FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

Quin millor títol pot tenir el Vida 2017 aquest any que les paraules yeah, yeah, yeah , després de veure-les reflectides a l’escenari gegantí d’Estrella Damm, mentre Wayne Coyne (The Flaming Lips) es passejava sobre els nostres caps a dintre de la seva bombolla gegant?. Hi han revistes de música que diuen que és una de les 50 bandes que s’han de veure abans de morir…ull al dat.

És difícil, sempre que es va a un festival amb molts grups, fer una mica de resum del què has vist i del que t’han semblat. Així és que avui he decidit fer una cosa que vaig escoltar un dia a la ràdio del cotxe, mentre tornava de no sé on i que em va semblar ideal per aquest tipus d’ocasions.

Es diu un per un i es tracta més o menys de fer una definició ràpida i després justificar el perquè d’aquesta definició. A veure que tal em surt…ah i com sempre, perdó als que no vam poder veure…

Devendra Banhart: surrealisme, minimalisme i psicodèlia. Tot barrejat en la seva justa mesura i amb una rodanxa de subtilesa. Beure a poc a poc, pot pujar ràpidament al cap.

The Flaming Lips: espectacle com pocs. Per gaudir com a nens petits. Com ja he dit abans, un dels grups que s’han de veure abans de dedicar-nos a jugar a la petanca. Agafeu sinònims d’imprescindibles i els hi podeu afegir vosaltres mateixos a la crònica. Dr Dog: pop filtrat seixanter. Molt bona banda amb una ja llarga trajectòria. Real Estate: magnífics. Un títol; It’s Real, pur estiu, platja i amics. Reflex amb majúscules del que vol representar el Vida Festival. La Casa Azul: pop galàctic, per desconnectar del dia a dia sense poder deixar de ballar. Tversky: tecno-house, chillwave d’escola. So electrònic embolcallador. Tanques els ulls i et porta directe a la pista de ball. Del segell Foehn, una garantia. Shame: inconformisme, ràbia, joventut, suor. En sentirem a parlar.

Mishima: un clàssic i un dels grans del país. Després d’un llarg silenci, rodant el seu nou treball Ara i Res. Qualitat i elegància . Fleet Foxes: folk amb què les harmonies vocals de les seves cançons ens porten per paisatges delicats i terrenals. Un altre representant de l’esperit del Vida. Enric Montefusco: ha allargat la seva Meridiana fins a Vilanova i ens va recordant que tot es pot millorar. Un fuet pels professors de música de les escoles i les seves flautes. L’ombra del seu anterior grup és molt llarga encara. Warhaus: nou projecte d’un Balthazar, Maarten Devoldere, en el que experimenta amb pop-jazzistic fosc. Warpaint: que sigui un grup íntegrament femení és una anècdota, enlluernadores. Vaja bateria que tenen.

Anímic: canvi total, mutació, transformació, una llum en la foscor. Collbató power. Pau Vallvé: un altre dels de casa i una de les barbes més estimades per la gent de l’Ampli. Amb la seva característica veu i la falsa aparent fragilitat física ens torna a embadalir amb les lletres del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Chico y Chica: ballables cent per cent mentre cantes les seves impossibles lletres.

Rosalia & Raül Refree: pur sentiment. Encara que no t’agradi el flamenc et quedes hipnotitzat per la seva veu i pels màgics dits d’ell, imprescindibles per qualsevol cantant. Un fixe a El Vaixell del Vida. Sorprenent el silenci que hi havia tot i la gentada.

L’enyorat Faraday pot descansar tranquil sigui allà a on sigui. El Vida ha aconseguit ajuntar el que inicialment volia, natura, llum, mar i música. Que la gent es passegi d’un escenari a un altre sense corredisses, que les actuacions pràcticament no se trepitgin. Tenir llocs a on descansar i fins i tot que la canalla puguin córrer. De moment, any rere any el cartell ens ha agradat, si us plau, no canvieu, però tampoc creixeu més. Els abonaments pel 2018 es posen a la venda dimecres 5 de juliol, qui vol ser el primer ??

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero