Sergi

Refree: potència a la Nova Creu Alta

El dimecres 23 d’octubre va ser nit d’estrenes a la sala [2] de l’Apolo. Per una banda, en Raül Fernandez Refree presentava el seu nou disc Nova Creu Alta. I aquest és el primer llarga durada del nou segell del Primavera Sound El Segell. Amb tanta estrena hi vaig trobar a faltar una copeta de cava…

Entraves a la sala i te n’adonaves que hi havia molta humitat. Un cop miraves l’escenari te n’adonaves a què era degut: l’escenari era ple a vessar de plantes. Mentre s’anava omplint la sala, que va acabar fent goig, comentàvem com ens imaginàvem el concert. Escoltant el disc te n’adones del gir més psicodèlic i elèctric que ha agafat en Raül en aquest nou treball, però teníem curiositat de veure la posada en escena. I l’impacte és molt bèstia! Només començar amb Quan els arbres ballen amb un final amb distorsions i molta potencia elèctrica veus que en Refree ha canviat. Potser ho fa el moment social que estem vivint, perquè algunes de les lletres han agafat un caire més social.

Va ser una estrena de disc en tota regla, perquè només es van tocar les cançons de Nova Creu Alta. Pel meu gust, van destacar, Avui ho he vist, Orgia, Kikirikí i Els fills dels néts. I va acabar dedicant Els nostres pares als Mossos. En paraules seves: “són unes bones persones”. Ironia?

Un bon disc, un directe potent i una nit agradable amb bona música i bona companyia. Es pot demanar alguna cosa més?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Deleste Festival: dissabte, segon dia de l’antifestival

A PRIMERA FILA

Arribem una mica tard a la sessió matutina del Deleste Festival. Gratuïta, i orientada a un públic familiar, a més dels dos concerts (Johny B. Zero i Tachenko) i la paella (això és València), hi ha activitats per als més petits: tot està ple de globus, dibuixos de guitarres i rockers per pintar, i alguns d’aquests nens graciosos amb la cara pintada i altres amb samarretes i ‘tatus ‘ del festival.

Encara que se’ls fa estrany tocar a aquestes hores, sembla que a Sergio Vinadé de Tachenko li agrada dirigir-se a aquest públic que ha vingut “a veure a senyors amb bigoti que canten”. Després de Campos de Marte i Hacia el Huracán, els explica que “La Resistencia es cuando quieres algo, pero no te lo dan, y tienes que hacerte fuerte“. A El Resplandor li segueix Mi amor, las Mayorías del seu nou disc El Amor y las Mayorías. El setlist és acollit amb il·lusió, amb coros cada vegada menys tímids, especialment a Amable, i fent que tots, grans i petits ens posem a ballar amb Dame Una Pista just abans del tradicional tancament amb Rayos y Centellas.

Hora del cafè. El trio Naima es colen a l’escenari de l’Auditori Ámbar gairebé de puntetes i sense preavís comencen a tocar el seu acid jazz amb tocs de música contemporània. Bateria, contrabaix i teclat, ens presenten el seu treball A Trio Conspiracy, què inclou una versió del Everything Means Nothing to Me d’Elliot Smith. Després d’aquest tema delicat amb un interessant crescendo, passen a un so més histriònic, teixint un ambient tens, un thriller sonor, una mena de conspiració o ombra després de la qual emergeixen amb una nova llum. Alternen passatges molt vitalistes amb moments molt foscos, gairebé de rèquiem. Max Mutante surt a l’escenari per col·laborar amb Naima en l’últim tema amb una Gibson Les Paul Studio. Amb l’aparició de Max, muten a sons més propers al postrock, després dels que s’acomiaden.

Amb el temps just per sortir a la barra, torno a entrar a l’Auditori Ámbar per trobar-me a Oso Leone ja a l’escenari. Han arribat a València en format trio i tampoc els acompanyen les projeccions que ens van mostrar al BAM, aquesta vegada el viatge serà només sonor. Se centren principalment en el nou disc, Mokragora, en algun punt indeterminat entre el folkrock i l’ambient. Després de Alçaria, Ficus i Ficus II, m’adono que Eusebio Alomar, el baixista, està tocant descalç. Després de Monstera és Paco Colombàs, el bateria, el que presenta al grup. Estan molt contents d’estar a València, i els sembla una passada l’Auditori. Després de Clívia, Xavier Marín ens presenta un tema nou, To be found, després del qual s’acomiaden amb Cactus.

Ledatres són cinc i matiners, comencen el seu concert uns minuts abans del previst, enxampant a contrapeu els que havien apurat massa per anar a la barra o fumar. No és l’únic desconcertant: tanmateix ens recorden Metronomy, Voxtrot, o vagament a Phoenix, com canvien completament de registre i idioma, tot i semblant una barreja entre Deluxe i Maga. Vénen del Puerto de Santa Maria, Jerez i San Fernando, i ens anuncien “Tenemos discos arriba por si queréis adquirirlos, comprarlos o… Robarlos…“.

Després de Versalles, la banda es retira, excepte el cantant i el teclista, que interpreten Unidos, del segon disc. Continuen amb Vamos hacia el mar, i la banda es reincorpora durant el tema. De nou canvien d’estil i idioma amb Fluxury Haman, amb un so més animat, amb tocs de calypso, per acabar tancant amb My dear Radio Lab. Malgrat que el concert ens ha semblat erràtic en quant a l’estil, és innegable la qualitat musical d’aquests nois. Comencem a entendre per què alguns els anomenen els “Flaming Lips de Cadis”.

Torn ara de Fira Fem. Dues guitarres Fender, baix Washburn, un grapat de sintetitzadors, i una bateria Yamaha amb pad Roland: això és el que ens espera a l’auditori.

Arrenquen amb un so que em recorda a uns Battles més melòdics, menys matemàtics, en línia amb Animal Collective, Caribou o Delorean. És la primera vegada que vénen a València, no estan acostumats a tocar en auditoris com aquest i impressiona. Presenten alguns temes del seu segon treball, que arriba la setmana següent, com Solid Ground, I fucked Fira Fem before they were famous, que juren que no va del que sembla, i Los Novios son los nuevos Zombies. Han vingut a divertir-se, a interactuar amb el públic. A un wow d’una noia del públic, el cantant respon “¿Quién eres? ¿Puedes bajar?“.

Diuen que van justos de temps per poder-ne tocar una més, però que si el públic aplaudeix molt surten… I van sortir. Gran descobriment aquests madrilenys .

Quinze minuts després surt primer el bateria Pumuky, després el cantant, seguits de la resta. Entre el públic crits i aplaudiments, sembla que els tenen ganes, hi ha molta expectació. Comencen, però alguna cosa no acaba d’anar bé: no he escoltat res de Pumuky, però el so no està sent net, una mica saturat. Potser massa efectes, potser mala barreja. Es converteix en una amalgama on es fa difícil apreciar matisos, i fins i tot costa entendre les lletres. Algunes coses em sonen en la línia més fosca de Los Planetas, però no li trobo el ganxo. Intensitat mal entesa? No sé, no m’estan arribant. Potser és el sopar, que em demana de postres quelcom una mica més lleuger. Hi ha gent que sí que gaudeix molt del concert. Però d’altres, poc respectuosos, fan alguns comentaris o bromes molestes.

És el moment de la cita internacional de la nit: The Pastels. Els de Glasgow comencen amb Slow Summits, un tema instrumental (excepte pels cors del final) que dóna nom al seu nou disc. De forma silenciosa la gent s’amuntega davant de l’escenari Jägermeister. Armat amb una Gibson ben bregada, Stephen “Pastel” McRobbie saluda amb un “Bona nit”, i comença el segon tema Wrong Light. Em pregunto si no haguessin lluït més a l’Auditori, però amb la bateria cantant Check my heart el públic es comença a moure. Tot i que el moment que molts esperaven arriba dos temes més tard amb Nothing To Be Done. Després de tenir al públic embadalit durant quatre temes més, els escocesos es preparen per tancar el bolo amb Baby Honey, per després permetre’s el luxe de fer un bis amb una cover de Speeding Motorcycle de Daniel Johnston.

En menys de 15 minuts l’escenari és pres per Mujeres. Comencen forts amb Blood Meridian i Salvaje. Un contrast enorme amb la delicadesa de The Pastels.

Si mai has escoltat Mujeres, és igual, et van a fer ballar de totes maneres. I si has escoltat els discos, em temo que tindràs que pujar una mica el pitch i molt el volum per fer-te’n una idea: el d’aquests nois és pura energia. Estan suant tant que el baixista s’ha de pujar les ulleres amb el micro i el guitarra es treu la samarreta. Presenten un parell de temes que estaran en el seu pròxim treball, com Aquellos ojos, i tanquen el bolazo amb una terna de versions: Run Run Run de la The Velvet Underground, No Volveré de Kokoshca, i per rematar Demolición de Los Saicos, que a València tenen molt present gràcies a Wau y los Arghhhs!

Temps just per recuperar l’alè, rehidratar-se i preparar-se per l’últim concert. No hi ha ni un centímetre lliure a primera fila: Triángulo de Amor Bizarro arriben amb el seu noise per tornar a presentar el seu nou disc Victòria Mística. Empentes, salts, palmes, crits, suor propi i aliè, això són les primeres files d’un concert de TAB. Al Deleste no anava a ser menys. Comencen amb La Malícia de las Especies Protegidas. Em colo com puc fins a poder veure el setlist. Conte 15 temes, això vol dir que no donaran treva. Hi ha moments en què veure al bateria Rafael Mallo ja és un espectacle en si. Si t’ensenyessin un vídeo seu sense àudio podries pensar que estàs veient death metal.

Sembla que Isa Cea es pren un descans, mentre Rodrigo Caamaño es posa a cantar Súper Castlevania IV, però Isa torna a meitat per fer els coros. Robo tu Tiempo posa un saxo a l’escenari durant tot just uns instants i amb De la Monarquía a la Criptocracia s’acaba d’encendre el polvorí i plou cervesa.

I com a colofó, amb Ellas se Burlaron de mi Magia, una noia surfeja sobre el públic. Pur hedonisme.

Després d’asseure’ns uns minuts a la terrassa i recuperar-nos dels darrers dos concerts, el cansament ens venç i decidim marxar. Deixem a part del públic encara molt animat ballant els temes que punxen Átomos DJs.

Resum del festival? Exactament el que prometien: un espai molt agradable, un festival molt cuidat, sense aglomeracions ni solapaments i amb un so de molta qualitat. Me’n vaig amb diversos descobriments molt interessants, alguns moments memorables i la curiositat de què faran l’any que ve per seguir amb la mateixa línia o superar-se. Enhorabona, Deleste! Festiman recommends this festival!

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

Divendres a l’aposta valenciana pel so de qualitat

A PRIMERA FILA

Falta minut i mig, la gent encara està entrant o gaudint de la terrasseta. Gatomidi usen la distorsió de la guitarra com a reclam. El públic acudeix a l’escenari Jägermeister. Així arrenca la segona edició del Deleste Festival.

Guanyadors del concurs Vinilo Valencia 3.0, el trio valencià arrenca sense compassió. És igual que siguin les 19:30, el seu és el Rock amb tocs post punk. I és que tenien moltes ganes de presentar el seu nou disc ”Enclosed Spaces”, llançat el 23 de setembre. Després de l’ explosiu començament amb ‘A.M.E.N‘ i ‘Joy’, es mouen a espais més foscos, per tornar a pujar el ritme amb ‘White Cloud. A The Lights is You’, Jimena Quejigo torna a prendre la veu cantant, i acabant amb ‘Run Away’ i un Nolasco Contreras gairebé embogit.

Ens dirigim a l’Auditori Ambar per veure I Am Dive. Al voltant d’una taula plena de ‘joguines’, un sinte i un micro, el duet començan a crear les seves atmòsferes. Després de dos temes saluden amb un sorprenent accent sevillà, i s’enfunden sengles guitarres amb les que segueixen construint els seus ambients. Ens avancen ‘Falling’ i ‘Wolves’, temes que s’inclouran en el seu pròxim disc, que volen tenir per primavera, i que sembla que ens volen recordar a Sigur Rós. Acaben amb ‘Summer Camp’. Sí, l’estiu s’ha acabat i el sentiment tardor és més que patent en el tema. Si tanco els ulls gairebé puc veure el vidre entelat, l’asfalt mullat a l’altre costat. Però quan vam sortir de l’Auditori Ambar tornem a l’assolellat i calorós octubre que ens hem trobat a València.

De tornada a l’escenari Jägermeister, David T. Ginzo ens avisa que Tuya començarà amb un tema nou, es tracta de ‘Sterling & Cooper’. Teníem moltes ganes de veure’l amb banda, i arriba al Deleste amb el seu nou format de trio, amb Juan Diego Gosálvez a la bateria i Óscar G. Hinde als teclats. Amb ‘Wooden House’, veiem que hi ha més novetats. ‘Waterspot’ era una delícia, un conjunt de píndoles delicades que es desfeien sobre la llengua i sempre semblaven curtes. Sembla que els temes han madurat, han guanyat en matisos, i Tuya els porten al directe amb força. Des de la meva posició, el so és impecable, i la gent comença a ballar. Cap a la meitat d’un setlist que a estones podria semblar improvisat, apareix ‘Clouded’, que en la seva arrencada sempre em recorda al ‘Delicate’ de Damien Rice. Després de tornar a visitar el seu primer EP (Own) i la imprescindible ‘Cake’, ens reserven una sorpresa per al tancament: ens posen a tots a corejar ‘Te Debo Un Baile’, de Nueva Vulcano.

De nou a l’Auditori Ambar, esperant a Julio de la Rosa, el públic aplaudeix qualsevol moviment: sembla que hi ha ganes de que surti. Encara no l’he vist amb banda, de manera que participo d’aquesta expectació.

Finalment surten. Jaime Olmedo, Nieves Lázaro, Jorge Fuertes, Dani Llamas i Cé Santiago acompanyaran a Julio, que dóna dues voltes a l’escenari sense dir res, mirant fixament al públic. Arrenca amb ‘El Traje’. Julio de la Rosa és un d’aquells artistes que a l’escenari es converteix en un Gigante, sobretot amb semblant banda. Després ‘Colecciono Sabotajes’, que obre el seu nou disc ‘Pequeños trastornos sin importancia’, convida a l’auditori a corejar amb ‘Sexy Sexy Sexy’ i la revisada Las Camareras.

També amb un tempo especial, Julio es recolza en la dolça veu de Nieves Lázaro per acariciar l’ànima just abans de clavar-li les ungles amb ‘Corazón lleno de Escombros’, fent que a mig Auditori Ambar se li posin els pèls de punta.

Per treure’ns d’aquest tràngol, Julio recupera ‘Kill the mosquito!’ de El Hombre Burbuja, que el públic acull encantat. A partir d’aquí, el ritme torna a augmentar amb ‘Kiss Kiss Kiss Me’, i ‘Hasta que te Hartes’, i mentrestant Nieves Lázaro ens torna a demostrar que es mou molt bé amb un cinturó. Encara queda una altra aclucada d’ulls a El Hombre Burbuja, en forma de versió de ‘Pingüinos i koalas’, per acabar ballant descalç amb ‘La Fiera Dentro’, i ‘Maldiciones Comunes’, ambdues de l’últim treball.

El que just ha acabat s’hagués coronat com a concert de la nit, si no fos pel que anava a succeir en aquest mateix escenari després de 15 minuts de descans.

Toundra surten a l’auditori al crit de ¡VAMOS! Jo ja sé que vénen a donar canya amb les seves guitarres, però aquesta energia només sortir impressiona. Vénen molt rodats, aquesta és una de les últimes etapes d’una llarga gira, els he vist en altres festivals. Però aquí és diferent. És la primera vegada que els veig en un espai tancat, i es tracta d’un auditori! Arrenquen amb ‘Ara Caeli’, guanyant-se sobradament al públic. El quartet destil·la energia, un rock instrumental potentíssim, i una actitud envejable. A meitat de ‘Cielo Negro’ quatre seguidors es colen davant de mi per victorejar un dels guitarres. A més comprovo que en als dos laterals, enganxats a l’escenari, sembla que hi ha un concurs d’Air Guitar. Quan comença ‘Marte’ tot l’auditori vibra : percussió improvisada sobre les butaques, ‘ Stomping ‘ furiós. Em giro i veig part del públic en tràngol, de peu o asseguts, i a cada moment aquest sentiment s’estén. Des de l’escenari demanen més: amb la seva actitud, amb més crits de ¡VAMOS! No necessiten més paraules: ja han definit el llenguatge, i aquí tots el parlen. Contra la vora de l’escenari davant de mi cada vegada s’amuntega més gent, i la música m’està trucant. Al diable, deixo d’escriure, me’n vaig de viatge a la Toundra.

‘Magreb’, ‘Zanzíbar’, ‘Medusa’, ‘Espírita’ i ‘Bizancio’ han completat el setlist. Ha sigut increïble, pura adrenalina. Una cosa és segura, el dia 30 de Novembre vénen a Barcelona. No me’ls penso perdre.

És hora d’hidratar-se, de sopar, però de no perdre temps. Donem les gràcies al col·lega que ens porta els entrepans, i els devorem amb avidesa.

Guadalupe Plata ja han començat a l’escenari Jägermeister, ja copat. Faig servir les meves tècniques de Festiman per colar-me en segona fila, i veig a un dels integrants de la banda amb un instrument peculiar, una mena de baix ‘casolà’ fet amb un gibrell de metall, un pal i una corda. Guadalupe Plata ens envolta amb el seu blues meridional. Tan meridional que em sembla sentir la calor humida de l’estiu als pantans de Louisiana. La calor és real, tant que juntament amb la llum vermella em porta a pensar que no només es tracta de la música del diable, sinó que l’escenari s’ha convertit en una porta al mateix avern. Mentre el bateria continua tocant amb dues maraques en una mà, i el públic es lliura al ball, jo em deshidrato: necessito un glop.

Després de prendre una alenada d’aire fresc a la terrassa, ara atapeïda, tornem dins. És el torn dels portuguesos Nice Weather for Ducks, única banda internacional del divendres.

El quintet, bastant jove, puja a l’escenari. Porten sota el braç el seu primer disc, ‘Quack!’.

La primera similitud que ens ve a tots al cap és Vampire Weekend. També podrien recordar en algun moment a Kakkmaddafakka. Però definitivament em recorden Crystal Fighters, amb alguna referència potser a l’ ‘Olimpic Airways’ de Foals.

Són un descobriment molt fresc, tot i la calda que fa enganxat a l’escenari.

Fent un esforç per parlar castellà, donen diverses vegades les gràcies, estan molt contents d’estar al Deleste, i comenten que tenen el seu disc per si algú vol comprar-lo. Jo me n’enduré un. Mentre recullen, li demano al baixista, em porta el disc, em demana un boli, i se’ls emporta. En tot just dos minuts me’l torna signat pel quintet.

Així és com m’agrada comprar els discos.

Els concerts han acabat per avui. Queda el torn de Toxicosmos dj, clàssic de les cabines de les sales de València. Però el cansament comença a fer efecte, i dissabte hi ha sessió matutina. És hora de retirar-se.

Text: Ramon García

Fotos: Wamba

God is an astronaut: tocant el cel

A PRIMERA FILA

Aquesta setmana començava una mica millor que la resta i no era per res més que pel concert dels irlandesos God is an astronaut. Són un grup que he anat seguint, però des de la distància. I encara no havia pogut assistir a cap dels seus concerts. I la presentació del bon disc ‘Origins‘, el sisè LP dels germans Kinsella i companyia, era una bona excusa per treure el cap a la sala Music Hall de Barcelona.

Mentre s’anava omplint la sala, els madrilenys Apocynthion descarregaven el seu metal fosc amb tocs de post-rock. Va ser un bon escalfament, tot i que pel meu gust, abusaven massa dels crits…

Però arribava el moment de la veritat. Després de fer una cervesa i agafar lloc a la sala, ara sí, plena de gom a gom, sortien els God is an astronaut a l’escenari: els germans Torsten (guitarra) i Niels (baix) Kinsella al centre flanquejats per Jamie Dean (guitarra i sintetitzadors) i Gazz Carr (guitarra) a les bandes i al darrera en Lloyd Hanney (bateria). Un quintet de por!

Van obrir el concert amb la hipnòtica ‘Weightless‘. Per seguir amb ‘Transmissions‘. Les dues de l’últim disc. Dues coses que em van sorprendre en un primer moment:

– en negatiu: havia llegit que en els seus directes hi passaven projeccions en cada una de les seves cançons i, en el concert del dilluns, no n’hi van haver. Era un dels aspectes pels quals tenia curiositat veure’ls…

– en positiu: la contundència i la potencia musical amb que traslladen les cançons al directe. Realment sorprenents!

Durant més d’una hora van tocar bona part dels temes d’’Origins’, però sense deixar de passar per cançons dels anteriors discos com ‘All is violent, All is bright‘, ‘Route 666‘, ‘Fireflies and empty skies‘ o ‘Suicide by star‘.

Un parell de moments per recordar: quan en Jamie Dean va saltar a tocar la guitarra enmig del públic i, no tenint-ne prou amb una vegada en va baixar una altra. I el moment divertit quan en Gazz Carr va respondre a l’afirmació dels seus companys que era l’únic que parlava el castellà: “lo hablo poco y no lo entiendo nada”.

Els irlandesos van realitzar un concert excel·lent. Emocionant, potent i que et transportava lluny, molt lluny, fins a tocar el cel.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

A PRIMERA FILA

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Built to Spill nunca fallan

A PRIMERA FILA

Ambiente de cita grande en el Paral·lel, de los que al salir del metro abundan los reconocibles asistentes. Concierto de gala, y además como “rentrée” oficiosa de la temporada en salas. No era para menos, un Built To Spill en Apolo es de los que uno disfruta sacando punta a cada detalle, y en la que espera hasta el día se saborea repasando sus discos.

Un poco más tarde de las 21:15h previstas inicialmente, salían los cinco Built To Spill encima de la tarima. Su hacer, su vestir, sus protocolos… van de la mano de lo que predican. La vida normal, el indie americano sin sucedáneos. Camisetas descoloridas, barbas desaliñadas y apenas un “Buenas noches”, antes de ponerse a trabajar. Con “Goin’ Against Your Mind” abrían fuego y ya tenían ganada la batalla. Nada puede salir mal si se empieza con “Goin’ Against Your Mind”. Ejecutada un poco a su manera, sonando a directo más que a precisión, y con más atención a lo que podían variar e improvisar más que buscar una reproducción de los discos, iniciaban el recital de una hora y cuarenta minutos. Una de las grandes bazas de un grupo como Built To Spill de ocho discos impecables, es que el set-list siempre brillará, a pesar de que habrá una favorita que queda fuera, pero eso va más relacionado con la estupidez del ser humano de valorar lo que no se tiene, a disfrutar lo bueno del ahora.

“Center of the Universe”, “Built to Spill”, previa a que contaran que su primer concierto fue en Barcelona como teloneros de Foo Fighters en 1990 y pico, “The Weather”, “Sludgefeast”, cover de unos Dinosaur Jr. que verían al día siguiente en el Kultur Festibala de Donosti, o “Strange”, por citas algunas. Y en todas, siempre había picos de emoción, para unos y otros, ese era su momento, y se repitió en las 16 temas en total. Grupos distintos alzaban los brazos y silbaban, transmitiendo que ya tenían el concierto pagado. Representativo de una carrera sólida, y que ha ido recogiendo a distintos públicos con un disco distinto. De citar “nuestro momento Built to Spill” de la noche, sería el antes del bis. El tema final del concierto, con la progresiva y catártica “Carry The Zero”. Poder vivir esos versos finales antes de la explosión, arriesgando la voz como si fuéramos el mismo Doug Martsch, es cuando toda la espera, vuelve como un tsunami de sensaciones y estalla de golpe.

Tras otro cover, esta vez a New Order y el “Age of Consent”, curioso y muy destacable, el concierto se cerraría con las bonitas frases de “I wanna see movies of my dreams” de “Car”. No sé puede pedir más. Su directo suena a directo, y sus canciones… a glória. Hasta pronto, esperamos.

Text: Jordi Isern

Fotos: Silvia Rodríguez

St. Vincent i… un Johnny Cash feliç?

A PRIMERA FILA

Dissabte, 7 de setembre de 2013, L’Auditori

So ambiental de caire silvestre: ocells, vent, petits insectes… relax a l’Auditori malgrat la gran quantitat de gent que ja s’hi aplega. De sobte els altaveus de la sala reprodueixen l’estrèpit d’un tro i les primeres gotes de pluja que en breu acabaran esdevenint tot un xàfec. Maco, molt maco si no fos per la cervesa que m’he pres abans d’entrar. Se’m planteja el dilema de si podré aguantar fins el final del concert o si s’imposa una visita ràpida a Can Roca.

Fou llavors, en aquest curt però etern espai de temps, que una veu madura i profunda anuncià l’imminent començament de l’espectacle. El mateix David Byrne, des del “més enllà” ens recomanava que, en cas de fer fotos i vídeos, no ens passéssim tota l’estona enganxats a la pantalla. El savi consell, en definitiva, proposava intentar gaudir al màxim del xou.

Efectivament els artistes no trigaren a sortir a l’escenari abraçats per la cridòria d’un públic entregat. Ben aviat, amb el tema Who, fou evident la química del binomi i el rodatge d’un projecte nascut l’any 2012. Love this Giant, àlbum que uní l’escocès David Byrne i la nord-americana Annie Clark, fou i és una alenada d’aire fresc que es reprodueix de forma fidedigna i molt treballada damunt la tarima.

La posada en escena, sense grans artificis, és alegre i molt efectiva. La banda de 10 músics que acompanya el duet d’estrelles la composen 8 instrumentistes de vent, un teclista i un bateria/percussionista. A aquests cal sumar les guitarres de Byrne i Clark però la força, la contundència i la diferència venen de mà de la tuba, els saxos, trompetes, clarinets… De la mateixa manera, val a dir, si se li pot posar un “però” a tot plegat, fora precisament el fet que aquest tipus de formació ofereix un rang de matisos inferior resultant en certs instants lleugerament monòton.

Ara bé, el dinamisme amb que els músics es mogueren per l’escenari, la indiscutible qualitat vocal i instrumental i una intel·ligent combinació de temes feren d’aquest un concert sincerament memorable. Més enllà dels temes del disc David Byrne regalà al respectable alguns dels temes més coneguts dels Talking Heads (essent l’excepció l’esperat Psycho Killer) fent que el públic s’aixequés de les seves butaques i ballés al ritme de This Must Be The Place, Burning Down The House… Brillants foren també els temes de St. Vincent interpretats amb sobrada solvència per una oxigenadíssima Annie Clark.

Molts coincideixen en afirmar que Byrne ha rejovenit gràcies a aquest projecte, la seva companya d’escenari, en clara referència a la seva indumentària negra, el va definir com un “happy Johnny Cash”. Sigui com sigui fa goig veure com encara hi han artistes de gran trajectòria que no es conformen a viure de rendes i aposten per noves i excitants aventures (sense renunciar, és clar, al seu gloriós passat).

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Faraday, festival 10!

A PRIMERA FILA

10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.

Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.

Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.

Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.

Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.

Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant. El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.

Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.

A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. Chinarro, Joan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.

En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ray Molinari

Cruïlla 2013: un pas més cap a l’indie

A PRIMERA FILA

Sota el lema ‘We are music’ l’última edició del Festival Cruïlla ha arribat aquest any a la xifra dels 31.000 assistents, una xifra notable tenint en compte el caràcter heterogeni de la seva proposta. Tot i així, sembla que la proposta eclèctica ha perdut força aquest any si ens fixem en la notable diferencia en els cartells de divendres i dissabte. Mentre un públic més ‘indie’ esperava ansiós la tanda de concerts del divendres, un públic més difícil d’encasellar ho feia el dia següent. Una aposta per la música pop a Barcelona és un caramel per a un festival, i sembla que els organitzadors del Cruïlla no s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de pujar-se al tren de la tendència.

Divendres la nostra ruta pel Cruïlla va començar amb una gran, Charlyn “Chan” Marshall àlies Cat Power, que va presentar el seu últim disc “Sun” en una també assolellada tarda de juliol al Fòrum. Es va presentar amb la humilitat d’un espontani, i s’agraeix. Més encara si va acompanyada d’una personalitat enigmàtica i d’una manera peculiar de moure’s per l’escenari, que va atrapar els assistents. A vegades la veu sonava massa imperfecta, però és part de la bellesa de la seva proposta.Va interpretar la majoria de temes del seu últim disc, que mira més cap a horitzons més electrònics deixant enrera la etapa més Americana music. “Mahattan”, l’encomanadissa tornada de “3,6,9”, i els sons més llatins de “Ruin” van ser alguns dels temes més corejats, tot i que va fer alguna petita incursió en els seus treballs anteriors. Es va acomiadar tirant flors i aigua a un públic que es resistia a abandonar els jocs i la complicitat amb Cat Power.

Rufus Wainwright va aparèixer despullat de floritures i del barroquisme al que ens té acostumats. Un piano, unes quantes guitarres i la seva immensa veu van ser suficient per omplir el buit que deixen les seves melodies orquestrades. Una vetllada molt emocional, amb dedicatòries a la seva difunta mare, a ‘Sometimes You Need’ a la seva filla a ‘Montauk’, i a la seva parella a ‘Song Of You’, del seu últim disc. També va haver-hi lloc per a la seva versió de l’ ‘Hallellujah de Cohen i per temes més antics però tant i més coneguts com ‘Going to a town’ o ‘Cigarettes and Chocolate Milk’. Un autèntic luxe poder presenciar en directe una interpretació magistral al piano acompanyada d’un torrent de veu.

Suede va prémer l’accelerador dels hits, que es van succeir un darrere l’altre sense donar un moment de treva al seus incondicionals. ‘She’, ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘We are The Pigs’, ‘New Generation’ i ‘Beautiful Ones’ van sonar contudents i la qualitat del grup va demostrar perquè són temes que mai caduquen. Un Brett Anderson en forma va deixar la camisa xopa i es va entregar a balls i en va fer còmplice a un públic que es va deixar les cordes vocals. Definitivament Brett Anderson s’ha guanyat el títol d’Iggy Pop del britpop, i tant la seva maduresa vocal com la seva nova proposta amb ‘Bloodsports’- van sonar potents ‘Barriers’, ‘It Starts and Ends With You’, ‘Hit Me’, – el mantenen ben alt, en l’olimp de l’indie.

Joan Colomo va obrir el ‘xiringuito’ amb una mescla de clàssics dels 80 i dels 90, on ajuntava amb total tranquil·litat el ‘Do you believe in life alter love’ de Cher amb l’ ‘1 de enero, 2 de febrero, 3 de marzo, 4 de abril…’. Dic xiringuito perquè els organitzadors no li van fer un gran favor col·locant-lo a un petit escenrari (dit lounge) amb una qualitat de so bastant pobra i poc espai pels seus fans, que ja en té uns quants. Però ell no es va acovardir, sinó tot al contrari, va posar tota la seva ‘jeta’ al servei de l’entreteniment amb majúscules. La maquinària remember amb ‘The final countdown’, d’Europe, ‘’Basket Case’ de Green Day o ‘Maria’ de Blondie no va parar, i un públic més noctàmbul va transformar aquell petit espai en una gran disco de festa major.

Una gran descoberta d’aquest Cruïila van ser els danesos Whomadewho, uns vertaders trencapistes de ball amb la seva mescla de funk, disco y rock. Perquè us en feu una idea, tenen una proposta similar a la que poden tenir grups com LCD Soundsystem o Daft Punk. La hora del concert ideal per un repertori amb tan de ritme i groove, que va sacsejar un públic nombrós, on es trobaven seguidors però segur que també algun desconeixedor, que com jo, va quedar atrapat a la pista per una proposta de qualitat, divertida i original.

Les propostes musicals que el Cruïlla ens tenia reservades pel dissabte eren d’allò més heterogènies i diferents en estils a les de divendres. L’actuació de Goran Bregovic i els 19 músics que l’acompanyaven (si no ens vàrem descomptar) de la Wedding and Funeral Orchestra, va ser un clar exemple de com el mestissatge de cultures, a cavall entre el folklore més pur procedent dels Balcans amb tocs de rock, i la barreja de sons de multitud d’instruments, poden convertir un concert en una autèntica festa, fent saltar i ballar al més incrèdul. Força, energia i molt bon rotllo, això aconseguiren tant el repàs dels temes del seu últim treball “Champagne for Gypsies” com els consolidats “Kalashnikov” o “Gas Gas”. Bregovic, el compositor per excel·lència de l’Emir Kusturica, va fer molta feina i ben feta, i els milers d’espectadors que varen acabar ben suats al final del concert, en varen ser testimonis.

Vestida d’un blanc immaculat, Skye Edwars, va donar la benvinguda als Morcheeba a la nit xafogosa de dissabte al Fòrum. Clàssics de la primera època com “Shoulder holster”, “Otherwise”, “Blindfold” o “Rome wasn’t built in one day” combinaren amb les noves propostes del “Blood Like Lemonade”, treball que va tornar a unir Edwars amb els germans Godfrey. I és que la veu de la britànica té alguna cosa especial, on hi conflueixen el groove, el trip hop i alguns dels seus temes com “The Sea”, varen hipnotitzar als oients. Va ser la proposta idònia per fer de pont entre Bregovic i Snoop Dog.

Amb ulleres de sol, collars, anells i una samarreta del barça amb el número 10 però amb el seu nom, Snoop Dog o Snoop Lion, va fer acte de presència davant d’una marabunta entregada i disposada a idolatrar-lo des del minut zero. I el rei del rap californià, no els va decebre. Com si de la llei d’acció-reacció es tractés, el públic i el protagonista de la nit, entraren en un joc de simbiosis que durà tot el concert. Braços alçats, cossos movent-se rítmicament, i olor a marihuana, varen ser les constants. Les repeticions per part del públic de les seves rítmiques raperes, les variables. “You might be alone” , “Signs”, “Young, Wild and Free”, “Drop It Like It’s Hot” o “I wanna fuck with you” es varen anar alternant amb les incomptables vegades que Broadus va ser políticament incorrecte amb el seu vocabulari i els seus “motherfucker”. Però a ell se li pot permetre tot, perquè no deixa a ningú indiferent, t’agradi o no el rap o el funky. Després d’hora i mitja d’adrenalina desmesurada, tres paraules posaven un final de festa a l’alçada: “smoke weed motherfuckers” mentre les primeres notes de “Jammim” de Bob Marley omplien l’escenari alhora que Snoop Dog s’acomiadava d’ell.

Lluny de les massificacions de la nit, Maïa Vidal, va encisar amb la seva veu angelical juntament amb el joc de llums que l’acompanyaven. Abillada amb una diadema de flors, presentà als assistents “Spaces”, el seu segon treball. L’americana afincada a Barcelona, va sonar delicada, dolça i amb una qualitat rigorosa i va ser una altre descoberta personal del Cruïlla d’enguany.

Els Mambo Jambo ja ens tenen acostumats a uns directes d’infart i com era d’esperar, varen estar sembrats. En el petit recinte que l’organització els havia reservat no hi cabia ni una agulla. Rock&roll i rhythm&blues en estat pur. I Tiken Jah Fakoly, potser varen ser els que més ens sorprengueren amb el seu African Revolution i el seu reegae reivindicatiu procedent de costa d’Ivori. Rastafaris amb olor a herba ballant sense parar. Reminiscències de sons africans: un altre exemple de l’àmplia gamma de ritmes i música que el Cruïlla ens ha apropat aquest any.

Text: MCarme Montero i Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent – Cruïlla Barcelona

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico”, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera