes Snooze i Wood i la d’en Joan Colomo, excepcionalment acompanyat per tota la banda, esdevindran magnífic tret de sortida d’aquesta nova etapa on l’indret, de ben segur, albergarà noves i excitants cites musicals.

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us instem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors.

13€ anticipada i 15€ a taquilla (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 14 i 15 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 14 d’octubre:

– Mig quart de segle

– Strive

– Snooze

Dissabte 15 d’octubre:

– Black Gearbox

– Blackfeet

– Wood

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, la revista Time Out, L’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Snooze i els torellonencs Wood, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

Joan Colomo i el seu “Sistema”

A PRIMERA FILA

12 de maig de 2016. Sala Bikini. Barcelona

En Joan Colomo és un hiperactiu de la música i això ho demostra els cinc discos editats en poc més de sis anys: Contra todo pronóstico (2009), Producto interior bruto vol. 1 (2011), Producto interior bruto vol. 2 (2012), La fília i la fòbia (2014) i Sistema (2016). En aquest últim disc les lletres són més reflexives i descriuen l’entorn del músic. Tots editats per BCore. I, per la presentació de Sistema, vam anar a treure el cap a la sala Bikini.

En Joan Colomo anava acompanyat d’en Guille Caballero (sense barba semblava més jove), Pablo Salas, en Xavi Garcia, en Carlotto i en Pau Albà. Una súper banda per acompanyar un dels compositors més prolífics de l’escena musical catalana i de l’estat espanyol.

Va ser un concert on van tocar trenta una cançons. Sí, sí, trenta una! I, entremig, encara van tenir temps, animant-se entre en Guille i ell, per fer una mica de radiofòrmula. Pels que no ho coneixeu, la radiofòrmula era un espectacle que feien en Colomo, en Guille i en Xavi on tocaven versions de qualsevol tipus de música (des de Rihanna passant per Mecano i, fins i tot, cançons de sèries de dibuixos).

Durant el concert van sonar les noves cançons de Sistema, com Calidoscopi, Les coses o Sentit comú. I també hits com A contrapèl, Màgic, Hort mort i, la més recent, Els amigos.

Al llarg del concert no van faltar els comentaris punyents de crítica social i política, interacció amb públic, fotre’s amb la marca de cervesa que es servia al local i molt d’humor. Sobretot molt d’humor i alegria.

Per poc que pugueu, i si encara no ho heu fet, aneu a escoltar, a veure i a gaudir d’un concert d’en Joan Colomo. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Joan Colomo: moles mogollón

A PRIMERA FILA

Barcelona, 20 de Febrer 2016. Casinet d’Hostafrancs. BarnaSants 2016.

M’havien advertit que els concerts que fa en Joan Colomo no són molt convencionals. Però la veritat és que no vaig voler indagar massa per poder viure la meva primera “Experiència Colomo” el més nua possible de condicionaments previs. El lloc d’aquesta primera cita va ser al Casinet d’Hostafrancs, dins del marc del Festival BarnaSants, on el protagonista de la nit oferia un concert especial amb un recull inèdit de les cançons que va oferir al programa de ràdio Cabaret Elèctric d’iCat.cat durant dues temporades, i a on posava lletra i música a l’actualitat política i social del moment.

Amb el suport energètic d’un beuratge de pròpolis per combatre el refredat que duia al damunt i d’un senyor scratch que li marcava el ritme quan el necessitava, començà el recital de cançons (que segons informà als assistents s’havia preparat a consciència…). En ell confluïren entre d’altres el projecte Castor, en Bárcenas, en Florentino Pérez, raps constituents i un baladón (sense piano, llàstima!) per parlar de la llei de l’avortament. Tot plegat ben amanit pels seus monòlegs àcids-improvisats, cançons dedicades als calçots (“beneïda ceba ets un plaer per tots els sentits”), a les cèl·lules mare (“rotllo latino”) i altres al més pur estil líric de Montserrat Caballé. Punt àlgid de la nit quan pujà a l’escenari Montse Virgili, directora del Cabaret Elèctric, per reivindicar a duet, el dret dels musclos intoxicats per feromones. Sense paraules.

Els assistents també vàrem col·laborar fent els cors entre d’altres, de la marxa fúnebre, perquè no sé si compartireu el pensament d’en Joan, però “des de que tenim twitter sembla que mori més gent, oi?”

I com a cloenda, el hit de la nit per donar-ho tot a la pista de ball, dedicat a Felix (si home, Felix Baumgartner, qui va assolir trencar la barrera del so amb el seu salt estratosfèric). I com era previsible, el hit fou atmosfèricament impressionant.

La hoguera de Javier Krahe va ser el bis escollit i Les coses (avançament del nou treball que veurà la llum al març), la cirereta del pastís per acabar la nit. Bé, no del tot. Un últim detall d’en Colomo mentre marxàvem de la sala: Jon Secada i el seu Otro dia más sin verte, la banda sonora del nostre comiat.

En Colomo no necessita massa floritures per connectar amb el públic, perquè és autèntic tant en la forma com en el contingut. I tant li fa que no acabi algunes cançons, que oblidi algunes lletres o que alguns acords rellisquin guitarra avall. Tinc la sensació que totes les experiències Colomo deuen acabar amb el mateix sentiment: ell i les seves coses “molen mogollón”.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

Vida nova a la Geltrú!

A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

PopArb: la Joia del Montseny

A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Joan Colomo: fílies, fòbies, menús i salmorejo

A PRIMERA FILA

En una sala Apolo que feia goig de veure, en Joan Colomo i la seva súper banda (en Guille i en Xavi dels Surfing Sirles, en Victor dels The Unfinished Simpathy i en Carlotto dels Me and the Bees), presentaven l’últim treball La fília i la fòbia del genial compositor.

El concert, com els que acostuma a fer en Colomo, no va ser normal. I aquesta vegada va ser un pèl accidentat i no pas per culpa seva. Va començar amb Tus pies ell solet amb la seva guitarra. I va entrar la banda per pujar els decibels. I després de la cançó que dóna nom al disc, La fília i la fòbia, va arribar el contratemps de la nit: es va trencar el bordó de la caixa de la bateria. Així que, per fer temps, en Colomo es va posar a xerrar. I va tocar el tema dels menús i va acabar derivant, a mida que avançava el concert, cap al gaspatxo i el salmorejo.

El concert va anar avançant passant per cançons dels diferents discos: Contra todo pronóstico, Producto interior bruto vol. 1 i Producto interior bruto vol. 2. I el salmorejo i els menús.

Abans d’acabar amb la sense fi Un comino, per mi hi va haver el moment espectacular de la nit, quan tot el públic es va posar a cantar L’ocell.

Feia temps que em venia de gust escoltar en Joan Colomo amb les seves cançons. L’efecte radiofòrmula és un monstre que se’l menja. I va ser un molt bon concert.

Per acabar, no sóc ningú per donar consells i menys a un artista com en Joan Colomo. I cal dir que m’agrada moltíssim, tant com a persona que com a music. Però m’agradaria dir-li una cosa: Joan, fas unes lletres de que fan caure de cul a terra de bones i ja comença a ser hora que no té les oblidis en els directes i les puguem gaudir i cantar amb tu. Gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré