Sala Bikini, Barcelona, 03/12/2013
Als Glasvegas els definirem com una d’aquelles bandes de so brut i contundent, amb aires de banda garage, lletres nihilistes farcides de patiment, que seria punk sinó fos per l’actitud, més moderada, menys transgressora. Segur que aquesta barreja te un nom que desconec, cadascú te els seus límits.
El resultat de tot plegat, aclarim, esdevé creïble. Els escocesos semblen no fingir cap postura, el seu so és simple i honest a parts iguals. Això, sense la voluntat de desmerèixer la seva feina, conforma la seva millor basa.
James Allan, vocalista, i els seus demostraren, sobretot, dues coses: que l’oratòria no és el seu fort (un requisit, podríem dir, prescindible) i tenir una gran capacitat d’entrega (la cosa no minvà en cap moment malgrat la injusta escassetat de públic).
Durant el recital poguérem escoltar algunes peces del seu treball més nou, Later…When The TV Turns To Static (Later…When The TV Turns To Static, Youngblood, I’d Rather Be Dead i If), així com de l’aclamat i homònim Glasvegas i del controvertit EUPHORIC /// HEARTBREAK \\\. Precisament a aquest últim pertany el tema colofó de la vetllada, Lots Sometimes, una brillant i contundent mostra de potència que, com Oliver i Benji, feren vibrar l’afició. Una potència que rajà al llarg tot el concert de les guitarres dels cosins Allan i de l’espectacular percussió a càrrec de Jonna Löfgren i el seu cerrell inquiet.
El concert si no excel·lent fou més que notable, amb un punt clau a millorar totalment aliè a la banda: l’excés de decibels, queixa compartida entre molts dels assistents. Música alta sí, mola. Música perillosament ensordidora no, no barrufa.
Definitivament, si a això li sumem l’endimoniat accent de Glasgow que gasta l’amic James, podem afirmar que es pot dir més clar però no més alt.
Text: Alex Reuss
Fotos: Silvia R May
