Sergi

Doble Pletina, doble satisfacció

07/06/2013,  [2] de l’Apolo

Molt se n’ha parlat del quintet de Barcelona aquests darrers anys i això que, com sovint es destaca, fins el moment no disposaven de cap llarga durada.

Doncs bé, no calia però els Doble Pletina han provat que són capaços de construir un àlbum sencer i farcir-lo de bones cançons. Si les comparem amb les ja conegudes, aquelles que fins ara ens han proporcionat amb comptagotes, el resultat és, possiblement, menys fresc, més lineal i alhora més fràgil i profund, oferint la sensació de conjunt que se li demana a un LP.

Per descomptat això calia traslladar-ho a l’escenari i aquí l’experiència acumulada els serví per a presentar De lo concreto a lo general amb solvència pressuposada. La sala 2 de l’Apolo presentà un aspecte ideal, plena gairebé fins dalt amb molt seguidor impacient per rebre i acotxar els músics en la primera cita de la gira presentació.

Als compassos inicials els fallà alguna cosa, probablement fruit de l’equalització (o del temps que feia que no tocaven junts). El so, malgrat això, no trigà gaire en evolucionar fins assolir el nivell habitual. Com acostuma a passar els temes anteriors sonaren més robustos: En quart lloc arribà Artista Revelación i per llavors el públic ja es mostrà entregat a les noves propostes. El repàs al nou treball fou integral i comptà amb la col·laboració puntual de Cristian Pallejà a la trompeta a ¿Puede callarse todo el mundo?. Grans moments amb l’intimista Dimes y diretes, el hit Rendez-Vous o la melodia “ajotada” de Igual o mayor que.

Si alguna cosa se li pot retreure al directe és la durada, poc més d’una hora. El mateix Marc Ribera, entre bromes, reconegué que potser havien de parlar una mica més entre cançó i cançó.

Parafrasejant la pròpia banda, per què negar-ho si es pot demostrar? No descobrirem res nou si diem que la banda avança amb pas ferm cap a l’Olimp dels escollits essent ja un clar referent local del pop intel·ligent. Doble Pletina ens reportà la doble satisfacció de veure com madura sota el sol de la feina ben feta i el gaudiment del fruit en un directe sòlid i de gran nivell.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maybe Silvia

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

Sala Salamandra. Segon cap de setmana del Let’s Festival i comença el divendres amb un dels caps de cartell del festival el Sr. Chinarro. Però anem pas a pas…

Obrien la nit els Bastante. Com tots els inicis, format per un club de fans nombrós anomenats “amics, amigues, parelles i família”. Els inicis es fan més portables… Una dosi de pop-rock per començar la nit i deixar pas a la delicadesa d’en Nacho Umbert & La Compañia. Aquesta nit “La Compañia” és en Raul Fernández “Refree” tocant la guitarra elèctrica i el banjo i en Xavi Molero a la bateria.

En Nacho Umbert és un músic amb unes cançons molt tranquil·les, properes i delicades i amb la mateixa delicadesa les transmet en directe. Cançons com “Cien hombre ni uno más” o “Confidencias en el palomar” del seu primer disc “Ay…” i “El mort i el degollat” o “No os creáis ni la mitad” del disc homònim a aquesta cançó. Va aprofitar per estrenar una cançó dedicada a la seva mare del futur disc que es dirà “Família”. Evidentment, anirà dedicat exclusivament a la seva família.

I l’últim a sortir a l’escenari de la sala Salamandra 1 va ser l’Antonio Luque i el seu Sr. Chinarro. Aquesta vegada els “Chinarros” que l’acompanyaven eren: Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i Jordi Sapena (guitarra i teclats) de La Habitación Roja i l’Alfonso Luna dels Tachenko a la bateria.

L’actuació del sevillà, amb els seus amics com a banda, va servir d’estrena de l“Enhorabuena a Los Cuatro” el seu últim disc que fa ben poc que ha vist la llum. I va començar, igual que el disc, amb la cançó “El destino turístico”. D’aquest últim disc també van sonar, per exemple, “Más grande que Barcelona” i “Catequesis”. I les cançons de l’últim disc es van compaginar amb alguns hits de la seva discografia, que van ser molt ben rebuts i corejats pel públic, com “El rayo verde”, “Los Ángeles”, “Del montón” o “Quiromántico”. No descobrirem ara al Sr. Chinarro, perquè porta molts anys i es conegut per tothom. Va ser un concert sobri i on l’Antonio Luque va xerrar força entre cançó i cançó i ens va tenir distrets tant amb la música com amb la seva oratòria. I, entre el públic, un espectador de luxe: en Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja.

Que continuï el Let’s!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Pau Vallvé, un dels dolents

 07/03/2013 – C.A.T. de Gràcia

Gran cita a l’auditori del Centre Artesà Tradicionarius a la Vila de Gràcia, un escenari on el protagonista de la nit sembla sentir-se prou còmode. Tant és així que el clima fou càlid des de l’inici. L’enclavament ajudà així com els assistents que l’omplirem fins a vessar, un públic entregat que esperava amb delit l’ocasió d’escoltar el de bosc en viu. I és que malgrat haver ofert d’altres concerts, segons explicà el propi Vallvé, aquell era el dia “de petarlo”.

Dit i fet, realment el directe d’aquell vespre estigué a l’alçada de les expectatives.

A nivell formal moltes coses semblen haver mudat des del 2010: Roig i Casadesús repeteixen en la formació però aquest últim, polivalent, ha deixat el baix per a encarregar-se dels teclats i la guitarra. Pep Mula i Miquel Sospedra, bateria i baixista respectivament, acaben conformant un quintet contundent.

A diferència dels seus anteriors directes, on els músics sovint treballaven asseguts i oferien una imatge més pausada, el ritme s’apodera de l’escenari. Amb això no insinuem que l’espectacle esdevingui una festa caribenya però sí que el fet de que els artistes, dempeus, es moguin en funció de la cadència aporta dinamisme i confereix una imatge més rockera a la banda. A més a més en Pau assumeix definitivament el rol de líder mantenint-se, guitarra en mà, en primera fila.

Matisem, però, que no tot són canvis, l’estil i caràcter del compositor es mantenen invariables i com de costum regalà als assistents algunes perles en forma d’interludis monologats. Gràcies a aquests, en part, hom pot entendre i conèixer la història que expliquen les seves cançons on queden palesos tant la seva consciència política com el seu humor àcid i amb mala baba. A baix, a les valls, per exemple, dona veu a un animal que observa com la raça humana es carrega el planeta que habita, el que ens situa a tots nosaltres en el bàndol dels dolents.

Estanislau Verdet, aquell alter ego entremaliat que l’acompanya des de fa uns anys i que molts esperem que tard o d’hora ressusciti, aquest cop va treure el cap menys del que fins ara era habitual; lo just per barrejar-se amb Willy Fog i els Beatles. Tampoc sonà cap tema d’U_mä, una mostra més de que amb dos àlbums a l’esquena el projecte Pau Vallvé (en solitari) comença a agafar entitat pròpia.

El concert, doncs, avançà entre temes d’aquests treballs amb lleugeres excepcions con una inesperada versió intercalada del True Love Will Find You in the End de Daniel Johnston.

Recordar per últim que L’Ampli ja situà el de bosc entre els 10 millors àlbums nacionals del 2012; enguany el directe manté el nivell i estem segurs que ho farà al llarg de tota la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ron Sexsmith, el misteri del pop.

Aliens al fred que atordeix la Barcelona d’un dissabte nit, una nodrida i devota audiència ocupa La (2) de l’Apolo per gaudir d’un d’aquells artistes preciosos: el músic admirat pels grans músics –des de McCartney a Brian Wilson– i atresorat pels seus seguidors arreu del món, mentre el seu nom segueix sent incògnita. Com un Daniel Johnston, per fer-nos evidents.

I, a l’igual que aquest artista canadenc és misteri per a la majoria, també esdevé deliciosament (i triomfalment) misteriós que desperti aquesta intensitat amb cançons que són pur pop. Sí, en teoria el pop, diuen, és simple. Però per això mateix resulta contundent en mans d’un compositor com Ron Sexsmith. Cadascuna de les peces del seu repertori de la nit és una perla carent de banalitat.

Avui presenta, en el marc del 24 Guitar Festival Bcn, el seu desé llarg, “Forever Endevour”, encara que toca gairebé una trentena de temes que tothom coneix, acompanyat per una formació això, pop: bateria, guitarra, baix i teclat.

Des de la inicial “Heavenly” i la frase “When there’s love, there’s an open door”, sentim que podríem estar a la barra d’un pub del nord de Londres, on escoltaríem converses com les de les lletres de les següents “Nowhere Is”, “If Only Avenue” o “Get in Line”.

L’amor i els somnis plens de dubtes es repeteixen també a “Forever Endevour”, un disc una mica menys solar que l’anterior “Long Player Late Boomer”, d’on repassa “Love Shines”, “Believe it When I See it” o la poc recreada en directe “Michael and his Dad”. El mateix Sexsmith recorda l’àlbum com un que va fer soroll en llistes d’èxits al Regne Unit. “No sé què vaig fer malament”, ironitza.

Com a un clàssic que sona a ell mateix, parla del seu nou single, “Snake Road”, desgrana melodies perfectes i es permet fins a tres bisos, amb un “Secret Heart” ple de matisos.

A aquestes altures, que Ron Sexsmith sigui quasi un secret és desconcertant.

Text: Irene Claver

Fotos: Sergi Moro

Love is Back: la “raó” s’imposa!

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Maria Rodés. Tres, dos o u, tu i jo ho sabíem!!

11/01/2013 – Sala [2] de l’Apolo

Parafrasejant el carismàtic i ja desaparegut locutor de ràdio Joaquín Luqui, quan es volia referir a un èxit pronosticat (per ell) amb certa antelació us direm que… “Tres, dos o uno, tú y yo lo sabiamos!!”.

Sueño Triangular , afortunadament haurà sonat poc o gens als 40 Principals però al nostre entendre és de lo milloret del 2012, opinió la nostra que ja quedà reflectida en la llista publicada per L’Ampli dies enrere.

Dit això el concert del passat divendres fou una constatació del gran moment creatiu i de forma pel que passa la compositora i intèrpret barcelonina. Acompanyada d’una magnífica banda estigué, a més, en tot moment recolzada per un bon grapat de seguidors, amics i família que no volgueren perdre’s la “posada de llarg” del seu darrer treball a la prestigiosa Sala [2] de l’Apolo dins el cicle de concerts Caprichos de Apolo.

Tot anà rodat, l’artista començà i acabà el recital amb la directa posada, amb humor, sempre amable però sense excessius parlaments (dedicà el directe als components de la banda que properament estrenaran paternitat) i enllaçant tema rere tema. Sonaren els inclosos a l’esmentat disc, unes pinzellades de Una Forma de Hablar, un xic del Sin Técnica d’Oníric i un parell d’agraïments en forma de versions amb Noi Coix d’Anímic i L’ocell d’un admirat i admirador Joan Colomo present entre el públic.

En definitiva, un viatge de moments brillants que començà amb Te vi, sobrevolant esplèndidament l’equador amb Hum! i finalitzant el trajecte amb la preciosa Mirall.

¿Cuando te pondrás a trabajar en algo normal? – es pregunta Maria Rodés a Mírate. Si entenem com anormal la seva actual activitat artística, mentre gaudeixi i faci gaudir els demés amb aquesta “lúdica afició”, esperarem que el moment de “madurar”  trigui encara molt en arribar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

The Divine Comedy: You are fucking brilliant!

03/11/2012 – Casino de l’Aliança del Poble Nou

Explica la llegenda que el nom de The Divine Comedy és casual. Neil Hannon va escollir-lo per a la primera formació de la banda l’any 1988 en trobar el poema de Dante Alighieri a casa dels seus pares.

El que potser no és tant casual és el rerefons intel·lectual que acompanya de manera evident les composicions del nord-irlandès. La sonoritat de tall clàssic, la pronúncia cuidada, la ironia fina o fins i tot la posada en escena formen part intrínseca del seu particular estil.

El concert de dissabte va ser un recital en la seva primera i més clara accepció:  m. [LC] Execució per una sola persona d’una sèrie de peces musicals.

Hannon es bastà i sobrà per tenir content als presents tot oferint, al piano i guitarra, un cuidat repertori que inclogué, sobretot, temes del Bang Goes The Knighthood (com les bonrotllistes At the Indie Disco  o Neapolitan Girl que contribuïren a caldejar l’ambient) sense oblidar hits d’àlbums anteriors com National Express (amb algun lapsus corregit amb humor) o A Lady Of A Certain Age (aquesta darrera tocada a la guitarra amb una delicadesa i entonació que posà els pels de punta). La versió que feu del tema Time to Pretend de MGMT resultà una excel·lent perla afegida.

Un cop més el cantant va demostrar no només disposar d’una veu extraordinària i qualitats musicals innegables sinó que sabé ficar-se el respectable a la butxaca amb divertits parlaments al més pur british style (malgrat reivindicar-se com a fill d’Irlanda).

En un d’aquests reconegué no tenir groove: “No soc negre, tan sols el fill d’un clergue irlandès!”. En un altre, volent agrair la col·laboració del públic, preguntà com es diu “You are fucking brilliant” en català. En fi, mostres evidents que això de la divina “comèdia” no és tant fortuït.

Volem felicitar també els organitzadors per saber programar un bon concert dins el marc més escaient. El Casino de l’Aliança del Poblenou esdevé un lloc ideal, per sonoritat i clima que es genera, de cara a actuacions musicals de petit/mig format sense estridències com An evening with Neil Hannon.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

El post-rock D.O destaca al Sidecar

Feia temps que s’anunciava el concert dels americans Caspian el 22 d’octubre al Sidecar. La tendència és deixar els teloners en un segon pla, perquè fins tres setmanes abans no havíem sentit el primer disc de Syberia. Un cop sentit, teníem clar que no podíem fer tard.

El concert va començar uns minuts abans per donar temps a tothom a agafar el metro d’abans de les dotze; s’agraeix que la sala Sidecar ho tingués en compte. Quan entraves veies com tothom s’amuntegava davant de l’escenari, com si ningú es volgués perdre ni una sola nota del torrent d’ambients i melodies que estaven a punt de sonar.

Syberia va arrencar amb la coneguda ‘Renaissance’, un tema totalment in crescendo que va escalfar el públic, i gairebé sense parar van començar ‘Stampede’ donant canya i fent patents els orígens més metal de la banda. El so estava clavat i la sonoritat de la sala feia que no s’empastés en els moments on sonaven les tres guitarres desgarradores.

Amb ‘Colossus Collapse’ es van endinsar més suaument en els moments èpics, i el públic fins i tot va corejar la melodia de guitarra i les notes del baix amb afinació stoner.

Amb ‘Tidal Waves’ i ‘The Day After the End of the World’ van baixar una mica el ritme del concert per tornar-lo a pujar amb ‘Drawing a Future’ i ‘Red Dawn’, que van sonar potents, dibuixats, perfectes. Fins i tot ells mateixos es van aplaudir, el mínim; van fer un concert esplèndid.

Caspian van començar amb una imatge molt potent. Ells, enormes sobre l’escenari (gairebé tocaven el sostre de la sala amb el cap) perfilats per les llums blaves i vermelles. Van fer una bona repassada a la seva discografia, des del ‘The Four Trees’ amb ‘Some are White Light’ tocant-ne vàries del disc que presentaven, ‘Weaking a Season’, amb més estones melòdiques i menys canya que al primer EP ‘You are the Conductor’. Sembla que a Barcelona es van deixar la potència guitarrera aparcada i van intensificar els moments ambientals i èpics, més a l’estil Sigur Rós. El final amb els components tocant junts plats i parts de la bateria i només donant melodia al baix, va donar el toc d’espectacle que molts buscàvem en Caspian. Tot plegat va acabar d’arrodonir una vetllada molt especial per als fans i no tan fans del post-rock.

Text: Eduard Moret i Núria Saban

Fotos: Sergi Moro